CAMÍ DE PASSATEMPS (VIII)

LA FERIDA, LA IL·LUMINACIÓ

…Giotto, tingué un enginy de tanta excel·lència que no hi ha res
de la natura, mare de totes les coses i operadora amb el girar continu
dels cels, que ell amb l’estil, amb la ploma o amb el pinzell no pintés
tan semblant a ella que no fes l’efecte de semblant sinó d’ella
mateixa, fins al punt que moltes vegades en les seves obres es troba
que el sentit visiu dels homes cau en error, creient ésser veritable el
que és pintat.

 I per això, havent retornat aquella art a la claror, que
durant molts segles, sota l’error d’alguns que pintant pretenien de
delectar més els ulls dels ignorants que complaure l’intel·lecte dels
savis, havia estat enterrada, hom pot dir-ne merescudament una de les
llums de la glòria florentina…

Boccaccio, Decameró, VI, 5









Les pluges benefactores de maig damunt els lliris blancs del teu caminal, A.

Aquesta olor dels lliris aquí, entabanant-me.

Com les assutzenes de les dunes de la platja del Ravellar. I les espines dels cards entre l’arena i els peus descalços.

El dolor.

Un vidre de botella verda.

El tall que pinta.

Cerc les relacions entre la paraula i el silenci.

Madò Bet i un exèrcit de madones han netejat la casa de la platja. Per Charles i Venetia.

Lechevalier, Aràlia, fa tràfic. I això li dóna tot l’encís que tu demanes a un aventurer.

Ven, compra, de tot: coses i cossos.

L’única possibilitat de suportar-me a mi mateix és sentir-te viva.

I voluptuosa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *