un amoret per a la Rodoreda
«Recordo la sensació d’estar a casa quan,
abocada a la barana del terrat, veia caure damunt de la gespa i les hortènsies
les flors blaves de la xicranda. No sabré explicar-ho mai; mai no m’he sentit
tan a casa com quan vivia a casa del meu avi amb els meus pares.»
UN SEGLE I BUSQUES AMB MERCÈ RODOREDA
Això era i no era un escriptor que nomia
Beemaa. Com va descobrir aquest homo
sapiens que allò que li agradava més del món era escriure? Com va saber
aquest homínid de meitat del segle XX que omplir planes de gargots amb llengua
catalana era una de les formes més altes de viure? Com va esbrinar que un
conjunt de paraules confegides ens obria paradisos perduts, inferns gelats,
abismes sense fons, clarianes de llum, innombrables i inacabables
constel·lacions de prodigis? Beemaa escolta els darrers grills d’aquest
començament de tardor dins el jardí adormit. Beemaa tenia tretze anys. A casa
seva hi havia una biblioteca, sobretot, materna. I la mare li amagava certs
llibres que encara no podia llegir.
I l’adolescent Beema sabia com aconseguir
alguns d’aquells tresors. D’aquesta manera, d’amagat i amb el sabor del
clandestí, va llegir Aloma en una
primera edició de 1939, que no va saber mai com s’havia pogut salvar de la
persecució franquista. Aquella primera frase, L’amor em fa fàstic, fou com un llamp que li deixà el cap ple de
trons. Aquí Beemaa es va saber ferit de lletra. Han passat els anys i ara,
mentre passeja per Ginebra, Beeema la descobreix, la veu. Veu la Rodoreda amb
un abric llarg de color beix que es passeja vora el llac i mira enfora, cap al
Mont Blanc. I Beemaa li escriu una lletra: Només puc donar gràcies a una dona
catalana que va sofrir tota la megamort del segle XX, que va travessar els
horrors de dues guerres, que va patir la duresa de l’exili, que va lluitar
contra els feixismes, que va viure denses i intenses històries d’amor i
d’abandonament i que estimà tant la llengua catalana que, amb els materials
d’un idioma en construcció, d’un idioma prohibit, d’un idioma perdut molt
lluny, va bastir una obra literària d’una força verbal d’altíssimes energies
que no s’aturen d’enrampar-me, de deixondir-me, d’enamorar-me, de fer-me
escriguera. Com a escriptor puc donar testimoni que sense els seus textos no
hauria sabut com desfer-me’n per crear una prosa artística i contemporània, que
sense la seva literatura moltes de les meves recerques no haurien trobat el
detonador que les posàs en marxa. Quan Beemaa acaba de posar el punt torna a
mirar cap als jardins i la Rodoreda ha fet un dels seus exercicis de desaparició.
Beema beu una copa de xampany i li desitja Molts d’anys pels segles dels segles!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amén.
Marxo amb un grapat dels coneguts ClineX enganxada als llagrimals.
que era la mateixa imatge, la viva imatge de la meva àvia Mercé, Biel. Era calcada a la Rodoreda. A cap de les dugues vaig poder conèixer en persona. Només les lletres de la Rodoreda i una foto de l’avia Merçè. La guardo com un dels meus millors tresors