apunts sobre literatura i audiències
En el
fullet publicitari d’aquestes taules rodones sobre La literatura impassible, coordinades per Sebastià Perelló i aquest plagueter, escriviem: La literatura sobreviu, segons els més apocalíptics, com un contenidor
sense atributs, on quasi tot ja és pur esdeveniment espectacular, residual, en
el panorama de les audiències. I això a l’hora que des de diverses posicions
s’ha anunciat l’adéu a la literatura o s’han descrit unes pràctiques literàries
que s’han definit fins i tot contra l’escriptura. Quan en el marc del sistema
cultural, segons alguns crítics, la literatura ha perdut la seva capacitat
d’influència, o s’ha devaluat segons l’opinió d’altres, ja no sols es tracta de
reflexionar sobre el valor de les lletres, sinó de veure quines són les
actituds dels escriptors davant aquest fenomen i què en pensen, de tot plegat.
En
l’article La literatura estoica de
Vicenç Pagès, que va ser un dels catalitzadors d’aquestes reflexions, ell deia
clar i català: Davant la constatació d’un determinat sostre de vendes,
hi ha qui es dirigeix cap a altres sectors més lucratius, hi ha qui
emet comunicats on anuncia el silenci o el canvi de llengua, hi ha qui decideix compensar
l’escassetat de lectors amb la multiplicació de
llibres. Una reacció més estoica
consisteix a aprofitar les limitacions numèriques per practicar una literatura
desproveïda de concessions. Si la xifra de vendes es manté minsa per molt que
s’esforci l’autor, potser és preferible despreocupar-se’n definitivament; al capdavall, els ingressos han
de provenir d’altres fonts, no? En altres paraules, la literatura catalana comença a caracteritzar-se per la
proporció d’autors que tenen més ganes de ser James Joyce que no pas Ken Follet. Així, la potència de la
sintaxi, el menyspreu per un argument comercial (o per un argument,
senzillament) i les incursions en experimentalismes de tota casta
originen un bon nombre de llibres que exigeixen un esforç innegable al lector a
canvi d’oferir-li uns fruits certament saborosos.
Crec que per aquí van les coordenades d’allò que els
nostres tres escriptors ens contaran [referència a Anna Carreras, Vicenç Pagès i Llucia Ramis que formaven part de la taula rodona que moderava]. Però per afegir llenya, benzina i llet de
la bona al foc d’aquest debat quasi inexistent en el si de la cultura catalana,
i especialment en el món de la literatura, vet aquí un parell d’interrogants i d’idees espigolades
entre lectors diversos que la saben llarga.
En el segle XVIII una al·lota que havia de triar entre un
compositor o un poeta es quedava ben segur amb el poeta. En el segle XXI la
mateixa al·lota que ha de triar entre un escriptor o un cantant es queda de
totes totes amb el cantant.
Què val més saber, de què ha desdejunat Belén Esteban o Cala Gentil de Miquel Costa i Llobera?
Què val més, tot Xècspir, o una alçada de cul de Carmen
Lomana? Qui té més lectors La catedral
del mar o El mar? És la
literatura marginal en el si de les audiències contemporànies? Què pinta l’art
del llenguatge en el si de la Internet? Quin són els signes que ens mostren la
fragilització de la literatura? Creis que és vera que hi ha una actitud estoica
i dandi a partir del fet d’ocupar un lloc marginal en les audiències, la qual
cosa fa que certs escriptors es despreocupin de les vendes i del mercat
literari? Pensau que aquesta literatura practica un terrorisme suïcida i que és
totalment autoreferencial? I que hi ha d’aquelles escriptors que tenen un
actitud molt exigent que només es preocupa de la qualitat al marge del gran
públic?
Alguns crítics europeus parlen de que la literatura no
havia estat mai tan mal considerada com avui. Recordem unes paraules alades
d’Holderlin: allà on creix el perill, creix allò que salva! Aquests crítics, com
William Marx a L’Adieu à la Littérature,
ens fan veure una actitud que té arrels al segle XVIII i al romanticisme i que
pren cos al XX en què es produeix una transformació radical de la literatura:
la seva idea, la seva forma, la seva funció, la seva missió, tot és capgirat.
Del magnetisme animal al cultural studies,
del sublime segons Boileau al plaer segons Barthes, del terratrèmol de Lisboa
al camp d’Auschwitz, de l’apoteosi de Voltaire a la partida cap Harrar de
Rimbaud i al silencis de Beckett, el relat de les metamorfosis de la literarura
són un fresc immens europeu que duu del cim a l’abisme: Però és vera aquesta
afirmació? Cap a on bascula aquest moviment actual? No es pot relacionar tot
això amb la preocupació de diverses cassandres (Todorov, Compagnon) que ploren
la pèrdua d’aura social i prestigiosa que la literatura va tenir fins als anys
setanta del segle XX. I quin paper representen les amenaces que pesen sobre el
llibre des de l’aparició de la cultura internetiana i els productes digitals i
electrònics (tevé, videojocs, xarxes socials, etc)? Ha produït tot això un
actitud impassible davant el mercat i aquesta atmosfera crepuscular? I si tot
això és vera com funciona en contextos de llengües i cultures exigües, minoritàries, com la catalana?
Es troba la literatura en situació terminal? O és una visió apocalíptica que
forma part de la crisi existencial permanent en què es debat la literatura? Sap
l’escriptor per a qui escriu? Qui és el lector? Quan hi ha tants
d’artistes que es decanten cap a altres modes d’expressió i de comunicació que
han ocupat l’espai que abans era de la literatura, qui ens pot assegurar que hi
ha un lector de literatura? Què vol dir audiència? Què vol dir lector?
———————————————————
Text de Llucia Ramis
[SENSE TÍTOL]
Sovint tractam la
literatura com si fos una espècie en perill d’extinció, un animal estrany que
hauríem de protegir. Crec que l’he observada pràcticament des de totes les
perspectives. Fa uns anys vaig ser redactora en cap d’una revista literària
dirigida per professors universitaris i llavors tenia més por que ara que se
morís a les meves mans: el llenguatge purista i esnob que feien servir aquells
senyors no tenia res a veure amb la passió i la inquietud que fins aleshores
m’havien transmès els llibres. Volien convertir la lectura en un plaer
d’erudits, en una broma que només podien entendre uns pocs.
Després, també per
qüestions de feina, vaig endinsar-me al mal anomenat mundillo literari,
format per presentacions soporíferes, converses pedants i copes gratis. Havia
passat de la investigació de laboratori a una reserva que pretenia ser una
mostra del seu hàbitat natural.
Aquella paranoia
que havia observat dins el món acadèmic, la pretensió i l’arrogància derivada
de tractar (i per què no, de manipular) un espècimen que consideraven rar,
tenien la seva arrel en persones de la meva edat, tan ambicioses com
autocomplaents. És a dir: volien ser escriptors pel fet romàntic de ser-ho,
sense tenir en compte que abans havien d’escriure. Estaven entotsolats, feia la
impressió que només es llegien a ells mateixos. Però perquè el seu nom
aparegués en negreta i destacat a qualque banda, necessitaven que algú els
llegís o, millor dit, els conegués. Els bastava amb això segon. Volien ser
famosos.
Qualque dia sortirà
a la llum una cinta enregistrada en la qual un grup de joves i un editor
planegen dissenyar –després es comprovà que amb èxit– una generació que
irrompria al panorama literari amb força enrenou. I aquí és on entra en joc un
concepte essencial en la concepció creativa: l’estratègia.
Evidentment,
Internet hi té un paper fonamental: permet que qualsevol pugui eventar la seva
obra sense haver de passar pel filtre dels mitjans de comunicació. I la venda
del producte, que seria la màxima aspiració dels segells editorials, no és tan
important per a l’autor com el seu reconeixement públic.
Els primers
moviments, abans de l’explosió de les xarxes socials, es feien a través d’spam.
Alguns amics col·lapsaven la meva safata d’entrada amb tots els enllaços de
diaris i blogs que els esmentaven; de vegades també incloïen PDFs i documents
multimèdia perquè alguna vegada els havien entrevistat a la ràdio o la
televisió.
Després Facebook i
Twitter no tan sols no criticaven l’autopromoció sinó que l’alimentaven. Abans,
quan algú et parlava del seu llibre en un bar, per exemple, i et deia que n’era
de bo, pensaves que era un pesat i feies que sí amb el cap o te n’anaves. Ara
estàs obligat a marcar la icona del polze cap amunt i dir que “m’agrada”.
Tothom ha perdut la vergonya; en tots els sentits.
És cert que, amb
això, la literatura queda relegada a un paper secundari. La qual cosa no
l’anul·la ni l’aniquila, al contrari: des del seu refugi observa i, al millor
dels casos, troba un sistema per sortir-ne reforçada. En part, aquesta és la
seva funció: nodrir-se d’allò que l’envolta. Pens per exemple en un cas
positiu: Maletes perdudes, de Jordi Puntí. El llibre va estar al llistat
del més venuts durant setmanes, havia connectat amb els lectors, el boca-orella
va funcionar. I l’autor va obrir un perfil de facebook amb el títol de la
novel·la que ara compta amb 1.128 amics. En ell Puntí hi penja els articles que
publica a El Periódico, les presentacions que té pendents, etcètera. No té
fans, sinó “amics” i poden seguir còmodament la seva obra i dir el que
n’opinen.
Aquesta mateixa
setmana vaig descobrir també gràcies a facebook el llibre Primavera, estiu,
etcètera, de Marta Rojals. Diversos contactes estaven entusiasmats amb la
seva lectura, de manera que vaig anar a cercar-lo tot d’una. El boca-orella
ressona amb més força per escrit.
Les xarxes socials
provoquen una falsa sensació de proximitat (som del mateix poble, ens agraden
les mateixes coses, puc dir-te el que en penso). I, si sabem manejar-les, ens
aporten alguna cosa més que la simple promoció. Lluny del llenguatge erudit i
esnob que empraven aquells professors universitaris que dirigien la revista
literària on vaig fer feina, els escriptors adapten (si ho volen) una manera de
comunicar-se, una immediatesa i una fugacitat que segurament veurem als primers
llibres digitals pensats com a tals.
No es tracta de
descobrir què interessa la gent i donar-los-hi perquè això és feina dels
editors, però els autors tampoc no poden viure d’esquenes a una realitat si el
que volen és interferir-hi. Potser és perquè sóc periodista, però al meu parer,
la literatura té l’obligació de desestabilitzar i corprendre. I això no ho
aconseguirà mitjançant l’onanisme estètic o el delit narcissita, sinó a través
de la comunicació amb el lector, que també s’aconsegueix amb autoexigència. En
cas contrari, l’autor hauria d’escriure per a ell mateix i no publicar res (la
qual cosa tampoc no és del tot descartable).
N’hi ha que, per
preservar la literatura, la conserven en formol i així resta incorrupta. Però
cal anar alerta per no confondre llengua amb llenguatge. Determinat estoicisme
fa que es tracti la literatura com si ja fos morta i n’haguéssim de guardar un
bocí, una relíquia.
La literatura és
viva i ben viva. Tant com ho és la mateixa llengua. I no em sembla que les
vendes siguin minoritàries; simplement estan dividides precisament perquè tenim
on triar i la informació necessària per guiar-nos (lectura porta a lectura). En
qualsevol cas, no perquè venguin poc els autors es desentendran dels seus
lectors. Al contrari. Ara més que mai, autors i lectors estan en contacte, cosa
que no tan sols obre aquest ventall de l’oferta, sinó també de la llibertat
tant de selecció com d’expressió.
Cada pic hi ha més
segells, i aquests cerquen noves veus. Potser perquè tenen por de l’abisme que
s’obre amb el llibre digital, aposten pels tresors descoberts i les seves
possibilitats. La literatura s’està popularitzant. I tenim carta blanca.
Entre els autors en
llengua catalana hi ha de tot. Record un titular de La Vanguardia que deia:
‘Les generacions recents d’autors s’atomitza i es diversifica’. Els dividia
entre “apocalíptics”, “tardo-moderns”, “postmoderns” i “pangeics”;
“autoreferencials” (on hi entrarien n’Anna Carreras i Martí Sales),
“best-sellers” (Martí Gironell, Francesc Miralles), “thiller” (Marc Pastor i
Gerard Guix; ahir mateix Sebastià Bennàssar presentava a Barcelona Pot
semblar un accident, un llibre sobre com ha canviat la novel·la negra en
deu anys), “cronistes” (Najat El Hachmi), “testimonials o d’autoficció” (Lolita
Bosch), els “pop” (Joan Miquel Oliver, Manel Zabala, Pere Guixà, Guillem Sala
–també naïf–)…
Francesc Serés fa
una reflexió bella i desencisada sobre la pèrdua de la Catalunya rural i
tradicional sota el pes barat del turisme i la industrialització.
Joan-Lluís Lluís
juga com Perec. Manuel Baixauli explora les obsessions de l’escriptura.
Dins la poesia,
podem afegir els antologats a Pedra Foguera i Pere Perelló, per exemple. També
hi ha els clàssics: Empar Moliner, Sergi Pàmies, Quim Monzó, Biel Mesquida,
Valentí Puig… etcètera.
Ja sé que no estam
fent una anàlisi sobre l’estat actual de la literatura, sinó sobre quin és el
grau que té d’acceptació entre les audiències, i quina és la relació entre
autors i lectors. Em sembla que és més estreta que mai. “Impassible” significa
insensible a les emocions, que no s’altera per res. I diria que la creació
actual és tot el contrari: emocionant i emocionada, emocional i alterada. No ha
canviat durant els darrers deu anys, canvia encara cada dia. Està en mutació
constant. L’hem deixada lliure i, pot desorientar-se i equivocar-se. Però no
hem de passar pena: d’aquesta manera s’espabilarà. Ara mateix, així com estan
les coses, ni es perdrà ni morirà.
Text de Vicenç Pagès
Ni estoics ni dandis: decàleg
de l’escriptor samurai
Fa tres anys vaig publicar a la revista Presència un article titulat Literatura
estoica. Hi definia l’actitud estoica com una finta: en comptes de
lamentar-nos davant l’escàs nombre de lectors, davant el sostre del mercat,
davant el realisme capitalista, podíem aprofitar-les, aquestes limitacions, per
practicar una literatura desproveïda de concessions. Ja que tenim un públic
reduït, venia a dir, podem reblar el clau i aspirar a un cercle encara més
reduït però selectíssim, un club de happy
few que estiguin disposats a obrir-se camí dins els nostres llibres. A
canvi, els oferim la possibilitat de degustar uns fruits més exquisits que els
que procuren els èxits comercials, o si més no més singulars, o com a mínim més
rars. Aquesta actitud s’ha comparat amb la del dandi, tot i que resulta difícil
imaginar un dandi i un estoic menjant a la mateixa taula.
Avui, però, tres anys després d’aquell article, em
trobo en una posició incòmoda. He publicat un llibre que s’ha reeditat, que
s’ha traduït, que ha obtingut premis i fins i tot bones crítiques. Avui es pot
trobar en indrets tan poc estimats per un dandi com un hipermercat o un quiosc
d’estació. I en canvi ara i aquí em tocaria defensar un cert menyspreu pels
lectors. Estic en un mal pas. No obstant, per problemes d’agenda, i potser
també per justícia poètica, no em trobo a la taula que ha de debatre sobre
l’estoïcisme, sino sobre Literatures i
audiències. De fet, el mateix procés es pot abordar des de dos punts de
vista: l’estoïcisme fa referència a l’autor, mentre que les audiències remeten
al lector. No es pot parlar d’un sense parlar de l’altre.
Posats a buscar una metàfora de l’escriptor, trobo
molt més útil la figura del samurai que no pas la de l’estoic o la del dandi.
Per cloure aquesta introducció, he triat deu aforismes extrets del codi
bushido, el Hagakure, dictats per
Jocho Yamamoto a començaments del segle XVIII. L’únic que he fet és
reordenar-los per dotar la sèrie d’un sentit satisfactori. Entenc que la mera
transcripció resultarà prou alliçonadora, o si més no serà un bon punt de
partida per al debat posterior. Heus aquí els aforismes:
-Un samurai de
debò consagra tot el temps a perfeccionar-se.
-El
samurai ha d’actuar sense dubtes, sense la menor fatiga ni el més lleuger
desànim fins que acabi la seva tasca.
-Un home que no
para de calcular és un covard.
-El samurai
valent no pensa en la victòria ni en la derrota, sinó que combat agosaradament
fins a la mort.
-Un samurai ha
d’evitar queixar-se, fins i tot en la vida quotidiana.
-El sofriment és
el camí de la perfecció.
-Un samurai ha de
conèixer la seva dimensió, observar la disciplina en tot moment i parlar al
menys possible.
-És ridícul
lamentar-se per anticipat. Val més preparar-se des del principi per al destí
final.
-Quan arriba la
desgràcia, el samurai ha d’alegrar-se’n.
-El samurai comença
cada dia pensant en la mort.
————————————————————
Text Anna Carreras
@font-face {
font-family: “Calibri”;
}@font-face {
font-family: “Centaur”;
}@font-face {
font-family: “Aparajita”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; line-height: 115%; font-size: 11pt; font-family: “Times New Roman”; }em { font-weight: bold; font-style: normal; }div.Section1 { page: Section1; }
A LES BARRICADES!
Palma, 17 de març de 2011
Bon vespre a
tothom.
Quan sento a parlar de l’amenaça sobre la
desaparició del llibre en paper em sobrevé una indigestió semblant a la d’un
dinar de peus de porc amb salsa de xocolata, i la mateixa tristesa que sento
amb la notícia d’un atemptat suïcida de dos-cents morts. Potser perquè la meva
relació amb el paper comença als quatre anys, quan vaig començar a omplir el
primer dietari. Ezra Pound ja ens encarregava no anar com una plaga cap a
l’avorriment del món. I sembla que no només no li hem fet cas sinó que ens
rebolquem en els fangars sòrdids del tedi, el mecanicisme i l’encefalograma
pla. La revolta no consisteix només en cridar, renegar i fer-se el modern, sinó
que implica crear un llenguatge nou que es queixi, des de l’art, de la situació
dominada per la mediocritat i l’estupidesa. El populatxo, que en deia Tzara des del Dadà, s’ha avesat a no llegir,
a no pensar, a no mirar, a no ser res més que una baula qualsevol d’una cadena
de buidor.
Quan Vicenç Pagès parla de “literatura
estoica” crec que troba la clau del secreter. M’agrada identificar-me amb
aquesta idea i m’afalaga que m’hi considerin. El mateix em passa amb Michel
Butor o Laurent Nunez i el “dandisme literari”, una actitud amb la
qual m’hi avinc i practico amb el cap ben alt. Sí, és una posició davant
l’escriptura. Una posició d’abandonament total, de vòmit reiterat, però sobretot
d’apassionament verbal. És la voluntat de crear llenguatge, un llenguatge discrepant.
Si vull parlar com la gent del mercat –espai que m’encanta per la seva
pluralitat, els seus colors i el seu magnetisme– vaig al mercat. Però quan
escric, vull parlar diferent, vull emocionar, vull provocar i vull fer-me
incòmoda. Potser perquè penso diferent en el moment de posar-me escriure. Com
si em posseís un cervell paral·lel al de la vida quotidiana. La meva només és una esquizofrènia creativa.
I sí, sento veus que em dicten.
El dandisme amb què convisc em porta a certa
insatisfacció constant (i per tant profitosa), ja que el que la majoria
considera inútil per mi és un valor altíssim: com ara la negació. D’això en
diuen cultivar l’estèril, la literatura masturbatòria i autoexigent, freda i
distant, que no arriba, que es llegeix amb incomoditat, que es rebutja perquè
no s’entén a la primera. Però ja
se sap que l’hermetisme només és considerat un tret negatiu en les cultures
acomplexades… I jo, que sóc fan de Tarkovski, el crec quan diu que la bellesa
queda amagada als ulls d’aquells que no busquen la veritat.
Jo no vull satisfer la massa; voldria només
seduir-la. I la seducció és diabòlica, porta la màscara de la serp, canvia de
pell i és llibertina. La demanda social de best sellers m’és aliena, i de fet escric
per no tallar-me les venes i fer mullader al menjador de casa. Escric perquè em
fa falta, a mi, no escric per al gran públic. Escric per conèixer els meus
límits i per disciplinar-me el cervell d’una manera exigent. Quan un lector
m’avisa que s’ha sentit bé llegint-me, que ha pensat, que ha entès alguna cosa,
penso que hauria de preocupar-me’n més, donar-li el que vol a la primera de
canvi, prostituir-me amb perruques de mala mort. Però llavors ja no seríem jo i
les meves necessitats les que estaríem donant vida a móns nous: seria una
autora gens estoica, poc marginal, que es ven per un plat de llenties. I això
mai: prefereixo ser fora del parvulari universal que copia, copia i copia
l’aparença sense tenir cap mena de substància artística.
Algú a qui m’estimo amb cos i ànima m’ha
mostrat, com un tresor, el Glossari 1908-1909 del gran Eugeni d’Ors, on es
planteja la qüestió del dandisme des de diversos punts de vista. En els papers
del noucentista, vaig entendre que quan escric sóc poc filòsof i força dandi,
perquè el concepte de dandi s’associa a un cert nivell d’agressivitat que es
contraposa a la pau contemplativa del filòsof. Dit d’una manera més pràctica:
quan estic bé visc i quan estic baixa, dolguda, emprenyada o trista, escric. El
dandisme, diu Xènius, és l’elogi de la sensibilitat. Jo afegiria que també és
un instrument d’autoafirmació i de creixement proteic. Amb això no entenc la
sensibleria a l’estil Clara Simó o Antonio Gala, sinó la predisposició a
l’adoloriment escriptural de Baudelaire o de Wilde. Cal, per tant, conrear la
sensibilitat i tenir sentit de disciplina. L’estètica enfront de l’ètica. Crec
que magistralment Ors fila una teoria de l’individu i per això destaca una
curiosa qualitat del dandi: la d’existir passant desapercebut per la massa. Ser
modern, artista o extravagant no es contradiu amb ser elegant i educat. Com que
el dandi no ha de ser mai un afectat moral, sinó un afectat visceral, el
romanticisme serveix com a contraexemple d’allò que no ha d’inspirar mai el
creador.
Per mi, el dandisme també constitueix una
metafísica, un posicionament particular respecte al ser i a la visibilitat. Per
això a Camisa de foc vaig recrear (en
la carta final) el llenguatge específic de l’estètica romàntica, a manera de
joc, contraposant-lo als nou casos clínics anteriors, en els quals dominava el
registre científic. També el món de la matemàtica em proporcionava models per a
la interpretació del món i capacitat per associar idees. Al meu entendre, no
serem lliures, en la línia del que deia Kant, sense unes formes de subjecció:
no serem lliures mentre no sapiguem limitar-nos a nosaltres mateixos, perquè la
manera moderna de plantejar el sentit de la llibertat, ara per ara, és
absolutament caduca. Sofisticació clàssica al poder i despreocupació per tot
allò que no tingui a veure amb l’estricta acció d’escriure. Cadascú té la seva
manera de provar d’arrelar-se en un món desarrelat, no?
Pel que fa a la idea del “terrorisme
suïcida”, en què l’escriptura literària es distingeix per l’autoreferència
i no per l’obsessió per les vendes, els lectors, les llistes, les crítiques i
el piloteig als editors, la subscric i m’hi allisto a ulls clucs. Crec, però,
que no és exactament un suïcidi o, en tot cas, una mort regenerativa,
avantguardista, de la qual hom en reneix amb unes ales noves. Destruir per
construir, vaja. La mort del subjecte, en definitiva, és això mateix: a mi no
m’interessa viure per escrit, comunicar quantes vegades vaig al lavabo, o quina
sensació em va deixar l’última escena sexual que vaig viure sota els llençols.
El que m’apassiona és expressar idees, categories, conceptes sovint d’una guisa
radical i amb un llenguatge que prova de créixer sol. A Tot serà blanc, en aquest sentit, el llenguatge de la religió
poetitzava el dolor de l’escriptor davant la pàgina en blanc. El llenguatge de
la ciència també reflexiona sobre la idea de fantasia, d’alteritat, de vides
paral·leles i de ventrilòquia. Dins
les pàgines de L’opi d’Afrodita el
tema dels altres que habiten en un mateix arriba als límits. La protagonista,
Ariadna, canvia de personalitat a cada moviment de parpella. Literatura,
ciència i religió? Què tenen en comú? Doncs que volen escriure’s des de dins;
que pertanyen a l’àmbit psicoanalític també. I finalment el diàleg, la tensió
entre el creador i els seus llenguatges genera comunió, no contagi ni fusió.
Si aquesta posició de fe absoluta en el
llenguatge com a estri d’expressió més que de comunicació resulta que s’entén com
una frivolitat, com una raresa o fins i tot com un insult cap al lector, només
puc dir que em sap greu, però que no canviaré de postura perquè m’hi trobo
còmoda. Potser per aquest meu apropament de la vida a l’art, reivindico el dret
a emocionar-me dotant la literatura d’altres significats, de la mateixa manera
que els dandis del segle XIX van convertir l’agulla imperdible dels punks en
una autèntica joia.
A Tot el
que hauries de saber abans d’estimar-me, novel·la acabada de sortir del forn, el seu autor, Gerard Guix,
sintetitza d’una manera terriblement clara el que som la nostra generació, la
nascuda als anys setanta. Diu que “aspirem a escriure l’obra definitiva,
estem obsessionats amb acumular grans èxits, sabem què no volem però no tenim
ni idea del que volem, gaudim d’un gran ego i el nostre narcisisme ens porta a
buscar al Google en quantes pàgines apareix el nostre nom. Ens enamorem i
desenamorem amb la mateixa facilitat perquè volem estar sols o potser perquè no
som capaços d’estimar ningú més a part de nosaltres mateixos. Som els millors i
no suportem que ningú ens digui el contrari. Som una generació fantasma que
s’ha ofegat en els seus propis tòpics”. Un cop de puny ben donat…
Això em porta, inevitablement, a pensar en
l’art del missatge. És el missatge allò que realment vincula l’emissor i el receptor? La
unicitat del missatge és absurda i qui ho afirmi és imbècil. Bàsicament perquè
depèn de tants factors i valors que mereix no ser esmentat ni en singular. La
prova més contundent per estovar aquest bloc de pedra és la situació que té
lloc quan, en una comunicació aparentment fluïda, l’emissor d’un missatge emet
un extemporani “¿m’entens?”. L’antipedagogia de la situació s’explica
en termes de menyspreu. Qui diu que no és culpa del missatge o fins i tot de
l’emissor? S’ha de suposar, de bones a primeres, una incapacitat comprensiva per
part del receptor? Jo als meus lectors no els considero estúpids, ans al
contrari. Probablement en el món de l’art visual, aquest desencontre té unes
explicacions molt més lògiques que no pas en la comunicació oral o escrita.
Quan situem, per exemple, la fotografia entre la imatge i la paraula estem
indicant que parlem de la construcció d’un llenguatge. La fotografia es mira,
però la imatge que hi figura també diu. Molts artistes han complementat la seva
instantània amb un vers que la condensa, l’explica o fins la glossa sense
deixar espai al lliure pensament. Però tenint en compte el nul esforç que fan
moltes persones per provar d’emocionar-se, d’interrogar-se o de viure el món de
l’art en la manifestació que sigui (perquè és més fàcil ser posseït per la tele
o per un videojoc), s’entén la generositat d’alguns artistes per donar pistes –més
o menys mastegades– amb l’objectiu darrer (o primer) de ser compresos. En
realitat, quan l’artista crea ho fa en definitiva per ell mateix. No té, en una
primera instància, una consciència racional de públic futur. En aquest sentit,
podria ben dir: “No és el meu problema, si no m’entenen”.
Molts
ho fem, som generosos i demanem la feinada deconstructiva per part del lector o
l’espectador. La majoria, però, pensen que a la llarga –i a la butxaca– sí
que serà el seu problema, amb la qual cosa prefereixen comunicar una trama que
no pas construir una poètica. Dir NO de manera contundent pot resultar positiu
en la mesura que es dibuixa amb seguretat i mostra una voluntat inamovible i,
per això mateix, esdevé poc flexible, massa dogmàtic i extremament egòlatra (a
no ser que en depengui el respecte cap a l’altre). En canvi el NO gratuït, el
plaer de dir NO per negar sistemàticament les voluntats altres resulta un cas
patològic de fatalitat, siguis femme o homme. Hi ha molts tipus de
públics, en efecte. Als passius, cal activar-los amb originals llenguatges
acolorits; als actius, convé mantenir-los alerta a través de la màxima “no
hi ha bellesa sense cultura”; als turístics, cal estimular-nos amb
novetats concretes de la realitat pròpia per tal de motivar-los a descobrir la
diferència; als creatius, gràcies a la vida, cal deixar-los fer, perquè en
realitat són els que alimenten tota la resta. I en definitiva, tal com proposa
l’amic Vicenç Pagès: “L’objectiu és arribar a l’infinit i més enllà”.
Moltes gràcies.
Anna Carrerasla qüestió del
dandisme apareix al 1908-09, que és el que et passo.
Et cito
el número de pàgina de l’edició de Quaderns Crema i el comentari breu sobre què
hi surt;
40.
Reflexió interessant que contraposa el concepte de filòsop i dandi (el concepte
de dandi s’associa a un cert nivell d’agressivitat contraposada a la pau
contemplativa del filosop).
69.
Lluita típicament orsiana per viure entre la disciplina de l’ordre (influència
del salesianisme) i el dandisme (elogi de la sensibilitat); és la paradoxa que
fa moure Xènius en aquest volum.
179.
Aquí et pots mirar la glossa del concepte de gentleman associada al món
antic (Xènius es comença a preocupar per la vestimenta, per la coqueteria, cosa
important; ell no era guapo).
209.
Mira’t les gloses sobre Napoleó; també són un retrat del dandi. Hi ha la cita
meravellosa “No oblidem, en efecte, que per a la complerta alliberació d’un
home és indispensable el domini d’aquest home sobre els demés i sobre sí mateix.”
320.
Aquí tens una gran qualitat del dandi, mot curiosa; existir passant
desapercebut a la massa (en el fons, Ors fila una teoria de l’individu).
430 i
ss. Tens les glosses contra el romanticisme; el dandi no ha de ser mai un
afectat moral.
452.
Idea central i fonamental que descriu al dandi; “Conrear la sensibilitat i
tenir sentit de disciplina”. És l’estètica versus l’ètica. No deixa de ser
curiós que una de les glosses posteriors es dediqui a Kierkegaard. No cal dir
res més… (vid 482).
la
qüestió del dandisme apareix al 1908-09, que és el que et passo.
Et cito
el número de pàgina de l’edició de Quaderns Crema i el comentari breu sobre què
hi surt;
40.
Reflexió interessant que contraposa el concepte de filòsop i dandi (el concepte
de dandi s’associa a un cert nivell d’agressivitat contraposada a la pau
contemplativa del filosop).
69.
Lluita típicament orsiana per viure entre la disciplina de l’ordre (influència
del salesianisme) i el dandisme (elogi de la sensibilitat); és la paradoxa que
fa moure Xènius en aquest volum.
179.
Aquí et pots mirar la glossa del concepte de gentleman associada al món
antic (Xènius es comença a preocupar per la vestimenta, per la coqueteria, cosa
important; ell no era guapo).
209.
Mira’t les gloses sobre Napoleó; també són un retrat del dandi. Hi ha la cita
meravellosa “No oblidem, en efecte, que per a la complerta alliberació d’un
home és indispensable el domini d’aquest home sobre els demés i sobre sí
mateix.”
320.
Aquí tens una gran qualitat del dandi, mot curiosa; existir passant
desapercebut a la massa (en el fons, Ors fila una teoria de l’individu).
430 i
ss. Tens les glosses contra el romanticisme; el dandi no ha de ser mai un
afectat moral.
452.
Idea central i fonamental que descriu al dandi; “Conrear la sensibilitat i
tenir sentit de disciplina”. És l’estètica versus l’ètica. No deixa de ser
curiós que una de les glosses posteriors es dediqui a Kierkegaard. No cal dir
res més… (vid 482).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!