Plagueta de Bord

Acab de llegir aquest article de Joan Francesc Mira i pens que l’he de publicitar arreu arreu perquè diu veritats que sembla que sempre seguit oblidam.

Això era ja fa un bon grapat anys, potser
prop de vint-i-cinc, que amb Eliseu Climent i l’advocat Rafael Mansanet vam
eixir del metro de Madrid a l’estació Nuevos Ministerios, presidits per
l’estàtua eqüestre del general Franco quan el PSOE ja feia uns quants anys que
governava. Admirable sentit de la història: sorties del metro, i et trobaves el
caudillo a cavall. Vam entrar a l’edifici del ram dels transports i
comunicacions, o algun nom ministerial semblant, i el personal devia estar fent
la llarga pausa del cafè, perquè semblava tot mig desert. Però, desert i tot,
aquell era un espai on el poder de l’Estat surava en l’aire dels corredors,
escales i salons.

Finalment, ens va rebre el senyor ministre, José Barrionuevo,
després conegut per altres afers també relacionats amb el poder de qui té el
poder, i vam parlar del cas que ens ocupava. El cas era, ja aleshores, la
recepció de TV3 al País Valencià, a través dels repetidors d’Acció Cultural. Una
qüestió d’Estat, segons semblava, i segons les informacions que el ministre
havia rebut de Joan Lerma, president de la Generalitat Valenciana. El resultat
de la conversa, en forma de resposta i de decisió ministerial, va ser la
presència de la Guàrdia Civil al repetidor de Castelló, i el tancament manu
militari de les modestes instal·lacions.

Les vam tornar a connectar
subreptíciament i cladestina, el president Pujol va fer alguna gestió personal i
enèrgica, i així passaren els anys. Alternant indiferència i amenaces en temps
de l’insigne estadista de Cartagena i honestíssim polític Eduardo Zaplana.
Rebent promeses enganyoses del ministre José Montilla, i l’activa passivitat del
ministre Joan Clos, tots dos suposadament amics. I després suportant
l’hostilitat declarada, immutable, repressiva i mortal del senyor Camps i els
seus col·legues de govern i de partit. El menyspreu i la indiferència d’uns, la
violència dels uns i dels altres. Abans, entremig i ara: deu ser una de les
poques constants del darrer quart de segle. Ara l’amenaça odiosa ha arribat fins
als últims projectes de destrucció, i fins a les declaracions de la senyora
Sánchez de León, portaveu de la nostra Generalitat: diu, amb gest de menyspreu i
de burla, que al País Valencià això de TV3 només interessa dues o tres mil
persones. Però són desenes de milers les que han eixit ja als carrers
(espontàniament, els ho assegure), i centenars de milers els qui firmaren la
iniciativa legislativa popular (sense suport dels populars del PP, ni
dels socialistes del PSOE).

Es tracta, doncs, d’una obsessió antiga i
permanent: que els valencians no puguen veure la televisió catalana, que el
ferrocarril entre València i Barcelona continue ofegat per una via única de fa
segle i mig (deu ser l’única d’Europa occidental), que la llengua comuna, al
País Valencià, no siga ni comuna ni respectada i usada pels polítics grossos.
Passen ministres, passen governs, passen partits. L’obsessió és la mateixa. El
resultat, en aquesta matèria de les televisions, és una persecució metòdica,
incessant i brutal, que dura ja un quart de segle. La dedicació persecutòria de
Joan Lerma, una inútil visita al ministre Barrionuevo, repetidors de televisió
tancats per la força armada, totes les estacions d’un calvari inacabable, fins a
l’execució de la sentència de mort. És l’aplicació continuada d’una antiga
hostilitat irracional. O perfectament racional i comprensible: el vell
anticatalanisme espanyol, en la seua miserable i patètica versió valenciana. El
menyspreu, la prepotència violenta dels uns i dels altres. Ara, aquesta
hostilitat inalterable, històrica, és obra sobretot del senyor Camps i dels seus
col·legues de govern i de partit. Deu ser que el simple intent de voler veure
una televisió pública veïna, la catalana, és un atemptat a la salut de la
població, un perill de contagi, un risc de malaltia, o vés a saber què, davant
del qual cal mostrar contundència autoritària i, si pot ser, la més alta
eficàcia destructiva.

També per al govern espanyol la idea
sembla nefanda, i per això van bloquejar (amb intervenció personal de la senyora
De la Vega, valencianíssima) la tramitació d’una ILP amb més 650.000 firmes, en
prova de profundes conviccions democràtiques. I les multes administratives i
arbitràries que imposa Francisco Camps, valencià exemplar per tants conceptes,
arriben ja a quantitats tan inaudites i brutals que només s’entenen si el que
busquen és l’aniquilació total de l’enemic, destrucció física inclosa. Perquè es
tracta, en últim extrem, no tan sols d’impedir la recepció de la televisió
catalana, sinó també i sobretot de destruir l’entitat cívica que manté i fa
possibles els repetidors, i que és alhora el nucli i l’emblema visible de tota
una concepció de la cultura i la llengua comunes: es tracta de destruir Acció
Cultural del País Valencià, amb tot el que és i representa. Tot plegat, aquesta
llarga història m’omple de tristor, i d’un profund sentiment de repugnància.

Molt sovint, anant per terres de
Catalunya o d’Espanya, em pregunten “com van les coses” al País Valencià, i si
és cert tot això que de tant en tant llegeixen als diaris. Això que vostés
llegeixen als diaris és cert, conteste invariablement, però és només una part de
la veritat. Perquè la veritat completa és molt pitjor: la major part dels
valencians viuen en un món de falsedats brillants, en una societat d’espectacles
inútils i caríssims que afalaguen vanitats estúpides, de fracassos profunds en
economia, finances, política, moral pública, ètica i estètica. Les coses, doncs,
no van bé: en realitat, van fins i tot molt pitjor del que sembla. Alguna cosa,
molta cosa, fa olor de podridura, a Dinamarca, com escrivia Shakespeare, i
pareix que moltíssima gent no troba desagradable l’olor. Aquesta és la tragèdia,
no sé si la del “ser o no ser” de Hamlet, la del Rei Lear o la
del moro de Venècia. És com aquella pudor insuportable que feien nobles i
reis de segles passats, que no es rentaven mai, i la cobrien arruixant-se amb
perfums intensos. Alguna cosa fa pudor, i la causa de la pudor és profunda i
extensa. La cosa més alarmant i perillosa, però, no és la podridura i la mala
olor: és el perfum aparentment agradable que la dissimula. La colònia sobre la
brutícia, el desodorant amb aroma d’espígol, i el bon poble del bon país
caminant feliç cap a la ruïna, entre els efluvis de perfum sintètic. El perfum
d’un “despotisme suau”, com recordava jo ací mateix, fa dos o tres mesos. Un
monstre dolç, un monstre perfumat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!