SPLASH
Davant
la pàgina en blanc tenc la impressió de desaparèixer. Ara escriure em fa mal.
Com si hagués oblidat una fulleta d’afaitar dins el mocador i em tallàs el nas
quan el faig servir. Com se m’acuden aquestes comparacions tan cruels? Ara que
comença la primavera hauria de fer exercicis de descripció com aquells que
recomanava mestre Josep Pla. Esser com un caçador amb tots els seus
estratagemes, estar tranquil a l’aguait de la peça, observar, dissimular,
mirar, vigilar, tenir molta de paciència, esser prudent amb una gran voluntat
de saber. Potser és això el que em manca. No he sabut exercitar mai la
paciència, ni la prudència, ni la sapiència.
[Imatge: Sebastià Perelló]
Ja m’ho deia la meva professora de
literatura de l’institut: és una llàstima, perquè tens unes aptituds extraordinàries
per escriure, però les tudes tot d’una perquè vols contar les coses massa
aviat, com si tenguessis por que et fugissin, com si no volguessis saber per
quins meandres del pensament funcionen, com si oblidassis que un conte és un
organisme viu i bategant. I llavors les precipites, les converteixes en
no-resos. Deixes pel camí el més essencial: la popa de les coses, i només en
mostres l’esquelet inert. Has de recordar sempre que escriure ens ensenya molt
sobre el món i sobre nosaltres mateixos. Crec que encara conserv aquestes
paraules de Donya Joana, escrites amb la seva lletra tremolosa, al final d’una
de les meves redaccions. I sé que no m’afectaren, sinó que m’esperonaren. Quan
vaig guanyar el premi de narració Avenc de Son Pou de Coanegra, ella em va
demanar que li deixàs el relat. Record, encara que faci tant de temps, que el
vaig titular amb el nom de la protagonista, Àntia, i era una història d’amor
molt passional entre ella, una colometa d’escampadissa, i un colom gavatxut que
nomia Dàior. Coloms marins, coloms roquers, els que m’agradaven. Crec que em
vaig inspirar en el meu enamorament amb en Toni. Ens coneguérem l’estiu dels
meus vint anys. Amb la colla érem a l’entrada de la discoteca Zorbas. Sé que
m’havia comprat un llapis de llavis que era quasi negre i me l’havia posat com
una provocació. Cop en sec començà una baralla i en un moment tot va esser un
desgavell de crits, cops de puny i niguls de pols. De sobte vaig veure una
escena com a alentida: un bastó esberlava una closca com si fos una síndria i a
poc a poc la visió pujava cap a l’altre extrem de l’arma, que subjectaven les
dues mans crispades d’en Roman. Vaig quedar paralitzada. Qualcú em va agafar
per la cintura i em va treure d’allà a les seques. M’estirava per la mà i em
feia córrer a les totes. Acabàrem molt enfora, en un baret de la Marineta
prenent un conyac per treure’m el regiró. Ell nomia Antoni, era amic d’uns
amics i vàrem començar a sortir. El festeig d’aquell estiu fou una festa. A Àntia hi descrivia amb precisions
d’entomòleg aquells temps que precedeixen l’amor i que són el millor de l’amor.
Aquells instants tan fràgils en què el món pot cruiar-se o renéixer amb un buf.
Aquell neguit com un pantaix produït per les petites coses i que s’acosta a
l’ofec i a l’orgasme. No ens havíem d’haver casat. No havíem d’haver tengut cap
fill. No ens havíem d’haver instal·lat: ell cap de traumatologia a la
policlínica Vistamar, jo directora de la galeria d’art Orlandis. No havíem
d’haver fet carrera. Sembla mentida que escrigui aquestes coses després
d’aquests tres mesos de baixa per depressió. Crec que he reviscolat quan la
meva filla Teresa i el seu estimat Andreu m’han tret com una nàufraga d’aquell
pis del passeig Mallorca i m’han acollit aquí, al seu casetó de Salern, on quan
surts al jardí ja toques la mar, aquesta mar de la badia de Pollença que va ser
el meu paradís de nina malcriada per una padrina de poble. Quan m’he aixecat
només eren les set del matí. Hi havia niguls blancs, però el sol començava a
foradar-los. Sabia que tendríem un d’aquests dies asolellats de primavera que
ja fan ganes de rebolcar-se per l’arena i nedar a voler. Una dona seixantina no
pot fer segons quines coses perquè la miren com si hagués perdut el cap. Ells
dormien. Són com hippis. Fan feina a l’ordinador fins a la mala hora i
s’aixequen devers les deu tocades. He agafat la bicicleta per anar a comprar el
pa i les ensaïmades al forn de can Crespet. El mar estava en calma. Una bassa
d’oli. He quedat embambada una bona estona mirant un veler tot blanc que partia
vers el cap de Catalunya. M’ha entrat la sortiguera rabiosa. El metge troba que
encara no he d’anar tota sola perquè em poden pegar mareigs amb tanta de
pastilla com prenc. Pedalava amb tota la força que podia. M’he temut que encara
estic fluixa, que a les costes m’ofegava. La madona del forn m’ha dit que amb
aquesta aprimada que duc estic feta un figurí. La memòria no cicatritza com la
pell. He pensat això quan tornava cap a Les Atzavares. En passar devora el caló
de l’Escorxat l’aigua tenia reflexos maragdins entre les roques del fons. M’he
aturat, m’he despullat amb quatre estirades i m’hi he tirat. Primer he sentit
com si un ganivet em xapàs per dedins. Després he nedat com una esperitada.
Quan he entrat en calor era la dona més feliç del món. I després, sense cap
avís, ha arribat el dolor. L’he tornat a veure a ell. Aquella nit. Amb aquell
altre cos. Al nostre llit. Tots dos nus i plens de cucs, que xisclaven com
desesperats. Com jo. He posat en marxa totes les alarmes. Mirava cap al paradís
de Formentor i pensava en la padrina Maciana, que m’havia peixit amb copinyes i
carícies, però la imatge d’en Toni aquella nit sortia amb moltes de dimensions
i anava acompanyada del dolor lacerant tan conegut, tan meu. He après a
gestionar el dolor com una multinacional de la qual jo som totes les filials.
Intent seguir-lo en el seu viatge per dins el meu cos i fins i tot guanyar-li
distància pel plaer d’esperar-lo en una rotonda del cervell on em crema els
nervis. He acabat per prendre-li afecte. Però ara necessit ajuda exterior: els
comprimits. He sortit de quatre grapes i m’he llançat a la desesperada damunt
la bossa. He tret el tub. M’he aficat tres píndoles dins la boca i me les he
enviades amb una glopada d’aigua de mar. He alenat fondo i he sentit la
saladina que em davallava per la gola. En Toni ja no hi era. Havia desaparegut
per una escletxa i a poc a poc el mal s’adormia com una fera que retorna a la
immobilitat. Ha passat exactament així? Quan escric els esdeveniments em sembla
que els falseig, que hi ha aquella velocitat de precipitació que em criticava
Donya Joana. Avui no me la trec del cap. Tenia moltes raons per indicar-me que
les meves descripcions necessitaven un tempo diferent, en què les coses es
poguessin apreciar amb la lentitud de les aparicions boiroses. Voldria explorar
els límits del visible i de l’invisible, del pròxim i del llunyà, convertir el
diàfan en mineral, el transparent en opac, petrificar les roses, transformar en
llàgrima una gota de roada. A mi el que m’agrada són les narracions que pinten
els petits fets, les sensacions febles, el color d’una pana de corrent, els
paisatges precaris, la lleugeresa dels detalls: un foc que espireja, un arbre
desarrelat pel vent, la trunyella daurada de Teresa, que brilla a la claror de
les espelmes, la cabellera negra i llarga de n’Andreu, que es confon amb la
fosca, l’aire sonor d’un refilar de mèl·leres, tot el que pot ser un pretext
per comprendre els éssers i les coses, foradar els misteris de l’existència i
fer sentir allò que passa sempre desapercebut. Posar-me al servei d’una recerca
esforçada sobre la potència de l’esperit, d’una exploració equilibrista que
separa i assegura el contagi recíproc de la matèria sensible exterior i de
l’invisible interior. Uffff! L’horitzó amaga un altre horitzó. Les coses sembla
que tornen al vell ordre i no seran pus mai més les mateixes. Acabava de llegir
unes planes de Les liaisons dangeureuses
quan en Toni m’ha telefonat. Vol venir a passar uns dies amb nosaltres.
M’hauria agradat contestar-li amb paraules de Madame de Merteuil: L’amour est comme la médecine, seulement
l’art d’aider la nature. I després hauria afegit: aimes-tu me toucher comme j’aime, moi, te toucher? Si fossis bon
metge, Toni, diries que estic atrapada per una multiplicitat de febres i que la
revolució només la faran els voluptuosos.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La almudaina” del Diario de Mallorca el proppassat 3 d’abril de MMXI)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!