Plagueta de Bord

On és aquella Sara Arús de
la foto que em va fer en Toni Catany fa quaranta anys, quan era una joveneta de
vint-i-tres que es menjava el món i les bolles i que conserv com una relíquia
damunt aquest tocador vell? Ha! Ha! Ha! 

No sé com puc tenir tant d’humor quan
veig ben a les clares dins el mirall que no engana aquesta fesomia menjada per
les derrotes del temps que cap crema no em pot esborrar. Sort que encara em
dura un poc aquella manya que tenia per adobar les rues amb un maquillatge suau
de color d’arena, un retoc als llavis que em dibuix amb el llapis i umpl d’un
rouge rosat i, per acabar la comesa, aquells quatre cops de pinta als cabells
tenyits de fa tres dies d’un castany fosc, el meu color d’adolescent abans de
fer aquells desbarats del ros platí i dels talls i afaitats de l’època, que tot
plegat em converteix en una dama amable, educada i invisible. Això d’invisible
ja ho tenc ben col·locat d’ençà que el jovent em cedeix el seient al bus i les
placeres m’amollen un senyora Sara o un senyora Arús, que sempre m’ha sonat tan
malament, però que em deix dir sense cap problema. Avui m’he d’arreglar amb
bones perquè el doctor Joan Rovira, aquell eminent, savi i famós neuròleg de la
policlínica de la Salut, m’ha donat hora. I segurament ja em dirà els resultats
de les anàlisis. Això em posa una mica nerviosa però com que sé que no és bo
per a res m’he pres el trancón, aquella pastilla que ell em va receptar i que
m’havia d’anar tan bé en veure les orelles al llop de l’angoixa. Quina sortada
que he tengut amb el doctor Rovira! Ens coneguérem al final de la dècada dels
setanta del segle passat quan ell era un jove dedicat a la recerca i a la
lluita per la gent que tenia malaties mentals i jo era Rosaverí, una cantant prepunqui
i famosa, i vaig participar en un festival benèfic per recollir diners per a la
seva causa. Record que acabava de treure un dels meus darrers discs, Amor i pell, i vaig cantar tota una
sèrie de hits que li varen agradar molt: «Para
noia!», «Foc
negre», «Assassinar
l’amnèsia», «La
nit dels gats», o «L’inusual
tacte». Tot va lligat. Ara em ve al cap
que després d’aquest concert em va deixar el meu home, en Jordi Martí, que
tocava la guitarra electrònica, per ajuntar-se amb una mosqueta morta, na Nancy
Travelier, que era vocalista d’un grup de ranxeres, i partir cap a Mèxic amb el
nostre fill Eladi. Allò va ser un escàndol i va ocupar moltes de planes als
diaris. Tot n’anava ple: deien que jo havia fet un intent de suïcidi, que
m’havien hagut de traure de l’escenari perquè no m’aguantava de drogada que
estava, que havia sortit dels circuits musicals perquè feia una cura de
rehabilitació i què sé jo que més. I les coses foren més senzilles. M’havia
engatat les primeres setmanes com un animal, havia tengut alguna actuació
catastròfica per mor del vodka i les pastilles i, per mala sort, les actuacions
arribaven amb comptagotes. El culpable més gran era el mànager, en Xavi
Gordillo, que no cercava cap bolo perquè estava penjat d’un jove que no li feia
cas, fins que un bon dia desaparegué amb tots els doblers i ja no en tornàrem a
saber res pus. Això coincidia amb aquella campanya en què les revistes em
treien plorant, engatant-me, xisclant i em deien capbuit, drogoaddicta,
inestable, frívola, mal·leable, ambiciosa, malcarada, superficial, informal.
Record que m’insultaven amb molts de participis passats: acabada, malcriada,
descarada, enderrocada, aperduada, enfonsada, fiscalitzada, malanada,
vampiritzada i coses així. Va ser un linxament groc en tota regla. Al final uns
amics, quan em varen veure tan tirada, m’ingressaren en un sanatori de
malalties nervioses. Clar i català: un manicomi. Allò va ser un malson…o
pitjor. Em semblava que havia perdut tot el talent, em veia amb tot el cos i el
cervell esbucats. Pareixia que m’havien clavat vint anys damunt. Davall cada
ull tenia un cercle de color violeta i les rues se’m marcaven fondes per
primera vegada. M’havien sortit cabells blancs. I per afegitó els meus pares,
als quals havia ajudat en la meva època de fama, ni em venien a veure. En Jordi
va aconseguir amb influències i aprofitant-se del meu estat la custòdia de
n’Eladi i no me’l va deixar veure pus. Vivien a Ciudad de México, on la tal
Nancy era tota una estrelleta. Quan al cap de dos anys i mig de presonera entre
aquella gent que moltes de vegades m’emmalaltia en lloc de curar-me vaig afinar
l’adreça del doctor Rovira, li vaig pegar un crit de socors. Va ser com un
àngel. Ja havia acabat l’especialitat en neurologia i va poder convèncer els
meus metges que podria viure a l’exterior sota la seva supervisió. No va ser
fàcil, perquè allà dedins aquesta corporeta meva havia liderat un parell de
lluites en contra de coses que considerava injustes i estava molt mal vista per
les altures. El doctor Rovira el dia que em va poder treure i m’acompanyà al
pis de mumare, que havia quedat viuda i havia canviat el cantet cap a mi, em
recordava una de les meves cançons més famoses, «Confessió»,
i se’n sabia alguns trossos: «No som gens diferents / tu i jo, / jo i tu /
compartim obscenitats, / tendències singulars / amagades o admeses, / belles
necessitats.» Allò em va emocionar i vaig pensar que aquell àngel de la guarda
era un dels miracles de la meva vida. Mumare havia canviat molt. Em va demanar
perdó per haver-me abandonat d’aquella manera i va dir que mon pare no li
deixava fer altra cosa. Sempre havia estat una dona aporugada pel masclisme
clàssic de mon pare. La vaig creure. Em va costar un poc trobar feina, però un
dia unes amigues de joventut del barri em digueren que hi havia una perruqueria
que necessitava algú per fer manicures. M’agafaren i a poc a poc i amb molt
d’esforç i dedicació vaig arribar a ser oficiala. Quan ja estava estabilitzada
i tenia uns doblers estalviats vaig intentar parlar amb en Jordi i dir-li que
aniria a veure el meu fill Eladi. Em va respondre que era impossible. Li havia
contat que la seva mare era morta. Allò també em va fer molt de mal i va
coincidir amb l’empitjorament de l’afecció asmàtica de mumare, que la va deixar
prostrada durant un any al llit fins que va morir. Ai, aquest capet meu, no
s’atura de volar! Em pensava que a aquesta edat ja s’hauria refredat, però
m’escalf amb qualsevol detall, amb qualsevol mot, amb un perfum, amb un no-res.
Potser això és conseqüència d’aquestes maldecapades que tenc. M’he posat un
vestit jaqueta color xampany amb una brusa blanca i les arracades amb dues
perles copejades. No sé si vaig massa mudada per anar al metge. Em mir davant
la lluna del guarda-roba. Em peguen ganes de plorar. On és aquella cintura de
gerricó? Em sent grassa, vella, bigalot. Emperò he d’agafar coratge perquè el
doctor Rovira em va aconsellar que no havia de deixar-me dur pel nigul negre ni
les idees dolentes. Avui sabré el resultat de les anàlisis neurològiques. I si
m’hagués tornat a pegar allò que em diagnosticaren al manicomi? Tornem-hi
torna-hi: les idees negres. Agaf un taxi. Vaig molt bé de temps. A la clínica
em duen a una sala tota blanca on hi ha una senyora més gran que jo amb una
al·lota rossa i molt esblanqueïda. Ens saludam. Em pos a mirar un Hola. Aquestes clíniques cares són
puntuals. No em fan esperar gaire. El doctor Rovira em saluda amb un somriure
obert. També ha tornat un poc blanc de cabells. Em fa molt de cas i em tracta
com si fos una gran dama. Senyora Arús, fins aquest mateix matí creia que vostè
havia començat una malaltia d’Alzheimer. Però els resultats d’ahir són
totalment negatius. La tractarem per aquest principi de depressió que sempre la
persegueix. No, no es preocupi. No caldrà internar-la. No sé si se’n tem, però
li dedic el somriure més feliç que he fet en molt de temps mentre li don les
gràcies amb tota l’ànima.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina ” del Diario de Mallorca el dia 13 de febrer de MMXI]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!