Plagueta de Bord

Mudit
Masdéu Salvat ho va decidir de cop. Escriuries l’anunci. El duries a la biblioteca
del centre cultural del barri. Demanaries al bibliotecari, aquell bergant bru i
despentinat d’una trentena d’anys que semblava que tot el dia es feia palles i
escrivia poemes, si el podies penjar dins la vitrina de les peticions entre
demandes i ofertes de llibres i revistes. I segurament tot aniria bé.

[Foto Agustí Torres]

Just
pensar això tingueres un calfred d’aquells que et perseguien d’ençà que
perderes la darrera feia de nani —aquella mescladissa de teta, mestra i
institutriu— a la mansió de Sanjay Leela
Bhansali per mor d’una gastroenteritis que havia agafat la menuda, Aishwaria, després d’un passeig pel
llac dels cignes que tenia una barqueta i tot. La nina, en un descuit, perquè
tu negares davant la senyora que ho haguessis vist, sentit o pressentit,
s’havia enviat, no saps per quin sistema pervers d’angeleta de cabells negres i
d’ulls s’atzabeja lluents, una quantitat d’aigua necessària i suficient per
introduir un enfiloll de virus que la deixaren fora de combat durant una
setmana, que fou la més descansada i la més torturada d’aquests darrers anys.
Tenies quaranta-tres anys i moltes de batalles perdudes a l’esquena. Si
haguessis escoltat ta mare, Rosa,
t’hauries fet militar i ara series com a mínim capitana. Emperò tu
t’assemblaves a ton pare, que t’havia posat aquest nom d’una cantant que va
conèixer quan feia de hippy per Europa amb una DKW plena d’una comuna d’amics
que practicaven l’objecció de consciència i boixaven com a puputs. Del pinyol
passional d’una nit de Sant Joan del hippy amb ta mare que feia un viatge
turístic i era una al·lota de missa i comunió diària, a la kafkiana Praga,
sortires tu. I encara que no es notava res, a les noces en l’ermita de la Mare de Déu del Roser, ta mare ja
estava de tres mesos. No saps com has de redactar l’anunci. Per què
t’ofereixes? Per llegir en veu alta tota casta d’obres literàries a persones
cegues o que ho desitgin. Aquest «ho» pot ser ambigu. Potser hauries de posar
«o a persones que frueixin de la lectura». Sí, així queda més transparent. El
verb fruir el trobaves un poc recercat. O potser seria millor «o a persones que
passin gust de la lectura». No et marejares pus i ho deixares així. Anares al
bany i, davant aquell mirall massa il·luminat pels focus halògens, comprovares
els solcs del temps que enrevoltaven els teus ulls de color cabreta amb
aquelles llargues pestanyes negres i arrissades. Et pegares una bona untada de
rímel i unes ombres tardorals als ulls. Quan pensares en això de tardoral
t’agafaren unes ganes de riure embogides i t’esbutzares en un tres i no res com
si t’haguessis menjat un gag sencer. L’aire moral de Mallorca t’ofegava. Aquell
matí, mentre menjaves una llagosta de truita francesa al bar Bosch, el teu amic
Tro Oliver t’havia mostrat un
homoniqueu amb americana crua i calçons grisos i t’havia dit que era uns dels
fiscals més importants. «I en lloc de lluitar com un senglar contra la
corrupció el veus sempre seguit dinant i sopant amb els corruptes». Allò
t’havia deprimit un poc. Convendria que et plantejassis partir de l’illa. T’has
posat el vestit jaqueta de color albercoc que et dóna aires de guiri anglesa i
amb l’anunci dins la bossa has partit cap a la biblioteca. No passes pena.
Sempre te n’has sortit quan més ofegada estaves. Ara trepitjaves l’estora de
fulles grogues del caminal que duu al centre cultural i no pensaves res. Això
t’alegrava. Feia calor. Quan has arribat a la porta t’has tret la jaqueta i has
respirat fondo. Feia una calorada pel temps que era. Tot ha rutllat a la
perfecció i ara el teu anunci serà llegit per tots els usuaris. Després et
passaràs el dia penjada del mòbil tot esperant la veu que et digui que et
necessita.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!