Plagueta de Bord

[He llegit aquesta conferència de Nicolau Dols. M’ha entretengut, m’ha ensenyat, m’ha meravellat, m’ha fet més savi, m’ha donat gust. Per això, amb permís de l’autor, l’entreg als estimats lectors de la Plagueta de bord. Moltes de gràcies, Nicolau Dols! Un nou Costa i Llobera apareix entre les teves planes que el fa més humà, més saludable, més bo. I tota una teoria de la poètica de l’excel·lència!]
[Avui estic molt content, molt feliç i celebr que el 29 de març de 1969 davall l’Àngel de la Mercaderia de la Llotja vaig conèixer un altre àngel de carn i ossos que estim avui 29 de març de MMXI. Això és podria titular La força de l’amor a través del temps! Per molts d’anys i bons!]
1 
Miquel Costa i Llobera, lector de poesia.
Nicolau Dols
I. 
Havent  rebut  l’honor  de  la  invitació  per  exposar  un  tema  relacionat  amb 
Miquel Costa i Llobera en ocasió de l’aniversari del seu naixement celebrat 
no  fa  gaire  dies,  vaig  voler  abordar  l’envit  des  d’una  posició 
declaradament  humil.  És  amb  aquesta  premissa  que  he  pretès  fer  una 
ullada  a  una  activitat  del  gran  poeta  que  fos  per  a  mi  immediatament 
comprensible.  Des  de  la  distància  i  el  respecte,  cap  altra  no  m’ha  semblat 
més propícia que la més modesta públicament i, alhora, la més necessària: 
la funció del lector de poesia. 

A l’actualitat vivim a Mallorca dins una acceleració dels processos d’edició. 
En  una  enquesta  practicada  els  anys  2006  i  2007,  el  42,4%  dels    majors  de 
15  anys  de  les  illes  Balears  declaraven  que  no  llegien  mai  o  gairebé  mai 
cap  llibre  sense  relació  amb  els  estudis  o  la  feina.  No  hi  ha  dades  oficials 
sobre  la  quantitat  de  persones  fidels  a  la  lectura  de  poesia  en  català,  però 
em  sembla  que  bastaria  una  conversa  amb  qualsevol  llibreter  de  Palma 
per  fer?se  una  idea  d’aquesta  quantitat  i,  si  m’ho  deixau  dir,  la  mateixa 
conversa  hauria  de  bastar  per  sortir  de  la  llibreria  amb  la  nòmina,  breu, 
d’aquestes  persones  benemèrites.  Afortunadament  per  als  autors  de 
poesia,  no  sembla  que  sigui  difícil  publicar  aquest  gènere  en  català  a 
Mallorca.  35  títols  tirant  baix  de  poesia  catalana  publicats  a  Mallorca  amb
 
 
2 
tiratges  d’un  mínim  de  1.000  exemplars  durant  els  primers  set  mesos  de 
l’any  2010  és  una  gran  cosa  per  a  aquest  públic  minso,  i  tanmateix  ben 
àvid  de  versos.  Tenint  en  compte  els  dos  extrems  de  la  comunicació 
poètica el sistema tendeix  a encoratjar  les  aventures  creatives  i  a confiar a 
la  sort  o  a  l’esperança  el  manteniment  del  públic  lector.  Més  que  no  els 
poetes,  és  aquest  col?lectiu  el  que  està  amenaçat  més  seriosament  a 
Mallorca. És difícil ser lector i voler?ne exercir sense un sistema de filtratge 
de  la  creixent  producció  editorial.  Vivim  una  època  en  què  els  editors 
sembla  que  han  abdicat  de  l’aplicació  de  criteris  de  qualitat  a  les 
propostes  que  els  arriben  i  la  crítica,  quan  existeix,  no  compleix  tampoc 
amb  la  funció  de  guiatge  que  n’esperaria  un  bon  lector.    És  precisament 
aquest  esperonament  de  la  creació  i  la  difusió  el  que  ha  fet  possible  una 
riquíssima  multiplicitat  de  veus,  una  declarada  capitulació  davant  el 
concepte  d’originalitat.  I  aquest,  ja  em  perdonareu,  és  actualment  i  a 
parer meu, el problema més greu de la poesia a Mallorca. 
La  nostra  societat,  imbuïda  dels  pretesos  valors  del  canvi  permanent,  ha 
fet  bandera  de  l’originalitat,  o,  si  més  no,  ha  convertit  aquest  concepte  en 
el  motor  de  tota  nova  creació.  I  ho  ha  fet  d’una  manera  poc  reflexiva.  
Naturalment,  poc  fonamentada.  Aquesta  és  la  paraula.  Exactament,  poc 
fonamentada.  I  és  germana  d’aquest  concepte  la  voluntat  desbridada  de 
molts  de  poetes  d’avançar  pels  camins  inexistents  de  l’originalitat,  uns 
pretesos  camins  que  són  els  del  divorci  amb  el  públic  lector.  I  és  el  públic 
lector,  tanmateix  i  paradoxalment,  qui  els  anima  a  prendre  aquests 
camins,  tan  gran  és  la  nostra  tendència  a  cercar  la  novetat,  per 
desarrelada que sigui. Vull introduir en aquests moments de reflexió inicial 
com  a  guia  del  que  serà  l’exposició  del  tema  anunciat  la  magistral  postura 
de l’autor de La terra gastada, en el seu famós assaig  La tradició i el talent
 
 
3 
individual,  publicat,  precisament,  durant  els  darrers  anys  de  vida  del 
nostre poeta: 
 
[tenim  tendència]  a  insistir,  quan  feim  l’elogi  d’un  poeta,  en  aquells 
aspectes  de  la  seva  obra  que  menys  s’assemblen  a  la  de  cap  altre.  En 
aquests  aspectes  o  en  aquestes  parts  de  la  seva  obra    volem  trobar?ne 
la  individualitat,  quina  és  l’essència  peculiar  de  l’individu.  Ens  situam 
amb  satisfacció  davant  la  diferència  entre  el  poeta  respecte  dels  seus 
predecessors,  especialment  els  seus  predecessors  immediats;  ens 
esforçam  per  trobar qualque  cosa  que es  pugui  aïllar  per  tal  de  gaudir?
ne.  I  ben  mirat,  si  ens  acostam  a  un  poeta  sense  aquest  prejudici, 
sovint  trobarem  que  no  només  les  millors,  sinó  fins  i  tot  les  parts  més 
individuals  de  la  seva  obra  deuen  ser  aquelles  en  les  quals  els  poetes 
morts, els seus ancestres, esdevenen més vigorosament immortals. I no 
em  referesc  al  període  impressionable  de  l’adolescència,  sinó  al 
període de maduresa plena.1 
 
Es  tracta,  doncs,  de  descartar  l’originalitat  com  a  mèrit,  o,  si  més  no, 
d’entendre?la  d’una  manera  diferent.  Això  és,  precisament,  el  que 
modestament volem ajudar a construir avui: el flux literari en el qual viatja 
l’obra de Miquel Costa i Llobera. L’aplicació sistemàtica d’aquest programa 
ens  duria  molt  més  enllà  d’on  podem  arribar  nosaltres  amb  les  forces  que 
ens  acompanyen.  Altres  amb  més  ciència  i  més  dedicació  han  fet  passes 
de gegants per aquesta via, principalment els doctors Joan Alegret i Bernat 
                                                           
1
  “[…]  our  tendency  to  insist,  when  we  praise  a  poet,  upon 
those  aspects  of  his  work  in  which  he  least  resembles 
anyone else. In these aspects or  parts of his work we pretend to find what is individual, what is the peculiar  essence 
of  the  man.  We  dwell  with  satisfaction  upon  the  poet’s 
difference  from  his  predecessors,  especially  his  immediate 
predecessors; we  endeavour to find something  that can be isolated in order to be enjoyed. Whereas if we approach 
a  poet  without  this  prejudice  we  shall  often  find  that  not 
only  the  best,  but  the  most  individual  parts  of  his  work 
may  be  those  in  which  the  dead  poets,  his  ancestors,  assert 
their  immortality  most  vigorously.  And  I  do  not  mean 
the impressionable period of adolescence, but the period of full maturity” Eliot (1922:2).
 
 
4 
Cifre.  Altres  han  dit  ja  gairebé  tot  el  que  es  podia  dir  sobre  la  vida  de 
Miquel  Costa  i  Llobera  (especialment  Bartomeu  Torres  Gost),  i, 
específicament,  sobre  els  seus  anys  de  formació  (Josep  Sureda  Blanes). 
Nosaltres,  aquí,  ens  circumscriurem  únicament  a  les  lectures  del  nostre 
poeta  i  a  les  explicitacions  sobre  les  obres  llegides,  amb  la  confiança  que 
aquest  repàs  no  només  ens  mostrarà  una  activitat  sobre  la  qual  reposa  la 
nostra  cultura  –l’activitat  de  llegir–,  sinó,  sobretot,  les  adhesions  a  unes 
determinades  maneres  d’entendre  la  poesia.  Aplicant  la  posició  d’Eliot, 
són  aquestes  adhesions,  transformades  en  influències,  les  que  ens  han  de 
guiar  cap  a  les  parts  millors  i  més  individuals  –per  més  paradoxal  sembli– 
de l’obra del nostre poeta. 
 
II. 
 
La  trajectòria  de  Costa  com  a  lector  comença  molt  prest  dins  la  seva  vida. 
Torres  Gost  ens  informa  de  la  magnífica  relació  entre  Costa  i  el  seu  oncle 
patern  Miquel,  metge  de  Pollença  i  gran  lector  i  guia  de  les  lectures 
d’adolescència  del  poeta2.  Aquesta  relació  es  manté  fins  i  tot  de  manera 
epistolar  quan  els  estudis  porten  el  poeta  a  residir  fora  de  Mallorca. 
L’afició  a  la  lectura,  i  molt  especialment  a  la  lectura  de  poesia,  que  no 
l’abandonaria  mai,  comença  en  aquesta  època  i  s’orienta  principalment, 
en  tres  direccions:  els  clàssics,  la  poesia  catalana  del  seu  temps  i  la  lírica 
moderna  europea  més  enllà  de  la  catalana  (especialment  la  d’expressió 
francesa,  italiana,  alemanya  i  occitana).  Proves  de  la  precocitat  d’aquests 
                                                           
2
  “Bon  deixeble  li  sortí,  que  prest  retiraria  el  mestre.  No 
passà  molt  de  temps  que  vegé  una  prova  de  precocitat.  Un 
dia  que  anaven  amb  la  família  a  Formentor,  quan  tomba  el 
camí  cap  al  Colomer  i  s’enfila  pel  Mal  Pas,  s’adonaren 
que el nen no els seguia. Havia quedat endarrere, apartat una bona distància, dret damunt l’abisme de la mar blava, 
llegint  una  Oda  d’Horaci  que  el  seu  oncle  li  havia  donat” 
Torres  Gost  (1936:12?13).  Així,  doncs,  l’adolescent  perdut 
no  va  ser  trobat  in  templo  sedentem  in  medio  doctorum,  sinó 
dret,  damunt  l’abisme  de  la  mar  blava  amb  el  poema 
d’un clàssic a la mà.
 
 
5 
interessos  són  l’episodi  just  ara  esmentat  del Costa adolescent retingut en 
mans  d’Horaci  durant  una excursió  familiar, i  algunes  cartes, com  la  que el 
juny  de  1871,  quan  tenia  desset  anys,  envia  al  seu  company  Joan  Lluís 
Estelrich.  En  aquesta  carta  li  comunica  que  es  dedica  a  llegir  la  poesia  de 
Jeroni  Rosselló3.  En  relació  amb  la  lectura  de  la  poesia  moderna 
estrangera,  els  anys  dels  estudis  superiors  són  especialment  importants. 
Les  primeres  aparicions  importants  d’obres  d’aquestes  procedències  als 
texts  del  poeta  se  situen  al  voltant  de  l’any  d’escriptura  del  Pi  de 
Formentor,  és  a  dir  quan  Costa  tenia  vint?i?un  anys.  En  concret,  l’any  1875 
declara  que  llegeix  Rückert,  del  qual  tradueix  un  poema,  De  nit,  però  és 
l’any  1876  quan  el  poeta  ens  deixa  veure  amb  més  claredat  les  seves 
aficions literàries, tant per la selecció de lectures com pels comentaris que 
en  fa.  Efectivament  l’any  1876  escriu  que  ha  llegit  de  Victor  Hugo  Les  Voix 
interieures,  les  Contemplations,  les  Rayons  et  les  ombres,  les  Chants  de 
crépuscule  i  les  Feuilles  d’automne,  i  informa  al  seu  corresponsal,  en  aquell 
cas Ramon Picó i Campamar4, que ja d’abans coneixia les Odes et ballades, 
del  poeta  francès.  En  aquells  moments  Costa  posa  en  Hugo  tota  la  seva 
admiració  i  el  considera  el  més  gran  dels  lírics  del  món,  com  havia  escrit 
just  una setmana  abans  a Joan  Lluís  Estelrich5.  En  una altra  carta  dirigida a 
aquest mateix company quinze dies després li aconsella lectures de poesia 
francesa i l’adverteix que la lectura de Lamartine és preferible a la d’Alfred 
de  Vigny,  del  qual  declara  que  fa  temps  que  posseeix  el  volum  Poésies 
                                                           
3
  “Tengo  aquí  las  Hojas  y  flores  de  D.  Gerónimo  Rosselló,  y  también  Lo  Joglar  de  Maylorcha,  cuya  lectura  he 
emprendido  con  ánimo  de  estudiar  nuestro  antiguo  lenguage.  Tu  bien  sabes  con  cuanto  entusiasmo  miro  las 
bellezas  de  esta  obra  ,  y  por  lo  mismo  nada  te  diré  de  los 
ratos  de  solaz  que  me  proporciona.  En  las  hojas  y  flores 
hay  algunas  composiciones  muy  de  mi  gusto  y  magníficas  baladas  traducidas  o  hechas  a  imitación  del  alemán  e 
inglés” (Carta a Joan Lluís Estelrich, juny de 1871, Torres 1985:20). 
4
 Carta a Ramon Picó, 23/1/1876, Torres Gost (1975:33). 
5
  “Ahora  no  puedo  leer  casi  nada  que  no  me  dé  náuseas, 
porque  tengo  ante  mis  ojos  las  incomparables  poesías  de 
Victor  Hugo,  el  más  grande  de  los  líricos  del  mundo.  Al  lado 
de  este  poeta  Titan,  todo  me  parece  enclenque  y 
raquítico.  Aquellos  torrentes  de  perenne  inspiración  admiran  y  anonadan  al  lector  como  estos  espectáculos 
sublimes  en  que  el  hombre  siente  la  nada  de  su  ser  ante  una 
fuerza  superior.”  (Carta  a  Joan  Lluís  Estelrich, 
16/1/1876, Torres Gost 1985:35).
 
 
6 
complètes6.  També  d’aquell  mateix  any  de  1876  ens  arriba  la  informació 
que  ha  llegit  Les  Isclo  d’Or  de  Mistral  i  que  considera  aquest  llibre  líric  del 
patriarca  provençal  inferior  a  les  seves  obres  èpiques  Calendau  i  Mirèio.  
Mistral  no  és  l’únic  autor  occità  que  crida  l’atenció  de  Costa  en  aquesta 
època.  Precisament  aquest  mateix  any  ha  comanat  les  obres  del  gascó 
Jacques  Jasmin  que,  per  desesperació  de  l’estudiant  de  lleis,  es  retarden.  I 
és  que  l’estada  a  Madrid,  ultra  els  contactes  personals  que  li  permet  fer 
amb  autors  de  l’època  com  Vicent  Wenceslau  Querol,  Diego  Luque  de 
Bear,  Antonio  Arnao  o  Antonio  Trueba  y  de  la  Quintana  (aquest  darrer 
considerat  per  Costa  com  el  “príncep  […]  dels  lírics  espanyols  de  totes  les 
èpoques”7),  li  permet  també  l’adquisició  de  llibres  de  procedència 
estrangera  o  l’estudi  sistemàtic  d’obres  clàssiques  gràcies  a  les  hores  de 
biblioteca.  Precisament  és  en  aquesta  època  quan  decideix  comprar  una 
col?lecció de llibres de lírica italiana, que inicia amb les obres de Manzoni8, 
i  també  quan,  per  la  facilitat  d’accés  a  les  biblioteques,  decideix 
emprendre la  lectura  sistemàtica dels  clàssics  llatins. Amb  aquesta facilitat 
emprèn  lla  lectura  de  Virgili,  el  qual,  segons  pròpia  confessió,  només 
“coneixia  a  redols”  anteriorment9.  A  finals  de  l’any  següent  el  trobam  a  la 
Biblioteca  Nacional  llegint  el  De  rerum  natura  de  Lucreci10.  Així,  doncs, 
podem  veure  com  els  anys  de  formació  a  Madrid  són  anys  intensos  de 
lectures  literàries,  una  activitat  que  acompanya  amb  coneixences  reals 
d’escriptors  i  amb  l’assistència  a  representacions  de  teatre  i  òpera.  La 
immersió  en  el  món  de  la  creació  literària  de  Madrid,  per  bé  que 
                                                           
6
 Carta a Joan Lluís Estelrich, 31/1/1876, Torres Gost (1985:36). 
7
 Carta a Ramon Picó, 23/7/1876, Torres Gost (1975:46). 
8
  “Obres  de  carácter  ben  diferent  son  les  del  gran  Manzoni 
que  vaig  comprar  dies  passats  á  5  rs.  el  volum,  formant 
part  d’una  baratíssima  publicació  de  clássichs  italians 
qu’adquiriré,  si  Deu  vol.  Figurat  ab  quin  gust  hauré  llegits 
per 
primera  vegada  en  son  original  aquells  intraduhibles  Inni 
sacri,  aquell  Cinque  Maggio  que  no  sé  calificar,  aquella 
tragedia  Adelchi  germana  de  les  de  Schiller,  ab  sos  bellíssims 
cori  cignes  de  Sóphocles,  y  aquella  altra,  Carmagnola, 
qu’era l’admiració del gran Goethe.” (Carta a Ramon Picó 11/1876, Torres Gost 1975:65?66). 
9
 Carta a Ramon Picó, 3/9/1876, Torres Gost (1975:52?53). 
10
 Carta a Ramon Picó, novembre de 1876, Torres Gost (1975:65?66).
 
 
7 
interessant  per  a  la  formació  del  nostre  autor,  no  és  tan  profunda  com  la 
que  poc  abans  havia  fet  entre  els  escriptors  de  Barcelona.  Havia  estat  a 
Barcelona,  entre  1872  i  1873,  on  havia  fet,  amb  la  recomanació  de  Josep 
M.  Quadrado,  les  amistats  literàries  més  importants  de  la  seva  vida  i  que 
tan  devotament  cuidaria  en  endavant:  Marià  Aguiló,  Ramon  Picó  i 
Campamar,  Miquel  Victorià  Amer,  Jacint  Verdaguer,  Jaume  Collell  i  Antoni 
Rubió  i  Lluch  varen  ser  puntals  dels  seus  inicis  literaris11  i  amb  tots  va 
mantenir  relacions  d’amistat  i  d’aprenentatge,  per  més  que  en  qualque 
ocasió aquest aprenentatge es va fer per contrast, com veurem. A Madrid, 
en canvi, les relacions personals amb altres autors no són tan intenses.  
 
III. 
 
Amb  tota  seguretat  es  podria  encara  fer  més  llarga  la  nòmina  de  relacions 
directes  o  indirectes  de Miquel Costa i  Llobera amb  altres  autors  durant  el 
seu  període  de  formació.  Tanmateix,  no  ens  interessa  tant  una  imatge 
estàtica  d’aquesta  llista,  com  una  visió  dinàmica  del  procés  pel  qual 
gràcies  a  aquests  estímuls  Costa  es  veu  impel?lit  a  actuar  literàriament.  Es 
tracta  de  veure  com  el  sentit  de  la  història  s’empelta  en  la  ploma  del 
poeta.  Feim  servir  l’expressió  el  “sentit  de  la  història”  per  avançar 
precisament  per  la  ruta  que  ens  ha  obert  l’autor  de  La  tradició  i  el  talent 
individual  al  principi  d’aquesta  exposició.  Tornam  a  donar?li  la  paraula  per 
sentir?li  a  dir  que  “el  sentit  de  la  història  empeny  l’home  a  escriure  no 
només  amb  la  seva  pròpia  generació  dins  els  ossos,  sinó  amb  la  sensació 
que  la  totalitat  de  la  literatura  europea  des  d’Homer  i,  dins  aquesta 
literatura  també  tota  la  literatura  del  seu  país,  existeix  simultàniament  i 
                                                           
11
 Torres Gost (1936:23).
 
 
8 
compon  un  ordre  simultani.  El  sentit  de  la  història,  que  és  el  sentit  de 
l’intemporal  i  també  del  temporal  i  àdhuc  de  l’intemporal  i  del  temporal 
alhora,  és  el  que  fa  que  un  escriptor  sigui  tradicional.  I  és  també  el  que  fa 
que  un  escriptor  sigui  clarament  conscient  del  seu  lloc  en  el  temps,  de  la 
seva  contemporaneïtat”12.  I  el  sentit  de  la  història  es  congriava 
enèrgicament  dins  l’encarnadura  d’escriptor  del  jove  Miquel  Costa,  i  el 
compel?lia  a  escriure  amb  el  tremp  que  destil?laven  les  mares  de  l’ànima 
literària  d’Europa.  En  aquesta  època,  quan  ha  descobert  que  és  capaç  de 
llegir  els  clàssics  llatins  sense  gaire  dificultats,  especialment  Lucreci,  troba 
en la lectura de Virgili l’arrel del seu compromís amb la literatura, i afirma: 
“Llegint coses  axí  un  no  pot  abandonar  la  poesia.  Per més  que em  trobi  ab 
poques  forces  no’m  vull  aturar.  No  pujaré  fins  al  cim,  però  caminaré  pels 
costers  de  la  montanya  santa  de  la  poesia,  y  á  pesar  de  ma  flaquesa  diré 
ab  lo  mestre  diví:  Sed  me  Parnasi  deserta  per  ardua,  dulcis  /  Raptat 
amor”13.  Llegeix  també  les  Metamorfosis,  d’Ovidi,  i  en  comença  a  traduir 
versos,  perquè  el  lector  que  ha  entrat  en  contacte  amb  la  tradició,  la 
catalitza  i  fa  que  produesqui  fruits  novells.  I  deixa  que  li  guiïn  la  mà  els 
poetes que més estima i aprèn a fer versos com els versos que ha admirat. 
Passa  a  l’acció  i  es  continua  formant  per    ser  més  efectiu  en  la  seva  tasca 
de  lector.  Són  coneguts  els  seus  esforços  per  apropiar?se  de  la  llengua 
alemanya14,  uns  esforços  que  rendibilitza  per  accedir  immediatament  a 
obres  de  Schiller,  Rückert  i  Uhland  i  traduir  poemes  d’aquests  dos 
                                                           
12
  “the  historical  sense  compels  a  man  to  write  not  merely 
with  his  own  generation  in  his  bones,  but  with  a  feeling 
that  the  whole  of  the  literature  of  Europe  from  Homer  and 
within  it  the  whole  of  the  literature  of  his  own  country 
has  a  simultaneous  existence  and  composes  a  simultaneous  order. 
This  historical  sense,  which  is  a  sense  of  the 
timeless  as  well  as  of  the  temporal  and  of  the  timeless  and 
of  the  temporal  together,  is  what  makes  a  writer 
traditional.  And  it  is  at  the  same  time  what  makes  a  writer 
most  acutely  conscious  of  his  place  in  time,  of  his 
contemporaneity.” Eliot (1922:3). 
13
 Carta a Ramon Picó,  3/9/1876 (Torres Gost 1975:52?53). 
14
  Cartes  a  Ramon  Picó,    20/12/1875  (Torres  Gost  1975:30),  9/3/1877  (Torres  Gost  1975:71),  Carta  Francesc 
Matheu, 5/3/1879 (Gayà 1956:14).
 
 
9 
darrers15.  També  d’aquesta  època  o  anterior  és  una  traducció  de 
Lamartine16, i, com acabam de dir, uns intents de traducció d’Ovidi en vers 
lliure17.  A  més  de  les  traduccions,  però,  el  coneixement  de  les  obres  dels 
altres (fossin clàssics, estrangers o catalans) li permet situar?se com autor i 
ser  plenament  conscient  no  només  de  les  possibilitats  d’escriure  seguint 
una  determinada  tradició,  sinó,  amb  més  encert,  fins  on  podia  arribar  en 
aquesta  tasca.  És  el  coneixement  de  les  capacitats  dels  altres  el  que  li  fa 
descobrir  quines  són  les  seves  limitacions  i,  per  això  mateix,  exercir  la 
tasca  d’autocensura  que  és  garantia  de  qualitat.  D’aquesta  manera, 
trobam,  per  exemple,  el  cas  de  d’una  oda  d’inspiració  carducciana 
abandonada  en  rebre  els  Preludios  de  Cabanyes18  o,  més  endavant,  la 
consciència de no dominar gaire les formes populars necessàries per bastir 
un  poema  d’aquesta  inspiració19–una  consciència  escrupolosa,  diríem 
nosaltres  a  la  vista  del  repertori  de  mètrica  d’inspiració  popular  que  es 
desplega  a  La  llegenda  del  puig,  que  és  el  poema  que  va  provocar  el 
comentari.  I  és  aquí  quan  aprenem  què  pot  fer  la  tradició  amb  una  ànima 
abocada  a  l’acte  de  crear:  exactament  informar?la,  dotar?la  dels 
bastiments  necessaris  perquè  la  seva  obra  no  sigui  vana,  perquè  no  sigui 
fumus, qui a uento diffusus est.  
 
 
                                                           
15
  Cartes  a  RP  9/3/1877,  Torres  Gost  (1975:71);  20/12/1875,  Torres  Gost  (1975:30),  i  3/9/1876,  Torres  Gost 
(1975:52?53).  
16
 Carta a Joan Lluís Estelrich, 23/3/1876, Torres Gost (1985:37?38). 
17
 Carta a Joan Lluís Estelrich, 7/11/1877, Torres Gost (1985:47?48). 
18
 “Había también querido escribir una oda de forma carducciana, y habiéndome caído entre las manos los Preludios 
de  Cabanyes,  he  visto  que  el  trozo  que  tenía  hecho  se 
parecía  demasiado  inferior  a  ella  para  no  ser  considerado 
como  inhábil  remedo.  Así  pues,  no  tengo  nada  que  poderte 
mandar”.  Carta  a  Joan  Lluís  Estelrich,  juliol  de  1879 
(Torres Gost 1985:56?57). 
19
  “Tench  començada  la  llegenda  del  Puig  que  formará  un  ramell 
de  romancets  mesclats  ab  algunes  estrofes,  tot  de 
sabor  popular,  si  m’es  possible.  Hi  ha  passatges  de  la 
tradició  que’s  prestan  bastant;  però  aquesta  casta  de  flors 
boscanes  se  tudan  molt  aviat  en  no  esser  cullides  per  má 
d’en  Verdaguer.  Ademés  jo  no  domin  la  forma  popular 
qu’es de rigor per tals assumptos” Carta a Ramon Picó, 19/5/1885, Torres Gost (1975:170).
 
 
10 
IV. 
 
Però  perquè  la  tradició  pugui  actuar,  cal  despullar?se  de  determinades 
coses,  cal  evitar  la  confusió  que  arreu  sembra  la  vanitat  dins les  obres  que 
un,  innocentment,  considera  pròpies.  En  paraules,  una  altra  vegada,  del 
poeta  anglès  que  avui  ens  serveix  de  guia,  cal  sotmetre  les  pròpies 
creacions  a  una  tasca  persistent  de  despersonalització.  Tornem,  doncs,  a 
cedir la veu a Eliot per aprendre’n la manera d’avançar en l’anàlisi: “El que 
succeeix  és  una  contínua  capitulació  d’un  mateix  davant  quelcom  de  més 
valuós.  El  progrés  de  l’artista  és  un  autosacrifici  continu,  una  contínua 
extinció  de  la  personalitat”20.  És  fàcil  sentir  l’horror  d’un  pensament  com 
aquest,  és  talment  com  vorejar  l’abisme  de  la  no  existència,  un  abisme 
que  ve  de  molt  lluny  en  la  història  del  pensament  humà  i  que  Costa 
arreplega  d’un  dels  moments  estel?lars  de  cristal?lització,  el  de  les  cultures 
que  nosaltres,  en  aquest  racó  del  món,  consideram  com  a  clàssiques.  És 
inspirador  veure  com  aquest  símil  entre  la  despersonalització  de  l’art 
clàssic  i  la  latència  del  buit  que  hom  pot  sentir  al  caire  dels  abismes  de  la 
natura  no  és  un  constructe  purament  intel?lectual,  sinó  més  aviat  una 
experiència  viscuda  de  molts  i,  en  concret,  també  del  jove  Miquel  Costa. 
Així  es  pot  llegir  l’episodi  de  l’adolescent  perdut  com  el  relata  el  seu 
biògraf,  ja  citat,  i,  també  aquest  comentari  fet  del  poeta  a  Ramon  Picó 
sobre la sensació que li produeix la lectura de Víctor Hugo: “Tot lo que surt 
del  cap  del  poeta  gegant,  te  alguna  cosa  d’estrany  per  tothom,  y  aquesta 
estranyesa es l’estranyesa de lo titànich. Llegir aquest poeta’m produeix el 
mateix  efecte  que  presenciar  un  espectacle  sublim  de  la  naturalesa:  un 
efecte  d’esglay.–  Devant ell sent el meu  no?res  com devant una tempestat 
                                                           
20
 “What happens is a continual surrender of himself as he is at the moment to something which is more valuable. 
The progress of an artist is a continual self?sacrifice, a continual extinction of personality.” Eliot (1919:9).
 
 
11 
ó  demunt  un  abisme”21.  Es  tracta,  doncs,  de  buidar?se,  de  deixar  que  l’art, 
com  la  contemplació  de  la  natura,  faci  un  camí  sense  obstacles.  I  això  no 
només  en  el qui  contempla, sinó  també,  per paradoxal  que pugui  semblar, 
en  aquell  qui  crea.  Aquest  és,  sense  embuts,  el  fonament  de  l’art  clàssic,  i 
és  sobre  aquest  fonament  on  Costa,  per  voluntat  i  formació,  vol  bastir  la 
seva  obra.  Efectivament  són  moltes  les  ocasions  en  les  quals  Costa  es 
queixa  d’una  presència  excessiva  dels  sentiments  de  l’artista  dins  la  seva 
obra.  La  recerca  de  la  serenitat  com  a  leit?motiv  de  l’obra  de  Costa  no  és 
una  casualitat  ni  una  obsessió  basada  en  la  necessitat  d’elegir  un  tema.  És 
el  batec  de  la  seva  concepció  de  l’art.  És  tota  la  tradició  occidental  (i  la  de 
més  enllà,  si  m’ho  permeteu)  la  que,  independentment  del  grau  de 
consciència  que  en  tengui  el  poeta,  batega  dins  la  seva  ploma,  dins  els 
ossos  del poeta,  que  diria  Eliot.  El  classicisme de Costa no  consisteix  en  un 
grapat  d’al?lusions  als  clàssics  llatins,  ni  tan  sols  en  la  titànica  gesta  de 
traspassar  els  metres  llatins  a  una  llengua  que  no  escandeix  els  versos  en 
peus  mètrics.  El  classicisme  de  Costa  és  una  actitud  davant  l’art,  el  seu  i  el 
dels  altres.  Costa  podria  no  haver  escrit  les  Horacianes,  i  així  i  tot  seria  un 
poeta clàssic. No és El pi de Formentor, aquell poema que va escriure quan 
tenia  vint?i?un  anys,  un  poema  d’inspiració  clàssica?  No  hi  ha  en  aquesta 
senyera de la nostra literatura un equilibri i una contenció de l’emoció que 
en provoquen de noves sense revelar les interioritats de l’artista? Com ens 
pot  emocionar  tant  un  poema  que  exalça,  precisament  l’ascetisme  d’una 
vida  passada  en  la  contemplació?  Doncs  aquesta  és  la  postura  que  Costa 
explicità  tantes  de  vegades  al  llarg  de  la  seva  vida.  Efectivament,  són 
moltes  les  vegades  que  ho  fa,  encara  que  on  és  més  clar  i  explícit  és 
possiblement a la crítica de L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer, que inclou en 
                                                           
21
 Carta a Ramon Picó, 23/1/1876, Torres Gost (1975:33).
 
 
12 
una  carta  adreçada  el  1878  a  Ramon  Picó.  No  és  just  un  comentari 
passatger  sobre  una  obra  acabada  de  llegir,  fet  amb  la  intenció  de 
mantenir  una  conversa  literària  poc  transcendent.  És  tota  una  teoria  de 
l’èpica  conduïda  per  un  discurs  d’inspiració  clàssica  i  alimentada  amb 
exemples  dels  vicis  i  les  virtuts  que  s’exposen,  amb  comparació  d’obres 
diferents i amb una interès especial per la tensió entre la mesura humana i 
l’element  sobrenatural.    Mostrar  els  homes  com  a  homes,  sense 
exageració  de  les  seves  capacitats  i  sense  carregar  les  tintes  de  les 
emocions  fins  al  punt  que  no  resultin  creïbles,  això  és  el  que  cerca  Costa 
en  l’èpica,  i  no  només  en  l’èpica,  sinó  també  en  l’expressió  lírica  dels 
sentiments.  Pel  que  fa  a  l’anàlisi  de  L’Atlàntida,  la  comparació  abasta 
també  La  Messíada,  de  Klopstock,  El  paradís  perdut,  de  Milton,  la  Divina 
Comèdia,  de  Dant,  els  Martirs,  de  Chateaubriand,  la  Caiguda  d’un  àngel, 
de  Lamartine,  la  Jerusalem  alliberada,  de  Tasso,  la  Luise,  de  Voss,    i  la 
Mirèio,  de  Mistral.  Els  elements  de  comparació  que  serveixen  per  situar 
L’Atlàntida  entre  obres  tan  diverses  són,  per  una  part  la  possibilitat  de 
l’acció,  i,  per  una  altra,  la  mesura  humana  dels  personatges.  Contra 
aquests  dos  elements  se  deixa  sentir  l’excessiva  presència  de  l’element 
sobrenatural. Costa critica  de L’Atlàntida el  fet que l’element sobrenatural 
talli qualsevol possibilitat de llibertat per part dels personatges: 
 
L’Atlántida  comensa  per  no  tenir  acció.  Quina  acció,  quina  lluyta 
moral,  quin  interés  hi  pot  haver  en  un  poema  que  tot  consisteix  en 
cataclismes contra’ls quals no’s pot fer res? Tot succeyeix perque sí, 
perque  Deu  ho  mana  y  té  més  forsa  que’ls  Atlants.–  Ademés  en 
l’Atlántida  no  hi  ha  carácters  capassos  d’interessar.  Qui  pot  sentir 
simpatia  per  sers  que  no  sols  estan  fora  de  lo  humá,  sinò  també
 
 
13 
dels  ordres  sobrenaturals  coneguts.  Hércules  deixa  de  ser  l’héroe 
grech  y pert  tot  el  seu prestigi  poétic  fet ministre del  Exterminador. 
Hércules  allá  no  es  un  homo  ni  un  semideu,  es  una  forsa  en  forma 
humana  que  sempre  les  ha  ab  montanyes  y  mars  sense  sabre 
perqué.  Hesperis  no  fa  res;  no  mes  plora.  Gerió  ab  cent  brassos  no 
pot interessar cap persona de dos brassos no més. Tots aquests y’ls 
altres  personatges,  bons  per  un  rasgo  lírich,  no  hu  son  per  una 
llarga  narració.  Ademés  tots  ells  no  fan  res  dins  el  poema.  Cap 
d’ells  es  un  factor  pel  desenlás.  ¿Que  queda,  idó  per  acció  del 
poema?  Una  serie  de  cataclismes  capás  de  cansar  el  mateix 
Exterminador.  Me  dirán  qu’els  poemes  clássichs  tenen  encara  mes 
batalles.  Però  en  les  batalles  hi  ha  vacilació,  hi  ha  interés,  son 
héroes  simpatichs  que  hi  moren  ó  triunfan  y  d’elles  poden  surtir 
resultats  molt  diferents  per  la  fi  del  poema.  Ara,  en  l’Atlántida  per 
bé que fassen los Atlants ¿com han de lluytar ab tot lo poder del cel 
y  la  naturalesa?  Un  homo  lluytant  ab  una  formiga  no  inspira 
interés:  ja’s  sap  tot  lo  qu’ha  de  succehir.–  Resumint,  l’Atlántida  no 
té  acció;  no  té  carácters;  y  no  tenint  ni  acció  ni  carácters,  no  pot 
interessar, ni tan sols es poema.– 22  
 
Al  fons  d’aquesta  qüestió  hi  ha  certament  no  només  la  llunyania  o 
proximitat  de  l’element  religiós,  que  Costa,  seguint  en  això  Milà,  entén 
com a tercer terme d’una relació que conforma juntament amb l’home i la 
natura.  Aquests  dos  elements,  segons  el  nostre  poeta,  no  basten  per 
compondre  un  poema  èpic,  que,  mancat  de  l’element  sobrenatural, 
quedaria  “pobre de perspectiva  i  falt de grandesa”.  Ara bé,  tampoc no  pot 
                                                           
22
 Carta a Ramon Picó, 3/10/1878, Torres Gost (1975:89?92)
 
 
14 
ser  de  presència  abassegadora,  sinó  que  més  aviat  ha  de  quedar  com  un 
“llunyedar lluminós”23. També és important, en opinió de Costa, la qualitat 
d’aquest llunyedar  lluminós. Segons  ell, el  cristianisme  és  bo  per a la  lírica, 
els  mites  pagans  són  més  aptes  per  a  l’èpica.  No  es  tracta,  doncs,  d’un 
escrúpol  religiós,  és  un  plantejament  estètic.  Podem  veure  en  totes 
aquestes  apreciacions  de  Costa  emeses  l’any  1878  una  prefiguració  del 
marc  estètic  en  què  compondrà  el  seu  poema  èpic,  La  deixa  del  geni  grec, 
el poema escrit entre el 26 d’octubre del 1900 i el 20 de gener de 1901, és 
a  dir  vint?i?dos  anys  després  d’aquesta  presa  de  posició24.  Els 
protagonistes  de  La  deixa  del  geni  grec  patiran,  precisament,  per  la 
voluntat  d’encarnar?se  en  persones  ferides  per  passions  ben  humanes  i 
ben  naturals,  ben  al  contrari  de  l’Hèrcules  de  l’Atlàntida.  Tanmateix,  com 
diu Alegret, si és ver que l’element pagà és més procliu a l’acció de l’èpica, 
ni  Verdaguer  ni  Costa  no  es  resisteixen  a  introduir  el  pressentiment  del 
Déu  viu,  amb  el  recurs  del  Déu  ignot25,  la  mateixa  estratègia  que  vol  fer 
servir  Pau  per  empeltar  el  cristianisme  al  pensament  clàssic:  és  l’  Ignoto 
Deo  que  el  primer  gran  missioner  del  cristianisme  va  assenyalar  als 
atenencs  (“Quod  ergo  ignorantes  colitis,  hoc  ego  annuntio  uobis”26).  Els 
coneguts  escrúpols  de  Costa  (escrúpols  de  cristià  que  juga  amb  elements 
pagans)  relacionats  amb  l’Oda  a  Horaci  o  amb  Mi  musa,  escrites  el  1879  a 
l’embat  de  la  lectures  de  les  Odi  barbare  de  Carducci27  són  anècdotes 
minúscules al costat de la declaració de principis sobre l’ofici de poeta feta 
el  1879  en  carta  a  Ramon  Picó.  En  aquest  document  reclama  clarament  la 
llibertat  de  l’artista,  la  possibilitat  de  l’elecció  de  formes  sense  necessitat 
                                                           
23
 Ibidem 
24
 Alegret (2007:255). 
25
 “Desconegut” a Verdaguer (cant X de L’Atlàntida), i a Costa “l’Invisible”, “déu incògnit” (I, 244; II, 3), 
“déu ocult” (I, 251; II, 230) (Alegret 2007:293). 
26
 Ac 17, 23. 
27
 Mas (2003:17).
 
 
15 
d’adherir?se  ideològicament  a  allò  que  les  formes,  clàssiques  en  aquest 
cas,  haguessin  pogut  representar.  La  declaració  és  més  contundent  que 
mai  i  fa  ben  palès  aquell  principi  de  despersonalització  de  l’artista  que 
hem  vist  en  Eliot28.  És  aquesta  llibertat  de  l’artista,  segons  Costa,  el  que 
pot  fer  avançar  l’art.  Una  llibertat,  però,  que  s’ha  d’entendre  en  els  límits 
del  que  permet  la  tradició.  Des  d’aquesta  postura,  els  poetes  més  ben 
considerats  per  Costa  són  aquells  que  combinen  l’equilibri  i  el  tremp  dels 
clàssics  amb  als  temes  moderns.  Així,  de  Manzoni  diu  que  “és  un  geni 
escepcional  que  reuneix  y  agermana  l’arriscament  de  l’inspiració  ab  la 
prudencia  reflexiva  de  l’art;  geni  que  dins  l’abundancia  de  les  idees  sap 
tenir  la  rara  virtut  de  la  moderació”29;  de  Chénier  diu  “Quina  perfecció  y 
puresa  d’art!  Quin  sabor  clàssich  tan  llegitim!  Chénier  no  és  un  francés 
classicista,  es  un  grech  vertader,  no  sols  per  esser  natural  de  Bizanci,  sinó 
principalment  pel  seu  geni,  marcat  ab  aquest  carácter  helènich  que  ningú 
pot  estrafer  si  no  es  un  Goethe,  un  Leopardi  o  un  Mistral”30,  i  de  Victor  de 
Laprade  que  “encara  que  sos  temas  sien  sempre  grechs,  Laprade  es  un 
poeta  modern.  En  sa  poesia  s’hi  deixa  sentir  l’influencia  d’Hugo,  de 
Lamartine  y  dels  alemanys;  però  sa  poesia  es  diferenta  de  cualsevol  altra: 
te  una  serenitat  y  una  profunda  idealitat  tota  platònica,  un  predomini 
constant  del  pensament  sobre  la  forma  que  no  per  axò  no  es  descuidada, 
ántes  al  contrari  sembla  cisellada  per  l’idea  ab  precisió  admirable”31;  de 
                                                           
28
 “Massa sé jo que’l fi del art no ha de ser copiar ideals relatius; peró crech que de vegades, y per via de 
joch se pot fer. No m’he proposat en l’oda donar el manifest del meu ideal literari, qu’es ben diferent de 
lo  que  d’ella’s  despren.–  Com  jo,  admirador  de  Lamartine,  de  Schiller,  de  Byron  y  de  Manzoni,  com  tu 
sabs,  podria  condemnar  la  poesia  moderna  per  una  mania  classicista?  […]  ¡Com,  idó,  has  pogut  creure 
que  fos  formalment  hostil  al  ideal  cristiá  y  hostil  á  la 
poesia  moderna?  Com  no  has  vist  qu’al  fer  l’oda  en 
questió,  jo  sols  havia  fet  lo  que  fa  l’escultor  al   representar  una  bacant  ó  un  deu  fals,  olvidant  per  un 
moment  y  fent  abstracció  de  les  verges  y  sants  que  com  á  cristiá  venera  y  admira  com  artista?”.  Carta  a 
Ramon Picó, 30/6/1879, Torres Gost (1975:121). 
29
 Carta a Ramon Picó, novembre de 1876, Torres Gost (1975: 66).  
30
 Carta a Ramon Picó, 1/8/1878, Torres Gost (1978: 66).  
31
 Ibidem.
 
 
16 
d’Annunzio  alaba  que  la  seva  tragèdia  Francesca  da  Rimini  traspuï  els 
valors  de  la  literatura  toscana  tres?centista,  etc.  En  resposta  a  Francesc 
Matheu32, a qui agraeix l’enviament del llibre de poesies El reliquiari, i com 
a  comentari  elogiós,  diu:  “Vostra  poesia  té  una  puresa  de  gust,  una  gracia 
d’estil,  una  naturalitat,  un  aticisme  y  una  netedat  de  llenguatge  que  no  se 
troban  arreu  per  la  nostra  literatura”.  I,  a  sensu  contrario,  aprofita 
l’avinentesa  per  fer  un  judici  generalitzador  sobre  la  poesia  catalana  del 
moment:  “Los  poetas  catalans  solen  tenir  més  talent  que  gust,  més  forsa 
que  sabor  artístich;  però  vos  sou  entre  ells  una  escepció:  nasquéreu 
artista”.  Costa fa,  doncs,  aquell  any  de  1879  (això  vol  dir  sis  anys  abans  de 
l’aparició  del  seu  primer  llibre),  una  declaració  que  permet  veure  que  la 
combinació de tradició i talent individual no és en ell una casualitat, sinó el 
fruit d’un  posicionament conscient.  Hi  ha aquí  una qüestió  que em  sembla 
d’una  importància  fonamental  i  que  pot  semblar  perfectament  òbvia,  i  no 
ho és.  
 
V. 
 
Així  com  els  lingüistes  ja  fa  molt  que  sabem  que  la  simple  exposició  de 
l’infant  a  un  entorn  lingüístic  no  és  condició  suficient  per  explicar 
l’emergència  de  la  gramàtica,  igualment  l’exposició  del  poeta  a  un 
determinat  corpus  d’obres  no  és  condició  suficient  per  explicar  l’adhesió 
del  poeta  a  una  determinada  estètica.  Hi  ha  d’haver  un  element  previ  al 
codi,  lingüístic  o  literari,  que  condicioni  l’aprenentatge.  El  cas  de  Costa  és 
potser un bon exemple de com l’exposició a determinades obres literàries, 
fins  i  tot  les  que  coneix  durant  el  seu  període  de  formació,  no 
                                                           
32
 Carta a Francesc Matheu, 5/3/1879, Gayà (1956:13?14).
 
 
17 
necessàriament  en  determinen  el  gust.  Al  contrari,  sovint  trobam 
comentaris  de  rebuig  d’obres  que,  imbuïdes  d’esperit  romàntic,  haurien 
d’haver  captat  fàcilment  l’atenció  del  jove.  Tanmateix,  són  mal  rebudes 
amb  comentaris  semblants  al  de  “solen  tenir  més  talent  que  gust,  més 
força  que  sabor  artístic”.  Valgui  com  a  exemple  extrem  d’aquest  rebuig  el 
comentari  que  li  provoca  el  teatre  d’Echegaray:  “les  passions,  les 
impressions  dels  drames  d’Echegaray  no  son  purgades,  com  ab  gran  acert 
les  volia  Aristóteles,  es  a  dir,  no  tenen  aquell  depurament  que  fa  dolsa 
l’amargura  trágica  y  agradable’l  sufriment  que  produehix.  De  l’últim 
drama s’en  surt ab  lo  cor  trossetjat, però  sense  fruició  artística ni  simpatia 
per  aquelles  penes”33.  També  el  comentari  sobre  La  devoción  de  la  Cruz, 
de  Calderón  de  la  Barca,  fets  en  carta  a  Joan  Rosselló34  es  poden  llegir  en 
el  mateix  sentit:  “me  gusta  muy  poco  leída  y  mucho  menos  representada. 
Aquellos  movimientos  en  falso  y  aquellos  milagros  pueriles  ni  producen 
efecto  dramático  ni  menos  inspiran  devoción.  Aquellos  arrebatos  y 
prodigios  más  hacen  reir  que  asombran”35. També  la  recepció  que  fa  de  la 
poesia  d’Unamuno  demostra  el  mateix  criteri  estètic:  “Lo  que  m’enviares 
de  Unamuno  el  m’ha  fet  coneixer  millor  com  a  poeta.  Realment  té  molta 
substancia  poética.  Pero  aquella  poesía  es  repulsiva  per  mi.  No  te 
serenitat  ni  aquella  mitigació  que  Aristótil  vol  percebre  dins  els  mateixos 
horrors de lo trágich. Es poesia que fa estar violents y quedar mal apler”36. 
La  poesia  de  Joan  Alcover  dedicada  a  Rubén  Darío  la  considera  més 
“equilibrada  que  les  del  portalira  americà”37.  I  hauríem  d’afegir  aquí  un 
                                                           
33
  Carta  a  Ramon  Picó,  9/3/1977,  Torres  Gost  (1975:71).Es  pot  parlar  aquí,  si  voleu,  d’una  evolució  del 
gust  o  d’una  opinió  més  reposada  respecte  de  la  que  va  emetre  sobre  El  puño  de  la  espada,  també 
d’Echegaray, un any i mig abans. 
 
35
 Carta a Joan Rosselló, 21/10/1876, BSAL 1923:235. 
36
 Carta a Joan Rosselló, 29/11/1906, BSAL  1924: 68. 
37
 Carta a Joan Rosselló, 23/2/1907, BSAL 1924: 68.
 
 
18 
etcètera  que  suposaria  una  llista  llarga  de  comentaris  semblants,  que  es 
poden  ben  bé  resumir  en  les  impressions  sobre  els  monuments  de  Roma 
que  confia  a  Joan  Rosselló:  “Por  lo  demás  en  arquitectura  y  escultura 
modernas  predomina  aquí  el  género  barroco,  y  echo  de  menos  la 
severidad  y  unción  del  arte  medioeval.  Roma  poseía  hartos  monumentos 
legítimamente  cristianos,  aun  que  no  góticos;  pero  por  todos  ellos  pasó  la 
barbarie  clásica  de  los  modernos,  principalmente  en  estos  últimos  siglos 
en  que  se  tomaba  la  hinchazón  por  magestad,  la  suntuosidad  por 
belleza”38.  Quin  és  el fonament del gust,  doncs?  Difícilment pot  ser  només 
l’educació,  formal  o  cercada  a  través  de  la  lectura.  Hi  deu  haver  qualque 
cosa  més  profunda,  lligada  al  seu  tarannà,  explicitat  en  aquella 
autoexploració  que  escriu,  en  francès,  a  aquell  amic  amb  qui  va  compartir 
tants  de  sentiments  íntims,  Joan  Rosselló.  En  aquella  ocasió  li  diu  “les 
meves  idees  sovint  tenen  prou  amplitud,  però  estan  mancades  de 
precisió;  tenc  una  visió  global  de  les  coses,  però  no  en  detect  els  detalls 
petits.  Qualsevol  complicació  em  pertorba  i  em  desorienta.  Comprenc 
amb  facilitat  tot  el  que  és  simple  i  ample;  però  em  costa  esforços 
comprendre  el  que  es  complicat  o  massa  estret”39.  Si  haguéssim  de  donar 
la  raó  a  aquesta  autoanàlisi,  hauríem  trobat  certament,  una  intel?ligència 
més procliu a l’equilibri i a la serenitat, a la bellesa i a la majestat que no al 
recaragolament  barroc,  a  la  inflor  i  la  sumptuositat  (per  fer  servir  els 
mateixos  termes  que  li  vèiem  usar  suara).  Tenim,  però,  motius  per  creure 
que  l’autoanàlisi  és  errada:  la  seva  precisió  pel  detall  mètric,  pel  mot 
exacte, per cisellar  el més  ínfim  detall  formal, ja  és  suficient  per contradir?
                                                           
38
 Carta a Joan Rosselló, Roma 9/1/1886, BSAL 1923:299. 
39
  “Mes  idées  ont  souvent  de  l’étendue;  mais  elles  manquent  de  précision:  je  vois  d’en  haut;   mais  je  ne 
vois  pas  nettement  tous  les  petits  détails  des  choses.—Toute  sorte  de  complication  me  brouille  et 
m’égare.  Je  comprends  aisément  tout  ce  qui  est  simple  quoique  vaste;  mais  je  ne  comprends  qu’avec 
peine ce qui est compliqué quoique rétréci”. Carta a Joan Rosselló, 1879, BSAL 1923:267.  
 
 
19 
la.  Sigui  com  sigui,  no  sabrem  mai  els  orígens  de  les  inclinacions  literàries, 
les  raons  de  l’aparició  del  gust.  Només  sabem  per  cosa  certa  que  en  un 
determinat  moment  de  la  història  de  la  nostra  literatura  va  comparèixer 
un  individu  que  va  entendre  que  la  tasca  del  poeta  és  exactament  aquella 
que  proposa  Eliot,  és  a  dir  “La  poesia  no  és  deixar  a  lloure  l’emoció,  sinó 
escapar  de  l’emoció;  no  és  l’expressió  de  la  personalitat,  sinó  una  fugida 
de  la  personalitat.  Però,  naturalment,  només  aquells  qui  tenen 
personalitat  i  emocions  poden  saber  què  vol  dir  voler  escapar  d’aquestes 
coses”40. 
 
VI. 
 
Aquesta capacitat de penetració fins al més petit detall formal de les obres 
que  llegeix,  a  la  qual  al?ludíem  fa  un  moment  l’exercità  prou  en  la  seva 
tasca  de  crític  literari,  una  tasca  que  exercí  regularment  almenys  entre 
l’agost  de  1912  i  el  desembre  de  1913.  En  aquest  període  ressenyà 
cinquanta?tres  obres  literàries  al  Bolletí  del  Diccionari  de  la  Llengua 
Catalana  que  dirigia  i  publicava  Antoni  M.  Alcover.  Es  tracta  d’una  tasca 
de summa importància en l’àmbit de la nostra exposició, la de Costa com a 
lector de poesia i que aprofita la seva habilitat de lector per actuar. Ja hem 
vist,  si  més  no  sumàriament,  com  aquesta  tasca  l’aprofita  per  intervenir 
activament  en  literatura,  traduint?ne  o  creant?ne.  En  aquesta  altra  faceta, 
la  seva  intervenció  és  la  d’àrbitre,  una  activitat  que  es  pot  posar  al  costat 
de la  promoció  de joves  valors  de la  poesia catalana, com veurem.  Pel que 
fa  a  la  relació  amb  Antoni  M.  Alcover,  la  col?laboració  filològica  ja  venia 
                                                           
40
  “Poetry  is  not  a  turning  loose  of  emotion,  but  an  escape  from  emotion;  it  is  not  the  expression  of 
personality,  but  an  escape  from  personality.  But,  of  course,  only  those  who  have  personality  and 
emotions know what it means to want to escape from these things” (Eliot 1919:17).
 
 
20 
d’enfora.  El  1895  el  bisbe  Cervera  els  havia  comanat,  juntament  amb  Pere 
Joan Campins, la revisió i l’edició del Catecisme diocesà. Segons Alcover, la 
redacció  fou  tasca  seva  i  de  Costa;  Campins  en  féu  la  revisió  final.  A  més  a 
més,  Alcover  aconseguí  de  Costa  una  triple  participació  al  I  Congrés 
Internacional  de  la  Llengua  Catalana,  que  se  celebrà,  sota  la  presidència 
d’Alcover,  a  Barcelona  el  1906.  En  concret,  Costa  hi  sostingué  el  tema 
cinquè  de  la  secció  filologicohistòrica,  titulat  “La  preposició  A  en 
l’acusatiu”,  i  llegí  una  comunicació  de  títol  ben  expressiu  a  la  secció 
literària  del  congrés  (“No  hem  de  permetre  que  la  llengua  literària 
catalana  siga  esclava  ni  tributària  de  cap  altra  llengua”).  La  relació  entre 
Antoni  M.  Alcover  i  Miquel  Costa  es  pot  resseguir  a  través  del  Dietari  de 
Vicari General d’Alcover, i de l’epistolari41. Massot i Muntaner es refereix a 
aquestes  ressenyes.  Com  nosaltres,  en  compta  cinquanta?tres42  i  les 
classifica d’aquesta manera: 
 
vuit  de  poesia  catalana  […];  sis  de  narració  i  novel?la  catalanes  […]; 
una  de  teatre  català  […];  dues  obres  escrites  en  occità  […];  nou 
d’obres  estrangeres  traduïdes  al  català  […];  vuit  d’obres  de 
caràcter  religiós  […];  finalment,  dinou  de  caràcter  divers 
(investigació literària i històrica, pedagogia, meteorologia, etc.)43. 
                                                           
41
  Moll  va  publicar  al  Bolletí  del  Diccionari  de  la  Llengua  Catalana  en  tres  tongades  l’epistolari  Costa?
Alcover:  cartes  del  23  de  desembre  de  1884  al  29  d’abril  de  1894  ( BDLC  XVIII,  octubre?novembre  de 
1935:160?171),  cartes  del  5  d’agost  de  1894  al  9  de  juny  de  1897  (BDLC  XVIII,  gener?febrer  de  1936:28?
32),  i  cartes  del  9  de  juliol  de  1897  al  24  de  setembre  de  1898  (BDLC  XVIII,  maig?juny  de  1936:73?82).  La 
versió  completa  de  l’epistolari  aparegué,  també  editada  per  Moll,  a  Randa,  XII  (1981:125?189),  i  inclou 
les  cartes  posteriors,  les  que  no  es  pogueren  publicar  atesa  la  desaparició  del  Bolletí  del  Diccionari  de  la 
Llengua  Catalana  el  juliol  de  1936,  i  que  van  del  7  d’octubre  de  1898  al  5  de  maig  de  1921.  L’epistolari 
complet  apareix  també  a  Moll  (1983:110?165).  Per  cert,  no  hi  ha  en  aquest  epistolari  cap  carta  datada 
entre  el  21  de  setembre  del  1911  i  el  1918,  però  bé  n’han  d’existir,  si  més  no  de  remissió  de  les 
ressenyes. 
42
  Alcover  parla  de  cinquanta?una  a  la  necrològica  de  Costa  publicada  al  Bolletí  (BDLC  XII,  1921?
1922:355?365). 
43
 Massot i Muntaner (1972:95).
 
 
21 
Es  pot  dir,  com  a  primera  aproximació,  que  proper  a  l’edat  de  cinquanta 
anys,  Costa  no  havia  rebaixat  la  voracitat  de  lector  demostrada  durant  la 
primera  joventut.  Massot  afirma  que  en  aquestes  ressenyes  “veiem 
reflectides  moltes  opinions  estètiques  de  Costa  i  prenem  contacte  amb  la 
seva  postura  religiosa  i  lingüística,  que  necessitaria  un  estudi  detingut  i 
acurat.  Fet  el  recompte  de  ressenyes  dedicades  a  obres  de  poesia,  entre 
poesia  catalana  i  poesia  estrangera  traduïdes  al  català,  en  trobam  dotze. 
Concretament,  les  obres  ressenyades  són:  Les  monjoies,  de  Josep  Carner 
(Barcelona,  1912);  Flors  de  tardor  –Poesies–,  d’Antoni  Gelabert  i  Cano 
(Mallorca, 1911); Poesies, d’Àngel Ruiz i Pablo (Maó, 1912); Evocacions, de 
Josep  M.  Garganta  (Olot,  1912);  Les  hores  d’amor  serenes,  de  Pere 
Corominas  (Barcelona);  Somnis,  de  Guerau  de  Liost  (Barcelona); 
Atlàntiques,  antologia  de  poesia  portuguesa  traduïda  al  català  per  Ribera  i 
Rovira  (Barcelona);  Engrunes  apologètiques,  de  Josep  Valls  (Vic,  1913); 
Fables  de  La  Fontaine  traduites  en  vers  catalans.  Avec  un  préface  et  une 
étude  sur  l’ortographe  et  sur  la  versification  catalanes,  de  Paul  Bergue 
(Perpinyà,  1909);  La  mare  terra.  Poesies  rosselloneses,  de  Pau  Berga 
(Perpinyà,  1913);  Antologia  de  poetes  catalans  d’avui  (Barcelona,  1913),  i 
Poemes, de Joan  Pérez?Jorba (Barcelona).  A  més  a més, també  hi  ressenya 
Sant  Roc  de  Mount?Pelié,  poema  dramàtic  en  quatre  actes  de  F.  Dezeuze, 
en  occità,  i  la  traducció  d’Electra,  de  Sòfocles,  en  doble  traducció 
castellana  (en  prosa  de  Josep  Alemany  Bolufer,  en  vers  castellà  la 
traducció  antiga  de  Vicente  García  de  la  Huerta)  i  en  vers  català  de  Josep 
Franquesa i Gomis. 
De  cap  manera  no  podria  servir  aquesta  enumeració  d’obres  en  vers  per 
fixar els gusts literaris de Costa en aquesta època. Cal tenir en  compte que 
aquesta  feina  de  ressenyador  l’havia  empresa  en  auxili  d’Alcover,
 
 
22 
desbordat  entre  la  feina  de  la  Cúria,  les  del  Diccionari  i  altres  de  lligades 
amb la lingüística i les seves incansables anades i vingudes per universitats 
europees.  Ara, el que sí  és  aprofitable d’aquestes  ressenyes  i  de les  que fa 
de  llibres  d’altre  tipus  és  la  postura  que  adopta  Costa  a  l’hora  de  fer?les  i, 
en  concret,  és  fàcil  veure?hi  quines  postures  pren  el  nostre  poeta  en  el 
camp  de  l’estètica  literària.  Així,  són  fortes  les  seves  reaccions  contra 
corrents  identificats  amb  el  modernisme,  com  el  decadentisme,  i  fortes 
també  les  seves  adhesions  a  corrents  de  tendència  classicista  i,  sobretot, 
d’influència  cristiana.  En  llegim  només  com  a  mostra  dos  fragments,  el 
primer  (i)  de  la  ressenya  d’Atlàntiques,  de  Ribera  i  Rovira,  i  el  segon  (ii)  de 
la  ressenya  de  L’Acioun  Felibrenca.  Parlament  tengut  pèr  lou  majorau  Jan 
Fournel, Sendic de la Mantenença de Lengadoc: 
 
(i) “De  la  introducció  cal  dir  que  es  d’un  transcendentalisme  digne 
dels  actuals  sectaris?inspiradors  de  la  república  portuguesa, 
sobre  tot  per  aquella  teoria  del  saudosismo  i  l’anyorantisme  com 
a Relligió, filosofia i anima del dret dels destins de la raça”44. 
 
(ii) “Demostra  clarament  aqueix  discurs,  entusiasta  i  replè  de  cites 
del  gran  Mistral,  l’abrivada  que  pren  el  regionalisme  dins  el  mig?
jorn de França. S’hi proclama la necessitat  de l’acció, a fi  de  que’l 
felibre  no  passi  simplement  per  un  cansonnejaire;  i  contra  la 
boirosa  ciutat  futura  dels  revolucionaris,  s’hi  preconisa  la 
restauració  regionalista,  informada  de  l’esperit  cristià  i 
sostenguda demunt la roca viva de la tradició”45. 
                                                           
44
 BDLC, VII:358. 
45
 BDLC, VII:376.
 
 
23 
Podem  veure  com  la  primera  és  una  reacció  indignada  contra  el 
saudosisme  i  que  la  segona  conté  una  clara  al?lusió  al  futurisme 
alomarià46,  que  deixa  de  banda  amb  una  mirada  de  menyspreu.  La 
comparació  de  les  propostes  estètiques  de  Costa  i  d’Alomar  ja  ha  estat 
tractada  en  l’anàlisi  que  ha  fet  Molas  (2007)  de  les  famoses  conferències 
que  Joan  Alcover,  Miquel  Costa  i  Gabriel Alomar  varen  impartir  l’any  1904 
a  l’Ateneu  Barcelonès  i  no  ens  hi  detendrem  aquí.  Basta  fer  referència  al 
fet  que  en  aquell  cicle  el  tema  elegit  per  Costa  fou  La  forma  poètica,  i  que 
el  text  de  la  seva  intervenció  detalla  els  tres  tipus  de  sistemes  de 
versificació  –i  ell,  com  afirma  Molas,  els  assaja  tots  tres  en  la  seva  obra, 
valguin  per  exemples  La  deixa  del  geni  grec  (mètrica  moderna),  les 
Horacianes  (mètrica  clàssica)  i  les  Visions  de  Palestina  (versificació 
semítica).  En  aquest  punt  Costa  és  escrupolós  i  ho  deixa  veure  a  les  seves 
ressenyes  de poesia, on es  plany  de la  sil?labificació  a la  manera castellana 
d’alguns  autors  com  Gelabert  i  Cano  (a  Flors  de  tardor,  de  1911)  o  Ruiz  i 
Pablo  (a Poesies, de 1912).  Per motius  no  exactament iguals,  també critica 
la  versificació  de  Pere  Coromines  i  Pau  Berga.  En  aquest  camp  tots  els 
mèrits  són  per a Josep  Carner, de qui  ressenya, com hem  dit  Les  monjoies, 
de  1912.  En  particular,  sobre  la  versificació  d’aquest  llibre  de  Carner,  diu: 
“un  escriptor  tan  pulcre  que  dins  la  versificació  sosté  la  castiça  tradició 
catalana fugint de les diptongacions y sinèresis introduides y generalisades 
per  l’influencia  del  castellà”47.  En  un  altre  lloc  ja  hem  tractat  extensament 
                                                           
46
 En  Alomar es troben combinats corrents contraris a l’ideari estètic de Costa: el futurisme (diferent del 
futurisme  de  Marinetti)  i  el  decadentisme,  que,  si  bé  en  Alomar  és  d’origen  francès,  cal  no  descartar ?ne 
una  certa  influència  del  saudosisme,  també  criticat  aquí  per  Costa.  Precisament,  Cuadrado  (2002) 
informa de l’existència a la biblioteca d’Alomar d’un exemplar de  Verbo escuro, de  Teixeira de  Pascoaes, 
iniciador  del  saudosisme,  amb  dedicatòria  manuscrita  de  Juan  Ramon  Jiménez  (“A  Gabriel  Alomar,  este 
hermosísimo libro. J. R. J.”). Les cartes de Costa a Alcover de 6 d’octubre de 1902, del 26 de juny de 1904 
i  del  24  d’octubre  de  1908  són  mostres  explícites  de  les  enormes  diferències  ideològiques  que  hi  havia 
entre Costa i Alomar. 
47
 BDLC, VII:121.
 
 
24 
les  diferències  que des  de finals  del segle XIX  fins  ben  entrat el segle XX  es 
donen  en  el  camp  de  la  sil?labificació,  especialment  en  el  cas  de  les  vocals 
altes  precedides  de  consonant  i  seguides  de  vocal.  Fins  i  tot  en  el  camp 
dels teòrics aquesta qüestió no admet una solució ràpida i exclusiva. No és 
aquí  el  lloc  d’abundar  en  aquest  debat.  Si  l’assenyalam  és  per  mostrar 
només  que  aquesta  és  una  obsessió  d’aquell  que,  de  jove,  deia  de  si 
mateix  que  era  incapaç  de  resoldre  problemes  de  detall.  Com  veim,  aquí  i 
en la pulcritud del seu metre, ell mateix es desmenteix.  
Dèiem  que  aquesta  funció  de  crític  és  paral?lela  a  la  de  propulsor  de  certs 
poetes  més  joves  que  ell.  Efectivament,  Costa  exerceix  un  mestratge  que 
no  és  només  teòric,  sinó  pràctic.  Josep  Carner,  Llorenç  Riber  i  Maria 
Antònia Salvà reben el seu mestratge de manera directa. A vint anys Josep 
Carner  ja  visità  Costa  a  Pollença48  i  mantingueren  una  relació  de  mestre?
deixeble  tota  la  vida,  una  relació  que,  com  és  ben  sabut  quedà 
immortalitzada  a  l’Horaciana  titulada  “Al  poeta  que  em  féu  present  de 
fruites  saboroses”,  a  partir  del  títol  d’un  llibre  de  Carner,  Els  fruits 
saborosos, aparegut el mateix any que les Horacianes, el 1906. Molas ja ha 
remarcat  la  transcendència  del  mestratge  de  Costa,  qui  connecta  “el 
romanticisme  en  retirada  i  el  classicisme  incipient,  rearmats  en  termes 
ideològics, i «nacionals», en la nova doctrina estètica del Nou?cents”49.  
 
VII. 
 
Costa té  molts  de valors  com a autor, sens  dubte.  Altres  amb  més  ciència  i 
amb  més  autoritat  que  jo  ja  ho  han  dit,  i  com  a  font  ubèrrima  que  és  el 
                                                           
48
  “Ahir  y  avuy  he  tingut  a  casa l’amich  Carner.  ¡Quin  xicot  admirable!  Ab  uns  rebrolls  axí,  Catalunya  farà 
da se, com diuen els italians.” Carta a Francesc Mateu 23/5/1904, Gayà (1956:37).  
49
 Molas (2007:46).
 
 
25 
nostre poeta, altres vindran que ho sabran dir amb més fonament. La seva 
empremta  en  la  nostra  literatura  és  profunda,  certament.  Però  no  ho  és 
per  haver  estat  únicament  original,  fràgilment  original.  Ho  és  perquè  va 
saber  convertir?se  en  la  baula  i  el  filtre  que  lligava  el  millor  de  la  tradició 
amb  l’esdevenidor, perquè va  fer  bones les  paraules  d’Eliot  que  diuen  que 
cap  artista,  cap  poeta  no  és  res  si  no  ressonen  dins  la  seva  obra  les  veus 
dels seus ancestres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!