Plagueta de Bord

Un altre germà de l’ànima:

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i
que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan
fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i
m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps
a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta
en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys
me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i
innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat
de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació
públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge
i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles;
ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens
fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de
comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament
toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb
diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si
horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar,
en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents
presumptament implicats en trames empresarials corruptes…

La llista és
llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades
amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una
idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi
Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com
s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n
alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat
amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a
escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet
comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una
pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del
Canal Super 3.Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i
muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu
comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps
d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de
la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives,
aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres
cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot
continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als
qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà
unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou
perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre
costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells
còmplice del que ha passat, es tracta de fer fora els qui manen ara, els
qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan
es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés,
sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies
dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació
corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig
poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho
pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga
el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns
indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema
d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.
———————————————————————
Text de Sebastià Perelló que diu coses ben veres d’ara mateix. un mirador extraordinari sobre tot això. 
De sobte l’obsolescència i els exercicis de desaparició: 
Lo que envejece y pierde vigencia queda suelto y más libre: cuando el público de la novela del siglo XIX se desplazó hacia el cine, fueron posibles las obras de Joyce, de Musil y de Proust. Cuando el cine es relegado como medio masivo por la televisión, los cineastas de Cahier du Cinema rescatan a los viejos artesanos de Hollywood como grandes artistas; ahora, que la televisión comienza a ser sustituida masivamente por la Web, se valoran las series como forma de arte. Pronto, con el avance de las nuevas tecnologías, los blogs y los viejísimos emails y los mensajes de texto serán exhibidos en los museos. ¿Qué lógica es esta? Sólo se vuelve artístico –y se politiza– lo que caduca y está “atrasado”. (Dels diaris de Ricardo Piglia. Fragments publicats avui)
La novel·la des de Cervantes seria concebible com una especulació sobre la pèrdua de mons dels quals hem conservat la memòria, però on ja no residim. La novel·la, l’artefacte més capacitat per tal de dir allò que ja no hi és, és el que afirma, més o menys, Isabelle Daunais a Les Grandes disparitions. Essai sur la mémoire du roman. La novel·la com una mena d’art de la memòria quan recordar i fer memòria, precisament, ja és en desús. D’aquí mateix, de la seva pèrdua de vigència permanent, la seva llibertat i la seva capacitat de guaitar el món i la bolla. I escriure és això sempre làbil, inestable, caduc, sempre efímer i decrèpit, veïns de la ruïna. 
I de cop i volta em puja no sé què, com un rot que ve a la boca, i no. És l’aire de l’obsolescència programada que respires. Literatura: espellucar entre sobres, raïssos. Allò que fa bona part del planeta. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!