Plagueta de Bord

Montserrateta té set anys, son pare fa feina
de cambrer a un hotel de Lés i sa mare despatxa a una botiga de suvenirs
aranesos. Viuen a una masia situada en un turó des d’on es domina el poble amb
les seves teulades de pissarra negra dins aquell amfiteatre de prats i boscos
muntanyencs.

Des de la seva habitació Montserrateta veu i sent l’aigua del riu
Garona que va molt ple amb les darreres pluges. I Montserrateta té dos tresors.
Un ós de peluix petit, marró, grassonet amb els ulls, el morro i els llavis
negres que es diu Sipeg, i sempre l’acompanya, i un diari íntim on hi escriu
tot allò que se li ocorr. Si miram per damunt la petita esquena i els llargs
cabells castanys de Montserrateta, aquest capaltard tempestuós de finals
d’octubre, veurem allò que escriu: «Tota la nit se sent el gemec del riu sota
del llit com si fos un gemec de la terra i s’ho hagués d’endur tot arrossegat,
com si tot hagués de fugir amb l’aigua. I no. El poble queda i només l’aigua
fuig amagada. Entra llisa i surt boja de bromera per l’estona que ha hagut de
viure a les fosques. Com si hagués tingut por de quedar-se tancada. L’óssa
Havla sí que devia tenir por, molta de por, una animalada de por, quan va
sentir el guirigall d’aquella batuda de caçadors armats amb els gossos que
lladraven a les totes. L’óssa Havla no entenia perquè els senglars havien sortit
a l’escapada en totes direccions. He vist al telenotícies el caçador que
mostrava les esgarrinxades com un trofeu de guerra i explicava molt orgullós la
seva versió: l’óssa el va atacar i, a ell, accidentalment, se li va disparar
l’arma. Què diria l’óssa Havla? Va veure un home amb actitud bel·ligerant que
se li acostava amb una escopeta. I es va defensar. Jo només sé jugar. No és
veritat, amic Sipeg, que tu i jo sabem jugar a trepitjar-nos les ombres, a
inventar-nos noms, a somniar estrelles sembrades? Per què no diu ningú que els
caçadors aranesos entre d’altres van acabar amb tota la població d’óssos d’aquí
ja fa uns quants anys? Basta de paraules. Un gest. Som-hi!» El pare fa feina
fins molt tard aquest dijous i la mare ha anat a comprar al supermercat. Montserrateta
es posa les botes d’aigua, l’anorak, agafa una capsa gran de llumins que té
amagada i el seu ós Sipeg. Escriu una nota: «Mare, he anat a fer una volta amb
el Sipeg.» i la deixa damunt la taula de la cuina. Fa un dia fosc amb uns
núvols baixos amb els ventres negres. Camina caminaràs Montserrateta s’afica
dins el bosc. Puja que pujaràs Montserrateta camina damunt la terra humida amb
les capçades dels arbres que li fan de cobricel. La claror ha partit quasi
sense que Montserrateta se n’adoni. L’aire és ple dels diàlegs dels ocells i
les ocelles que es diuen coses. Montserrateta s’atura i encén un llumí.
L’escena que veu la deixa meravellada: mil i un ocells i ocelles sopen, canten
i se’n van a dormir dins els seus nius de tota casta i condició amb un xivarri
musical i encantador. Un rossinyol se li acosta i li deixa una miqueta de pa
damunt els llavis. Montserrateta se la menja. Té un gust dolç. Quan s’apaga el
llumí torna la negra nit i un silenci de cada vegada més fort i tenebrós.
Montserrateta comença a mormolar, primer fluixet i després de cada vegada més
fort: Hvala, Hvala, Hvala!, on ets? Camina caminaràs, puja que pujaràs,
Montserrateta se sent tapada per l’ombra negra i encén un altre llumí: El bosc
s’omple de resplendors carbassa i darrera unes mates apareix immensa,
magestuosa i tranquil·la l’óssa Hvala que just arribar davant Montserrateta
s’asseu lentament i li dóna una urpa. Montserrateta li agafa i li acarona.
Després li presenta Silpeg. L’endemà matí els pares de Montserrateta amb un
grups de gent de Lés els trobaren i quedaren bocabadats, esmaperduts i
cervelltrèmols: L’óssa Hvala bressolava Montserrateta i Sipeg com si fossin dos
cadells. I amb els óssos no extingits fora del punt de mira de cap arma i amb
el lobby de caçadors civilitzat i amb el programa Life europeu fet ens vegem al
cel tots plegats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!