Plagueta de Bord

Me’n record com si fos ara: na Pepa Ramon i en Pere, dos joves agitadors teatrals i actors i directors d’Estudi Zero, em demanaren un favor: voldries traduir-nos La cantant calba? Vaig quedar ben sorprès per la demanda i vaig dir que sí tot d’una sense pensar en res. Després varen venir les feines. Em vaig plantejar el llenguatge d’aquells titelles d’Eugène Ionesco que representaven un personatges clàssics del teatre d’avantguarda contemporani. Vaig ensumar algunes trduccions: la italiana, l’anglesa, l’espanyola. I vaig decidir quer traduiria aquella llengua ionesquiana plena d’ironies, de sarcasmes, de cinismes, de beckettismes i d’altres herbes assimilesques al català de Palma: al palmesà. Què volia dir això: una cucavela verbal amb un parell de salts mortals. Parlar salat, incorreccions controlades, estàndard controlat, artifici controlat. Calia anar molt viu perquè si amollava la mà em podia quedar massa coent o massa fat o massa sainetesc, o massa buit o massa costumista. Calia que tots els elements tinguessins el seu lloc. Calia que trobàs el punt. I ser fidel a mestre Ionesco!Ho vaig fer. Es va estrenar. Va tenir bones crítiques. Va tenir molt de públic. Va ser un èxit. Va tenir premis. I vaig quedar molt content de la veu d’aquells titelles estimats.

D’això fa vint-i-cinc anys. I ara he tornat a La cantant calba de
2011 amb els mateixos actors i el mateix muntatge i el mateix text i he
vist que tot tenia la força d’un clàssic. El meu llenguatge no ha
envellit, el muntatge funciona llatí, la gent que no l’havia vista mai
s’entusiasma, la gent que la coneixia hi torna i li satisfà. Els crítics
en diuen meravelles.
Gràcies Pepa i Pere (per La cantant i per tota
la feina d’aquest Escola d’Arts Escèniques tan actiu!), gràcies Cafè-Teatre Sans, gràcies Eugène Ionesco!
I volsaltres, Lectors de Mallorca,
fins dia 10 d’abril podeu fruir d’aquesta joieta al Cafè-Teatre Sans de Palma a les
20.30 del vespre. Un bombó i un bobó d’aquells de no dir!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!