Plagueta de Bord

A
través de les paraules hi passava encara una mica d’ombra. No era això el que
volia? No era això el que desitjava? A més a més, eren unes ombres que feien
aigües com si arribassin d’un viatge llarg pels reflexos del sol damunt la
superfície del safareig. Els tremolors de la fosca podrien donar una idea del
meu estat d’ànim. Aquell matí havien vingut uns amics per fer-me visita i em
renyaven amb paraules dolces.

[Imatge Mateu Coll]

Amb la malaltia com a coartada t’has tancat molt,
t’has encastellat en el teu món, fuges a l’escapada dels debats i de les
disquisicions, tu, que n’eres un practicant fervent i engrescador. Això no ens
agrada. Es pensen que oblidaré el que som i el que he après de les coses de la
vida. Van molt lluny d’osques, però no he fet res per convèncer-los de la seva
equivocació. He perdut la discutiguera i sobretot quan es tracta de donar
explicacions sobre els meus actes i les meves pràctiques més quotidianes. De
vegades quan ja han partit i estic sol, encaparrotat amb un entreteixit de fils
de pensament que em duen a llocs ignorats en què es mesclen persones que he
conegut, sensacions que he tingut, paraules que he dit amb unes frases amb
sentits escondits que no sé d’on surten ni cap on van, desitjaria poder
escriure. I quan arrib en aquest estat, han aparegut algunes vegades les veus
que s’aixequen per damunt la música de Schubert, o de Mozart, o de Morricone
mateix, i em regiren de moment. Després, quan ja he tingut la primera girada de
ventre, dirigesc l’atenció a aquell ciclorama llunyà de sons humans i és com si
a l’habitació del costat hi hagués mumare discutint amb una amiga seva per mor
del punt girat dels entredós d’una brusa de seda crua de l’avior, o com si dins
la cuina el padrí Macià explicàs a un missatge que acaba d’arribar de Salern la
mala fi de sacs d’ametles que han collit avui a Son Foranella i aquest no se’n
pogués avenir, o com si al primer aiguavés esmolàs la garrova l’oncle Bernat
amb les meves cosines Rosa i Maria Ignàsia, que fort i no et moguis volien anar
a una festa de desfressos. Ja m’ho va dir el metge amb bones paraules: hauries
d’estar tot sol mentre puguis, no et convé rebre gaire gent, ni moure’t gens, ni,
fins i tot, pensar molta d’estona. Tot això estressa, i per cloure’s, la ferida
demana temps, repòs i un estat de tranquil·litat molt gran, absolut. Totes
aquelles coses que et poden donar maldecaps s’han d’eliminar: la gent, la
feina, el telèfon, la conversa, la televisió, els llibres i els diaris. Potser
t’has de fer la idea que et trobes en un estat d’hibernació com el que agafen
certs animals. Les tortugues ho fan molt redebé. No puc entendre que aquest
sant home m’hagi pres per un queloni, si no és perquè la meva espatlla
malmenada per l’operació podria comparar-se amb una closca o, si fil més prim, perquè
em veu com un practicant del Festina
lente (Fes via, a poc a poc),
bella i sàvia locució llatina que Suetoni posa en boca d’August i que sempre ha
estat una de les meves obsessions no declarades mai públicament. Però el metges
deuen tenir, i especialment si són operadors neurocirurgians, aquesta capacitat
de descobrir les nostres veritats més inconscients i més necessàries. No, no
puc fer que el meu metabolisme esdevengui quasi el d’un mort, encara que de
vegades pens que s’hi acosta. No, no puc deixar d’agafar llibres que han estat
l’aliment de la meva vida, d’escoltar la música que és el meu aire mental i,
sobretot, no puc deixar de pensar, perquè és com es manifesta en mi el moviment
més natural dels organismes vius, ja sien animals, plantes o pedres, l’única
forma vertadera de viure. Hi ha moments en què em veig mort i veig que allò que
som només és un cadàver. I que els que m’enrevolten no se n’han temut, que ja
no bategava, i no m’ha enterrat ningú. Mentida. Convertesc el dubte en una brúixola
i faig de la indecisió un sistema. Em pas mig adormit tot el dia i estic en una
cambra amb uns finestrals que donen al jardí, on després de tant de temps sense
cura sobreviuen a la inclemència alguns arbres de l’amor, un parell de pebreboners,
mates i garballons i un lledoner molt vell amb la soca mig cremada per un
llamp. El sòl va ple de tota casta de males herbes, entre les quals dominen la
ravenissa blanca i les ortigues. Les aromes com ensucrades m’arriben fins al
llit en aquest mes de maig, quan els dies s’allargassen i s’encalenteixen i fan
més passadora aquesta clausura que no he triat gens lliurement. Amb una
plagueta damunt els genolls, m’agrada cercar la manera d’anomenar, més
clarament, més lúcidament, les coses. Sí, aquest lloc és des d’on anomèn les
coses senzilles i els fets que em passen aquests dies en què no em passa quasi
res, i tot això amb un llenguatge familiar que em pot mostrar moltes
perspectives desconegudes de la meva visió del món, del meu propi comportament.
M’agrada trobar jocs, metàfores, símils, analogies, figures de la vella
retòrica que encara que no tenguin gaire sentit, em llancin en moltes
direccions, com quan escolt un tema musical i em perd per les modulacions i les
inflexions del so, per la profunditat dels ritmes i l’alegria secreta dels
compassos sense donar-hi mai cap significat. No m’atur de lluitar amb les
paraules per aconseguir l’harmonia i una alta qualitat dels sons. Només cerc la
música dels mots, que formen plecs per on es construeix el sentit i on s’amaga
el dolor, la solitud, la pèrdua, la incapacitat i les arítmies del meu cor. Com
els plecs d’aquests llençols, que de vegades són serres i turons o deserts i
oceans, o mars plenes d’onades alçurades o valls de la pau eterna, segons si el
meu cos els cartografia amb dimensions inusitades. Mir aquest llit, amb la
capçalera historiada amb una estrella resplendent de fusta de cirerer i quatre
bolles del món als quatre pilars dels cantons, que era el de la padrina jove
Mariana, l’única germana de mumare que em va estimar. Quan cada estiu venia a
aquesta casa del turó de les Falgueres a passar un mes amb ella abans d’anar a
la Colònia amb els meus pares, dormia en una cambreta petita que hi ha al
costat d’aquesta i que abans devia ser un lligador. Sé que tenia una porada i
volia que la porta entre les dues habitacions restàs oberta per poder xerrar
amb la padrineta de llit a llit. Ella era de trossades amples, molt gran, i
deien que havia quedat per vestir sants perquè l’havia abandonada el novii just
el dia abans de casar-se. M’hauria agradat demanar-li la feta, però sempre em
vaig mossegar la llengua. M’aviciava molt i em contava històries dels
avantpassats, que tenia estotjats en vells àlbums de fotografies i postals.
Record dies i dies de felicitat plens de coses petites: passejar, llegir,
escoltar música, cuinar, cantar, dormir, riure, riure molt. De vegades em
deixondia a la matinada amb un malson repetitiu i terrible: unes abelles
gegantines em raptaven per dur-me al seu rusc i convertir-me en abegot, però en
el darrer moment podia fugir i em despertava entresuat i regirat, baixava del
llit i anava correntsos a la cambra de la tia. Ella dormia de costat, amb la
cabellera llarga que li tapava un poc la cara i amb un aspecte tranquil. Quan feia
una estona que la mirava, m’entrava la por, perquè pensava que podria ser
morta. M’hi acostava de puntetes. Fins que escoltava la respiració compassada
no feia un alè d’alleujament. Ella obria a poc a poc els ulls i em deia: Marc,
què fas aquí? I jo li demanava per favor si podia dormir un poquet amb ella
perquè havia sentit renous. Sempre amb les teves imaginacions, mormolava
fluixet la padrina jove, m’obria els llençols i jo m’aferrava a la seva esquena
com si fos el norai que em salvava de tots els naufragis. I quedava condormit
en sec. Al matí ella apareixia amb una palangana amb tota casta de delicadeses:
un gerro amb una rosa vermella del jardí, suc de mandarina, pa amb mantega i
mel, llet fumejant, aquell torcaboques de drap un poc emmidonat amb les seves
inicials, M. J. Record el tel gruixat, deliciós, d’aquella llet que m’omplia de
força. Amb ella vaig aprendre que la veritat era el que inventava per poder
viure i també la idea que la memòria era un acte d’imaginació, d’imaginació
voluntària i ben determinada. És de nit i se senten uns trons llunyans. Blanca,
la infermera, m’ha servit el sopar i ha partit de pressa per por de la
tempesta. S’ha alçat un vent de migjorn i una pluja de clauet que pega als
vidres amb un tecatec fort que m’agrada. Pens que tenc la natura, els records,
la solitud, els amics, els llibres i aquesta capacitat per fer entenedor el que
no es pot entendre. Mentida. Don cos a les ombres, que són el no-res, i el
no-res no és res. Mentida. A través de les paraules hi passava encara una mica
de llum.

[Aquest text ha estat publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el 22 de maig de MMXI]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!