Hey! I just read another post in another blog that looked like this. How do you know all this stuff? That’s one good post. I cling on to listening to the rumor speak about receiving free online grant applications so I have been looking around for the most excellent site to get one. Could you advise me please, where could i find some? There is clearly a bunch to realize about this. I assume you made various nice points in features also. Keep working ,splendid job! dissertation proposal | dissertation proposal help | buy dissertation proposal.
7 de març de 2011
Sense categoria
1 comentari
SUNT LACRIMAE RERUM
Això podria semblar un robatori. O la recerca
esburbada d’uns policies que no tenen trellat. Tota la casa està capgirada
damunt davall, fins als confins. Els canteranos amb tots els calaixos oberts,
remoguts, mig buits. Els guarda-robes devastats. Per terra hi ha tota casta de
papers mesclats amb bocins de pa, llibres amb les planes esqueixades, closques
d’ou i bombetes rompudes devora un grapat de randes en què el midó fa matx.
(Imatge: Mateu Coll)
Com
una excavació invertida en què els arqueòlegs volguessin trobar sentit dins el
desordre extrem de totes les coses. Quan m’encaparr a trobar una imatge, una
fesomia, no veig res. Deuen haver anat d’un lloc a l’altre amb els nervis
desfets. Devien cercar alguna cosa concreta. O només volien explorar les possibilitats
que dóna una col·locació personal d’objectes, mobles, aliments, vestits, quadres
i altres peces que formen el contingut d’una casa quan són remoguts sense eima
o amb els tremolors d’algunes forces que els volen treure de la seva
immobilitat concreta i arrossegar-los cap a un vertigen o engolidor, tant se
val, que els mostri amb una perspectiva o un volum o un contacte o un escorç
que no hauríem imaginat ni en el pitjor dels nostres malsons. Ni una frase em
ve al cap per donar nom a tot aquest desgavell, a tot aquest arrambatge. Potser
de molt lluny sent un tast d’infantesa. Dic: escalabornaves l’escorça de la
imaginació a talls de ganivet. Dic: esbucaves les casetes de pedres i fang que
tu mateix havies bastit amb el model dels pobles dels teus somnis. Dic:
desballestaves qualsevulla pretensió de sistema perquè ja sabies que aquelles
peces totes soles, amarades d’entotsolament, et contaven una altra història
diferent de quan estaven plegades, juntes. Dic: la naturalesa de l’espai
ens marca com si fos un ferro roent damunt la pell d’un nadó i no ens temem de
res, com si fóssim cecs, i muts, i insonors. No podia donar passada a res.
Anava per cadascun dels espais d’aquelles estances com si em trobàs a la fi d’un
món i en el començament d’un altre. Com si haguessin arrabassat totes les
percepcions dels nostres cossos que havien deixat empremtes de retina, d’idees,
de llengua, d’alens, de tenebra, de paraules, de docilitat, d’esguards, de
sentiment, de dolors, de carència, de sensacions, de feblesa, de revulsions, de
plaer, d’aquells líquids amorosos que ens havien alimentat tants anys. ¿Tot
allò podia ser una maniobra feta a consciència per representar un final? ¿Acaramullades
unes damunt les altres les despulles d’un passat? ¿La dissecció inclement d’una
vida en comú a través d’aquella benvinguda a un camp de ruïnes? ¿L’organigrama
salvatge d’un mal a pler dibuixat amb la cura del terratrèmol? ¿Una digressió
feta a les males que et diu: allò que veus és el que hi ha, res pus? ¿L’alteració
de tots els nostres codis per dissoldre tot allò que encara ens podia unir?
Odiaves els relats uniformes, desfeies les monumentalitats, vivies dins una
panoràmica de superposicions que de vegades convertien l’aire en una massa tan
espessa com irrespirable. Allò era un trastorn paisatgístic. Una convulsió
elèctrica de la vida que havíem compartit dins aquelles parets plenes de
pintades que no podia llegir encara que ho intentàs des de feia hores, des de
feia dies. Havies anorreat la meva existència amb la fredor d’un miniaturista
que tanca un univers dins un gra d’arròs. Una casa amb un perfum de frèsies. Un
encontre inesperat. Un esvoranc imperceptible. La memòria s’exaspera. No és una
bona idea. ¿Què cercaven en el fons aquells que han creat aquesta escenografia
de la confusió dels objectes més allunyats que es toquen en una continuïtat
al·lusiva? Mir la copa de xampany damunt els calçons blancs bruts
d’intimissimi, la vella bíblia xapada que ha trobat una revista hard-core i els
pagarés del meu fracàs, les roses escapollades dins les molles de l’otomana amb
una perruca negra tacada de sang i d’altres fetes per l’estil. Podria
dedicar-me a recollir en un bloc aquestes contusions fetes amb tota la intenció
que l’atzar pot crear, aquests contactes contra natura que tamisen un buit,
aquestes lesions insinuades entre esqueixos i tubs de vaselina per veure si puc
treure aguller de tot aquest embalum d’andròmines mesclades com un espai obert
a la recreació. M’imagín que d’un moment a l’altre poden entrar els
investigadors del CIS a la recerca del cadàver inexistent (?) o potser un
artista contemporani amb una càmera digital que es posarà a gravar amb passió infantil
cadascun dels fondals d’aquest desordre per entremesclar-los amb la meva cara
empardalada que no sap ben bé què veu, què sent, què fa o què ha de fer.
M’imagín que pens coses fosques i que trabuc sense remissió cap a una sortida
inexistent que cerc entre els cruis que deixen les juntes d’aquesta
escenografia de la separació. Una porta, una altra porta, tres finestres, un
passadís, uns galfons, una escletxa, uns portellons, un pany de paret d’estuc
de color de siena fet malbé pels grafitti impossibles que no puc entendre,
que intent desencriptar, que em fan mal al cor, que toc amb la tendresa de qui
rapinya el referit com si volgués arrabassar la pell de la història, i sé que
no hi ha res a fer, que allò és real, que allò és tot quant tenc, que allò és
el fonament per on hauré de començar de bell nou a muntar les bastides, a
apuntalar les parets, a cloure les clivelles que ragen, a soscavar els afraus
que ha deixat el teu cos insepult. Puc palpar la rugositat dels totxos terrosos
de damunt l’escalfapanxes per on la claror llenega amb la intensitat del
record. Mir en terra i puc veure la figura que han dibuixat els detectius allà
on es trobava el cos que ara deu estar en mans dels taxidermistes. És un
miratge, és un desig, és una invenció, és ben de bon de veres perquè, en el
fons, és la meva manera de passar de llis per damunt tot allò que fou l’ordre
emocionant del nostre món. No puc de cap manera recollir les peces d’un caos
que em produeix l’efervescència d’un tònic. Hi ha una combustió invisible en
aquest desaforat rosari d’objectes que m’escridassa tot el temps: hi ha
històries d’abans d’un nosaltres, un hotelet vell sur-mer amb peixos de colors
pintats a les parets de les cambres, un bosc espès i fosc que amaga un petit
jardí resplendent, les aigües de fil blau cel en els meandres de la cara
amagada d’un tapís antic… Caldrà fer alguna cosa. Recollir amb cura i amb
paciència. Netejar, apilar, adesar, ordenar de bell nou. Recomençar, treure
espires.
(Aquest text es va publicar al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el 6 de març de MMXI)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!