2 de març de 2011
Sense categoria
3 comentaris

La llengua bona de ‘Pa negre’

Despús-ahir li deia a un Agustí Villaronga un xic embafat de premis (enhorabona pel Premi Ramon Llull!) que la llengua de Pa negre era un dels èxits més importants, més essencials del film. I que aquesta pel·lícula havia fet més per la normalització lingüística que tres campanyes institucionals. També li vaig fer saber que un professor tan estricte, rogorós i primfilat com Gabriel Bibiloni li havia dedicat un post que vull citar in extenso:


Pa negre, llengua blanca

Diverses
vegades he lamentat amargament la pronúncia infecta de molts dels nous
actors de cinema (i dobladors), que fan que algun film (de fet,
bastants) sigui repulsiu per a qualsevol persona amb bon sentit de la
llengua i amant de la seva correcció. Avui és un gran plaer fer-me ressò
del cas contrari. Pa negre és una meravella en molts
d’aspectes (que ja han dit i diran els crítics de cinema), però també en
el de la llengua. Els qui vagin a veure’l sentiran un català deliciós,
amb una dicció perfecta i perfectament catalana. Una cosa que,
especialment en boca d’infants, comença a fer-se de cada vegada més
estranya. Una delícia de català, malgrat el luhu (luxe) i el mònstruu,
que és la llengua de l’època i que, evidentment, no és cap problema. El
català dels infants és perfecte, començant per aquest gran petit actor
que és Francesc Colomer, el protagonista. També el dels adults, potser
amb una mica d’excepció de Nora Navas, amb pronúncia un poc tirant a
bleda. Agustí Villaronga té entre els altres mèrits el d’haver sabut
triar els actors adequats. I tot ens fa veure que fora de la zona catastròfica de Barcelona, encara queda molt de bon català.

  1. Estimat, penso que a Ciutat hi ha de tot, i certament costa trobar català oriental acurat entre els nens, però la zona és menys catastròfica del que sembla ja que a còpia d’immigrants que venim de terra endins o de les illes la llengua, pels qui la parlem, torna a tenir paraules pròpies i no manllevades del castellà.

  2. Felicitats per l’exposició. Ja friso per veure el film i gaudir de tota la seva riquesa.
    Ara, m’afegeixo al però de l’anterior comentari. Si bé és cert que les capitals dels País (totes!) pateixen un procés de criollització més intens, cal tenir present que la resistència també és més forta (Badia i Margarit dixit si fa no fa, els comportaments de correcció per la situació de confrontació evident).
    I sobretot, que la imatge que se’ns en transmet (via hertziana) és precisament la de desastre, per encomanar-nos la derrota moral. La catastrofe és per tot i la victòria també.
    Vinga, salut i força al vermut.

  3. Sóc amic de la Nora Navas i no entenia el que estava llegint fins que he vist “amb una mica d’excepció de Nora Navas”. Però si la Nora té un parlar totalment “da Barsalona” (i ella és la primera a reconèxer-ho)!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!