Plagueta de Bord

Manifest del grup CULTURA I PAÍS (GRUP D’ANÀLISI I D’OPINIÓ) ILLES BALEARS

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

1. La cultura, entesa en aquest
cas com el conjunt de les pràctiques artístiques i de totes les activitats
relacionades amb el món de les idees així com amb la producció, la conservació
i l’assimilació de béns culturals de tota mena (lectura, art, memòria viva del
llegat patrimonial, sector audiovisual, música, construcció de significats nous
d’ordre divers i des de plataformes múltiples, etc.), continua tenint la
capacitat d’aportar als individus i a les societats uns recursos que els poden
ser molt útils, gairebé imprescindibles, per a la comprensió lliure i crítica
de la realitat i per a la seva participació activa i autònoma en els processos
de tot ordre i tan veloçment canviants que caracteritzen el nostre temps. I que
encara ho seran molt més, de canviants, en el futur més o menys proper.
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:CA;}
p.MsoFooter, li.MsoFooter, div.MsoFooter
{mso-style-link:”Pie de página Car”;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
tab-stops:center 212.6pt right 425.2pt;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:CA;}
span.PiedepginaCar
{mso-style-name:”Pie de página Car”;
mso-style-locked:yes;
mso-style-link:”Pie de página”;
mso-ansi-font-size:12.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Els recursos culturals que un ciutadà o un país tenen en
les seves mans sempre són determinants per a la construcció dels projectes
personals i comunitaris de vida, de convivència i de professionalitat.
L’eficiència en el seu funcionament, així com la possibilitat de tenir un
nivell més elevat de qualitat democràtica i de benestar vital, podran ser
millor assolits per les persones i les societats en la mesura que siguin
posseïdores d’una base cultural prou àmplia i sòlida.

2. La cultura hauria de tenir una posició d’absoluta
centralitat en la vida personal dels nostres ciutadans i també en el
funcionament de la nostra societat. Hauria de ser considerada un element
constituent, clarament estructural i estratègic, de qualsevol projecte
col·lectiu que s’impulsàs des de l’àmbit de la política, de l’activitat
econòmica, des del món mediàtic, des de la iniciativa de la societat civil o
des de l’àmbit de la convivència interpersonal. Qualsevol full de ruta
—institucional, empresarial, associatiu, familiar o personal— que deixi de
tenir en compte el factor cultural presentarà febleses que n’hipotecaran el seu
desenvolupament i el seu èxit. La culturització de la gent, sempre sense
dirigismes dogmàtics i, per tant, des de la pluralitat, ha de ser una
responsabilitat assumida pel conjunt de la societat, i molt especialment pels
poders públics, pels mitjans de comunicació i per les entitats més capdavanteres
del món associatiu i empresarial.

En el discurs polític i en la governança de les
institucions de les Balears, la cultura no pot continuar essent com fins ara un
element marginal, prescindible com a element configurador dels grans objectius
col·lectius —la cohesió social, per exemple—, o fins i tot no tengut en compte
perquè se la considera poc o gens determinant en els processos de màrqueting i
de competitivitat electoral. Els nostres dirigents han d’entendre que el millor
camí per aconseguir un país amb ciutadans responsables, convivencials,
implicats solidàriament en la vida comunitària, capaços d’aportar qualitat
democràtica i qualitat professional a l’àmbit col·lectiu, és la consideració
que la cultura ha de ser un component substancial i central dels projectes i de
les actuacions que desenvolupin els governs dels diferents nivells
político-administratius. Els governants que prescindeixin de la cultura és ben
probable que no deixin de guanyar eleccions, o fins i tot que puguin satisfer
expectatives de benestar més o menys puntuals, però en cap cas contribuiran a
construir projectes col·lectius de futur que siguin sòlids i que, en
conseqüència, garanteixin la perdurabilitat d’aquests béns socials i econòmics
que en bona mesura, i de manera prou generalitzada, tenim en el moment present.
L’anomenat estat del benestar, que arreu d’Europa pateix a hores d’ara una
crisi que en gran mesura és estructural, difícilment podrà refer-se si no
s’enforteix la formació cultural dels ciutadans, tant a nivell mitjà com
d’excel·lència, i, així mateix, si aquests no adopten tot un conjunt de nous
valors i de noves actituds —aquests conceptes també s’inclouen en el mot
cultura— davant els grans reptes del futur, que en gran part ja són el nostre
present. Ens referim als reptes de la mundialització, la desafecció dels
ciutadans envers les institucions polítiques, la gestió sostenible dels
recursos naturals, els canvis demogràfics i la mobilitat de les poblacions, el
nou ordre mundial que s’anirà configurant a partir dels lideratges polítics i
econòmics de determinats estats emergents, la cultura i les relacions
interpersonals que configuren les tecnologies de la societat-xarxa, etc.

3. Les societats humanes, les nacions culturals, els
territoris conformats com a unitats polítiques, els estats concebuts com a
estructures de poder, històricament han pretès aconseguir uns elevats nivells
de cohesió comunitària entre tots els seus ciutadans. La cohesió ha estat
percebuda positivament en la mesura que contribuïa a crear vincles de
solidaritat, que incrementava el nombre d’elements i d’objectius compartits,
que implicava els individus en els assumptes comuns, que facilitava l’entesa i
la bona convivència. Aquest principi continua essent ben vigent en els
discursos polítics de tot arreu, en els diferents àmbits en què hi ha
institucions de govern que exerceixen les seves funcions. Darrera cada apologia
de la cohesió i de la vertebració sempre hi ha, però, interessos ideològics,
polítics, culturals i econòmics, que no necessàriament són gaire honorables. En
boca dels defensors de l’Espanya-nació uniforme, per exemple, s’ha propugnat
històricament, i també ara mateix, que la cohesió passava per la generalització
de la castellanització i per la negació del dret a l’existència, i per tant a
la seva continuïtat històrica, de les nacions no-castellanes. Per això, el
poder espanyol, en un moviment paral·lel de signe complementari, igualment
sempre ha tengut l’objectiu de desvertebrar i de distanciar al màxim, fins al
punt de fomentar-ne els enfrontaments, les diferents terres de llengua
catalana, que tanmateix constitueixen una nació cultural evident.

Des de la perspectiva de les Balears, que han incorporat
els darrers quinze anys més de dos-cents mil nous residents de procedència ben
diversa, la cohesió social ha de ser considerada un objectiu polític
absolutament prioritari. A fer-la possible, s’hi han d’abocar els recursos
pressupostaris que calguin i les diverses administracions i les seves diferents
àrees de govern hi han de destinar els programes d’intervenció que siguin més
adients i més eficaços. Amb freqüència, però, en el discurs polític la
referència a la cohesió social és poca cosa més que una invocació retòrica
sense contingut. I la majoria de vegades es considera que podrà esser aconseguida
amb tan sols la universalització dels serveis socials, sanitaris i educatius
bàsics, sobretot en referència als nousvinguts més recents. És ben cert que una
societat serà més capaç de resultar atractiva als seus ciutadans, sigui quin
sigui el seu origen, i de crear entre tots ells vincles comunitaris positius,
en la mesura que els ofereixi oportunitats i els garanteixi la possibilitat
d’una vida digna. A les Balears, però, aquesta concepció de la cohesió social
de cap de les maneres no pot ser considerada suficient. A més de promoure la
integració dels nousvinguts i de construir la cohesió social en base a una bona
oferta de serveis i d’oportunitats, el projecte comunitari de les Balears
necessàriament ha de tenir en compte el factor lingüístic i el factor cultural.
La llengua i la cultura catalanes, que ens són pròpies d’ençà de fa set segles,
no poden ser excloses d’una proposta de cohesió social que pretengui ajustar-se
a la naturalesa i a les necessitats reals de les Balears actualment existents.
Promoure la cohesió deixant de banda la nostra llengua i cultura històriques
seria actuar talment com si no fóssim altra cosa més que una província de
l’Espanya castellana. Els poders públics, els mitjans de comunicació i les
entitats associatives han d’actuar com a creadors de cohesió social, i en tot
moment han de situar, en coherència amb la personalitat profunda de les
Balears, la llengua catalana i la cultura que se’n deriva en un lloc
preeminent. Ambdues, a més a més, han de ser concebudes com els espais de
trobada més idonis entre els autòctons i els nousvinguts. Els catalanoparlants
han d’assumir el deure de facilitar al màxim la integració social, laboral i
lingüístico-cultural dels seus nous conciutadans. En paral·lel, aquests hauran
d’anar coneixent i incorporant la llengua i la cultura de la terra que els ha
acollit, de manera progressiva, és clar. I les institucions públiques hauran de
posar permanentment al seu abast els mitjans i els programes que els permetin
poder fer-ho, gradualment i comptant en tot moment amb les màximes facilitats.

La cohesió ha de ser construïda en base al principi de la
interculturalitat: la llengua i la cultura pròpies del territori han de tenir
garantida la seva continuïtat històrica, per això se’ls ha de reconèixer,
políticament i socialment, el dret a ocupar una posició preeminent en els
àmbits públics i oficials, i, a més a més, han de tenir la condició de ser les
comunes de tota la població i han de servir per interrelacionar i per fer
convergir la diversitat; al mateix temps, els nouvinguts han de veure atesos
els seus drets lingüístics i culturals individuals i les seves aportacions han
de ser considerades com a factors d’enriquiment de la societat d’acollida. Els
governants que prescindeixen de la llengua i la cultura catalanes a l’hora
d’impulsar suposats processos de cohesió social, en realitat el que estan fent
és contribuir a la dissolució i a la desintegració de la identitat cultural
secular de les Balears i, en conseqüència, a accelerar la seva despersonalització,
afavorint d’aquesta manera la fragmentació de la societat en grups que
territorialment coexisteixen però que gairebé no tenen res en comú. L’oblit del
paper rellevant que la llengua catalana i la cultura haurien de tenir en
qualsevol procés possible de cohesió social per a les Balears, implica una
actitud de complicitat, responsable o inconscient, amb aquells sectors
ideològics i mediàtics que pretenen utilitzar els nous residents que s’han
establert entre nosaltres com a instruments fàctics al servei del projecte de
la castellanització lingüística i cultural definitiva del nostre país.

4. Ja fa més de cent anys que el món cultural de les
Balears va deixar aclarida i resolta la suposada impossibilitat de fer
compatibles la identitat cultural no estatal —en el nostre cas, la catalana— i
la universalitat. En el seu pensament i en les seves obres, els millors
creadors de la cultura contemporània a les Balears —els poetes Costa i Alcover,
els intel·lectuals Oliver i Alomar, el músic Antoni Noguera i el pintor Antoni
Gelabert, més endavant el filòleg menorquí Francesc de Borja Moll i l’escriptor
eivissenc Marià Villangómez—, establiren amb clarividència que la creativitat,
la identitat i la universalitat no tan sols eren fàcilment conciliables sinó que,
a més a més, s’estimulaven i es reforçaven mútuament. La identitat propiciava
la creativitat i aquesta era capaç d’interessar universalment en la mesura que
tenia la capacitat d’aportar-hi, a l’àmbit universal, una veu pròpia, una
experiència vivencial i referencial particular. Els grans creadors balears del
segle xx en són una mostra
inqüestionable de l’encert d’aquesta premissa bàsica.

A hores d’ara, sota la llei d’una mundialització impulsada
per les indústries multinacionals o estatals de la cultura, l’existència i
l’afirmació d’un pòsit d’identitat pròpia continua essent la millor manera per
aconseguir que una obra pugui merèixer la consideració d’universal. En el
nostre temps, qualsevol opinió ben informada, sempre que no pateixi el mal del
jacobinisme més doctrinari, és clar, reconeix que entre identitat i
universalitat no hi ha cap contradicció: allò que és nacional és un fragment
d’allò que és universal, sempre i quan, és clar, tengui uns determinats nivells
d’excel·lència creativa, la qual, però, en cap cas no estarà determinada per
les magnituds majors o menors de la llengua o la cultura de pertinença. De la
tensió entre la singularitat i la mundialització se’n deriva freqüentment un
impuls que activa de manera molt positiva la creativitat. En el cas de les
Balears, en coincidència amb tot l’espai lingüístic del català, la identitat
cultural es fonamenta en primer lloc en l’ús de la llengua pròpia, en el cas,
és clar, que hi intervengui el suport verbal, també en l’existència d’una
memòria cultural particular, i en la interrelació que s’estableix entre el
procés creatiu i un àmbit referencial de proximitat, o en els vincles de
complicitat que es creen entre determinats productes culturals i aquells grups
humans que amb naturalitat els perceben com a prioritàriament propis.

A cada realitat nacional, històricament li ha correspost
una cultura determinada, amb una llengua específica com a fet més substancial.
Les cultures al llarg del temps han contribuït a crear lligams entre els
individus, a connectar realitats diferents i distants, ara la mundialització
intensifica encara molt més aquesta funció. Ja no tendria sentit l’objectiu de
pretendre aturar la mundialització o de situar-se’n al marge: el que cal és
aconseguir que inclogui les mostres d’excel·lència i les marques de
singularitat de les diverses cultures del món. L’aposta pel manteniment de la
diversitat lingüística i cultural del planeta ha de ser una de les línies
argumentatives i d’actuació que desenvolupin les nostres institucions culturals,
en el benentès que la nostra primera contribució a la sostenibilitat de la
diversitat mundial passa per aconseguir fer realitat l’objectiu de normalitzar
plenament la llengua i la cultura catalanes dins tot el seu territori històric.
La cultura és a la vegada nacional i universal, s’alimenta de la creativitat
d’uns individus que són d’un lloc i d’un temps concrets, s’enriqueix amb
experiències vitals que són personals i que remeten majoritàriament i a un
primer nivell a espais de proximitat, es transforma a partir d’un procés de
noves recreacions i actualitzacions de les tradicions pròpies i alienes. Així
ha de ser la nostra cultura, arrelada i oberta, generadora d’uns continguts que
reflecteixin la complexitat que ens caracteritza com a país, amb voluntat de
participar amb la màxima autoexigència en els gran debats creatius i ideològics
que tracten reflexivament de les grans qüestions internacionals de cada moment.

5. A les Balears, en el terreny de la política, tant en els
discursos com en les pràctiques, acostuma a ser ben habitual que es transmeti
la idea que la cultura és un sector que des del punt de vista econòmic tan sols
ha de ser comptabilitzat en el capítol de les despeses. Pitjor encara, de les
despeses sumptuàries. Per tant, prescindibles. Mentre que ningú no discuteix
que invertir en sanitat o en educació o en serveis socials representa una
aposta necessària per tal d’aconseguir un major benestar i una major formació
general que, a mitjà o a llarg termini, acabaran donant beneficis per al conjunt
de la societat, amb freqüència sembla que destinar pressupostos públics a la
cultura sigui una decisió que tan sols afavoreix els integrants del mateix
sector o a unes minories més aviat insignificants. De cap de les maneres és
admissible que les inversions de doblers públics en cultura puguin ser
considerades una mena de luxe o, pitjor encara, un malgastament injustificable,
opinió encara molt més estesa en una època de crisi econòmica en què els
pressupostos són clarament insuficients per atendre les necessitats socials
bàsiques o per impulsar l’economia productiva.

Volem reivindicar la importància de la dimensió econòmica
del fet cultural, a diferents nivells. A hores d’ara, la cultura, considerada
en la seva globalitat i multiplicitat d’àmbits, és a les Balears un sector que
genera uns nivells importants d’ocupació i de moviment econòmic. I
potencialment en podria generar molta i molt més, d’ocupació i de moviment, en
el cas que políticament i socialment es donàs a la cultura i a les polítiques
culturals una major rellevància. L’increment de públic per a les diferents
propostes culturals, a nivell intern, o l’exportació dels productes culturals
d’origen balear a les altres terres de llengua catalana o a la resta de l’Estat
espanyol o internacionalment, són a hores d’ara uns nínxols de mercat encara
ben poc explorats. Així mateix, una presentació atractiva i competitiva, a la
vegada que rigorosa, d’una part del nostre patrimoni històrico-artístic ben
segur que podria interessar a un segment gens menyspreable dels dotze milions
de turistes que anualment ens visiten, els quals, a més, així tendrien
l’oportunitat d’adquirir una idea més substancial d’aquella illa del nostre
país que haguessin visitat. Del turisme cultural, invocat una vegada i una
altra com el gran recurs per tal de desestacionalitzar la demanda i també per
atreure uns turistes de major poder adquisitiu, se n’ha estat parlant
retòricament els darrers trenta anys però en realitat ben poques iniciatives
sòlides s’han adoptat per fer-lo possible.

Hi ha un altre aspecte que cal tenir en compte
a l’hora de valorar les inversions en cultura. Les biblioteques, els museus, la
lectura, la música, el cinema, el teatre, i altres elements equivalents, han de
ser considerats activitats i sectors que rendibilitzen sobradament les
inversions que s’hi destinen en la mesura que produeixen el que s’anomena
capital cultural, oferint als ciutadans uns recursos que els podran servir per
adquirir uns coneixements i unes habilitats —emocionals, intel·lectuals o cíviques—
que després podran transferir beneficiosament a la seva vida personal o a
l’exercici de la seva professió. Les societats que tenen uns ciutadans amb uns
nivells superiors de formació escolar i un capital cultural socialment més
generalitzat, estan en millors condicions per afrontar positivament els
processos de canvi tecnològic, social i econòmic que a hores d’ara s’estan
produint i que en el futur encara s’accentuaran més. L’objectiu de configurar
uns ciutadans europeus predisposats a desenvolupar un procés formatiu al llarg
de tota la vida o que tenguin la capacitat d’anar-se adaptant a les ofertes
professionals canviants que hauran d’anar assumint, requereix unes societats
formades per persones que posseeixin un bon capital cultural mitjà. El procés evolutiu
de l’actual crisi econòmica ja està demostrant que els països que primer se’n
van sortint són els que compten amb un capital humà —formació i cultura— més
qualificat, amb uns majors nivells d’inversió en innovació i desenvolupament,
amb una estructura econòmica sòlida que no es fonamenta ni en un creixement
basat en serveis barats ni en l’especulació financera o immobiliària, i,
finalment, amb una mà d’obra tecnològicament formada. Qualsevol projecte de
millora qualitativa del model econòmic i social de les Balears passa,
necessàriament, per una millor formació escolar dels ciutadans i també per
l’adquisició d’una base cultural mínimament sòlida. Els indicadors dels
resultats escolars dels alumnes de les Balears assenyalen ben a les clares quin
és el camí: el nivell de rendiment de l’alumne és en tots els casos un reflex
dels recursos culturals que hi ha disponibles en el seu entorn familiar. Per
això, la generalització d’un capital cultural mitjà a tota la població és també
una necessitat per aconseguir una major eficiència del sistema escolar de les
Balears.

6. Als diferents estats-nació d’Europa, es varen anar
desenvolupant, sobretot al llarg dels dos darrers segles, estratègies i
iniciatives destinades a la creació de sistemes culturals que almenys havien de
tenir els tres objectius següents: esser capaços de salvaguardar el patrimoni
històrico-artístic col·lectiu més valuós, aconseguir que els ciutadans
coneguessin i valorassin positivament la cultura que el poder polític i els
sectors intel·lectuals de cada moment havien decidit que era la d’interès
nacional preferent, i, en tercer lloc, crear les plataformes necessàries per
estimular i facilitar la creativitat i el desenvolupament de la cultura, tant
en la seva dimensió artística com científica, i en totes les seves
manifestacions i formes, i també en els seus registres més populars o més
elitistes, més tradicionals o més innovadors. La intenció d’aquests sistemes
culturals no era, certament, innocent, en la mesura que responien a uns
projectes ideològics que pretenien utilitzar la cultura per legitimar
políticament i socialment l’Estat-nació, aleshores encara en fase fundacional,
o per consolidar l’hegemonia política de les burgesies que havien anat accedint
al poder polític a partir de les revolucions liberals desenvolupades als
diferents països. En altres casos, no tan freqüents, i ja en el segle xx, la cultura també va ser emprada al
servei de la consolidació de situacions de poder fonamentades en projectes
ideològics i polítics que pretesament representaven els interessos de la classe
obrera.

En el cas de les Balears, ens trobam amb una doble
situació. En primer lloc, hem format part d’un Estat, el castellano-espanyol,
que històricament tan sols va ser capaç de crear un sistema cultural ben precari,
escassament desenvolupat, molt concentrat a la ciutat de Madrid, únicament
present a les diferents capitals de província de manera quasi testimonial; com
a conseqüència, va ser un sistema cultural que va tenir una presència operativa
molt limitada, tant sobre el conjunt del territori estatal com entre els
ciutadans de classe mitjana i entre els sectors més populars. En segon lloc,
les Balears no varen comptar històricament —a diferència, per exemple, del que
va succeir a Catalunya—, amb una xarxa cívica d’entitats, socialment arrelades
i molt actives, dedicades a la defensa i promoció de la cultura del país, fins
al punt de ser capaces de construir al marge del poder polític una trama
cultural eficient i implantada a tot el territori, ni tampoc amb cap institució
pública que, encara que tan sols fos de caràcter provincial, ja es comprometés
amb l’objectiu de dur a terme un procés d’institucionalització de la cultura
nacional pròpia. En definitiva, a les Balears les plataformes cíviques
interessades en la creació d’un sistema cultural propi foren escasses,
tanmateix certament meritòries, i, a més, tengueren una capacitat d’incidència
ben limitada, per la qual cosa aconseguiren una adhesió social del tot
insuficient; en el terreny de les institucions polítiques, és evident que la
Diputació de les Balears va actuar de manera semblant a la de qualsevol altra
província de l’Espanya castellana, a les antípodes, per tant, d’aquella
Diputació de Barcelona o aquella Mancomunitat de Catalunya que, sota el lideratge
d’Enric Prat de la Riba, varen impulsar, des d’un poder polític ben escàs i amb
uns pressupostos públics molt limitats, però sabent aprofitar el buit cultural
que originava l’absència de la intervenció estatal, un procés de construcció
d’un sistema cultural català prou integral i molt eficient, concretat en la
creació d’institucions, biblioteques, museus, editorials, escoles, processos de
formació de quadres intel·lectuals, etc. Val a dir que d’aquest sistema, les
Balears en varen esser indirectament beneficiàries, i també en certa manera
corresponsables, en la mesura que alguns intel·lectuals illencs hi
intervingueren de manera protagonista.

En el moment d’iniciar-se l’actual cicle històric, amb
l’establiment de la democràcia parlamentària i de l’estat de les autonomies, el
sistema cultural que hi havia establert a les Balears era extraordinàriament
precari, majoritàriament sucursalista i estava molt contaminat per les
concepcions ideològiques que havia promogut el franquisme. Afortunadament la
creativitat individual, almenys en el terreny d’aquella cultura escrita que se
sentia compromesa amb la identitat cultural de les Balears, no tan sols no
s’havia estroncat durant els quaranta anys de la dictadura, sinó que havia
assolit un nivell d’abundància i de qualitat de producció que, en el seu
conjunt, era clarament superior al de qualsevol altre moment històric anterior.
Així mateix, a les darreries del període franquista s’havien anat consolidant
algunes plataformes culturals —la universitat, entitats cíviques, editorials,
publicacions— que en potència podien esser peces molt útils per a la creació
d’un futur sistema cultural que fos adient per a unes Balears concebudes com un
país d’identitat cultural catalana.

En qualsevol cas, sembla evident que en el moment de
produir-se l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de les Balears (1982) i, com a
conseqüència, de constituir-se el primer parlament i de formar-se el primer
govern, la construcció d’un sistema cultural propi per a les Balears era encara
un objectiu absolutament pendent. En bona lògica, la seva creació hauria
d’haver estat una de les tasques prioritàries dels primers parlament i govern,
un dels seus programes polítics més rellevants. Un sistema cultural dissenyat i
construït amb el màxim consens, amb la implicació de tots els grups polítics i
de totes les entitats i empreses del món cultural, amb una definició i una
acceptació clares de la naturalesa que defineix la cultura històrica que és la
pròpia de les Balears, amb el reconeixement del paper absolutament central que
hi havia de tenir la llengua catalana, amb una concreció dels objectius
estructurals als diferents nivells i àmbits territorials, amb l’assignació dels
pressupostos imprescindibles per a construir-lo, amb una planificació rigorosa
i professional, i amb una periodització temporal raonable per a la realització
de les diferents peces bàsiques que havien de constituir-lo. Certament no va
ser així. Les tres primeres legislatures autonòmiques varen ser escassament
fundacionals en el terreny de les polítiques culturals. I els governs de les
legislatures posteriors tampoc no han considerat en cap moment que el disseny
d’un sistema cultural per a les Balears hagués de ser una prioritat política.
Mai no ha existit la consciència de la necessitat d’imaginar per a les Balears
un sistema cultural complet, homologable al de les societats europees avançades
i al de les nacions culturals normalitzades, que fos alhora realista i ambiciós
i totalitzador, compartit per les diferents institucions públiques i pels
agents culturals implicats, consensuat políticament i socialment per tal de
garantir la continuïtat de la seva execució més enllà dels canvis
governamentals que s’anassin produint, amb els compromisos pressupostaris
imprescindibles per tal d’afrontar els costos que serien necessaris per a la
seva creació.

De les paraules anteriors, en cap cas no se n’ha de deduir
que ignorem que al llarg dels darrers trenta anys s’han creat a les Balears
alguns equipaments i organismes, o s’han desenvolupat determinats programes,
que cal considerar plenament encertats i vàlids i que, per tant, ja han de ser
valorats com a peces adients i útils per formar part d’aquest sistema cultural
complet que reivindicam. Tot i així, es tracta d’iniciatives aïllades, nascudes
sense tenir en compte la definició de quin hauria de ser el mapa final ideal,
sense haver establert quin convenia que fos l’ordre lògic de prioritats, sense
haver avaluat els seus costos de gestió una vegada ja estassin en funcionament,
ni tampoc els rendiments potencials que se’n podrien derivar a nivell cultural,
social i econòmic. El nombre ben escàs de documentació, analítica i
prospectiva, que ha estat elaborada sobre el fet cultural a les Balears
—recollida de dades, plans estratègics, llibres blancs, etc. —, és ben
indicatiu de la manca de consciència que han tengut els poders polítics de la
necessitat i la conveniència de comptar amb un disseny complet i detallat del
sistema cultural desitjable, amb el consegüent full de ruta que en concretàs la
seva realització. I en el cas que alguna institució o sector de la cultura hagi
impulsat l’elaboració de documents que pretenien ordenar un determinat àmbit i
definir l’estratègia del seu desenvolupament, el que gairebé ha passat en tots
els casos és que el document ha quedat tancat dins algun calaix de
l’administració, bàsicament per dues raons: perquè no hi ha hagut pressupost
per desenvolupar-lo i aplicar-lo o perquè s’ha produït un canvi en la direcció
política de la institució i el nou responsable de l’àrea cultural ha ignorat la
iniciativa que havia impulsat el seu antecessor. Igualment ha succeït amb les
diferents lleis sobre matèries culturals: la realització dels seus continguts
requeria, a més d’una voluntat política ferma, una quantitat considerable de
recursos econòmics, la inexistència dels quals ha acabat convertint la
legislació cultural en poca cosa més que en paper banyat. En un context com el
que acabam de descriure, els gestors polítics de la cultura de manera
inevitable han derivat generalment cap a la improvització, la gestió compulsiva
del dia a dia, l’acumulació d’iniciatives puntuals que sobretot pretenien crear
la sensació d’activitat intensa a nivell mediàtic, o a la pràctica d’unes o
altres formes de clientelisme.

A hores d’ara, després de quasi tres dècades d’haver-se
iniciat l’actual cicle històric d’autogovern, les forces polítiques, les
entitats civils, els mitjans de comunicació, els diferents sectors de la
cultura —els creatius i els empresarials—, i tots els ciutadans de les Balears
haurien de fer una anàlisi crítica rigorosa de la situació actual de la
cultura, avaluant el resultat final de les polítiques aplicades els darrers
trenta anys, i també tenint en compte el conjunt de processos de conformació
cultural, interns i externs, molts d’ells amb un origen anterior a l’actual
període democràtic, que han continuat mantenint la seva influència i, en
conseqüència, han contribuït a determinar-la, a la situació cultural, talment
com ara és. Dos exemples: a) les polítiques de castellanització impulsades pel
poder polític estatal —d’ençà del segle xviii
i molt especialment durant el franquisme— varen introduir en els ciutadans
balears una actitud de menyspreu envers la cultura pròpia i una adhesió
emmirallada a aquella altra, la castellana, que els era presentada —a l’escola,
des de les institucions polítiques, per les classes dirigents— com la
veritablement important; idò bé, d’aquest fet se’n deriva la conseqüència que
una part important dels ciutadans balears continuen tenint en l’actualitat una manca
de lleialtat a la cultura pròpia i, ahora, tenen interioritzats uns hàbits de
consum cultural clarament predisposats a favor dels productes castellans; i b)
en el seu procés de creixement cap a un estatus de normalitat, els darrers
trenta anys, la producció cultural en català —llibre, teatre, televisió,
cinema, premsa, música… —, s’ha trobat que en gran mesura el seu públic
natural, o sigui la gent del seu territori lingüístic, i molt especialment els
catalanoparlants, ja era captiu del mercat castellà, un mercat que modernament
va poder implantar-se, per raons polítiques, abans que cap altre, també als
Països Catalans, i que va poder disposar durant molt de temps d’una situació de
monopoli, amb l’afegit, a més a més, que té una gran potència de producció, una
oferta molt diversificada i una capacitat d’expansió extraordinària perquè
compta amb la complicitat de mitjans de comunicació molt poderosos.

En el nostre cas, i a partir del fet que el consideram un
àmbit socialment i nacionalment molt important, pensam que no pot endarrerir-se
més temps la concreció de quin ha de ser el paper de la cultura a les Balears
del segle xxi, quin ha de ser
l’estatus que ha de correspondre a tots els efectes a la cultura que és la
pròpia del país, quin hauria de ser el sistema cultural global que convendria
construir i quines són les peces que l’haurien de formar, quins pressupostos
mínims s’hi haurien de destinar, quins objectius polítics, socials i econòmics
haurien de ser encomanats a les polítiques culturals.

Perquè hi arribi a haver un sistema cultural propi per a
les Balears —primer dissenyat i posteriorment executat— possiblement s’hauran
de donar les dues premisses següents: que hi hagi una consciència política i
social de la importància del fet cultural, en les seves diverses dimensions (la
creativa i la de l’entreteniment, la identitària i la formativa, la de la
cohesió social i l’econòmica) i, en segon lloc, que les institucions públiques,
els mitjans de comunicació, les entitats civils de caràcter divers i la majoria
dels ciutadans manifestin una adhesió activa envers la cultura que és la
històrica i la pròpia de les Balears. En el cas que les Balears siguin
concebudes com una realitat cultural diferenciada de la cultura
castellano-espanyola, la creació d’un sistema cultural que estigui al seu
servei es percebrà com a absolutament necessària, per protegir el patrimoni
històric, per garantir la seva continuïtat, per socialitzar el seu coneixement
i per estimular la nova creativitat.

Encara que sigui amb un retard imperdonable, és necessari
afrontar de manera immediata el disseny i la construcció d’un sistema cultural
propi per a les Balears, la realització del qual s’hauria d’executar en
diferents fases al llarg, com a màxim, de tres legislatures. En primer lloc, i
a partir d’una lectura de l’Estatut d’Autonomia i de la Llei de Normalització
Lingüística que siguin clarament favorables als interessos de la llengua i la
cultura pròpies de les Balears, cal configurar un sistema que es fonamenti en
una sèrie de premisses bàsiques: la llengua catalana n’ha de ser un element
constituent i central; el component identitari —entès en un sentit obert i
evolutiu— n’ha de ser considerat un factor de primer ordre; la llengua i la
cultura catalanes, per la seva condició de pròpies i històriques, han de tenir
reconegut un estatus d’hegemonia, tant en els espais oficials i públics com en
els àmbits escolars, mediàtics i socials; ha de ser concebut com un sistema
autònom però al mateix temps ha d’incorporar l’objectiu de complementar-se i
d’interrelacionar-se amb altres sistemes, mitjançant tipus diferents
d’articulació, el principal i prioritari dels quals ha de ser el conformat pel
conjunt del territori lingüístic del català; i, finalment, cal tenir en compte
que el seu desplegament s’ha de produir sobre un territori pluriinsular, per la
qual cosa la xarxa d’equipaments, de competències de gestió i de distribució
dels recursos disponibles hi ha de ser degudament adaptada, fins al punt que
han de ser plantejats necessàriament a nivell de cada illa.

En el concepte de sistema cultural, cal incloure-hi els
equipaments, els organismes i els programes, tant d’impuls públic com privat, i
igualment els diferents camps de l’activitat artística, i també les iniciatives
de conservació del patrimoni històrico-artístic o la pràctica de la recerca en
els terrenys de la tecnologia, la ciència, les humanitats i les ciències
socials, o el foment de la creativitat i la promoció de la lectura, o la
producció audiovisual i les més diverses formes de cultura digital, i igualment
també les temporades teatrals i de concerts, i les empreses de producció o
gestió cultural, o els processos de formació dels agents culturals i les
campanyes de difusió cultural… A l’hora de fer el disseny del sistema cultural
de les Balears cal disposar d’una gran quantitat d’informació prèvia sobre el
sector i també cal plantejar-se múltiples qüestions i preguntes. En el sector
teatral, valgui d’exemple, podrien ser més o menys les següents: quins
equipaments teatrals hi ha i quins hi hauria d’haver a cada illa?, de quin
format convendria que fossin?, quina és i quina hauria de ser la seva
distribució geogràfica?, quina és la funció que fa cada equipament i quina és
la que hauria de fer dins el conjunt del sistema?, disposen en cada cas dels
recursos humans i pressupostaris que necessitarien per fer el paper que els
correspon?, quin és el grau d’eficiència que aconsegueixen en la gestió dels
seus recursos?, quina capacitat tenen de creació de públics?, disposen d’un pla
estratègic que els marqui el full de ruta que han de seguir al llarg d’un
període més o menys llarg?, quina és la seva rendibilitat cultural i social?,
hi ha establerts lligams de relació de caràcter cooperatiu entre els diferents
teatres?, els pressupostos que els departaments de cultura de les Balears
destinen al teatre són homologables als de les altres comunitats autònomes amb
una llengua pròpia diferent a la castellana i als de les regions europees
culturalment més riques?, hi ha les plataformes de formació adients per
garantir la qualitat dels diferents tipus de professionals que intervenen en
els processos teatrals?, s’apliquen criteris de coherència i de
complementarietat entre els diferents teatres a l’hora de dissenyar la
programació de cada temporada?, els mitjans de comunicació donen l’atenció
desitjable al fet teatral?, les companyies tenen el grau d’autoexigència
exigible en relació als objectius que es plantegen assolir?, hi ha línies
institucionals de suport que facilitin la presència mitjançant contractació de
les companyies illenques tant a l’interior de les Balears com a fora?, la
gestió dels teatres i de les companyies s’ajusta als paràmetres de
professionalitat i d’eficiència que convendrien?, hi ha un suport suficient a
la producció de nous textos teatrals?, hi ha processos de recuperació i de
reinterpretació del patrimoni teatral i literari històric propi?, es fomenten
suficientment els intercanvis teatrals entre les diferents illes?, hi ha
polítiques continuades de promoció del fet teatral en les seves diverses
dimensions?, els agents del món teatral tenen l’estatus de professionalitat que
els correspondria segons el seu grau de dedicació i de capacitat?, els mitjans
audiovisuals contribueixen suficientment a prestigiar i a difondre les activitats
teatrals?, hi ha estratègies orientades a crear ocupació i a incrementar la
professionalització en diferents sectors teatrals (interpretació, direcció,
escriptura, etc.)?…

Aquesta mena de preguntes, i d’altres d’equivalents
referides als diferents sectors de la cultura, han de ser degudament resoltes
per tal que el disseny del sistema cultural de les Balears que ens fa falta com
a país estigui fonamentat sobre els pilars del rigor i de les dades precises.
La reflexió política sense intencions electoralistes, la implicació dels
professionals experts en gestió cultural, la participació dels sectors que
estiguin involucrats, d’una o altra manera, en cada una de les àrees de
l’activitat cultural, han de convergir en un projecte que estigui molt pensat,
molt consensuat i molt ajustat a la realitat social a la qual vol servir.
Igualment, ha de ser un sistema concebut sense grandiloqüències
arquitectòniques, defugint en tot moment la tendència a la inflació de personal
contractat quasi funcionarialment, per tant cada una de les seves peces ha de
tenir les magnituds que siguin més adients en relació a la funció que dins el
sistema hagi de complir. Així mateix, en tot moment s’ha de ser fidel al
principi que cal prioritzar l’objectiu de l’eficiència en la gestió i la
rendibilització màxima dels recursos que hi ha disponibles. Això vol dir que
totes les parts i elements del sistema han de ser sotmesos periòdicament a
avaluacions, internes i externes, de qualitat.

El disseny i la creació d’un sistema cultural
per a les Balears, desglossat i concretat al nivell de cada illa, sempre
ajustat a les dimensions territorials i demogràfiques de cada una d’elles, ha
de ser sobretot impulsat per les institucions públiques, en l’àmbit de les
seves competències. Aquestes institucions, però, en tot moment han de tenir en
compte l’existència dels equipaments, les empreses, les entitats i les
associacions, en molts de casos amb una llarga trajectòria, de caràcter
empresarial o civil que siguin operatives dins el territori. La iniciativa
pública i la privada han de ser concebudes com a complementàries i s’han de
relacionar en base als principis de la cooperació i l’eficiència. La
competivitat entre l’una i l’altra en un mateix terreny no tendria gaire sentit
en un país en què encara hi ha tants de dèficits culturals que no són atesos
per cap administració. A més, un sistema cultural saludable és el que compta
amb empreses culturals privades sòlides i rendibles que són capaces d’atendre
les demandes culturals socialment existents, contribuint fins i tot a fer-les
créixer. Per tot això, ens sembla convenient que les institucions públiques
impliquin les empreses privades en el desenvolupament i la gestió de la
cultura, que en reforcin el seu paper i la seva iniciativa, d’acord amb les funcions
que assumeixin tenir assignades dins el sistema global. D’aquesta manera des
del poder polític es contribuirà a enfortir un sector que té unes evidents
expectatives de creixement, tant en creació d’ocupació com en producció de
riquesa. En coherència amb aquest plantejament, reclamam que les empreses
culturals siguin ateses a semblança dels altres sectors econòmics per les àrees
del govern de les Balears que en són competents. Un exemple: quin sentit pot
tenir que hi hagi ajuts per a l’exportació de sabates i no n’hi hagi, en canvi,
per a la participació dels galeristes balears a fires internacionals on hi van
a vendre les obres dels pintors que representen?

7. La cultura a les Balears té a hores d’ara un nombre
considerable de mancances, a diferents nivells, i a la vegada també una notable
potència creativa i unes expectatives de millora global que no són gens
menyspreables. La causa que principalment en determina l’existència, d’aquestes
mancances, és que d’ençà de l’any 1983 ha disposat d’uns pressupostos que
sempre han estat del tot insuficients. Uns pressupostos que han estat inferiors
no tan sols als de qualsevol altre país de l’occident europeu, sinó també al de
les comunitats autònomes espanyoles, una bona part de les quals, d’altra banda,
han estat receptores, al llarg dels darrers vint-i-cinc anys, dels recursos
dels fons estatals de solidaritat als quals les Balears hi han contribuït
aportant-hi quantitats ben elevades. Més enllà del fet que els nostres
governants tenguin o no la voluntat política de destinar recursos suficients a
l’àrea de la cultura, hi ha una qüestió prèvia del tot determinant: l’espoli
fiscal a què l’Estat sotmet les Balears —a hores d’ara devers un 14% del PIB,
uns tres mil milions d’euros a l’any— determina que totes les nostres
institucions disposin d’uns recursos pressupostaris molt insuficients per
atendre les necessitats bàsiques diverses que hi ha a tots els departaments del
govern autonòmic i dels insulars. El món de la cultura hauria d’entendre que la
precarietat dels recursos que anualment hi ha disponibles per al seu sector
específic té una causa estructural, perdurable al llarg del temps, que és
prèvia a la voluntat política i a la decisió dels governs de torn de
destinar-hi un pressupost més o menys elevat. Per això, en bona lògica cal
emmarcar la reivindicació d’un major pressupost per a la cultura en la demanda
d’una relació fiscal amb l’Estat que no resulti tan depredadora ni tan
asfixiant per a les Balears.

Tanmateix l’increment dels pressupostos dedicats a la cultura
—els del govern autonòmic, els dels consells insulars i els dels ajuntaments,
especialment d’aquells que exerceixen un paper de capitalitat a nivell insular
o comarcal, o que podrien, en el cas de Palma, tenir-lo de co-capitalitat en
dos àmbits geogràficament superiors: el territori lingüístic del català i el
Mediterrani occidental— ja no pot continuar ajornant-se per més temps si és que
no ens volem convertir en quasi l’únic espai del nostre entorn geopolític on no
s’ha dut a terme, el darrer quart de segle, una expansió molt considerable de
les infraestructures i de les indústries culturals, i també de les ofertes i
dels nivell de consum. Els pressupostos que les institucions de les Balears
dediquen a la cultura s’han d’anar incrementant progressivament, fins arribar a
la mitjana que hi destinen els països de la Unió Europea. L’actual crisi
econòmica pot tal vegada haver d’endarrerir el procés, en cap cas però no seria
acceptable que fos emprada pels poders públics com a coartada per deixar
d’afrontar, una vegada més, el disseny del sistema cultural complet que les
Balears necessiten, amb la concreció de les fases, els mitjans i els objectius
en un full de ruta que sigui, alhora, realista i ambiciós. També en temps de
crisi econòmica es pot fer molt de camí si es prenen encertadament les
decisions necessàries en el terreny de les polítiques culturals: cal anar
preparant les diferents maquinàries institucionals perquè estiguin a punt per
començar a actuar, d’acord a un pla general rigorosament dissenyat, tot d’una
que la situació econòmica experimenti una millora significativa.

En paral·lel, caldrà garantir la màxima eficiència en la
gestió dels recursos que en cada moment estiguin disponibles. Caldrà introduir
la cultura de l’avaluació permanent, en l’ús d’aquests recursos públics,
mitjançant l’aplicació d’uns protocols degudament establerts que han de
determinar quins són els beneficis culturals i socials que es deriven de cada
equipament o programa. La professionalitat i el rigor han de ser dues premisses
imprescindibles a l’hora de plantejar el desenvolupament de les polítiques
culturals, tant dels qui l’assumeixen des de la responsabilitat política com
dels qui en fan la gestió tècnica o administrativa. I això tant a l’hora de
prendre les decisions com a l’hora d’executar-les: anàlisi de la situació,
avaluació de costos, reflexió consensuada, programació planificada, voluntat
d’implicació del màxim nombre d’agents culturals, mesures de promoció i de
captació de públics, avaluació final del rendiment aconseguit… Seria molt
recomanable que cada departament de cultura i cada una de les seves seccions, o
cada un dels programes que s’anassin desenvolupant, en tot moment tengués com a
referència un codi de bones pràctiques. Així mateix, caldria introduir processos
de formació permanent de la totalitat dels agents, siguin de caràcter polític o
tècnic, que intervenen en la programació i la gestió de les polítiques
culturals. D’aquesta manera, hi hauria la possibilitat de rendibilitzar
culturalment i socialment molt millor els recursos escassos que hi ha
disponibles per als diferents sectors de la cultura.

Un altre element que convendria introduir en l’àmbit de la
cultura és la idea que no necessàriament qualsevol equipament o iniciativa o
producte ha de tenir dret a l’obtenció d’un ajut públic. La norma hauria de ser
que la majoria de les iniciatives que siguin concebudes per particulars o per
entitats civils s’haurien d’esforçar al màxim per aconseguir l’autofinançament
o el suport del món privat. Caldria evitar el perill que el fet de l’obtenció
fàcil de recursos institucionals no pogués contribuir a desactivar les
possibles estratègies i esforços de captació de públic que haurien pogut
impulsar i dur a terme els organitzadors o promotors de l’acte en qüestió. De
vegades, a més, poden generar-se ofertes des de la iniciativa privada que no
són prioritàries ni en realitat representen cap aportació rellevant, i que, en
canvi, fan ús dels recursos d’unes administracions que no en tenen de
suficients per atendre necessitats estructurals o per impulsar iniciatives que
contribuirien a complementar les ja existents. Sobretot és important evitar el
parany de què els recursos públics acabin servint per a poca cosa més que per
donar cobertura a iniciatives que no van més enllà de l’autoconsum i
l’autocomplaença.

Tanmateix, de les paraules anteriors no voldríem que se’n
tragués la conclusió que nosaltres pensam que la cultura a les Balears està
excessivament subvencionada pels poders públics. Ben al contrari. Aquelles veus
que de tant en tant així ho argumenten, és perquè són partidàries, en general,
d’una minorització progressiva de la cultura pròpia del nostre país, i per tant
voldrien que aquesta estigués desemparada i afeblida per tal que no pogués
resistir l’embat expansiu del mercat cultural castellano-espanyol que arriba,
intensament i amb continuïtat, al nostre territori. Totes les cultures europees
normalitzades —la castellana, per exemple— compten amb un suport econòmic
infinitament superior, percentualment, al que té la cultura de les Balears, i
la catalana en general, en els seus diferents territoris. Segons el nostre
parer, els poders públics balears haurien de donar un suport econòmic més
elevat a aquelles entitats i iniciatives privades, i també a les indústries i
les empreses culturals, sempre i quan realitzin una funció d’interès general,
contribueixin a oferir programacions atractives i complementàries, a generar
activitat econòmica, a fomentar el creixement de públics en els diferents
sectors, a fomentar la creativitat o a enfortir les xarxes de difusió dels béns
culturals. Una fórmula adient per a formalitzar la relació entre les
institucions i els diferents sectors i agents del món de la cultura
(institucionals, associatius o empresarials) podria ser la del contracte-programa,
amb una durada mitjana preferiblement triannual, dins el qual hi hauria de
constar una relació exacta dels objectius perseguits així com dels compromisos
que l’entitat receptora de l’ajut assumeix, en una mena de retorn de serveis a
la mateixa societat que, a través de l’administració, li ha cedit uns
determinats recursos. Entre les polítiques culturals institucionals i les
iniciatives del sector privat de la cultura, igualment hi ha d’haver
coordinació, cooperació i complementarietat. És necessari definir quin ha de
ser el terreny de joc del sector públic i quin el del sector privat, tant a
nivell d’activitat com d’equipaments o de creació de producte. Sobretot és molt
important tenir en compte el món cultural privat a l’hora de dissenyar el
sistema cultural global. I en aquest context, s’haurien d’aclarir els àmbits
que corresponen a un sector i a l’altre, en el benentès que seran les sinergies
que siguin capaços d’establir entre l’un i l’altre i no la competitivitat
estèril entre ambdós el fet que produirà uns efectes més positius per al
conjunt de la cultura i la societat. Una relació entre el sector públic de la
cultura i el privat que es fonamentàs en la competència i en l’afany de
substituir la funció de l’altre, hauria de ser necessàriament foragitat de
qualsevol política cultural que pretengués regir-se pels principis del rigor i
de l’eficiència en l’ús dels recursos públics.

8. Les Balears es caracteritzen per tenir una trama
político-administrativa d’una certa complexitat. D’aquest fet se’n deriva que
freqüentment hi hagi dificultats per delimitar amb precisió l’àmbit
competencial de cada una de les diferents institucions. Es fa necessari
establir una ordenació precisa del mapa competencial en matèria cultural, en
referència al govern de les Balears, a cada un dels consells insulars, als
ajuntaments, i també al govern de l’Estat, i igualment dels diferents
organismes que depenen de cada un d’ells. Segons el nostre parer, les
polítiques culturals públiques s’haurien de fonamentar sobre els principis de
la responsabilitat, la coordinació, la cooperació i la complementarietat. Cada
administració ha d’assumir en primera instància la responsabilitat de la
competència que per llei li ha estat atribuïda i que, per tant, li correspon
exercir. En la mesura que sigui possible, la responsabilitat en la gestió dels
equipaments i de la programació cultural, sigui general o puntual, ha de ser
assumida per una única administració, o de vegades per dues —Consell i
ajuntament— si és en l’àmbit de la mateixa illa. Aquest és el camí per evitar
que no es dispersi l’assumpció de les responsabilitats que es derivaran de cada
procés avaluatiu que s’apliqui al funcionament d’un equipament o a la
realització d’un programa. El fet tan habitual de veure el cartell d’una
activitat exageradament farcit de logotips d’institucions molt diverses, més
que ser interpretat com una mostra d’una col·laboració interinstitucional
positiva pot ser-ho, contràriament, com la prova fefaent de què les diferents
administracions dispersen les seves actuacions en lloc de concentrar-les
exclusivament en les que són pròpies de la competència que per llei els
correspon. A més, darrera d’aquests farciments de logotips hi ha un llarg
peregrinatge del promotor de l’activitat per les diferents institucions a la
recerca de la petita quantitat que cada una d’elles li acabarà aportant.
Igualment, hem de pensar que el cobrament de cada un dels ajuts representats
pels diferents logotips, donarà origen a un expedient administratiu a cada una
de les institucions, amb la qual cosa la gestió administrativa es multiplicarà
tantes vegades com departaments de cultura hi hagin intervingut. És una manera
poc justificable de malgastar temps i esforços, tant de part del promotor com
de l’administració.

Tot i així, és evident que hi pot haver casos i
situacions que facin recomanable la col·laboració entre diferents institucions.
Per exemple, és del tot raonable que el Govern autònom i els dels Consells
insulars, de vegades també amb la implicació dels Ajuntaments, afrontin
conjuntament els projectes de creació d’infraestructures d’envergadura o el
funcionament d’organismes (l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears-Ciutat de
Palma) que requereixin grans inversions o despeses quantioses. O a l’hora
d’impulsar iniciatives d’abast suprainsular o interinsular. Així mateix, és
comprensible que en el si d’un mateix govern —autonòmic, insular o municipal—
hi pugui haver iniciatives compartides entre el departament de cultura i algun
altre en aquells casos en què l’activitat cultural a desenvolupar també tendrà
repercussions sobre altres àmbits de l’acció de govern (educació i turisme).
Tanmateix, una pràctica que ha estat habitual en els diferents executius
autonòmics i insulars que fins ara hi ha hagut és que qualsevol departament, en
especial els de l’àrea de Presidència, també estiguin temptats de promoure
iniciatives de caràcter clarament cultural al marge del programa de la
conselleria o de la regidoria que en gestiona l’àrea, aplicant en general uns
criteris d’absoluta discrecionalitat, en bona mesura clientelars. Aquesta
situació sobretot es concreta en el suport a determinades edicions —pròpies o
d’iniciativa aliena—, fins al punt que pot haver-se produït el fet que s’hi
hagin acabat destinant més recursos que els que el departament de cultura ha
tengut a la seva disposició per donar suport a les publicacions impulsades per
les empreses editorials. I l’exemple més estrident de l’intervencionisme en
cultura al marge de l’àrea que la gestiona, volem dir en el si de la mateixa
institució, és que hi ha hagut conselleries que han publicitat, i en algun cas
executat, projectes museístics o d’equipaments culturals tan sols a partir de
la seva decisió i fent ús d’uns pressupostos que en cap cas hi estaven
destinats, sense tenir en compte el pla general i les prioritats que pogués
tenir establertes el departament de cultura de la mateixa institució.

Un altre problema afegit a l’escassesa de
recursos econòmics que a les Balears es dediquen a la cultura és la gestió político-administrativa
que en molts de casos se’n fa. Per desgràcia és massa habitual que l’àrea de
cultura d’una o altra institució sigui notícia a causa de l’endarreriment del
pagament que havia compromès en concepte de subvenció a un o altre sector. L’administració
ha d’estar al servei de les polítiques culturals i en cap cas hauria de succeir
que fos el factor que en determina el seu desenvolupament en sentit negatiu. Es
tracta de desburocratitzar la gestió político-administrativa de la cultura. Ni
els ciutadans, ni les empreses culturals, ni les entitats associatives mereixen
esser víctimes dels viaranys complexíssims de l’administració, ni de la seva
major o menor capacitat d’eficàcia, ni de la bona o no tan bona predisposició
dels funcionaris de torn. Hauria de ser una prioritat política la creació d’una
administració que alleugerís, simplificàs i agilitzàs els procediments, que
establís unes normatives de regulació que fossin clares i reduïdes als aspectes
més substancials, que facilitàs la realització dels processos mitjançant l’ús
adient i funcional de les noves tecnologies. A hores d’ara, s’ha entrat en una
fase en què són molts els sectors de la cultura que perceben l’administració no
com una plataforma al seu servei, sinó més aviat com una estructura hostil que
els asfixia. A tot plegat, convendria considerar-ho un problema que requereix
una solució política immediata.

D’altra banda, seria ben impropi d’una
administració moderna fonamentada en les noves tecnologies que no hi hagués la
capacitat de conciliar l’agilitat de tota la gestió administrativa amb tot un
seguit de principis que són irrenunciables en un estat de dret: la garantia de
la transparència al llarg de tot el procés de la presa de decisions, la
salvaguarda de la igualtat d’oportunitats mitjançant les convocatòries
públiques, el respecte més absolut a la lliure concurrència, la seguretat que
els recursos que en cada cas siguin assignats han tengut l’ús que els
corresponia. Tot i així, en la gestió de les polítiques culturals pensam que també
hi ha de poder tenir cabuda, encara que no de manera habitual, el dret a la
discrecionalitat —decidir objectius i prioritats és sempre una opció política
assumida a títol personal—, en el benentès que l’exercici d’aquest dret sempre
ha d’anar acompanyat de la publicitació argumentada de les decisions i del
consegüent debat polític en el marc de control del govern que correspongui a
cada institució. I també del corresponent debat social i mediàtic, és clar.

9. Una de les línies de treball que s’haurien de prioritzar
és la destinada a fomentar la creació de nous públics. La cultura a les Balears
té uns nivells d’oferta prou considerables, en els seus diferents àmbits
creatius o de difusió del patrimoni històric més rellevant, en canvi, però, hi
ha un percentatge molt elevat de la població que viu absolutament al marge dels
béns culturals. Per això, la creació de nous públics, o l’augment de la dieta
cultural de tots els ciutadans, ha de ser un objectiu preferent de les
diferents administracions, les quals, de manera conjunta i complementària,
haurien d’establir una estratègia que garantís, a mitjà i a llarg termini,
l’acostament progressiu dels ciutadans a l’oferta cultural existent, amb un
horitzó que almenys ens equiparàs als països del nostre entorn europeu.
L’increment del consum cultural implicaria una major possibilitat de
rendibilitzar, socialment i econòmicament, les inversions que es destinen a la
creació d’infraestructures o al foment de la producció de béns culturals.
Igualment contribuiria a enfortir les empreses culturals, a augmentar la
capacitat d’autosuficiència econòmica de les entitats productores d’oferta
cultural i a millorar l’estatus de professionalitat de tots els agents que hi
estan implicats.

La creació de nous públics i l’ampliació dels existents no
serà en cap cas una tasca fàcil ni ràpida. Ni tampoc, és clar, el resultat de
campanyes mediàtiques puntuals, per molt espectaculars que siguin. L’objectiu
tan sols podrà aconseguir-se mitjançant una actuació persistent, de llarga durada,
destinada a introduir hàbits i pràctiques de caràcter més aviat estructural,
encertant en la tria dels sectors de població que més potencialment poden ser
incorporats al consum dels productes d’un o altre sector de la cultura. De bon
principi, hi ha d’haver la interiorització de part de cada una de les
institucions que la creació de públics ha d’esser un objectiu incorporat a cada
un dels programes que desenvolupin i a cada equipament que gestionin. La
complicitat dels mitjans de comunicació és un requisit imprescindible per fer
arribar les propostes culturals a sectors molt amplis de la població. Els
mitjans públics hi tenen una responsabilitat indefugible, en la creació
d’aquests nous públics i en l’ampliació dels existents. A hores d’ara és ben
evident que encara no han assumit aquesta funció com una de les seves
prioritats. Ni tan sols sembla que ara mateix la s’hagin plantejada
seriosament. Els mitjans privats també haurien de decidir quin és el paper que
volen assumir en l’àmbit de la promoció de la cultura, en particular la pròpia
de les Balears, o de plantejar-se si a hores d’ara fan tot el que podrien fer,
o quin sistema cultural contribueixen a consolidar o a minoritzar.

Tanmateix, l’àmbit que hauria de ser considerat com a
sector d’intervenció preferent és l’educatiu, en els seus diferents nivells i
especialitats. El sistema escolar hauria d’assumir com una de les seves
funcions bàsiques el desvetllament de la curiositat per la cultura, en les
seves més diverses manifestacions, en el major nombre possible dels alumnes. I
sobretot els hauria de dotar d’habilitats lectores i d’interès pels fets de
caràcter cultural que es produeixen en el seu entorn més pròxim. La millor
campanya possible de foment de la lectura és el bon funcionament de les biblioteques
públiques i la persistència del sistema escolar en posar en relació els alumnes
amb els llibres, des de la infància fins al batxillerat, cercant en tot moment
la complicitat dels pares als quals des de cada escola o institut se’ls ha de
reiterar insistentment que el rendiment dels seus fills també serà una
conseqüència de la seva actitud positiva o indiferent envers la cultura i, en
particular, la lectura. Som ben conscients que el paràgraf anterior pot sonar a
musica celestial si tenim en compte la complexitat extraordinària de les aules
de les escoles de les Balears, amb un percentatge ben elevat d’alumnes i de
famílies que presenten múltiples dèficits de sociabilitat i d’actitud davant la
formació escolar. Tot i així, no pot renunciar-se al repte de concebre l’escola
com un mitjà amb un potencial enorme de culturització de la societat encara que
siguin moltes les circumstàncies que en l’actualitat ho dificultin. Un sector
sobre el qual s’hauria d’incidir, amb continuïtat i amb intensitat, per tal de
convertir-lo en consumidor habitual de béns culturals, és el del jovent
universitari. Entre les àrees de cultura de les institucions públiques i la UIB
s’hauria d’establir un programa, prorrogat un curs darrera l’altre, que tengués
l’objectiu de promocionar l’oferta cultural existent en l’àmbit de cada illa i
d’estimular i facilitar que els estudiants tenguessin l’interès i la
possibilitat d’accedir-hi. Igualment seria raonable que els nombrosos joves que
cursen estudis oficials de música fossin considerats una pedrera preferent per
a la captació d’assistents a la programació musical que es desenvolupa a cada
illa, molt especialment a la temporada de concerts que ofereix anualment
l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears–Ciutat de Palma.

10. Un deure immediat dels gestors polítics dels diferents
equipaments culturals ja existents (biblioteques, arxius i museus) hauria de
ser dotar-los dels recursos econòmics i tècnics imprescindibles per garantir el
seu funcionament bàsic i perquè poguessin desenvolupar les funcions de
conservació, difusió i programació que els corresponen. Especialment ens
referim als centres que encara continuen essent de titularitat de l’Estat i que
són gestionats pel Govern de les Balears. El destí d’aquests centres —ubicats a
Mallorca (Museu de Mallorca, Arxiu Històric del Regne de Mallorca, Biblioteca
de Can Sales), Menorca (Museu de Menorca) i Eivissa (Museu d’Eivissa i Museu de
la Necròpolis del Puig dels Molins) —, és el millor indicador dels dèficits i
les misèries en què ha s’ha anat desenvolupant la cultura al nostre país. Es
tracta d’institucions que dins un sistema cultural d’àmbit illenc mínimament
rigorós i eficient haurien de tenir un paper molt rellevant, fent una funció de
referència modèlica i exercint un paper de centres de capçalera a nivell
cultural, social i turístic. Idò bé, res més lluny de la realitat. Foren
transferits per l’Estat a les Balears fa uns vint-i-cinc anys, amb uns edificis
arcaics, amb uns efectius humans per a la gestió tècnica de mínims i amb una dotació
per despeses de funcionament del tot insuficient. Des d’aleshores l’Estat, que
és titular de l’equipament, en alguns casos hi ha duit a terme inversions per a
la millora dels edificis —algunes ara mateix en fase de realització, d’altres
que varen durar una eternitat, i d’altres que ja és fa difícil creure que
puguin acabar-se algun dia—, amb la qual cosa en alguns casos no han estat
oberts al públic una gran part dels darreres vint-i-cinc anys. A més a més, els
diferents governs autonòmics els han mantingut a pa i aigua: les plantilles de
personal que estan creades, d’acord amb els paràmetres establerts per a aquest
tipus d’equipaments, tan sols estan dotades al voltant d’un 50%, el pressupost
disponible per a despeses de manteniment i de funcionament acostuma a acabar-se
abans de l’equador de cada any, i la disponibilitat de recursos per a la
captació de públics o per al foment de la recerca o per a l’ampliació de les
col·leccions o és inexistent o insignificant. Ben segur que no hi ha cap altra
comunitat autònoma espanyola que tengui els seus equipaments encarregats de
custodiar, protegir i difondre el patrimoni històrico-artístic propi en un
estat de desempar semblant al que pateixen els ubicats a les diferents Illes
Balears. Donar una solució definitiva a aquesta situació ja és d’una urgència
absoluta.

PROPOSTES BÀSIQUES

PER A LA LEGISLATURA 2011-2014

EN L’ÀMBIT DE LA CULTURA

A LES ILLES BALEARS

1. Els poders públics en tot moment han de tenir en compte
que els recursos culturals que un ciutadà o un país tenen en les seves mans
sempre són determinants per a la construcció dels projectes personals i
comunitaris de vida, de convivència i de professionalitat. El benestar vital,
la qualitat democràtica i l’eficiència en el seu funcionament podran ser millor
assolits per les persones i les societats en la mesura que siguin posseïdores
d’una base cultural prou àmplia i sòlida.

2. La cultura hauria de tenir una posició d’absoluta
centralitat en la vida personal dels nostres ciutadans i també en el funcionament
del nostre país. Hauria de ser considerada un element constituent, clarament
estructural i estratègic, de qualsevol projecte col·lectiu que s’impulsàs des
de l’àmbit de la política, de l’activitat econòmica, des del món mediàtic, des
de la iniciativa de la societat civil o des de l’àmbit de la convivència
interpersonal.

3. Des de la perspectiva d’unes Balears que han incorporat
més de dos-cents mil nous residents, al llarg dels darrers quinze anys, la
cohesió social ha de ser considerada un objectiu polític absolutament
prioritari. A fer-la possible, s’hi han d’abocar els recursos pressupostaris
que calguin i les diverses administracions i les seves diferents àrees de
govern hi han de destinar els programes d’intervenció que siguin més adients i
més eficaços. A més de promoure la integració dels nousvinguts i de construir
la cohesió social en base a una bona oferta de serveis i d’oportunitats, el
projecte comunitari de les Balears necessàriament també ha de tenir en compte
el factor lingüístic i el factor cultural. La llengua i la cultura catalanes,
que ens són pròpies d’ençà de fa set segles, no poden ser excloses ni
menystingudes de cap de les maneres dels projectes de cohesió social.

La cohesió ha de ser construïda en base al principi de la
interculturalitat: la llengua i la cultura pròpies del territori han de tenir
garantida la seva continuïtat històrica, per això se’ls ha de reconèixer,
políticament i socialment, el dret a ocupar una posició preeminent en els
àmbits públics i oficials, i, a més a més, han de tenir la condició de ser les
comunes de tota la població, sigui quin sigui el seu origen, i han de servir
per interrelacionar i per fer convergir la diversitat; al mateix temps, els
nouvinguts han de veure atesos els seus drets lingüístics i culturals
individuals i les seves aportacions han de ser considerades com a factors
d’enriquiment de la societat d’acollida.

4. A hores d’ara, sota la llei d’una mundialització
impulsada per les indústries multinacionals o estatals de la cultura,
l’existència i l’afirmació d’un pòsit d’identitat pròpia continua essent la
millor manera per aconseguir que una obra pugui merèixer la consideració
d’universal.

L’aposta pel manteniment de la diversitat lingüística i
cultural del planeta ha de ser una de les línies argumentatives i d’actuació
que desenvolupin les nostres institucions culturals, en el benentès que la
nostra primera contribució a la sostenibilitat de la diversitat mundial passa
per aconseguir fer realitat l’objectiu de normalitzar plenament la llengua i la
cultura catalanes dins tot el seu territori històric.

5. No és admissible de cap de les maneres que les
inversions de doblers públics en cultura puguin ser considerades una mena de
luxe o, pitjor encara, un malgastament injustificable, opinió encara molt més
extesa en una època de crisi econòmica en què els pressupostos són clarament
insuficients per atendre les necessitats socials bàsiques o per impulsar com
caldria l’economia productiva.

Volem reivindicar la importància de la dimensió econòmica del
fet cultural, a diferents nivells. A hores d’ara, la cultura, considerada en la
seva globalitat i multiplicitat d’àmbits, és a les Balears un sector que genera
uns nivells importants d’ocupació i de moviment econòmic. I potencialment en
podria generar molta i molt més, d’ocupació i de moviment, en el cas que
políticament i socialment es donàs a la cultura i a les polítiques culturals
una major rellevància. L’increment de públic per a les diferents propostes
culturals, a nivell intern, o l’exportació dels productes culturals d’origen
balear a les altres terres de llengua catalana o a la resta de l’Estat espanyol
o internacionalment, són a hores d’ara uns nínxols de mercat encara ben poc
explorats.

A més a més, les societats que tenen uns
ciutadans amb uns nivells superiors de formació escolar i un capital cultural
socialment més generalitzat, estan en millors condicions per afrontar
positivament els processos de canvi tecnològic, social i econòmic. Qualsevol
projecte de millora qualitativa del model econòmic i social de les Balears
passa, necessàriament, per una millor formació escolar dels ciutadans i també
per l’adquisició d’una base cultural mínimament sòlida. Els indicadors dels
resultats escolars dels alumnes de les Balears assenyalen ben a les clares quin
és el camí: el nivell de rendiment de l’alumne és en tots els casos un reflex
dels recursos culturals que hi ha disponibles en el seu entorn familiar. Per
això, la generalització d’un capital cultural mitjà a tota la població és també
una necessitat per aconseguir una major eficiència del sistema escolar i
productiu de les Balears.

6. La construcció d’un sistema cultural propi per a les
Balears encara és a hores d’ara un objectiu absolutament pendent. En bona
lògica, la seva creació hauria d’haver estat una de les tasques prioritàries
des de l’inici de l’actual període d’autogovern. Malauradament mai no ha
existit la consciència política de la necessitat d’imaginar per a les Balears
un sistema cultural complet, homologable al de les societats europees avançades
i al de les nacions culturals normalitzades, que fos alhora realista i ambiciós
i totalitzador, compartit per les diferents institucions públiques i pels
agents culturals implicats, consensuat políticament i socialment per tal de
garantir la continuïtat de la seva execució més enllà dels canvis
governamentals que s’anassin produint, amb els compromisos pressupostaris
imprescindibles per tal d’afrontar els costos que serien necessaris per a la
seva creació.

Encara que sigui amb un retard imperdonable, és necessari
afrontar de manera immediata el disseny i la construcció d’un sistema cultural
propi per a les Balears, la realització del qual s’hauria d’executar en
diferents fases al llarg, com a màxim, de tres legislatures. En primer lloc, i
a partir d’una lectura de l’Estatut d’Autonomia i de la Llei de Normalització
Lingüística que siguin clarament favorables als interessos de la llengua i la
cultura pròpies de les Balears, cal configurar un sistema que es fonamenti en
una sèrie de premisses bàsiques: la llengua catalana n’ha de ser un element
constituent i central; el component identitari —entès en un sentit obert i
evolutiu— n’ha de ser considerat un factor de primer ordre; la llengua i la
cultura catalanes, per la seva condició de pròpies i històriques, han de tenir
reconegut un estatus d’hegemonia, tant en els espais oficials i públics com en
els àmbits escolars, mediàtics i socials; ha de ser concebut com un sistema
autònom però al mateix temps ha d’incorporar l’objectiu de complementar-se i d’interrelacionar-se
amb altres sistemes, mitjançant tipus diferents d’articulació, el principal i
prioritari dels quals ha de ser el conformat pel conjunt del territori
lingüístic del català; i, finalment, cal tenir en compte que el seu
desplegament s’ha de produir sobre un territori pluriinsular, per la qual cosa
la xarxa d’equipaments, l’atribució de les competències de gestió i la
distribució dels recursos disponibles hi han de ser degudament adaptades, fins
al punt que han de ser plantejats necessàriament a nivell de cada illa.

7. La cultura a les Balears té a hores d’ara un nombre
considerable de mancances, a diferents nivells, i a la vegada també una notable
potència creativa i unes expectatives de millora global que no són gens
menyspreables. La causa que principalment en determina l’existència, d’aquestes
mancances, és que d’ençà de l’any 1983 ha disposat d’uns pressupostos que
sempre han estat del tot insuficients, clarament inferiors als de qualsevol
altre país de l’occident europeu, i també als de les comunitats autònomes
espanyoles

Més enllà del fet que els nostres governants tenguin o no
la voluntat política de destinar recursos suficients a l’àrea de la cultura, hi
ha una qüestió prèvia del tot determinant: l’espoli fiscal a què l’Estat sotmet
les Balears —a hores d’ara devers un 14% del PIB, uns tres mil milions d’euros
a l’any— determina que totes les nostres institucions disposin d’uns recursos
pressupostaris molt insuficients per atendre les necessitats bàsiques diverses
que hi ha a tots els departaments del govern autonòmic i dels insulars. El món
de la cultura hauria d’entendre que la precarietat dels recursos que anualment
hi ha disponibles per al seu sector específic té una causa estructural,
perdurable al llarg del temps, que és prèvia a la voluntat política i a la
decisió dels governs de torn de destinar-hi un pressupost més o menys elevat.
Per això, en bona lògica cal emmarcar la reivindicació d’un major pressupost
per a la cultura en la demanda d’una relació fiscal amb l’Estat que no resulti
tan depredadora ni tan asfixiant per a les Balears.

Tanmateix l’increment dels pressupostos dedicats a la
cultura ja no pot continuar ajornant-se per més temps si és que no ens volem
convertir en quasi l’únic espai del nostre entorn geopolític on no s’ha dut a
terme, el darrer quart de segle, una expansió molt considerable de les
infraestructures i de les indústries culturals, i també de les ofertes i dels
nivell de consum.

En paral·lel, caldrà garantir la màxima eficiència en la
gestió dels recursos que en cada moment estiguin disponibles. Caldrà introduir
la cultura de l’avaluació permanent, en l’ús d’aquests recursos públics. La
professionalitat i el rigor han de ser dues premisses imprescindibles a l’hora
de plantejar el desenvolupament de les polítiques culturals, tant dels qui
l’assumeixen des de la responsabilitat política com dels qui en fan la gestió
tècnica o administrativa. I això tant a l’hora de prendre les decisions com a
l’hora d’executar-les

Així mateix, els poders públics de les Balears han de donar
un suport econòmic més elevat a les entitats i iniciatives privades, i també a
les indústries i les empreses culturals, sempre i quan realitzin una funció
d’interès general, contribueixin a oferir programacions atractives i
complementàries, a generar activitat econòmica, a fomentar el creixement de
públics en els diferents sectors, a fomentar la creativitat o a enfortir les
xarxes de difusió dels béns culturals.

Entre les polítiques culturals institucionals i les
iniciatives del sector privat de la cultura, hi ha d’haver coordinació,
cooperació i complementarietat. És necessari definir quin ha de ser el terreny
de joc del sector públic i quin el del sector privat, tant a nivell d’activitat
com d’equipaments o de creació de producte.

8. Es fa necessari delimitar detalladament l’àmbit
competencial de cada una de les diferents institucions. Cal establir una
ordenació precisa del mapa competencial en matèria cultural, en referència al
govern de les Balears, a cada un dels consells insulars, als ajuntaments, i
també al govern de l’Estat, i igualment dels diferents organismes que depenen
de cada un d’ells. Les polítiques culturals públiques s’haurien de fonamentar
sobre els principis de la responsabilitat, la coordinació, la cooperació i la
complementarietat.

A partir del principi que l’administració
sempre ha d’estar al servei de les polítiques culturals i que en cap n’ha de
determinar el seu desenvolupament en sentit negatiu, caldria desburocratitzar
la gestió político-administrativa de la cultura. Ha de ser una prioritat
política la creació d’una administració que alleugereixi, simplifiqui i
agilitzi els procediments, que estableixi unes normes de regulació que siguin
clares i reduïdes als aspectes més substancials, que faciliti la realització
dels processos mitjançant l’ús de les noves tecnologies. Una administració
moderna fonamentada en les noves tecnologies ha de tenir la capacitat de
conciliar l’agilitat administrativa amb tot un seguit de principis que són
irrenunciables en un estat de dret: la garantia de la transparència de tot el
procés, la salvaguarda de la igualtat d’oportunitats, el respecte més absolut a
la lliure concurrència, la seguretat que els recursos que en cada cas siguin
assignats acabaran tenint l’ús que els corresponia.

9. Una de les línies de treball que s’haurien de prioritzar
és la destinada a fomentar la creació de nous públics. La cultura a les Balears
té uns nivells d’oferta prou considerables, en canvi, però, hi ha un
percentatge molt elevat de la població que viu absolutament al marge dels béns
culturals. Per això, la creació de nous públics, o l’augment de la dieta
cultural de tots els ciutadans, ha de ser un objectiu preferent de les
diferents administracions, les quals, de manera conjunta i complementària, haurien
d’establir una estratègia que garantís, a mitjà i a llarg termini, l’acostament
progressiu dels ciutadans a l’oferta cultural existent, amb un horitzó que
almenys ens equiparàs als països del nostre entorn europeu. L’increment del
consum cultural implicaria una major possibilitat de rendibilitzar, socialment
i econòmicament, les inversions que es destinen a la creació d’infraestructures
o al foment de la producció de béns culturals. Igualment contribuiria a
enfortir les empreses culturals, a augmentar la capacitat d’autosuficiència
econòmica de les entitats productores d’oferta cultural i a millorar l’estatus
de professionalitat de tots els agents que hi estan implicats.

10. Un deure immediat dels gestors polítics dels diferents
equipaments culturals ja existents (biblioteques, arxius i museus) hauria de
ser dotar-los dels recursos econòmics i tècnics imprescindibles per garantir el
seu funcionament bàsic i perquè poguessin desenvolupar les funcions de
conservació, difusió i programació que els corresponen. Especialment ens
referim als centres que encara continuen essent de titularitat de l’Estat i que
són gestionats pel Govern de les Balears. El destí d’aquests centres —ubicats a
Mallorca (Museu de Mallorca, Arxiu Històric del Regne de Mallorca, Biblioteca
de Can Sales), Menorca (Museu de Menorca) i Eivissa (Museu d’Eivissa i Museu de
la Necròpolis del Puig dels Molins) —, és el millor indicador dels dèficits i
les misèries en què ha s’ha anat desenvolupant la cultura al nostre país.

Ben segur que no hi ha cap altra comunitat autònoma
espanyola que tengui els seus equipaments encarregats de custodiar, protegir i
difondre el patrimoni històrico-artístic propi en un estat de desempar semblant
al que pateixen els ubicats a les diferents Illes Balears. Donar una solució
definitiva a aquesta situació ja és d’una urgència absoluta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!