Deixa
tota esperança tu que entres. No em digueres aquests mots exactament, però
aquelles primeres paraules que m’amollares dins la sala més fosca d’aquella
disco —Lord Nelson—, on jo havia aterrat després de ser deixada pel meu estimat
Antoni i on tu havies arribat després d’una reunió infinita i inacabable del
partit polític que representava tota la teva vida, foren com la clau que em va
obrir totes les portes de la teva intimitat en un tres i no res.
Em vaig aferrar
als teus llavis bruts de vodka i de massa cigarretes amb la fam d’una caníbal
que duu setmanes sense tastar carn. I com si t’hagués desengafetat un ressort
que et bloquejava per dedins, tu començares a cercar-me per tots els punts que
em feien tornar boja. Com si em coneguessis de temps primer, com si m’haguessis
tastat d’altres vegades, com si algun dels meus escassos amants t’hagués
cartografiat els llocs singulars que em feien perdre l’oremus. T’aficionares al
meu coll amb la passió d’un vampir i jo et deixava fer a voler perquè aquelles
succions, que sabia que em deixarien uns blaus que hauria d’amagar amb fulards,
eren de les coses que més m’arreveixinaven arreu els pèls de tota la còrpora.
Després et dedicares al llombrígol quasi per sorpresa i fou com si un llàmpec
m’hagués deixada feta tota com una fruita gebrada que tu llepaves i llepaves
amb la fuitor d’un boig que no n’hagués tastada cap mai. I jo mateixa, empesa
per un desfici produït per tot aquell caramull de fetes inesperades que m’havien
passat les darreres hores també me’n desfeia molt bé amb les mosssegades fortes
a les teves aixelles peludes que et feien xisclar de gust i les pessigades
dures als teus mugrons filiformes. Vaig davallar cap a aquelles cuixes potents
de futbolista que et rapinyava com si cercàs el punt on neixen els moviments. I
refregava els pits per aquell paquet que exhibies com un trofeu entremig de les
cames i el deixava per menjar-me’l al final com a plat fort quan t’hagués
netejat tots els músculs. Hi havia vertígens ràpids dins els meandres de la
sensualitat desfeta, silencis ritmats entre alens espessos que semblaven el
pantaix de dos moribunds, mollors sobtades d’un esgotament ràpid. L’ardor era
inacabable, com si ens alimentàs una benzina d’un dipòsit oblidat en el fons
del fons de la nostra inconsciència. No em podia avenir de la reciprocitat dels
nostres moviments, de les nostres estretes, dels nostres tactes quan no érem
més que dos desconeguts intoxicats amb pensaments i verins tan diversos com
potents, dues despulles acabades i perdudes de la matinada que es troben per
les aigües pudentes d’una de les clavegueres amb més mala fama de la nit
ciutadana. La cruesa de la situació no em va escarrufar gens ni mica. Semblava
que m’haguessis girat com una calça i cop en sec m’havia convertit en una dona
que només havia existit en ocasions molt comptades i que de llavors ençà duia
algunes sutzures que encara li costava molt entendre com s’havien pogut aferrar
a la cara interior de la pell de l’ànima. Vaig perdre la noció del temps i
només record que tu menaves un descapotable per la vorera del passeig Marítim i
el cap em feia voltes i els llumets dels hotels es confonien amb les espires
d’una foguera que em consumia per dedins i no s’acabava mai. M’agradava aquell
venteguer gelat que em despertava tots els freds del cos i sé que quan em vaig
posar l’abric de llúdria i vaig alçar el coll per amagar-me tu t’aturares un
instant per posar la capota i tornares a partir amb la calefacció a mil. Em
vaig despullar a poc a poc com una nina polissona que no en vol fer de bona.
Primer atacava la vulnerabilitat del teu clatell, després començava un ritual
que avançava per les anques a la recerca d’aquell forat que m’agradava punyir
amb el sadisme d’una dedicació exclusiva i per arrodonir la feta amb l’altra mà
jugava amb la teva perdiu mig enravenada per davall el volant. No facis
animalades, que tendrem un accident. O no érem nosaltres tot l’accident?
Aquells dos cossos que s’havien esclafat un dins l’altre a les velocitats
calfredadores del desig més ferotge ja eren un accident. Per quines cinc-centes
havia captat la freqüència justa del teu cos i aquesta energia escampada com a
pols de dinamita? Sé que em feia por tot allò en algun moment en què la claror
de la lucidesa avançava dins la confusió just abans d’apagar-la d’un buf
violent. L’intercanvi de líquids —fluixos, verrims, salives— era l’accident més
significatiu perquè m’havia deixat tota amarada de perfums que es concentraven
dins l’atmosfera de la cabina del cotxe plena de fum i de vapors. No sé com
podies conduir amb aquella boira que ens envoltava per totes bandes. Sé que en
un instant indeterminat defora només hi havia fosca i anàvem per un camí que no
estava asfaltat. L’Etern et colpirà amb deliris, cegueses i desordres de
l’esperit, vaig pensar amb els ulls tancats i adolorits. Com compareixia
aquella frase del fons de mi mateixa? No entenia res. On em duus? Vaig demanar
sense esperar resposta. I al cap d’un no-res em trobava dins un garatge amb uns
llums neònics blaus i tu que m’agafaves entre els teus braços i em feies
travessar sales immenses amb xemeneies enceses, grans quadres de paisatges,
sofàs i butaques a voler i baixaves escales entapissades d’una
estora vermell sang i em duies cap a un passadís amb les parets estampades de
roses negres i arribàvem a una piscina excavada en la roca viva on m’amollaves
dins unes aigües calentes, fumejants i encantadores. Sempre m’han agradat els
homes rics, em fan sentir tranquil·la, els seus cossos tenen un aire de bons
gormands, d’excel·lents negociadors, d’amadors dels marbres i de les pintures
cares, dels casals confortables, dels llits magnífics on els criats canvien els
llençols cada dia i tot fa aquesta olor de net embaumadora. Sí, fan bona olor
els doblers, sempre ho he dit. Tot al contrari d’aquell amic de mon pare i
mumare que vaig trobar un dia quan tenia deu anys i tornava de l’escola, que em
va dir que m’acompanyaria a ca meva, però em va dur per carrers estrets cap a
un barri que no coneixia, i em va fer pujar a un pis que feia pudor de bollit
perquè em volia donar una pepa d’una filla seva morta i quan vàrem esser allà
dalt va obrir la porta amb una clauota i em va aficar dins una habitació amb el
llit desfet que feia olor de peus i em va començar a palpar pertot, pertot,
pertot com si em volgués rompre i jo em vaig posar a plorar i ell em va pegar
unes batculades fortes i em va treure la roba i em va forçar de mala manera.
Per què vaig tornar a pensar en això que feia tanta d’estona que havia estotjat
dins els soterranis del meu caparrí? Per què mentre començava a entrar una
claror vermellosa del sol ixent damunt les aigües d’una cala rere els grans
vitralls i tu arribaves amb dues copes de xampany gelat vaig tornar reviure la
violència d’aquell altre home que m’havia fet tant de mal? Beguérem i ens
besàrem, ens besàrem més i beguérem més i ens tocàrem a poc a poc dins un llit
de seda com si fóssim dos cremats que han d’anar molt alerta perquè amb un
no-res es poden fer malbé la pell plena de butllofes i bonys. Després et
dormires. I vaig sentir que tenies malsons on mormolaves paraules que no podia
entendre i que sonaven com a doblers dolents i por por por. I la meva por? La
por de l’home dolent que havia reaparegut, la por d’aquell desig rabiós de
fer-t’ho pagar, la por de trobar-me tota sola corrents nua pel camí del bosc.
Ara acab de veure la tevo foto als diaris emmanillat i amb el teu advocat al
fons. M’ha impressionat. Encara
feies aquella cara d’orgullós, de triomfador que m’agradava tant, desafiant els
periodistes i els policies. He pensat que posaré al meu currículum que m’he
colgat amb un lladre de l’or públic. Em fa mal aquesta foto que retall amb
molta cura i que estotjaré entre aquestes paraules dedicades a la teva memòria.
Qui sap? Encara t’hauria fet un favor…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!