DESSUDAT (SENSE SUD)
No puc contar-te, Teresa, tot quant he
fet perquè no fossis present en els meus darrers instants. I per adobar-ho he anat
a Son Almatutx (quina possessió més nostra, quin bateig férem a Torana, com és
coneguda pels pagesos de Salern), on cada cosa duu tactes teus, mirades teves,
la teva empremta.
He vist ditades als romanins del tancat de les herbes
aromàtiques. He trencat un brot d’espígol per viatjar als teus armaris
gegantins on em tancava aquells horabaixes d’estiu quan jugàvem a conillons. I
hi quedava estormiat de sensacions! He anat fins a la caseta de caça, just
devora aquella paret de pedra seca en què la humitat darrera i les pluges han
fet néixer entremig de la molsa i els macs unes falgueres fastuoses que tu,
Teresa llunyana, et posaves a la cabellera viva de ritmes i moviments. Dolors
forts he tingut quan la figura de Príam apareixia dins els ensomnis, com si la
meva trista adolescència no s’hagués clausurat, com si la ferida restàs oberta
i bategant. He trepitjat tots els nostres indrets del parc, i la memòria no
existia. Un buit s’ha apoderat de la gola, dels pulmons, de les glàndules
lacrimals, i he partit a l’escapada cap als estables. La ferum i la foscor de
la boal m’han atacat conjuntament. Era una aparició elèctrica i enlluernadora
dels records pels camins de l’excrement i del perfum de clovella d’ametla en
fermentació càlida i fumejant. He fet un viatge per les fosques més negres del
passat. Em guiava per la claror malva d’un porticó obert al fons d’una salota
amb menjadores emblanquinades i voltes altes de marès. Cop en sec m’he trobat
amb una barca. Era la nostra barca de nom secret: Lot. He tingut una girada de
ventre quan he pogut llegir amb els ulls dels regruixos aquelles lletres que gravàrem
i pintàrem quan érem uns infants i vivíem dins les Geòrgiques més veres que han existit mai. Després he entrevist la
galera, aquella sala encoixinada amb rodes com una estora volant, en què anàvem
fins a Salern, Crespira, cala Xantó o al bosc tenebrós de Son Glaceràlia. No hi
havia el mul, en Negro, que es deixava tocar el barramot blanquíssim i somreia.
Aquí he caigut en una estat de prostració violenta. He anat al fons de la pallissa
i m’he col·locat en posició fetal a un cornaló. He tornat als vespres infantils
en què m’escapava del casal perquè tu m’havies dit alguna cosa dolenta i em
refugiava dins la meva aterridora sordesa de tot quant hi havia al món. Era com
si m’haguessin tallat tots els sentits. Només una plorera seca em sortia de la
gargamella i m’ofegava sense ni una llàgrima, sense ni un gemec. No sé quin
temps he pogut resistir aquest suplici, aquest consol, aquesta petita
experiència de la mort. Sí, perquè si m’hagués mort en aquell moment no hauria
tingut més que un gaudi: hauria deixat de panteixar en una agonia inacabable.
Només el teu nom, Teresa, es mesclava amb la saliva, baixava per la gola i la
reblania a poc a poc, seguia baixant al llarg del coll i penetrava dins el
ventre. No crec que el gust més meravellós del paradís hagués pogut donar-me un
sabor com aquest i produir-me uns efectes benèfics que irradiaven
progressivament tots els òrgans del cos fins a tocar el sexe i el cervell
alhora en una conjunció única. Mentre em suscitava un record més vast de cada
sentit malgrat que en veritat l’esborri. Mentre m’imposava una tristesa i una
lentitud returadora i magnífica en els gestos. Mentre m’afegia una joia que em
retorna la paraula meristemàtica, feta un planter de músiques, que en un no-res
són destruïdes. El meu nom, teu, Teresa, sotmet el silenci. Després he sortit
corrensos com si fugís de tu a l’escapada i de tot allò que pogués dur-me un
àtom de la teva presència. Príam no era ni un nom, i el sol rovellat m’ha ferit
la vista com una pedrada. Però corria d’esma cap al foravila que tu no havies
trepitjat mai, cap als cornalons del sementer que ben segur no sabien res, de
la teva existència. Suava, suava com un condemnat que fuig d’uns carcellers que
l’amenacen de mort. He vist un redol verd i m’hi he tirat damunt com si fos un
drap de salvació. M’he entretengut molt de temps dins l’herba que creix
acceleradament després de les darreres tempestes. Aquest temps era el teu,
Teresa. Els inicis de la tardor amb tota la feina contra els llocs comuns que
anunciaves com una passió que et dominava. Intentava esborrar-te però
apareixies dins la mirada cluca, dins el cervell clos, dins el cos tancat amb
pany i clau als teus records. Et veia quan anaves a prop de la bassa de
l’Escorxat per recollir els primers plantatges d’aigua o orelles de llebre. Els
blets, que neixen entre els conreus, amb les tiges ajagudes i blanquinoses, et
feien estremir. Amb les borraginàcies tenies una tendència clara: sempre deies
que els pèls de la borratja no et punxaven i que el to verd grisós de l’herba
berruguera t’entendria. Els esperons de gat, amb aquella rigidesa, et semblaven
l’exemple de la humilitat. Les flors púrpures del clavell de blat s’eixugaven
bé i també les de l’arenària. Els pèls glandulosos del borrissol deies que
curaven les al·lèrgies. El calzes inflats i globulosos dels colitxos, colissos
o esclafidors et feien juguera. El pèl de boc t’atreia. Les flors petites i en
forma d’estrella del picapoll o picagallina t’hipnotitzaven. L’olor forta de la
vulvària et marejava i quasi et desmaiares en una de les teves recol·lectes per
la terra campa de Son Almatutx. No et pensis que no sé les teves corregudes per
un nord d’Àfrica en flames amb ell, Príam, el meu enemic, el teu robador. La bova
i l’espartet que creixen a les zones pantanoses dels aiguamolls de Calicanter
et seduïen perquè et feien recordar metàfores de la Crònica de Muntaner, que devoraves de petita i aprenies de memòria
com una contarella. Els caps blaus de vegades envaïen la biblioteca dins aquell
gerro modernista de Lalique que t’havia regalat la senyora-àvia Benvinguda quan
feres vint anys. El gerro anava acompanyat d’un estoig de vellut negre amb unes
arracades de diamants en forma de pinya de mestre Èric Aguiló, un orfebre
mallorquí molt singular del vuit-cents. He agafat la plagueta de pell de crocodil
que em regalares fa tanta d’estona i que m’acompanya sempre, i m’he posat a fer
borratxos com un orat: No obris els canteranos. No pugis a les golfes. No manyuclis
els guarda-robes. No cerquis dins els rebosts. Cavalca sobre la pluja i esbrinaràs
els secrets dels calendaris, les roses místiques seques embolicades amb un
mocador de randa, els quinqués abandonats amb les bolles de vidre color
d’ambre, la corona de casament al fons d’un calaix, aquell feix de cartes
d’amor que fan pudor de violer, l’innombrable deixant de les tristeses. Reunió
d’oronelles damunt el pati: mires com ballen uns vols alimentaris amb el vigor
dels atletes. Un acord profund entre les teranyines plenes de rosada i aquest
pantaix que em deixa fet un eccehomo. No creguis ni una paraula del que et
diran: prometen blat i et donen zitzània, prometen pau i et donen carnisseries.
Si no anam vius, s’ho carregaran tot. Niguls flamejants t’ombrejaran el nom de
cada cosa i els crits dels paons t’indicaran els camins de l’escapada. El cel
és així: color de rata traginera. L’agulla de la brúixola es mou en totes
direccions. On s’aturarà? No passis pena. Trobaràs els fondals quan aquesta
claror de gasa s’acabi. Ella: desesperada es perd per la pantalla de la vida.
Un forat negre la vol engolir: una separació?, un assassinat?, un denou?
Malavejaràs fins que tenguis alè. Els cànyoms de l’amor no es poden rentar amb
blancol. Una ampolla negra es transforma en una trunyella, la trunyella en
formiga, la formiga en nigul. No saps el color de les entresenyes? La fórmula
verbal i l’enigma visual s’encontren. El terror i la bellesa es donen la mà.
Com no vols entendre que aquesta dona dins la cambra duu uns records que ballen
i boten en totes direccions? És una figura humana de carn i os. La dona estemordida
no sap de quin món és. Ja ho val!, diu la veu del Cor. Ja ho val!, repeteixen
les Amigues. Ja ho val!, crida Tothom com si no sabessin que el resultat pot
ser espaordidor. Incorreguda i dolguda, així es troba. Sense esma per moure un
dit. Li posava peixos dins la naturalesa. La malmenava. Li pegava.
L’arrossegava. La feia malbé. No facis capades. Tateix no et mira ningú.
Cabòries i daltabaixos t’enrevolten. No passis pena. La brúixola s’ha aturat en
el punt de l’afecte. No has de passar gens de pena.” Enfora sent el motor d’un
cotxe. No et facis il·lusions. Res no barata per les bones. Tornaré al casal a
poc a poc, coixeu-coixeu, i sé ben a les clares tot allò que trobaré dins la
negranit.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La almudaina” del Diario de Mallorca el passat 8 de maig de MMXI]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vibram Five Fingersis a footwear company that has built a brand around barefoot running, and they provide a . . . let’s call it a foot condom, or a rubber sock that covers your foot and toes like a glove. Vibram Five Fingers outlet The barefoot feel of their shoe is supposed to promote a healthier forefoot strike and better running form, which should reduce in juries.http://www.likefives.com