Plagueta de Bord

Endoiava com un beneit des de la llotja del segon
pis mirant amb l’allargavistes, ben de prim compte com si fossin d’una zoologia
desconeguda, aquells jovençans que ocupaven tot el Teatre Principal per a un concert
on m’havia arrossegat el meu fillol de tretze anys perquè deia que aquell grup
m’agradaria molt molt, quan et vaig veure enfora, a l’altre costat de la sala. 

Va ser un xoc, una enrampada violenta el fet de descobrir-te dins un redol tot
ple d’al·lotes amb vestits multicolors que es movien nervioses, s’aixecaven,
saludaven, fremien. I tu, enmig, serena amb la teva cabellera recollida en una
tannara daurada: una aparició. Em vaig retirar de la barana de vellut vermell
en un gest primari de defensa. Tu ocupaves una llotja del pati de butaques i
estava segur que no m’havies vist. Quin és el mecanisme que cop en sec posa en
marxa els records? Arribaves de lluny, de molt lluny, arrossegada per una
correntia de perfums campers d’una primavera en què jo cridava i escrivia per
totes parts l’amor: all’acqua, all’ombra, ai monti, ai fiori, all’erbe, ai
fonti, all’eco, all’aria, ai venti… Des que et vaig conèixer havies inscrit
alguna cosa en el meu cos i en el meu esperit, allò que els matemàtics anomenen
una catàstrofe —el desarranjament d’un sistema per un altre—, m’havies abocat a
unes crisis terribles en què experimentava la sensació amorosa com un parany
del qual no podria sortir mai i que em duria a la destrucció total de mi
mateix. Podria descriure amb tota casta de detalls la nit de la festa
d’aniversari del meu amic Jordi Broxart a la casa de la platja dels Amergins:
feia un poc de frescor encara que fóssim a finals d’abril, acabava de sortir
d’un succés dolorós, només tenia partiguera i tot aquell trull m’avorria. Volia
estar  tot sol i en Jordi, tan agut com sempre, m’anava presentant
al·lotes que em feien molt de cas. Però passada la mitja nit  vaig decidir
escapar-me de puntetes, sense que ningú se’n temés. I va ser quan em caçares.
Ja te’n vas?, foren les primeres paraules que em digueres amb la teva veu greu,
un poc ronca, que tot d’una s’aficà dins els covals més fondos del meu interior
i començà a ressonar com un eco. M’he posat l’allargavistes com una màscara i
he tret el cap molt a poc a poc enfocant cap a la teva llotja. He tengut una
girada de ventre. No hi eres. Mentida. Una d’aquelles al·lotes vestida de
vermell fort s’havia assegut al teu lloc i tu eres darrere ombrejada pel
sostre. Els meus ulls seguien quasi mil·limètricament la teva constitució
delicada, aquell front bombat, els ulls amb el bessó d’ametla amagats rere les
pestanyes arrissades, els pòmuls alts, la boca com una llançada. Duies un
vestit molt escotat a les espatles i posseïes aquella sensualitat riallera.
Sentia aquell alegria càlida i dolça que exhalava el seu cos. Semblava que
vibrava com una fulla al vent amb aquells ulls tan oberts i plens d’expectació
cap a l’escenari que s’encenia amb mil i una lamparetes. El guau salvatge del
cantant em va regirar. S’havien apagat els llums de la sala i la música ho
amarava tot. El meu fillol em va arrabassar l’allargavistes i et convertires en
una taca negra al fons d’una llotja. Em sentia remogut per dedins i tenia la
sensació que alguna cosa estranya passava a la realitat. Em vaig sorprendre a
mi mateix fent-me preguntes: No deu ser un miratge tot plegat? Aquestes
darreres nits havia dormit malament perquè em colgava molt tard amb el maleït
projecte de la botiga de sabates, somniava coses excitants que no recordava mai
i m’aixecava amb el cap embullat, amb un gust de boca abominable i un mal
d’esquena fort que no em passava ni quan feia tota una taula d’estiraments. Ah!
Ja ho entenc! Així és com et sents quan et passen moltes de coses alhora!
Aquella nit a can Jordi Broxart em vaig enamorar d’ella com un boig, més ben
dit, com un psicòpata. Amb un amor que ho absorbia tot: ens vèiem cada dia,
passejàvem junts, xerràvem hores i hores, l’estrenyia fort dins els braços, la
besava amb una intensitat que no havia experimentat mai. Vaig ser com una
papallona que volà a les estances del seu cor, on hi havia una espelma a punt
de consumir-se. No podia entendre aquell cantó fosc que ocupava gran part de la
seva personalitat i per la qual em sentia també fascinat. L’estimava com cal,
en una desesperació dolça. Un vespre que em va dir que no ens podíem veure em
va agafar una revolada: em vaig tancar dins la cambra i vaig rebentar en plors.
Em deixava dur per una vaga potent que m’asfixiava de dolor; tot el meu cos
estava tocat, revoltat i veia dins un llampec esmolat i fred la destrucció a la
qual estava condemnat. Allò no tenia res a veure amb una depressió insidiosa
dels amors difícils, cap relació amb la mollor d’un home abandonat: no flipava.
Volia comprendre, i no me’n temia, que cada episodi amorós és un nuu de raons
inexplicables i solucions bloquejades. El meu fillol em torna l’allargavistes
per poder fer mamballetes i acompanyar la música i la veu d’aquest grup que
encara no he acabat d’entendre perquè no en trob el leitmotiv de les cançons. Massa
dispers per al meu gust, o massa igual, no m’acab de decidir. Torn a mirar cap
a tu. La claror dels focus que peguen a les guitarres elèctriques es reflecteix
cap al públic i algunes resplendors et toquen. Com si sortissin espires de la
teva còrpora. Així et record sortint correntsos de l’aigua i esquitxant-me
entre rialles. Arribaves a la tovallola, t’hi embolicaves dedins com en una
túnica, t’estiraves damunt el matalàs de goma i tancaves els ulls com si fossis
morta. Record que em posava a escrutar el cos estimat. T’excavava com si
volgués veure què hi havia dedins, com si la causa mecànica del meu desig fos
aquella matèria lluent. Era com aquells nins que desmunten un rellotge per
saber què és el temps. Et volia mirar d’una forma freda i sorpresa: eres un
insecte estrany que de sobte no em fa por. Et mir les celles tan ben
dibuixades, les llunes de les ungles, el naixement dels cabells, aquella piga
negra que tens devora el llombrígol, els genolls tan rodons, la panxa fina de
les cames llargues, els dits grossos de cada peu, et veig la cara, el cos, com
si fossis una estranya i hi puc llegir, sense comprendre-la, la causa del meu
desig. Què queda de tot allò? He tret el cap perquè la claror de les lamparetes
era molt més forta. Necessitava tenir-la a prop, respirar-ne l’olor, mirar-la
viure, sentir en les meves entranyes el seu cor que batega aviat, creure en la
seva frenesia de possessió. M’he vist en els pantans de l’obscenitat amorosa.
Tothom pot entendre que qualcú tengui problemes d’erecció o de frigidesa però
ningú no comprendrà que posi el sentiment en el lloc del sexe. Es produeix una
obscenitat més gran que si el Pare Noel sodomitzàs una ànnera. I això és el que
sent ara mateix quan li pas la vista pel coll, per l’esquena, pels ulls i
retorn a les festes d’altre temps. Puc assegurar que cap altra dona no m’ha
inspirat mai aquest sentiment. Em tem que les llàgrimes comencen a baixar per
les galtes. Sort que el meu fillol està dret ballant i fent mamballetes
totalment posseït per aquest grup que canta coses que jo no sé què diuen.
Després tothom crida: Una altra! Una altra! I el grup comença de bell nou. I
seguesc vigilant la seva llotja. I el teatre sencer està dret cridant de bell
nou les lletres que no diuen res. I després en canten una altra. I he d’anar
viu perquè quan acabi el concert la vull veure, perquè crec que és ella i la
memòria és l’únic que fa immortal el plaer. No és viure el que m’importa:
m’importa haver viscut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!