INVISIBLE
@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }
UNA
NOVEL·LA QUE ES LLEGEIX A TOTA. Auster en una entrevista de Le Magazine Littéraire
deia unes coses molt interessants que poden ser un bon desllorigador per
aquesta novel·la, Invisible
(Editorial Empúries en català i Anagrama en castellà) que acab de llegir amb
l’interès del devorador d’intrigues. Amollava això: “Ezra Pound deia que la
música s’atrofia quan se separa massa de la dansa i el mateix passa amb la
poesia quan s’allunya massa de la música. Jo afegiria que la novel·la s’atrofia
quan s’allunya massa del conte.
Avui jo em consider menys novel·lista que contista. És d’aquesta manera
que veig el meu paper en tant que artista. He sortit d’una tradicó oral i Les Mil i Una nits forma part dels meus
referents fonamentals. És en el conte que pou la meva inspiració.”
[IMATGE MATEU COLL]
I té
tota la raó, totes les raons. Invisible
és una novel·la en que Auster ha partit d’un conjunt de contes que ha anat
trunyellant al llarg de dues-centes cinquanta planes. No et pensassis, Lector
fidel, que els relats van cadascun pel seu cantó. Tot el contrari: són com gran
masses de gel que suren damunt un mar austerià que es troba entre el jardí
tancat i la meditació. Funciona a
la perfecció entre laberints i meandres d’un personatges encreuats que tenen un
alè vital i ombrajós, ple de fervor exterior i de tragèdia colgada, amadors de
la claredat i la transparència i també, tan bé, de la sospita, de
l’interrogant, del que no es pot saber mai.
Gran
part de la novel·la passa a Nova York.
Jim Freeman podria ser l’alter ego d’Auster. Adam Walker és un company
seu (de Jim) de la Columbia University dels anys 60 quan tot dos volien
esdevenir poetes i escriptors. Jim ho ha aconseguit, però Adam ha desaparegut
del mapa. La sorpresa de Freeman és descobrir que Walker li escriu l’any 2007
per enviar-li les dues primeres parts d’un llibre que fa, i dir-li de passada
que té els dies comptats perquè està molt malalt, a punt de morir. Es donen una
cita per algunes setmanes després a Oakland, Califòrnia, per parlar dels vells
temps i comentar aquell libre. Quan Jim
arriba a Califòrnia li obre la porta la filla de Walker i li comunica
que el seu pare ha mort fa una setmana i li ha deixat un sobre per a ell. És la
darrera part del llibre en què per mor de la malaltia només ha pogut confegir
notes disperses i petits fragments. Freeman decideix que farà d’escrivent i
acabarà el relat en que les sospites i les venjances van del bracet.
No,
amic Lector, no et cont l’entramat de la novel·la sinó que et senyal l’esquema
narratiu perquè vegis que té els element característics de la literatura
austeriana: una intriga forta que et fa passar les planes de vegades a massa
velocitat, uns personatges que t’agafen amb la força del individus amb una
ànima plena de complexitats en què la covardia, el desig, la venjança i els
remordiments s’entremesclen en un còctel humaníssim i suggestiu. Però, on és la
veritat del personatge? Allò que conta Adam és la història de la seva vida? No
hi ha molta d’imaginació en el relat d’aquell home que està a punt de morir?
Auster passar un guster en multiplicar els paranys, en suggerir pistes falses,
en jugar amb els codis de la novel·la negra, de la novel·la d’iniciació, de
vegades amb el reportatge periodístic.
Però a
través d’aquest garbuix de personatges que alenen, bateguen, lluiten i viuen
des dels anys seixanta fins ara és tota una visió de Nord-amèrica que es
desplega davant el lector. Una Nord-amèrica que lluitava contra la guerra del
Vietnam, una Nord-Amèrica del “Summer and love”, de feis l’amor i no la guerra,
pacifista, ingènua, que creia en un món en què els poetes viurien de la seva
ploma. Com pots suposar els personatges d’Auster es peguen hòsties contra la
realitat. Personatges que caminen i viuen de la 107 a la 116 Carrer Ouest de
Nova York, el barri de Morningside tot al llarg del Riverside Park. Nova York
és potent en la novel·la, però també París. Un París de 1967 a dues passes del
maig de 1968. Auster amb la seva intel·ligència ficcional fa equilibris sobre
aquests dos espais que tant estima com a bon urbanita, com a bon ciutadà
fascinat per aquests dos territoris que formen el ciclorama de molts dels seus
llibres. Auster, home de la pedra, de l’asfalt i del ciment ens dóna a Invisible un retrat del món d’avui que
no et deixarà indiferent amb una força, una sensualitat (i de vegades una
sexualitat) de les més vives que hi ha en el món de la literartura d’aquests
principis del segle XXI. Una novel·la per rellegir!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!