Plagueta de Bord

Venc de la Fira del Llibre on Jaume Pons, Pau Vadell i aquest plagueter hem presentat i llegit algunes planes d’El mar de Blai Bonet. Per fer entrar en gana reproduesc un fragment del
llibre Mite i Pols de Blai Bonet de l’amic i poeta Carles Rebassa on tracta de la novel·la i la recepció brutal que va tenir dins la cultura catalana dels anys cinquanta.
————————

No vull més ficcions al voltant de la vida.

Aquella mascarada ha durat massa temps.

Com que us angunieja que us mostri la ferida,

per això deixo encara la sabata en els fems.

Josep Palau i Fabre

Andreu
Ramallo i Manuel Tur eren dos al·lots quintos del mateix poble, Argelús, del
mateix grup d’amics, amb Pau Inglada, Julià Ballester i, un poc més de lluny —era una
nena…— Francisca Luna. Eren més això que no ben bé amics. Aquella
colla va veure als anys trenta com els pare d’un d’ells afusellava alguns dels
homes del poble, els que havien estat a l’altre costat a la guerra. Tornaven
immediatament nens de la guerra, i desapareixien. Anys després, quan ja han
passat a ser els joves de la postguerra, els nois de la guerra, Tur i Ramallo
es retroben en un sanatori de tuberculosos a la muntanya. Així ho explica
Manuel Tur al principi de la pel·lícula El
mar, d’Agustí
Villaronga.

A la vida del temps, plena de negrors, la postguerra passà i
d’ella en va quedar com a testament un inesfondrable mur que semblava que mai
havia de començar a escardar-se. Feia divuit anys que havia acabat la guerra.
Era al 1957, que el jove poeta místic amorós Blai Bonet guanyava el premi «Joanot
Martorell» amb la novel·la El mar, que aquell any tenia per jurat
Sebastià Joan Arbó, Salvador Espriu, Joan Oliver, Joan Sales i Carles
Soldevila. La novel·la havia estat presentada l’any anterior sota el títol Haceldama, i va ser refusada com a guanyadora per raons que ja s’han
explicat. D’ençà que Blai Bonet començà a escriure-la, sempre s’havia anomenat El mar o El silenci i el mar —un títol
que, segons les germanes Ribot, li prengué al mossèn d’un llibre de versos que
preparava. Finalment, davant les presses i els nervis de presentar-se a un
premi que creia guanyat, li posà com a títol el que tenia pensat per a la seva
propera novel·la, que hi apareixia citat i tenia certament connotació amb tot l’entorn
que es descriu a El mar. Per sort, però, a l’any següent,
tornava al títol original i l’escurçava, i el text guanyador era presentat amb
el nom pel qual el coneixem ara. L’edició de la novel·la seria al mes d’abril,
probablement cap al dia de Sant Jordi.

Aquest text és, apart de potser la novel·la menys novel·la de les novel·les de Blai Bonet, un ésser viu,
comunicador i en constant estat de moviment, una creació contínua i independent
de llengua, de llenguatges, de situacions, de personalitats que no es destrien,
d’angoixes, de pensaments, de retrats i autoretrats, i retrets, de records
generals en la societat general, de revoltes. Molt lentament, i amb una innocència
autèntica que es dedica a explicar el mal tot just mostrant-lo tal i com és, se
succeeixen una damunt l’altra les sensacions i les comunicacions, no d’un
grapat d’al·lots en un sanatori, sinó d’una individualitat fragmentada que de
cop crea una manera nova de ser home. Blai Bonet conta la realitat del temps en
una època en què es tendia a recordar fragmentàriament, i a representar la
realitat com una gran, feliç i espanyola creu que, resignats i contents,
carregaven entre tots. Diu la llegenda que quan el censor encarregat va
llegir-la va decidir no tocar ni una paraula, perquè «el text li havia inspirat
molt de respecte». Censurar un text és, potser, una de les accions més
repugnants que existeixen, i la censura del règim va mutilar planes i planes de
l’esperança de diversos pobles que lluitaven junts contra un mal comú. Però
Blai va abandonar els llocs comuns i els sentiments de l’èpica (personalment,
se’m fa molt lloccomunera la descripció de l’angoixa de Lluís Brocà davant la
sospita d’haver mort el nebot de la madona de la dispesa on s’hostatjava en un
poble d’Aragó durant la guerra d’Incerta
glòria de Joan Sales)
i va centrar-se a descriure l’horror que havia suposat per als nens de la terra
la presència de la guerra, de la mort, de la fam, del silenci, de les
prohibicions. Tota aquesta foscor els convertia en fantasmes, en homes sense
futur, tres més i jo, desarrelats de l’aire, però també en herois i lluitadors
innocents, grecs.

Una altra revelació molt directa a El mar és la sexualitat, que es presenta reprimida i turmentadora
i no és tractada de passada com el paisatge dels cossos: Manuel Tur vol estimar
Jesús però se sent atret pel dimoni: Andreu Ramallo. Com a cara oposada a la
moneda el bernanosià personatge Gabriel Caldentey té l’obra de jutjar el
present contra l’home, no l’home contra el sexe. Molt repetidament a El mar els seus adolescents s’obren i confessen cada punt de misèria
que tenen les seves vides, entorn del qual hi té un gran paper la malaltia i la
inutilitat que comporta. Cal recordar la vergonya de Maria quan portà el jove
Blai a Caubet o el text de La
mirada, reproduït fa
unes pàgines, que descriu la conversa de dues dones muntanyenques de Riells del
Montseny davant el cos tuberculós del jove Josep. Al capítol xxII, Andreu Ramallo parla (es confessa)
amb Manuel Ceva, un amic d’Argelús de la mateixa edat que fa de mecànic.
Ramallo li reconeix la (seva) naturalesa diferent:

—Jo mai no he pogut sentir aquestes coses, Ceva. És com un
llim a dins la sang. Jo sempre parlo molt amb mi mateix. Sempre estic amb mi. És
com si em fes companyia. De vegades, penso, mira què et dic, que m’agradaria
ser un home com tu, com Miquel Tena. Jo parlo sempre amb el noi dolent que m’agradaria
ser. Però jo no dic les coses com les coses són, Ceva. Jo dic: m’agradaria ser
un noi dolent i vull dir: m’agradaria ser com tu, com Miquel Tena, com Eduard
Gili, que teniu les vostres males hores i després vos passen com una tempesta d’estiu.
Jo sempre estic dins una humitat on veig totes les coses, però amb els seu meus
ulls malalts… Si tu poguessis saber, Ceva, ¡me c… en mi! Tan acostumat estic a
viure dins aquesta ombra i mossegant-me la cua com un ca, sense veure res, que
només de donar l’hora exacta, quan la demanen, o comptar els vagons del tren
que passa, sembla que m’estic regenerant.

En una
entrevista publicada arran de la concessió del premi, Blai afirmava que l’estil
de la novel·la no és el de narrar els fets, sinó de mostrar-los. S’aferrava, d’aquesta
manera, al procediment que utilitzà el seu admirat Cela per defensar La colmena davant el tribunal de censors: la novel·la només reproduïa
les opinions que se sentien per Madrid en el seu moment. Era un procediment,
però, que Blai havia après de Faulkner. El
mar mostra la
culpa i la violència estrellades contra el futur que no arriba, la violència
que rebenta de joventut, perquè la joventut ha passat a ser una presó —i aquesta és una idea de crisi d’adolescència potser
incurable que ha començat a manifestar-se en moltes expressions artístiques
sobretot a partir de finals del segle xx.

Al llarg
de 1997, jo llegia per primera vegada coses com Míster Evasió i Has vist, algun cop, Jordi Bonet, ca n’Amat a l’ombra?. Quan anava a veure Blai procurava
no fer-li preguntes sobre els seus escrits, però sí comentaris, sobre el que
trobava més cert o més útil, més encertat. Parlàvem sovint dels termes justícia i socialisme, que vèiem sinònims, o si no
causants un de l’altre. Què va ser primer, la justícia o el socialisme? I ell
sempre treia damunt la conversa la famosa frase de Pablo Iglesias que diu que
per ser socialista tot just s’ha de ser bona persona: un «creure és sentir»
aplicat a la ideologia de l’ésser. En aquests termes, Blai sempre reivindicava
com a llibres per la justícia El mar i Els ulls, i
després El poder i la verdor i Teatre del gran verd. Aquells dies, Blai corregia el primer esborrany del guió
que portaria la seva novel·la al format cinematogràfic i hi veia una justa i
tardana revalorització d’aquella novel·la. Amb tot, de fet, El mar havia quedat nominada en aquell moment entre les deu
millors obres escrites per un autor balear durant el segle xx pels lectors de Diari de Balears, en un
concurs de dubtosa harmonia i regional ideologia que havia inventat el rotatiu
i que va tenir gran participació. Entre referències, un dia vaig portar-li com
hem fet molts i gairebé tots, un llibre de poemes perquè el llegís i em digués
què hi trobava. Em respongué en una carta, que aprofitava per dir:

He vist que el tema principal del
teu llibre, bé, un dels temes fonamentals, és el del compromís; empres
concretament fins i tot la paraula «compromís», «comprometre-se», etc. M’agrada
parlar-te d’aquest tema perquè els mots «compromís», «compromès», varen néixer
a Europa, a París, a l’època en què jo vaig néixer com a escriptor, bé, com a
jove que escriu, que escriu concretament «El mar», que s’edità l’abril de 1957…
(Els catalans del sector fèrtil m’han pogut i poden estimar-me d’una manera tan
fidel i continuada, perquè 1957 són bastants anys abans del famós
«maig parisenc de 1968», el maig que inaugurà la literatura i la vida de la
llibertat, de la llibertat sexual… Vull dir que el teu Blai s’avançà deu anys a
la revolució del Barri Llatí de París.)

Doncs en aquesta
època Sartre va posar en circulació el «compromís», l’«engaejament», «compromès»,
«engagée», «prendre partit» per una situació concreta. En aquells dies, hi havia una situació que a França treia
foc pels queixals: la carnissera guerra d’Algèria, que era francesa i la
revolució algeriana lluitava per la independència d’Algèria i treure’n els
francesos. França estava dividida, literalment barallada: els que volien Algèria
francesa, i els qui estaven a favor dels independentistes algerians. Sartre,
Albert Camus, Charles Maurrás, se barallaven com a tigres damunt els diaris Le Monde, Combat, etc. Els uns tenien el «compromís»
amb Algèria francesa, els altres estaven «compromesos» amb Algèria algeriana.
Aquesta és l’arrel del famós «compromís», que ha arribat fins a tu, però en els
seu sentit canviat pel temps i per la situació actual del món.

[…] El «compromís»,
ara 1997 i des que l’ésser hominitzat existeix, és la condició fonamental que
fa que un ésser sigui l’home o que no ho sigui. Deixant de banda la paraula «compromís»,
que posaren en circulació Sartre, l’existencialisme i el partit comunista europeu… (Sartre era del partit comunista francès…,) és
el fet existencial que l’home és un projecte, un projecte que cadascun de
nosaltres tria quan té més o manco la teva edat: jo vull que la meva existència
consisteixi en això concret, en allò
concret, en un projecte concret, en un compromís concret, concretat, definit, fèrtil
i compartit amb un petit
grup, jo tot sol mai, tu tot sol mai.[1]

Ningú
mai tot sol, aquesta és la màxima i també la lepra de la joventut, de la
necessitat de viure conjuntament i en joventut. La solitud és la companyia
total de les veus de El mar: Manuel Tur, que només té la
presència del Crist que es reencarna en ell per tal de donar-li resposta i
clarividència del mal que es mou al seu voltant i que intenta atravessar-lo;
Ramallo, el dimoni, que intenta viure ni que sigui matant, així com ho havia
vist fer al seu pare; Francisca Luna, que fora de la monja que és no té res; el
pare Caldentey, que intenta equilibrar balances enmig d’una lluita atroç per
posar en equilibri la seva pròpia.

Un tòpic: El mar és ple de miralls, que
reflecteixen constantment les llums i les foscors que ocorren en solitud: els
vius moren davant el mirall i els morts hi deixen els retrats de les seves
agonies, i davant les presències dels miralls surten més a fora les doloroses
savieses adquirides amb el dolor. I el dolor és immutable amb el temps. Per als
nois de la guerra ha deixat de passar el temps. El mar no és
una història, no és un capítol de la història: és un esqueix en el temps, la
mirada d’un moment del temps, on es pensa constantment en el futur que ha de
venir i no arriba, un futur que nosaltres, lectors, no llegirem mai:

—Tu, quan surtis del sanatori, hauràs de treballar dins un treball, com tots nosaltres. El
director ha dit que ja eres apte per a la feina. Si no treballes, tornaràs a
tenir, tot el dia, les mans dins les butxaques. Les mans, un les ha de tenir
plenes de fusta, de pedra, de calç, de pa. Però si tot el dia cerques escalfor
dins les teves butxaques, tornaràs a aixecar-te a les dotze. Veuràs com els
pantalons et tornen grans, altra vegada, i et posaràs trist. Un dia se’t romprà
l’artèria, i la sang sortirà amb tanta violència que omplirà el mirall, si és
que tens mirall a la teva habitació. Tu acabaràs igual que en Justo, que va
tirar el llençol damunt el mirall del lavabo per no veure la seva sang. Has de
cercar una solució, Ramallo. Has de cercar una solució, tu.

La solució no arriba: són persones condemnades a l’infinit.
Fins i tot la mort no és ni un final. Quan mor, Jaume Galindo només té por de
no acabar mai de ser viu. La mort porta directament a la descontextualització
de la persona que queda, de cop, sense referents i nu davant allò que vingui. L’evasió que els homes d’El mar es posen
davant d’aquest món que no coneixen i no han experimentat, que sembla que mai
no han d’abandonar del tot, és representada com un èxtasi, com una pèrdua de la
consciència mortal, terràquia; Blai Bonet l’equipara tot sovint a glopades de
vi o ginebra, o a estats d’excepció provocats per l’opi o la marihuana. Tur i
Ramallo volen descontextualitzar-se d’ells mateixos abans de res.

Naturalment, el to usat al llibre, sempre gravíssim,
les múltiples referències al sexe explicades amb paraules del Nou Testament i
la duresa extrema confessada en primera persones van fer que el llibre fos
horriblement rebut per part d’un sector dels benpensants lectors catalans que
en el tren de la llibertat s’havien aturat a la pàtria. El text tenia en català
una dificultat nova a l’hora llegir-lo: és ple de nusos de llengua que
intensifiquen la sensació del film i engrunen constantment: és un llenguatge
nou, líric i directe, que obre paràmetres i introdueix pràctiques sovint
arriscades de llengua. I és, a més, un reportatge, perquè se situa, al
sanatori, a Argelús, l’imaginari poble de l’imaginable societat rural de prop
de costa. És un caràcter escrit en llibertat. Els lluitadors i practicants de
les llibertats, que són els que han obert les portes per a la resta de la gent,
han hagut de patir situacions humiliants, vexatives i fins i tot mortals,
durant tots els temps, també l’actual, també. La publicació de la novel·la va
suposar a Blai molts maldecaps i un necessari exili, voluntari com tots, però a
la força del que ha de passar. Vilassar de Mar era un poble no molt llunyà de
Barcelona i on aconseguí sostre, llit, plat i llibertat de moviments a canvi de
no res. Anava, perfectament conscient d’allò que li venia, a fer-se una perifèria
a Vilassar.

El 10 de
gener de 1958, Blai tornava de Santanyí cap a Barcelona, amb les maletes, per
instal·lar-se temporalment a la casa dels germans Encarnació, Maria i Martí
Ribot, al número 23 del carrer de Sant Ignasi de Vilassar de Mar, un poble del
litoral que ha mantingut el seu casc antic en la mateixa tradició de totes les
poblacions del Maresme, i que està separat del mar, com molts altres, per un
passeig i la via del ferrocarril de rodalies de la companyia Renfe. Renfe, una
companyia que encara ens agraeix haver-la escollit per fer els nostres desplaçaments
en ferrocarril.

Des de l’aeroport del Prat, escrivia a Mercè Armengol per
comunicar-li-ho oficialment i l’avisava que el proper dilluns, 17, havia de
baixar a la ciutat per anar a Aymà, on l’esperaven per ultimar els detalls de l’edició
de El mar, i aniria a casa seva a dinar.
Arribà aquell dilluns i Blai no hi anà. Passà un altre dilluns, i un altre, i
Blai no hi anava. Armengol tenia amistat amb Fèlix Escalas, que alhora estava
relacionat amb les publicacions Aymà. Probablement, Escalas informaria la
senyora Mercè del contingut de la novel·la. Blai decidí, de moment, no tornar a
aparèixer per aquella casa. A finals de mes, El mar entrava en premsa. Pocs dies després, Mariona Bonet, filla
dels Bonet Armengol, escrigué a Blai a Vilassar un sos recordant-li que feia
massa temps que havia tornat a Barcelona i encara no havia passat per casa
seva. Blai tornà contesta a la senyora excusant-se en una mala distribució del
seu temps.

Al mes d’abril, quan Armengol tenia el primer exemplar de El mar que li havia regalat Escalas,
Blai li descrivia l’alegria que tenia que en els seves mans obràs el primer
Mar, i li pregava, mareta, com Hölderlin, per favor que no el llegís…

El
mar aparegué, sota
el triomfant epígraf «Premi Joanot Martorell 1957» a la col·lecció «El club
dels Novel·listes» d’edicions Aymà, al mes d’abril de 1958. El llibre es
presentà el 23 d’abril al Casal de Montserrat, amb un parlament de Joan Perucho
i un de Carles Riba. Perucho es va veure obligat a citar la «repugnància» que desprenia la narració. Per
la seva banda, Riba encengué llànties de foc cap al futur, i prou. «Quan varen
editar El mar, varen treure la versió reduïda, i no la primera,
perquè era la que realment estava bé. La primera, molt més llarga, la vaig
escriure quan tenia disset o divuit anys, però no deia res que no digués la
segona. Cada capítol duu el nom d’un personatge, i jo, per ventura, en vaig
treure trenta, de capítols. Quan la vaig fer devia tenir set-centes planes. En
Joan Sales, l’editor, em va dir: Ja m’agrada el llibre, però això ha de costar
un dineral. No trobes que es podria treure alguna cosa?»

Explica Margalida Pons a Maneres del color que, a part de l’exsecallada de l’editor Sales, hi podria
haver hagut també talls importants per part de la censura, perquè la novel·la
contindria algunes escenes eròtiques en aquell moment totalment prohibides. Com
a presentació, Blai bastí un molt interessant i provocatiu text de textos, en
què s’explicava, s’existencialitzava en un petit prefaci imprès en la
sobrecoberta del llibre, que no ha estat reproduït en les posteriors edicions
de Tres i Quatre, 1988 i 2000:

Un
tarda, després de moltes voltes per la ciutat, després de furioses voltes
entorn meu, vaig pujar
a la Cartoixa de Montalegre. A Tiana, davant la creu dels caiguts, vaig trobar
un taxi.

—A
Montalegre.

—Sí.

Darrere els vidres del cotxe,
mirava els pins retallats, obscurs, les vinyes roges, les llargues terres
ocres, ondulants, i el mar que, lluny, lluïa com una làmina d’alumini. I a mig
camí, el taxista, un home bo i gris:

—Quants
anys té?

—Vint-i-vuit.

—Està
cansat de la vida?

—No.

Dins la Cartoixa, a l’esquerra d’un
monjo pàl·lid i atlètic, voltava els claustres, muts, amples i austers. El
monjo, bru i lleidatà, em posà una mà damunt l’espatlla. Deia:

—Vosaltres,
els xicots de postguerra, porteu el mal com un soldat porta les benes damunt la
nafra. El mal en el teu interior no és orgànic. En vosaltres, el mal cobreix la
bondat, senzillament. La joventut que viu cremant-se, tu, és més evangèlica del
que creieu. Tot el que no és mediocre és evangèlic. Creu-me la frase de Crist: «Els
darrers seran els primers», probablement no significa res més que això.

Després digué:

—Els qui
t’han  masegat seran jutjats segons
la seva puresa d’esperit.

En sortir, vaig escriure les
planes que segueixen, un senzill testimoni meu i d’altres companys, que, en les
idees i en la pell, han sentit les paraules del príncep d’aquest món a un
personatge d’aquest llibre:

—Això és
la guerra que ve després de tota pau, aquesta guerra que penetra en la terra,
crea coves obscures i excita la luxúria. Com el mar.

La novel·la,
és clar, causà sensació: la sensació que podia causar un text d’aquestes
característiques en català als maleïts anys cinquanta. El futur que també podia
haver començat amb El mar, que ha anat començant des d’aleshores
i continua funcionant a cada nova primera lectura avui, després de més de
quaranta anys de publicar-se, és un exemple de la mancança històrica que tenim
i contra la qual sempre hem de lluitar a poc a poc, com formiguetes.

La història vessa: en un acte de rebuig a la immundícia del
llibre, un grup d’eclesiàstics que ara no sabria situar en cap coordenada
clerical, llançaren al mar una capsa plena d’exemplars de la novel·la. A
Montserrat, el monjo Jordi Pinell li escrivia una carta en què gairebé li
ordenava que fes penitència pública i li deia que era vergonyós manipular les
paraules de l’Evangeli, i malvat que un escriptor usàs aquella bellesa inaudita
per dir unes blasfèmies inaudites. Blai explica a Biel Mesquida al vídeo del
SRAUIB que ensenyà la carta a Josep M. Boix i Selva, director de Vergara, qui
la donà a llegir al seu germà, també monjo. La carta rodà entre alguns mossens
i a Pinell li tocà de rebre una forta reprimenda. Òbviament aquesta carta
impressionà Blai i li demostrà que vivia definitivament en una societat d’hipòcrites
i desagraïts. Massot i Muntaner i un germà cartoixà de Montalegre asseguren que
Pinell es va adreçar violentament a Blai i va rebre repressió per això. El
sector més progressista de l’Església catalana sempre ha estat amiga i fan de
Blai Bonet. Fins i tot, en el pla de la crítica, Joan Triadú, en un balanç de
les novel·les publicades l’any 1958, va dir que El mar era la
millor, però no es va poder estar d’afegir-hi que «la repugnància que se’n desprèn és capaç de fer arrugar el nas d’una
rata de claveguera».

Des d’aquesta perspectiva unànime d’escàndol i gent
horripilada, no és estrany que Mercè Armengol, sota el paper de mareta que Blai li havia assignat tres anys abans, se sentís
responsable i portaveu dels desolats. Entre el feix de cartes de Blai Bonet a
Mercè Armengol hi ha l’esborrany d’una lletra de la dama per a l’atrevit
escriptor. És l’únic brut que es conserva de totes les que li havia escrit, fet
que demostra el seu disgust i la seva preocupació per trobar les paraules exactes
amb què dirigir-se al seu protegit que, de cop, s’emancipava i prenia uns
camins poc morals, grollers i inacceptables. La reproduesc talment i sense
esmenes:

Benvolgut
Blai: Uns dies abans de l’Homenatge al Casal de Montserrat, vaig rebre una carta
teva, excusant el teu silenci, les raons, feina, premsa, neguit a l’editor,
justificant la teva presència. Finalment, la Festa del Llibre signant autògrafs…
totes aquesta coses eren suficients perquè ni per telèfon ni per compartir un àpat,
testimonio un record als amics que s’han recordat de tu en moments no amables.
Crec no errar-me en pensar que hi ha un «Mar» per entremig que interposa
aquella naturalitat en produir-se unes opinions no afalagadores que pressento
et porta a defugir unes converses, o bé has pres partit (i això no ho vull
creure) de no preocupar-te’n d’aquells papers que en el teu punt de vista no
mereixen tenir-lo en compte, sien els que sien, els motius que t’han portat a
obrar així amb nosaltres, no són mai justificats perquè en el meu entendre hi
ha qualque cosa més profunda entre nosaltres perquè sapiguessis superar una
contrarietat d’opinió, una censura pel teu estil de novel·la i sobretot pel lèxic
dolent que, insisteixes amb tan d’interès, i pel qual ja pressents tot el
desgrat d’un cap de família que mai en la seva biblioteca ha fet lloc [per a]
un llibre d’aquest ordre.

Sabem
certament que al mon existeixen i existiran, personatges tràgics, pervertits,
immorals, etc, sabem que hi ha els pecats capitals; s’admet que a l’autor l’interessi
plantejar uns problemes que podrà o no resoldre, però, no en un esperit del
camp que creiem catòlic, un clam d’un Sauls, Sauls, que sols per imant que
opera l’esforç per la virtut, deforma i desvirtua el resultat de la mateixa.

He esperat en escriure’t i potser no ho hauria
fet esperant la teva aparició. Una curta malaltia em reté a casa quieta i es
així com el pensament ha tornat paraula per a dir-te el que jo pens i pensem
amics i persones les quals mereixen la màxima consideració de criteris estan
desolades al conèixer el teu llibre, perquè en mig d’imatges i [[2]] genials,
preciosos, s’hi fa sentir sempre el tuf groller en descripcions i lèxic
inacceptable per aquells lectors que sols ells sabran valorar tot lo bo del
llibre, i aquells que es cobejaran en la immundícia, no gustaran de la part de
realitat. Cal doncs definir-se, o amb els uns o amb els altres.

Sé que
aquesta carta meva no et donarà satisfacció, però convé saber totes les
opinions, les favorables i les desfavorables i si et plau detenir-te un poc tu
mateix, potser uns anys més tard veuràs d’altra manera les coses.

L’afecte,
és per aquell noi que vaig conèixer a Santanyí i que he compartit una mateixa
taula i també tantes inquietuds.

Ma. Mercè Armengol de
Bonet.

Quan Blai va llegir la carta es trobava al llit
probablement d’un refredat provocat per l’estrès i els nervis d’aquella situació,
i la respongué tot d’una, sense sorpreses, el 22 de maig. Aquella tendresa de
fill adoptiu, de geni putatiu que havia utilitzat sempre per dirigir-se a
Armengol, es transformava en una actitud adulta, responsable i també severa.
Blai defensava l’ofici de l’escriptor, d’una manera o altra es desentenia dels
seus inicis lírics i pastorals i, sobretot, anunciava que aquest seria
el seu programa a partir d’aquell moment:

Benvolguda
senyora Bonet: Acabo de rebre la carta de V. i, com que d’uns quants dies ençà
guardo llit, tinc temps de contestar tot d’una. No m’estranya res de tot quant
em diu. Abans d’escriure la primera lletra, ja sabia jo que hauria de sentir
tots aquest madrigals; és més, m’hagués estranyat no sentir-los.

Abans
de l’homenatge al Casal de Montserrat, bé és veritat que no havia tingut temps
de veure’ls, ja que només venia a la ciutat els divendres a la tarda. Llavors
no hi havia cap Mar entremig. Després del que vaig saber aquella tarda,
i dies següents, cap actitud de les que jo pugui adoptar té res de singular ni
d’injustificada. Jo sóc un home que, abans de faltar a la caritat, prefereixo
morir-me en un racó. Perquè el Crist dels qui escrivim llibres com El Mar no és
pas el Cristo de Lepant, sinó un altre ser molt més viu i que no usava un
llenguatge massa dolç quan es tractava d’acusar els fariseus. Dic això de
faltar a la caritat perquè, o a V., i a tota la família, els estimo molt més
del que poden pensar, infinitament més del que poden pensar (tot això a part de
l’agraïment enorme); i com que per altra banda tinc obligació de defensar la
meva obra enc que sigui amb la mort, pensi V. que jo, o m’he de tallar la
llengua, o he de parlar molt fort quan algú em digui que El Mar té un
tuf groller i un lèxic inacceptable. Jo, per respecte, per estimació, abans em
deixaria matar que parlar fort davant Vostès. És per educació, i per recordar
les hores inoblidables que han estat al meu costat, que jo no puc —ni dec— venir
a dinar.

Jo no sé
si V. —i els altres amics desolats— s’han trobat mai amb un
home insubornable, perquè aquí em tenen a mi. A la seva estimada carta em diu
que em defineixi o de la part dels qui estan horroritzats pel llibre, o de la
part dels qui se rabegen en la immundícia. Jo li responc, estimada mareta, que
em fan asco tots: els primers per fariseus, i els segons, per porcs. Jo
estic sempre de la part dels qui llegeixen humilment, humanament, amb ciència,
comprenent que El Mar no és així perquè a l’escriptor l’agradi escriure així,
perquè a mi em repugna, sinó perquè l’ambient exacte d’un sanatori de
postguerra és així i descriure’l d’una altra manera és una traïció. Quan per
mitjà d’un llibre s’acusa, s’ha d’acusar amb totes les de la llei, i a qui no
li agrada, que no llegeixi, però que no falti a la caritat ni a la veritat, que
prou pateixo jo de fer-la i dir-la. Els qui, com jo, de vegades, hem passat el
diumenge a la leproseria d’Horta o per les barraques del Somorrostro, estem
desolats, i amb motiu, de veure actes tan vils, tan ordinaris, tan covards, com
el del Casal de Montserrat d’aquella nit en què, per pressió d’uns devots, en
Joan Triadú, a desgrat, hagués de començar a parlar de El Mar dient que era un
llibre repugnant. I a lo millor aquests socis anaven a combregar el dia següent,
sense recordar que l’evangeli diu que: «qui digui vaca al seu germà és digne de
l’infern». Almenys nosaltres, els inacceptables i els grollers ens sabem l’evangeli
de memòria i quan no tenim ganes d’alabar, callem.

El meu
record millor al senyor Lluís. He rebut la divertida carta de la Mariona. Per a
ella les meves comandacions. Li besa la mà      

Blai
Bonet.

En el futur, aquest altercat no es tornaria a comentar
ni refredaria les relacions entre uns i l’altre, almenys fins a la mort de Mercè
Armengol, al 1961. Aquesta polèmica del mal gust s’estengué en moltes altres
cases i la vida de gigolo de Blai acabà de cop. Molt conscient de tot això, però
potser sense imaginar-se la cruel resposta d’aquests ciutadans, havia explicat
uns mesos abans a un periodista de Destino. «Un dels personatges de la novel·la, el dimoni, diu a un al·lot epilèptic:
“Era la guerra que venia després de la pau, aquella guerra que penetra en la
terra, crea coves obscures i excita a la luxúria. Com el mar”. L’explicació del
títol és aquesta. En la primera pàgina, també abans que comenci el llibre, hi
ha una cita, una autocita, millor dit, que pertany al llibre Cartes a Cristòfol Duch que
escric ara i que no és cap novel·la. […] En El mar l’estil viu, quotidià i
transparent de la realitat pren, de vegades, la duresa i el ferro misteriós de
la paraula bíblica. Si he fet això, no ha estat per jugar. Ha estat per
aconseguir, com fos possible, aquest moments terribles en què l’home, molts
cops sense adonar-se’n, bota als terrenys de Déu, com succeeix en aquesta
situació ultraterrestre que és el pecat. […] Amb El mar m’he proposat descriure el racó més
secret dels adolescents de postguerra. El món, amb els seus conflictes bèl·lics
ha creat una mena d’adolescent tèrbol d’una insòlita capacitat humana, d’una ànsia
de vitalitat més que de comprensió de la vida, un tipus d’adolescent trist,
tendre, dionisíac i cruel. Per altra banda, un dels drames de la nostra època és
l’abolició de la veritable serenitat religiosa, de la pau que porta el fet
profund de ser cristià vivament, segons l’Evangeli, que ha desenfocat l’home de
la vertadera finalitat religiosa: tenir tots els membres en pau. Aquest
desenfocament de la qüestió religiosa ha conduït a creure que es veu el Crist
allà on no hi ha de ser. Aquest és un dels homes de El mar. També hi ha el drama de l’escàndol,
aquest donar-se el mal els uns als altres, com un contagi. No vull dir aquest
sigui una imatge vertadera de l’home, sinó la imatge que jo hi veig. Per a mi,
l’autor sempre és protagonista en una novel·la. El lector hauria de veure-ho
sempre. Si la novel·la és un mirall a la vora del camí, tanta importància ha de
tenir el camí (els personatges) com el mirall (l’autor). Es una cosa que s’oblida.»

I això és el que Blai Bonet entenia d’allò que entenia
Stendhal, quan deia que la novel·la és com un mirall a la vora del camí, a la
vora del mar que, amb els astres, exerceix de personalitat, de presó, d’influència
sobre la vida dels homes. «La culpa la tenen, potser, els mateixos que
escriuen, que pensen, no sé per què, que tot d’una han de fer-los un monument.
Els literats necessiten molt això, perquè se senten molt buits. A una persona
que se senti plena i que sàpiga el que ha de dir, no li preocuparà si surt molt
als diaris… Pot semblar una presumpció, però no l’és: jo faig molta feina al
text, dins les meves possibilitats, fins el punt d’estar seguríssim que, d’aquí
a cinquanta anys, serà vàlid. Ho pensava des que tenia 25 anys i escrivia El mar, quan hi va haver aquell escàndol… A 25 anys sorprèn un poc,
perquè ets un al·lot de poble, molt senzill. Vius a Barcelona però ets de
poble. Que es produís aquell escàndol i aquell allau, em va fer molta por. Però
vaig dir: “Bé, passi el que passi, aquest llibre, d’aquí a cent anys serà vàlid.”
M’ho vaig haver de dir a l’oïda. 
No han passat cent anys, però n’han passat més de quaranta i veig que
les generacions de vint anys, de vint-i-cinc, comencen llegint El mar, o comencen per llegir Míster Evasió. Si
actues en aquest sentit, no erres mai. […] Va ser un escàndol en el sentit
literal de la paraula: hi va haver uns senyors que anaren a la mar a llançar-hi
un paquet d’exemplars… En segon lloc, va ser un escàndol en el sentit preciós
de la paraula. Es fa dir que era un llibre incomprensible dins l’Estat espanyol
d’aquells moments, i incomprensible que hagués passat per censura i ningú no hi
hagués llevat res. Jo vaig arribar a conèixer el censor. Em va dir: “No he tret
res, perquè m’ha agradat molt…” I aquest senyor havia censurat llibres sencers,
centenars de llibres… […] La confiança me la comunicaven aquestes dues-centes o
tres-centes persones. Record que un senyor em va dir: “Blai, tu ets un cavall
sicilià”, com dient: “No perdis les cames”…  Aquestes coses et fan pensar. Perquè es llegeix molt fàcil,
però les paraules estan molt estructurades, en el sentit que apareix sempre
alguna cosa física que uneix la paraula a un nigul, a una roca, i dóna la
impressió que tot és u.»

CARLES REBASSA

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!