Plagueta de Bord

avui, a les 20 hores, al Teatre Catalina Valls de Palma, projecció d’El mar d’Agustí Villaronga (2000).
Vet aquí una inspiració via Carles Rebassa:

«Andreu
Ramallo i Manuel Tur eren dos al·lots quintos del mateix poble, Argelús, del
mateix grup d’amics, amb Pau Inglada, Julià Ballester i, un poc més de lluny
—era una nena…— Francisca Luna. Eren més això que no ben bé amics. Aquella
colla va veure als anys trenta com els pare d’un d’ells afusellava alguns dels
homes del poble, els que havien estat a l’altre costat a la guerra. Tornaven
immediatament nens de la guerra, i desapareixien. Anys després, quan ja han passat
a ser els joves de la postguerra, els nois de la guerra, Tur i Ramallo es
retroben en un sanatori de tuberculosos a la muntanya. Així ho explica Manuel
Tur al principi de la pel·lícula El mar, d’Agustí
Villaronga.»

«A la vida del temps, plena de negrors, la
postguerra passà i d’ella en va quedar com a testament un inesfondrable mur que
semblava que mai havia de començar a escardar-se. Feia divuit anys que havia
acabat la guerra. Era al 1957, que el jove poeta místic amorós Blai Bonet
guanyava el premi «Joanot Martorell» amb la novel·la El
mar,
que aquell any tenia per jurat Sebastià Joan Arbó, Salvador Espriu, Joan
Oliver, Joan Sales i Carles Soldevila. La novel·la havia estat presentada l’any
anterior sota el títol Haceldama, i va ser refusada com a
guanyadora per raons que ja s’han explicat. D’ençà que Blai Bonet començà a
escriure-la, sempre s’havia anomenat El mar o El silenci i el mar —un títol que, segons les germanes Ribot, li prengué
al mossèn d’un llibre de versos que preparava. Finalment, davant les presses i
els nervis de presentar-se a un premi que creia guanyat, li posà com a títol el
que tenia pensat per a la seva propera novel·la, que hi apareixia citat i tenia
certament connotació amb tot l’entorn que es descriu a El
mar.
Per sort, però, a l’any següent, tornava al títol original i l’escurçava, i el
text guanyador era presentat amb el nom pel qual el coneixem ara. L’edició de
la novel·la seria al mes d’abril, probablement cap al dia de Sant Jordi.»

«Aquest text és, apart de potser la novel·la menys novel·la de les novel·les de Blai Bonet, un ésser
viu, comunicador i en constant estat de moviment, una creació contínua i
independent de llengua, de llenguatges, de situacions, de personalitats que no
es destrien, d’angoixes, de pensaments, de retrats i autoretrats, i retrets, de
records generals en la societat general, de revoltes. Molt lentament, i amb una
innocència autèntica que es dedica a explicar el mal tot just mostrant-lo tal i
com és, se succeeixen una damunt l’altra les sensacions i les comunicacions, no
d’un grapat d’al·lots en un sanatori, sinó d’una individualitat fragmentada que
de cop crea una manera nova de ser home. Blai Bonet conta la realitat del temps
en una època en què es tendia a recordar fragmentàriament, i a representar la
realitat com una gran, feliç i espanyola creu que, resignats i contents,
carregaven entre tots. Diu la llegenda que quan el censor encarregat va
llegir-la va decidir no tocar ni una paraula, perquè «el text li havia inspirat
molt de respecte». Censurar un text és, potser, una de les accions més
repugnants que existeixen, i la censura del règim va mutilar planes i planes de
l’esperança de diversos pobles que lluitaven junts contra un mal comú. Però
Blai va abandonar els llocs comuns i els sentiments de l’èpica (personalment,
se’m fa molt lloccomunera la descripció de l’angoixa de Lluís Brocà davant la
sospita d’haver mort el nebot de la madona de la dispesa on s’hostatjava en un
poble d’Aragó durant la guerra d’Incerta glòria de Joan Sales) i
va centrar-se a descriure l’horror que havia suposat per als nens de la terra
la presència de la guerra, de la mort, de la fam, del silenci, de les
prohibicions. Tota aquesta foscor els convertia en fantasmes, en homes sense
futur, tres més i jo, desarrelats de l’aire, però també en herois i lluitadors
innocents, grecs.

Una altra revelació molt directa a El mar és la sexualitat, que es presenta reprimida i turmentadora i no és
tractada de passada com el paisatge dels cossos: Manuel Tur vol estimar Jesús
però se sent atret pel dimoni: Andreu Ramallo. Com a cara oposada a la moneda
el bernanosià personatge Gabriel Caldentey té l’obra de jutjar el present
contra l’home, no l’home contra el sexe. Molt repetidament a El mar els seus adolescents s’obren i confessen cada punt de misèria que
tenen les seves vides, entorn del qual hi té un gran paper la malaltia i la
inutilitat que comporta. Cal recordar la vergonya de Maria quan portà el jove
Blai a Caubet o el text de La mirada, reproduït fa unes
pàgines, que descriu la conversa de dues dones muntanyenques de Riells del
Montseny davant el cos tuberculós del jove Josep. Al capítol xxII, Andreu Ramallo parla (es confessa)
amb Manuel Ceva, un amic d’Argelús de la mateixa edat que fa de mecànic.
Ramallo li reconeix la (seva) naturalesa diferent:

—Jo mai no he pogut sentir aquestes coses, Ceva. És com un llim a dins
la sang. Jo sempre parlo molt amb mi mateix. Sempre estic amb mi. És com si em
fes companyia. De vegades, penso, mira què et dic, que m’agradaria ser un home
com tu, com Miquel Tena. Jo parlo sempre amb el noi dolent que m’agradaria ser.
Però jo no dic les coses com les coses són, Ceva. Jo dic: m’agradaria ser un
noi dolent i vull dir: m’agradaria ser com tu, com Miquel Tena, com Eduard
Gili, que teniu les vostres males hores i després vos passen com una tempesta
d’estiu. Jo sempre estic dins una humitat on veig totes les coses, però amb els
seu meus ulls malalts… Si tu poguessis saber, Ceva, ¡me c… en mi! Tan acostumat
estic a viure dins aquesta ombra i mossegant-me la cua com un ca, sense veure
res, que només de donar l’hora exacta, quan la demanen, o comptar els vagons
del tren que passa, sembla que m’estic regenerant.

En una
entrevista publicada arran de la concessió del premi, Blai afirmava que l’estil
de la novel·la no és el de narrar els fets, sinó de mostrar-los. S’aferrava,
d’aquesta manera, al procediment que utilitzà el seu admirat Cela per defensar La colmena davant el tribunal de censors: la novel·la només reproduïa les
opinions que se sentien per Madrid en el seu moment. Era un procediment, però,
que Blai havia après de Faulkner. El mar mostra la culpa i
la violència estrellades contra el futur que no arriba, la violència que
rebenta de joventut, perquè la joventut ha passat a ser una presó —i aquesta és una idea de crisi d’adolescència potser incurable que ha
començat a manifestar-se en moltes expressions artístiques sobretot a partir de
finals del segle xx.

Al llarg
de 1997, jo llegia per primera vegada coses com Míster
Evasió
i Has vist, algun cop, Jordi Bonet, ca n’Amat a l’ombra?. Quan anava a
veure Blai procurava no fer-li preguntes sobre els seus escrits, però sí
comentaris, sobre el que trobava més cert o més útil, més encertat. Parlàvem
sovint dels termes justícia i socialisme, que vèiem
sinònims, o si no causants un de l’altre. Què va ser primer, la justícia o el
socialisme? I ell sempre treia damunt la conversa la famosa frase de Pablo
Iglesias que diu que per ser socialista tot just s’ha de ser bona persona: un
«creure és sentir» aplicat a la ideologia de l’ésser. En aquests termes, Blai
sempre reivindicava com a llibres per la justícia El mar i Els ulls, i després El poder i la verdor i Teatre del gran verd. Aquells dies, Blai corregia el primer esborrany
del guió que portaria la seva novel·la al format cinematogràfic i hi veia una
justa i tardana revalorització d’aquella novel·la. Amb tot, de fet, El mar havia quedat nominada en aquell moment entre les deu millors obres
escrites per un autor balear durant el segle xx
pels lectors de Diari de Balears, en un concurs de dubtosa
harmonia i regional ideologia que havia inventat el rotatiu i que va tenir gran
participació. Entre referències, un dia vaig portar-li com hem fet molts i
gairebé tots, un llibre de poemes perquè el llegís i em digués què hi trobava. Em
respongué en una carta, que aprofitava per dir:

He vist que el tema
principal del teu llibre, bé, un dels temes fonamentals, és el del compromís;
empres concretament fins i tot la paraula «compromís», «comprometre-se», etc.
M’agrada parlar-te d’aquest tema perquè els mots «compromís», «compromès»,
varen néixer a Europa, a París, a l’època en què jo vaig néixer com a
escriptor, bé, com a jove que escriu, que escriu concretament «El mar», que
s’edità l’abril de 1957… (Els catalans del sector fèrtil m’han pogut i poden
estimar-me d’una manera tan fidel i continuada, perquè 1957 són bastants anys abans del famós «maig parisenc de 1968», el maig que inaugurà la literatura
i la vida de la llibertat, de la llibertat sexual… Vull dir que el teu Blai
s’avançà deu anys a la revolució del Barri Llatí de París.)

Doncs en
aquesta època Sartre va posar en circulació el «compromís», l’«engaejament»,
«compromès», «engagée», «prendre partit» per una situació concreta. En aquells dies, hi havia una situació que a França treia foc pels
queixals: la carnissera guerra d’Algèria, que era francesa i la revolució
algeriana lluitava per la independència d’Algèria i treure’n els francesos.
França estava dividida, literalment barallada: els que volien Algèria francesa,
i els qui estaven a favor dels independentistes algerians. Sartre, Albert
Camus, Charles Maurrás, se barallaven com a tigres damunt els diaris Le Monde, Combat, etc. Els uns tenien el «compromís» amb
Algèria francesa, els altres estaven «compromesos» amb Algèria algeriana.
Aquesta és l’arrel del famós «compromís», que ha arribat fins a tu, però en els
seu sentit canviat pel temps i per la situació actual del món.

[…] El
«compromís», ara 1997 i des que l’ésser hominitzat existeix, és la condició
fonamental que fa que un ésser sigui l’home o que no ho sigui. Deixant de banda
la paraula «compromís», que posaren en circulació Sartre, l’existencialisme i
el partit comunista europeu… (Sartre era del partit
comunista francès…,) és el fet existencial que l’home és un projecte, un projecte que cadascun de nosaltres tria quan
té més o manco la teva edat: jo vull que la meva existència consisteixi en això concret, en allò concret, en un projecte
concret,
en un compromís concret, concretat, definit, fèrtil i compartit amb un petit grup, jo tot sol mai, tu tot sol mai.[1]

Ningú mai
tot sol, aquesta és la màxima i també la lepra de la joventut, de la necessitat
de viure conjuntament i en joventut. La solitud és la companyia total de les
veus de El mar: Manuel Tur, que només té la presència del Crist
que es reencarna en ell per tal de donar-li resposta i clarividència del mal
que es mou al seu voltant i que intenta atravessar-lo; Ramallo, el dimoni, que
intenta viure ni que sigui matant, així com ho havia vist fer al seu pare;
Francisca Luna, que fora de la monja que és no té res; el pare Caldentey, que
intenta equilibrar balances enmig d’una lluita atroç per posar en equilibri la
seva pròpia.

Un tòpic: El mar és ple de
miralls, que reflecteixen constantment les llums i les foscors que ocorren en
solitud: els vius moren davant el mirall i els morts hi deixen els retrats de
les seves agonies, i davant les presències dels miralls surten més a fora les
doloroses savieses adquirides amb el dolor. I el dolor és immutable amb el
temps. Per als nois de la guerra ha deixat de passar el temps. El mar no és una història, no és un capítol de la història: és un esqueix en
el temps, la mirada d’un moment del temps, on es pensa constantment en el futur
que ha de venir i no arriba, un futur que nosaltres, lectors, no llegirem mai:

—Tu, quan surtis del sanatori, hauràs de treballar dins un treball, com tots nosaltres. El
director ha dit que ja eres apte per a la feina. Si no treballes, tornaràs a
tenir, tot el dia, les mans dins les butxaques. Les mans, un les ha de tenir
plenes de fusta, de pedra, de calç, de pa. Però si tot el dia cerques escalfor
dins les teves butxaques, tornaràs a aixecar-te a les dotze. Veuràs com els
pantalons et tornen grans, altra vegada, i et posaràs trist. Un dia se’t romprà
l’artèria, i la sang sortirà amb tanta violència que omplirà el mirall, si és
que tens mirall a la teva habitació. Tu acabaràs igual que en Justo, que va
tirar el llençol damunt el mirall del lavabo per no veure la seva sang. Has de
cercar una solució, Ramallo. Has de cercar una solució, tu.

La solució no arriba: són persones condemnades a
l’infinit. Fins i tot la mort no és ni un final. Quan mor, Jaume Galindo només
té por de no acabar mai de ser viu. La mort porta directament a la
descontextualització de la persona que queda, de cop, sense referents i nu
davant allò que vingui. L’evasió que els homes d’El mar es posen davant d’aquest món que no coneixen i no han experimentat, que
sembla que mai no han d’abandonar del tot, és representada com un èxtasi, com
una pèrdua de la consciència mortal, terràquia; Blai Bonet l’equipara tot
sovint a glopades de vi o ginebra, o a estats d’excepció provocats per l’opi o
la marihuana. Tur i Ramallo volen descontextualitzar-se d’ells mateixos abans
de res.

Naturalment, el to usat al llibre, sempre
gravíssim, les múltiples referències al sexe explicades amb paraules del Nou
Testament i la duresa extrema confessada en primera persones van fer que el
llibre fos horriblement rebut per part d’un sector dels benpensants lectors catalans
que en el tren de la llibertat s’havien aturat a la pàtria. El text tenia en
català una dificultat nova a l’hora llegir-lo: és ple de nusos de llengua que
intensifiquen la sensació del film i engrunen constantment: és un llenguatge
nou, líric i directe, que obre paràmetres i introdueix pràctiques sovint
arriscades de llengua. I és, a més, un reportatge, perquè se situa, al
sanatori, a Argelús, l’imaginari poble de l’imaginable societat rural de prop
de costa. És un caràcter escrit en llibertat. Els lluitadors i practicants de
les llibertats, que són els que han obert les portes per a la resta de la gent,
han hagut de patir situacions humiliants, vexatives i fins i tot mortals,
durant tots els temps, també l’actual, també. La publicació de la novel·la va
suposar a Blai molts maldecaps i un necessari exili, voluntari com tots, però a
la força del que ha de passar. Vilassar de Mar era un poble no molt llunyà de
Barcelona i on aconseguí sostre, llit, plat i llibertat de moviments a canvi de
no res. Anava, perfectament conscient d’allò que li venia, a fer-se una
perifèria a Vilassar.

El 10 de
gener de 1958, Blai tornava de Santanyí cap a Barcelona, amb les maletes, per
instal·lar-se temporalment a la casa dels germans Encarnació, Maria i Martí
Ribot, al número 23 del carrer de Sant Ignasi de Vilassar de Mar, un poble del
litoral que ha mantingut el seu casc antic en la mateixa tradició de totes les
poblacions del Maresme, i que està separat del mar, com molts altres, per un
passeig i la via del ferrocarril de rodalies de la companyia Renfe. Renfe, una
companyia que encara ens agraeix haver-la escollit per fer els nostres
desplaçaments en ferrocarril.

Des de l’aeroport del Prat, escrivia a Mercè
Armengol per comunicar-li-ho oficialment i l’avisava que el proper dilluns, 17,
havia de baixar a la ciutat per anar a Aymà, on l’esperaven per ultimar els
detalls de l’edició de El mar, i aniria a casa seva a
dinar. Arribà aquell dilluns i Blai no hi anà. Passà un altre dilluns, i un
altre, i Blai no hi anava. Armengol tenia amistat amb Fèlix Escalas, que alhora
estava relacionat amb les publicacions Aymà. Probablement, Escalas informaria
la senyora Mercè del contingut de la novel·la. Blai decidí, de moment, no
tornar a aparèixer per aquella casa. A finals de mes, El
mar
entrava en premsa. Pocs dies després, Mariona Bonet, filla dels Bonet Armengol,
escrigué a Blai a Vilassar un sos recordant-li que feia massa temps que havia
tornat a Barcelona i encara no havia passat per casa seva. Blai tornà contesta
a la senyora excusant-se en una mala distribució del seu temps.

Al mes d’abril, quan Armengol tenia el primer
exemplar de El mar que li havia regalat Escalas, Blai li
descrivia l’alegria que tenia que en els seves mans obràs el primer Mar, i li
pregava, mareta, com Hölderlin, per favor que no el llegís…

En el futur, aquest altercat no es tornaria a
comentar ni refredaria les relacions entre uns i l’altre, almenys fins a la
mort de Mercè Armengol, al 1961. Aquesta polèmica del mal gust s’estengué en
moltes altres cases i la vida de gigolo de Blai acabà de cop. Molt conscient de
tot això, però potser sense imaginar-se la cruel resposta d’aquests ciutadans,
havia explicat uns mesos abans a un periodista de Destino. «Un dels personatges
de la novel·la, el dimoni, diu a un al·lot epilèptic: “Era la guerra que venia
després de la pau, aquella guerra que penetra en la terra, crea coves obscures
i excita a la luxúria. Com el mar”. L’explicació del títol és aquesta. En la
primera pàgina, també abans que comenci el llibre, hi ha una cita, una
autocita, millor dit, que pertany al llibre Cartes a
Cristòfol Duch que escric ara i que no és cap novel·la. […] En El
mar
l’estil viu, quotidià i transparent de la realitat pren, de vegades, la duresa
i el ferro misteriós de la paraula bíblica. Si he fet això, no ha estat per
jugar. Ha estat per aconseguir, com fos possible, aquest moments terribles en
què l’home, molts cops sense adonar-se’n, bota als terrenys de Déu, com
succeeix en aquesta situació ultraterrestre que és el pecat. […] Amb El mar m’he proposat descriure el racó més secret dels adolescents de
postguerra. El món, amb els seus conflictes bèl·lics ha creat una mena
d’adolescent tèrbol d’una insòlita capacitat humana, d’una ànsia de vitalitat
més que de comprensió de la vida, un tipus d’adolescent trist, tendre,
dionisíac i cruel. Per altra banda, un dels drames de la nostra època és
l’abolició de la veritable serenitat religiosa, de la pau que porta el fet
profund de ser cristià vivament, segons l’Evangeli, que ha desenfocat l’home de
la vertadera finalitat religiosa: tenir tots els membres en pau. Aquest
desenfocament de la qüestió religiosa ha conduït a creure que es veu el Crist
allà on no hi ha de ser. Aquest és un dels homes de El mar. També hi ha el
drama de l’escàndol, aquest donar-se el mal els uns als altres, com un contagi.
No vull dir aquest sigui una imatge vertadera de l’home, sinó la imatge que jo
hi veig. Per a mi, l’autor sempre és protagonista en una novel·la. El lector
hauria de veure-ho sempre. Si la novel·la és un mirall a la vora del camí,
tanta importància ha de tenir el camí (els personatges) com el mirall
(l’autor). Es una cosa que s’oblida.»

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!