SEBASTIÀ PERELLÓ PRESENTA ‘EMPELTS’
Són fotos d’un escriptor, d’un bon escriptor. I van empeltades per textos d’un conjunt d’escriptors també bons (Arnau Pons, Vinyet Panyella, Francesc Serés, Miquel Bezares,
Miquel Àngel Llauger, Antònia Vicens, Lluís Calvo, Josep Maria Fonalleras, Blanca Llum
Vidal, Gabriel de la S. T. Sampol i aquest plagueter).
El resultat és esplèndid, sorprenent, nou, encisador, fresquet, up to date.
Inauguració avui, 19 de maig de MMXI, a les 20.30 a l’Edifici La Riera (c/Miquel dels Sants Oliver , 2) de Palma.
Quin guster la paraula empeltada sobre la imatge i viceversa!
—————————————
[Foto i text de presentació de Sebastià Perelló]
Empelts
He de començar
fent un advertiment. No m’he alçat fotògraf. Però ara tampoc no és això el que
importa. He disparat quan he vist alguna cosa que sense saber per què m’interrogava.
I així ha estat. La qüestió és que vaig començar a fer fotos, i no era
exactament la imatge allò que cercava, s’hi congriava una idea, una obsessió,
una pregunta, que no s’acabava quan l’havia feta perquè a allò que em semblava
que havia vist li mancava cosa, mots que s’havien de rivetejar a la fotografia.
I la veu arribava de manera immediata o havia d’esperar que el que havia vist i
que cercava paraules hagués covat fins que es produïa l’epifania: l’instant caçat
s’engalzava a la lletra. S’hi empeltava. Lletra cosida a la imatge, com si s’haguessin
d’arrencar els mots que niaven al positiu. Però de sobte, t’inciten a anar més
enllà i tot, i la proposta no fa altra cosa que provocar-te, en l’estranyesa, i
deixar-te a la intempèrie. Saber que qui més mira menys veu. Adonar-me que no
era allà on hauria d’ésser, sentir la llunyania, la pèrdua, la desaparició. En
la més absoluta precarietat de qui no en té a bastament, em posen davant una
evidència: a les arrels de la llum que s’escriu hi ha paraules que no has de
dir tu, com si jo només pogués sucar les imatges amb mots que havia de demanar,
que havia de comanar per tal de fer sentit. Baixar la veu. La meva. Com un que bada
la boca al vent però espera cobrar l’alè en una altra boca. I allà
interrogar-me, cercar-me per les seves arestes i els seus cornalons, anar fins
a la seva ombra i encertar les preguntes que pertoquen. O llegir-hi,
petrificat, paraules obagues que no vol sentir ningú, com si als racons que no
havia reparat de les imatges gravades, m’esperassin veus de cap de cantó. Es tractava de deixar aquell fragment de
cosa enlaire, com una mena de membre esquarterat o de pròtesi abandonada. Destruir
la continuïtat. Havia d’empeltar-hi altres veus, fer un tall a l’escorça d’allò
que havia vist fins a fer-hi caber la muda, inocular una saba altra a les
imatges, empelts novells, en botó, en brot, en corona, en escorça, en escut, en
perxa, en peu de cabra o en tronc. De la manera que fos, però havia
d’arribar lletra nova a les imatges, lletra d’altri. Cap a l’alteració. Empeltar,
diuen, millora l’arbre. I
és aquesta la proposta que vaig fer als qui han
escrit aquí. Agafar les meves imatges a la seva lletra. Que les posseïssin, a la
frontera, als confins, amb l’ànsia de no atenir-se a les fites marcades. I això
vol dir en terra estranya. Entre la pèrdua, l’espoliació i l’empelt. Lletra i
fotografia. Entre i entre. No una sotmesa a l’altra, sinó enfilar-se a l’afany
d’establir coexistències, interferències, complicitats i passarel·les. Generar
proximitats en el sentit d’anar a la una. O no. I anar a la seva. El mot que s’infiltra
en la imatge i viceversa. La poesia: el forat negre de la fotografia. La imatge:
l’indicible del mot. Passatges, exercicis migratoris, imantació i
permeabilitat.
Alçar al
vol imatges i mots, com en una dansa que fa i desfà la música, i que es
conforma en gran concert. Anar a compàs, inventar el ritme, la cadència,
la successió ordenada dels intervals de temps que esdevenen aquesta manera
determinada de fluir i fer corrent amb la sensació visual. I ja no saps què
mires, perquè ja no t’entra pels ulls, dimana de la música de les paraules, i són
aquests mots que demanen allò que veus. I tot és u, ordre en el moviment, una
fonda remor del mots que passen per les fotografies, com el vent suau quan mou
el brancam d’un arbre i li treu la música i les històries. I aquesta suspensió,
una atmosfera. La inquietud que ve dels cossos petits, de les coses minúscules,
de la brevitas i el detall, el
fragment, trunyella rara entre concisió i discontinuïtat, ressonàncies i dissonàncies
entre la gana fresca de percaçar la palpitació del temps, l’instant, i la
certesa de ser a estones, fragments a la recerca d’imants, uns ulls que sotgen
en la renúncia per formar la imatge del que ens fuig i tenim ben davant. Aquesta
fugacitat. Fa poc he llegit: poète, celui
que accepte d’être attenfif de ce qui le dépasse. Fragments i llacunes, i la
manera de concertar-s’hi, d’ajustar els mots i la seva forma de ser observació
i simplicitat, condensació. I allò que mires ja és l’eco i els esclats fugaços
que, sense lletra, ens haurien passat per alt. Els escrits aquí són aquest ull:
un que mira, i el brot que creix i fa sentit, aquest aire de llebre que fuig de
les històries que conten, un instant que es conforma en un tres i no res i
alhora sap conservar tot un món. En un tancar i obrir els ulls, com en una
fotografia. Una fulguració, una llampada. La paraula precisa que omple
l’instant, el caça, el fa durar sense fer-li perdre la brevetat, la concisió.
Diuen que aquesta lleugeresa funciona com una memòria que recupera instants,
fragments, ràfegues, obertures que deixen passar el celistre del món i la
bolla. I a més, fer una doble cucavela magnífica quan aquest llamp ha
comparegut a través de l’artifici d’esser exacte com un rellotge. Com una
alegria. Dibuixar amb la llum, i tot ja és esser aquí i no, ombra i fantasma:
una fascinació on el secret, la incògnita, reverbera i ja ha volat. I on cada
paraula sembla un punt clar en l’ombra llubina que són els dies que passen.
Treure de la fosca, treure de la tinta i fer-nos traspuntar aquí i ara. Opacitat
i llum i esser alhora aquesta estricta precisió sense deixar de suggerir la
desfeta, una manera de dissoldre’s en la translucidesa. Els seus escrits: llocs
on han comparegut els fantasmes de les fotos. Una obscura claredat. Com una
claraboia. Claire-voie: veure-hi clar, via clara. Rajar. L’obrall dels
mots. I dir des de la carència, des d’aquesta manera de trobar-se sense,
des de l’orfenesa, des d’on s’escriu el poema. I així i tot des de la nostra
inconsistència, fer via, només amb l’ombra escrita de les traces que s’esfumen,
només passant. Amb els seus mots han trobat allò que estotjava la fotografia, han
gravat en la matèria sensible de les imatges allò que no sabíem, han obert el
trau, per on sentim la remor de ningú que semblaven les fotografies òrfenes. Com si de sobte fos possible deixar
dir. Laisser dire. Així de senzill. I
sentir el brunzit de les hores. I han fet lloc, un espai per a les veus. Qui
t’ha dit que una fotografia no és aquest embalum despoblat de gent que ressona?
I diuen ver. Enreixat de llum i ombres que garbellen aquest no-res d’aigua que
fuig que són el poema i el dies i els treballs que ens conformen. Fer del cel
garbell i encertar-la amb preguntes. Estar molt foradat: era això que amagava
la càmera obscura, i els qui escriuen aquí han fet de la fotografia un sedàs clar, per on passen la
fressa i el xiuxiueig del temps i la lletra de llavor. Empelts d’ull. I és ara que
s’ha de tancar la nafra: dues vores, imatge i lletra, que s’acosten. I deixar cicatriu. Però, sí, vénen
amb preguntes i ens perfilen les interrogacions, perquè som obertures mal
tancades. Alenam vent per la ferida. I agafar. Fer l’arbre.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
MANIFEST DEL MÓN CULTURAL EN SUPORT DE LES CANDIDATURES
DEL PSM-INICIATIVAVERDS-ENTESA
Mallorca viu una situació política, social i econòmica de notable gravetat, sacsejada de ple per la crisi econòmica internacional, per l’esgotament del model turístic de masses i per la fi de la preponderància de l’activitat constructora.
Aquesta situació de gravetat s’uneix als nombrosos casos de corrupció que han provocat el PP i UM durant anys dins les institucions d’autogovern, cosa que ha comportat no tan sols dificultats per dur endavant les imprescindibles polítiques progressistes en clau de país, sinó que també han creat molta frustració i indignació entre la ciutadania.
Enmig d’aquest panorama, els homes i dones que han representat el nacionalisme progressista, l’esquerra oberta i l’ecologisme transformador dins les institucions públiques (Parlament, Govern, Consell i molts d’ajuntaments) han destacat com a polítics honrats, gestors eficaços i representants institucionals acostats a la ciutadania.
Com a ciutadans que ens sentim responsables del present i el futur de Mallorca, pensam que:
Per tot això, demanam al PSM-Iniciativaverds-Entesa que dugui endavant:
Com a persones implicades en el món de l’educació, la cultura i el patrimoni històric
Donam suport a les candidatures del PSM-Iniciativaverds-Entesa al Parlament de les Illes Balears i el Consell de Mallorca en els comicis que se celebraran dia 22 de maig de 2011.
Mallorca, maig de 2011
Signants del manifest