DESAPARICIONS
DIA 23 DEMARÇ DE MMXI LIZ, LA TAYLOR, VA PARTIR DE VACANCES. El primer que vaig fer va ser posar
al lector de devedés una de les seves pel·lícules on mostra l’alt mestratge de
la poesia de la interpretació: ¿Quien
teme a Virginia Woolf? Aquella Taylor en blanc i negre, ja una mica
faisandée, barallant-se pla rere pla amb un Richard Burton que no perd calada,
és un dels cims de la seva carrera. He passat un guster veient aquell prodigi
d’interpretacions i escoltant en la veu original aquelles dues gargamelles
privilegiades que saben trobar les diccions tant per aquesta obra d’Albee com
per a poemes de Elizabeth Barrett Browning o Dylan Thomas.
Una carrera que va
començar de ben petita amb aquells films infantils amb Lassie que l’haurien
pogut deixar en una nina prodigi. Ben al contrari, després de National Velvet va fer Jane Eyre, Mujercitas i El padre de la
novia. I a partir d’aquí una carrera totas plena de premis i distincions
(dos óscars més un d’honorífic, nombrosos globus d’or i molts de premis com a
millor actriu a festivals internacionals). He vist moltes de vegades el seus
films perquè fa creacions memorables en què la seva elegància i bellesa es
posen sempre al servei de la història. Aquella mítica Gigante on fa tots els papers de l’auca és impressionant perquè
passa per totes les edats d’una dona com si no res al costat d’aquell dos
actors plens de ressonàncies que són Rock Hudson i James Dean. La seva amistat
amb Montgomery Clift fa que interpretacions com les d’Un lugar en el sol, El árbol
de la vida o De repente el último
verano apareguin en la meva memòria amb resplendors fulgurants. Amb
continus problemes de salut al llarg de la seva vida (una caiguda de cavall li
va deixar l’espinada tocada, traqueotomia, càncer de pell, problemes
d’alcoholisme i barbitúrics) no es va aturar mai de fer cinema i de dur una
vida amorosa inesgotable. Va estar casada set vegades, va tenir molts de fills
i en va adoptar (Michel Wilding declarava després de la seva mort amb emoció i
veritat: “La meva mare va ser una dona extraordinària, que va viure la vida amb
total intensitat”.). Per a mi els seus dos grans amors foren Mike Todd, el
productor, que va morir en accident d’avió, i el gran Richard Burton amb el
qual tenia una química des d’aquella mítica Cleopatra
de Mankiewicz que travessava la pantalla i arribava a l’espectador.
Per
tot el camp han començat a florir els albons. He mirat molta d’estona aquelles
floretineus blanques que semblen dibuixades per Miquel Àngel i n’he agafat un
bon ram per col·locar-lo als peus d’aquesta Liz Taylor que, a més a més de ser
un poema d’actriu, demostrà la seva humanitat, la seva bondat i generositat,
quan després de l’aparició de la sida, en una societat tan puritana i
repressiva com la nordamericana es va convertir en una lluitadora a favor dels
malalts i organitzà tota casta d’actes per recollir doblers per a la recerca.
Ara,
quan acabi d’escriure aquestes retxes de fan enamorat, escoltaré de bell nou la
Taylor recitant un sonet portugués de Elizabet Barrett Browning i els seus ulls
violeta i les seves cordes vocals em bressolaran.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!