Plagueta de Bord

Les
coses no han passat mentre no són contades. Em va rebre en un interior
despullat en què cada moble —la taula ampla de llenya fosca, un canterano molt
simple, dues butaques decó amb una tapisseria de retxes blanques i negres—
semblava un company necessari. El terra era de parquet i les parets tenien un
to blauet rentat com si tota la cambra agafàs aromes d’aquàrium. Quan vaig
entrar va obrir d’ampit en ample la finestra que pegava damunt un jardí on hi
havia un fons de xiprers.

[Imatge Mateu Coll]

A la claror un poc tapada d’aquell capvespre de
primavera vaig poder veure que entre les aigües tremoloses de l’aire que
provenien de la respiració dels murs no hi havia cap quadre. Ni tampoc vaig
poder afinar fotos, fetitxes, objectes que se solen acumular al llarg d’una
vida. Sempre m’ha fet feliç veure els arbres rere els vidres mentre pens o
escric alguna nota. Em va oferir una butaca i ell es va asseure a l’altra amb
les mans creuades. M’hauria agradat que abans de parlar em mostràs el seu
estudi i d’aquesta manera poder parlar del seu treball de pintor amb les obres
davant per davant. Vaig treure una plagueta de la bossa on havia fet una llista
de preguntes que sempre em deixava insatisfeta i que només preparava per si em
trobava en situacions com aquesta en què em sentia tallada, sense veu. Afàsica.
Abans que hagués pogut obrir la llibreta ell va començar a parlar amb aquella
veu fonda i una mica vacil·lant que em deixava descol·locada. Ha tengut mai una
mostela? En la meva feina és bo de fer engrunar-se. Fa uns mesos mentre feia
una escultura de ferro em va quedar aquesta ungla entre dues plaques acabades
d’esmolar. Per sort no em vaig tallar el dit, sinó que només me’l vaig esclafar
amb la intensitat necessària per poder sentir uns punts de dolor que ja havia
oblidat. Aquí vaig pensar en la mort de la seva dona i el seu fill adolescent
en un accident aeri feia uns tres anys. En aquesta època va pintar la sèrie
Rosa mentre estava ingressat en un hospital psiquiàtric. S’ha demanat mai per
què serveix el dolor? Per a mi és una obsessió des de la infantesa, quan em
dedicava a torturar i matar amb tota casta d’eines, algunes ben científiques,
cucs i mosques i papallones i ocells i ratolins i escarabats i granotes  i rates pinyades per experimentar com
funcionava el dolor i la mort. Encara no tenc cap resposta utilitària ni he
pogut inventar cap teoria que pugui fer més suportable l’existència. Si vostè
em diu que la meva obra està impregnada o amarada d’alguna definició de l’horror
no li faré la quantra. Aquells mots que sortien d’una forma pausada dels seus
llavis, quasi sense cap gest que els acompanyàs, em deixaven totalment a la
intempèrie. Precisament havia pensat en alguna de les meves qüestions que els
quadres de la seva època de dol desprenien el perfum de les grans primaveres,
quan els roserars esclaten i formen murs de roses de tota casta que taquen
l’aire de bàlsams benefactors carregats de bellesa. Una paradoxa increïble.
Aquells pètals que descrivia amb la precisió d’un miniaturista en aquelles
obres de grans dimensions eren per a mi com la carn de la felicitat i per això
sempre m’havia impressionat que aquestes peces sorgissin després d’un període
de tanta desolació. Però ell no s’aturava i jo ja m’havia perdut: les imatges
es confonen amb altres imatges dins el sincretisme del record, situades totes
en un mateix pla per la impressió que han creat en nosaltres i que subsisteix
quan el temps ho ha arrossegat tot. Quan la mostela em va sortir era la fixació
d’aquell dolor que a poc a poc oblidava: la taca negra del dolor dins l’ungla.
I amb el temps la taca puja cap a dalt. La mostela esdevé un sismògraf com les
taques d’algunes de les meves obres, que són més figuratives que el que creuen
els crítics que s’embarbollen escrivint d’influències dels expressionistes
americans i coses per l’estil. La meva mirada s’instal·la en el flou, en el
flux, en el vaporós, en allò que té els contorns endolcits i que sempre resulta
vertiginós entre el real i vertader. Mentre em tallava l’ungla amb la mostela
al capcurucull veia com em tallava el record del dolor i em sabia un greuer
perquè després no me’n quedava res. Potser els meus quadres no són més que
mosteles estotjades damunt la trama i l’ordit d’una tela, en el si del ferro o
del marbre, tant se val: records solidificats. Sé que em passaven moltes de
coses alhora i no sabia què escriure. Estava bocabadada mirant aquells llavis
sensuals que em contestaven a totes les preguntes que encara no havia fet.
Sentia la intensitat dels seus ulls en cadascun dels meus gestos nerviosos:
gratar-me el nas, tocar-me el turmell, mossegar-me les ungles. Aquell home que
havia passat misèria, isolament, censura, dols, incomprensió, l’incendi d’un
dels seus tallers tot ple de pintures i escultures em parlava com si s’hagués
de morir i jo fos la receptora de les seves darreres voluntats. I jo no el
podia seguir perquè aquell to de veu tan plàcid, tan ple de covals i ressons
era com una música que em deixava en un estat hipnòtic i no podia ni fer córrer
la ploma sobre el paper de la plagueta. Havia de fer esforços per ancorar-me a
les frases que sortien com un deu d’aigua viva: Pintar consisteix a atrapar
tant l’invisible com el visible, amarar-se del món per esdevenir un mateix
l’objecte que pinta, és igual que sigui un codony o una marina, cal que el
pintor es convertesqui en el pinzell mateix. No es tracta de representar les
coses tal com són en la realitat sinó tal com les percep en l’atmosfera i
l’esperit del moment. Descriure la realitat no fixada, sinó metamòrfica,
canviant, no d’una bellesa hieràtica i convencional, sinó viva i bategant. Cal
dibuixar sense atur perquè les coses no tornen a ser dues vegades de la mateixa
manera i un gest, una actitud, un racó de camp o la vida urbana, tot mereix un
esbós. No és la mà del pintor qui dibuixa, ni l’ull qui guia sinó allò que sent
que s’imprimeix sobre el full, sobre la tela, sobre el fang. Ha pensat mai que
l’ull que esguarda un quadre escolta tant com mira. Un dels meus mestres,
Kawabata, deia que bastava amb una branca d’arbre ben pintada perquè se sentís
el renou del vent. Sempre he volgut passejar-me per una imatge com per la vida
vertadera. Hi havia alguna cosa commovedora en els seus mots. La cambra era
molt silenciosa, potser enfora se sentia refilar els ocells amb sordina. Mentre
ell anava parlant era com si sentís un cor tendre esclafat per una gran malura.
Recordava les seves fotos després de la catàstrofe. No el vaig veure plorar
mai. Tenia aquella cara una mica hieràtica com de màscara xinesa perquè els
ulls semblava que sempre feien un somriure de fons i amollaven una lluentor
laseriana. Encara que això que et cont et sembli un relat que has sentit a
alguna altra part et puc assegurar que són paraules que surten de la meva ànima
i van dirigides a tu. Crec que va ser aquí que vaig reaccionar nerviosa i em
vaig posar dreta abruptament mentre amollava alguna incoherència: podríem veure
el seu estudi? No acab d’entendre aquest llenguatge tan críptic. L’aire tenia
en aquell espai una densitat diferent. Ell es va aixecar a càmera lenta i em
vaig témer que em somreia. Veig molt poca gent i quan algú em cau bé no sé
contenir les paraules. Havia perdut el sentit del lloc que ocupava. El paper
que estava interpretant. L’espai dels meus propis sentiments. En aquells
moments m’hauria aferrat al seu cos alt i ferm perquè sabia que trobaria una
experiència única. Em vaig dissoldre en l’aire que l’embolicava i vaig poder
absorbir la seva tristesa indefinible. Ell va anar cap a una porta que hi havia
a la nostra esquerra i la va obrir amb lentitud. Com si aquella claror groga
del capaltard em fes recuperar la lucidesa vaig veure l’amplària i la
profunditat del seu estudi: era la mar gran, la mar antiga. I vaig llançar-m’hi
amb una gran sensació de pau.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!