24 de febrer de 2011
Sense categoria
0 comentaris

RE-COR-DAR

@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 0.0001pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }


 

LA MEVA MENORCA. La primera vegada que vaig
veure i viure conscientment Menorca, sabia que entrava en una illa jardí on els
paisatges i els pobles, el patrimoni arquitectònic i la vida social, la
història i el saber, les indústries i els ports, les veus i els ressons, la
cultura antiga i la d’ara mateix, totes riquesa i densitat, formaven un mix
singular i seductor, una atmosfera que no m’aturava de respirar amb les fruïcions
més fondes de l’esperit. Aquesta frase, que intenta concentrar una primera
impressió, és la mostra dels fragments on dic, en un desordre endreçat, el meu
amor a Menorca amb dues exploracions del record amb el meu subjecte com a
protagonista.

Cavall a Ciutadella (1950). El cavall marró
fosc, des de la panxa per amunt, vist de perfil, ocupa el primer pla. Damunt la
seva espinada hi ha un nin de bolquers, grassonet i cara de lluna, amb rínxols
d’or que somriu sostingut per un pare de cabells arrissats i cara d’home bo. Al
fons, la costa de Ciutadella. Devia tenir tres anyets i mon pare i mumare
feien, per un atzar lligat amb els eterns concursos de trasllat, costura a una
graduada. La foto és en blanc i negre. Crec que aquell curs que vaig passar a Ciutadella,
i del qual només em vénen al cap les converses dels meus pares quan ja era
gran, va ser decisiu per a la meva consciència del llenguatge, de la llengua
catalana. Sentir el menorquí em va eixamplar les músiques de l’idioma, em donà
un vocabulari nou i tot un conjunt de frases desconegudes que m’alimentaren,
que em formaren, que m’enriquiren de lletra viva. Per què ho sé? Per
l’experiència de parlar i llegir menorquins. El bouquet de la veu, el perfum
del fraseig, els tresors del lèxic: aquella llengua clara, esquitxada
d’anglicismes i francesismes com gemmes rares, aquella calidesa sonora fins i
tot quan la violència l’encén, aquell cantet amb so de mar i de fillet, de lloc
i de Francesc de Borja Moll, m’atrapà per complet.

Honoris
causa per la Universitat de les Illes Balears (UIB) de Fernando Rubió a Maó
(1992)
.
Aquest savi menorquí, que era alhora recercador científic, creador d’una
indústria farmacèutica mundial, mecenes de la cultura i liberal il·lustrat, de
l’avior dels d’Oleo, els d’Orfila i els Guàrdia, el vaig conèixer al seu casal
de Montgofre Nou, la possessió situada al centre de l’albufera del Grau, un
paradís intocat, salvat. Em deia: Menorca és un indret definit per l’aïllament:
una característica que defineix pregonament la seva personalitat. Les illes
Balears han viscut massa temps amb unes relacions enterbolides per la gelosia.
I Nadal Batle, el rector, li responia remarcant l’absoluta equidistància de
Palma a Maó, de Palma a Ciutadella i de Ciutadella a Eivissa. I també, que la
UIB volia que quedàs clar que formam part de la mateixa petita pàtria, un poble
que ha perdut personalitat, que no té quotes d’autogovern i que vol recuperar
dignitat, riquesa i més felicitat per als seus ciutadans. Uns dies feliços que
em recordaren una perduda història d’amor a Macarelleta. Saviesa i amor
plegats.

                            &&&

SOBRE L’OPINIÓ. Tot, absolutament tot, és
matèria d’opinió. I l’opinió només té com a fronteres les de l’ètica de
cadascú. Llàstima que en aquests temps que corren l’ètica és un mot obsolet per
a molts individus fills de puta que perinfecten de virus i de merda. Si em
demanassin sobre què vull donar l’opinió diria: sobre l’escriptura, sobre
l’amor, sobre els peixos abissals, sobre el desig ferotge, sobre la cuina de la
padrina, sobre la pau de pa en fonteta, sobre els crepuscles, sobre la
violència de cada nit, sobre el Mac, sobre les lleis, sobre les carreteres
amarades d’accidents, sobre la solitud, sobre l’amistat, sobre el suïcidi,
sobre les fanerògames, sobre la pesca amb canya, sobre la religió com a secta
anorreadora, sobre Salvador Galmés, sobre els terratrèmols, sobre la simbiosi,
sobre les constel·lacions de Miró, sobre els escarabats merders, sobre Clarice
Linspector, sobre la capella de Barceló a la Seu de Mallorca, sobre els braus,
sobre Einstein, sobre la música de Monk i Coltrane, sobre la grip, sobre els
dietaris de Valery Larbaud, sobre l’arítmia, sobre la corrupció, sobre el
políticament correcte, sobre els nins de la guerra, sobre les plantes
enfiladisses, sobre la mentida, sobre les pasteres, sobre Liz Taylor, sobre la
fam, sobre la vanitat, sobre els coixins de plomes, sobre la hipocresia, sobre
l’Sputnik, sobre la vorera i el fons
del mar, sobre els lepidòpters, sobre les malalties cròniques, sobre les
marees, sobre la sal de cocó, sobre els delits i els deliris, sobre tu i tot.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!