7 de febrer de 2011
Sense categoria
3 comentaris

sangtraït

Crec que ha estat una bafarada de flor de violer
blanca, aquella olor tan especial entre aromàtica i sagrada que perfumà totes
les vacacions de Pasqua de la meva infantesa, la que m’ha reviscolat de cop
perquè m’ha fet viatjar a l’hotelet de Lluc Alcari en què passàrem, na
Magdalena i jo, un dels caps de setmana llargs més tranquils, divertits i
encantadors d’aquests darrers temps.

Aquella dona em donava tanta de pau en una
època en què la guerra semblava que s’hagués apoderat de tota la meva
existència. Havíem quedat que ens veuríem al seu piset just aferrat a
l’església i el convent de Santa Clara, des d’on es dominava aquella vànova de
teulades del barri antic presidides per les punxes del gòtic catedralici i la
gran rosassa que es perdia cap a l’esquerra damunt l’horitzó marí de la badia
de Palma i cap a la dreta fins al mur de muntanyes de la serra. La rosassa, ai
las, la rossassa! No perdia calada per dir-te quan menys ho esperaves,
Magdalena, que era com una gran boca sense dents, com la teva, sol enmig de les
cuixes tremoloses on m’agradava perdre’m percaçant el teu mil fulls ardent. I
tu et feies l’enfadada i em deies : porcot, porcot! Només et manca grufar. I jo
em posava a rugir com un lleó rampant. El darrer cop, just arribat allà dalt
d’aquell niu amb el cor que m’anava a tota i el panteix en punt, na Magdalena
començà a fer-me  un boca a boca que
m’hauria retingut per sempre més dins els seus braços protectors i devora
aquelles mamelles grosses i confortables on  moltes de vegades em condormia
amb el cap ple de quimeres. Venga, no pardalegis! He dit a l’hotel que
arribaríem abans de la posta de sol. Vull passar tres postes de sol com a mínim
amb tu. T’enyorava tant! I quan deies això em pegaves una d’aquelles mossegades
delicioses al coll com si em volguessis xuclar la jugular i beure’m tota la
sang. Ara no et veig però sé que vindràs, estic ben segur que vindràs. Ara
domina com a reina i senyora na Marta, la matriarca, la mare dels meus tres
fills, na Joana, en Fèlix i na Beatriu, que també reben la gent amb aquella
senzillesa i simpatia que els vaig ensenyar de sempre. Na Marta, la trob massa
artificial. Des que la vaig conèixer va tenir aquest posat. Record que quan
festejàvem ja es feia l’estreta com si jo fos el violador de son Gotleu. No
vull fer Pasqua abans del Ram, em va dir, quan li vaig proposar que passàssim
dos dies plegats a ca uns amics de la Colònia de sant Jordi. El consum
d’estrangeres va calmar les meves ànsies sexuals amb els efectes col·laterals
d’un onanisme discret. Els prostíbuls no han estat mai el meu fort. Però a na
Marta l’estimava.  L’estimava, com un ingenu perquè em mirava com si
s’acubàs amb aquells ulls d’un verd blavós i jo l’estrenyia fort per aquella cintura
de gerricó. L’estimava, perquè em sabia entendre les cabòries de muntar uns
hivernacles per cultivar plantes i fer flors a la finca del padrí que els pares
em donaven. L’estimava, perquè m’ordenava la vida i no em deixava anar de les
meves, perquè em sabia entendre fins en les meves excentricitats més
enlairades. Na Marta va estar al meu costat tots els anys difícils, quan bastírem
amb esforç i molta de dedicació aquella primera empresa, Jardins d’Alba S. L.
Ella era la que controlava tota la part de gestió i de comptabilitat i em
deixava a lloure perquè pogués importar plantes tropicals, fer proves amb
conreus de roses rares, recerques amb diverses varietats de clavells,
creuaments genètics de tota casta amb molts de fracassos entremig. Va ser quan
arribaren els nins, que na Marta va canviar. Com si l’haguessin girada de
dedins a defora com una calça, va esdevenir una altra. Ho sabia, però no ho
volia reconèixer. Com si tota la seva estratègia hagués estat ser mare. Em vaig
convertir en una peça secundària del seu món, un apèndix sense importància. Va
deixar la feina, sempre era a casa i a poc a poc es va crear un mur invisible
en la nostra relació, com si la meva persona ja hagués acomplert la seva missió
en aquesta vida. El que em marcà més va ser quan va decidir, al cap d’uns mesos
del naixement de la tercera, Beatriu, que es canviava d’habitació. I ja no va
tornar pus. No podia consentir allò i una nit vaig anar a la seva cambra i
malgrat que ella no ho volia de cap manera la vaig boixar. I va quedar
embarassada un altre cop. I va tornar a ser feliç. Però el nin que duia dedins
als sis mesos va morir i ella va haver de convertir-se en una tomba viva durant
tres mesos perquè els metges deien que no era possible fer-li cap cesària. Aquí
va ser quan na Marta va decidir que no em tocaria pus mai més. Ara, quan apareixes
tu, Magdalena, damunt els teus talons d’agulla, amb un vestit jaqueta gris
marengo i unes ulleres de sol grana que et treus quan t’acostes a saludar na
Marta, tothom calla i us deixen totes soles. M’he fixat que na Marta, que
sempre ha estat una gran observadora, t’havia afinat quan t’acostaves des del
fons del tanatori i t’havia radiografiat de dalt a baix, com si intentàs, a més
de saber com era el teu vestit, descobrir el teu interior. Us heu fet dues
besades i na Marta t’ha acompanyat fins al meu taüt obert i enrevoltat de
muntanyes de flors. La sent que et xiuxiueja just als meus peus: Moltes de
gràcies, Magdalena, per tot quant has fet per nosaltres. Ja saps com era
d’esburbat n’Aleix, un despistadot, i segurament es va oblidar de prendre les
pastilles del cor. El metge ja li ho havia dit. Són qüestió de vida o mort!
Però ell, ja el coneixies, se’n reia com un nin polissó. Sí, però no parlen per
mi. Estic segur que les llàgrimes que et degoten per les galtes, Magdalena, no
són de tristesa sinó de ràbia perquè no et recordares de dir-me després
d’aquella posta de sol dins l’horitzó del mar, després d’aquell sopar amb
espelmes quan tot el cel era d’un vermell hemoglobínic i jo et comentava que
demà faria molt de vent, que m’havia de prendre el midixil. I si t’he de dir la
veritat, crec que va bastar arribar a Lluc Alcari perquè em sentís a pler.
Passejàvem agafats de la mà pel camí dels pintors fins als Còdols, ens besàvem
i ens perseguíem com si fóssim dos adolescents, era tan feliç en aquelles
boixades amb tota casta de fregues i perfums i jocs que t’inventaves perquè no
hi hagués mai cap repetició, era tan feliç al teu costat quan m’explicaves els
teus somnis tots plens de personatges tèrbols de novel·la negra amb corrupcions
i assassinats a voler, era tan feliç allà, que em vaig oblidar cada dia de les
pastilles i de qui les va parir. L’espectacle no és bo. Mira-les, de dues
n’hauria pogut fer una. En aquest instant us agafau una a l’altra per la
cintura fent un cos únic com si m’haguéssiu sentit. Contínuament hi ha
interrupcions de persones noves, familiars, amics, coneguts, saludats i veig de
tant en tant algun enemic miserable que deu voler comprovar si he fet el qüec
de bon de veres. Na Marta t’ha deixat, Magdalena, i tu em mires de darrere les
ulleres de sol amb els vidres ben negres. Ja sé que no em veus ara i aquí, sinó
que rememores els dies i les nits de Lluc Alcari, els dies i les nits del piset
del carrer Fenollar. Sé que lluites contra la dispersió dels records i els vols
estotjar ben profundament en la teva memòria perquè no es perdin. No et vols
trobar com jo quan et vaig contar que intentava recordar la imatge esborrada de
la meva teta, na Bel Maria, que quan vaig fer la primera comunió, a deu anys,
que semblaven catorze, em va dir que no tenia doblers per un regal. I em va dur
a la seva cambra que era damunt la sala de cals padrins, la va tancar amb clau
i amb una infinita dolcesa em va fer una palla a la cubana entre les seves
mamelles, encara ben turgents, que he repetit moltes de vegades amb tu a la
seva salut! I no me’n recordava si na Bel Maria era rossa o morena. Només em
venien els seus pits inflats enrevoltant el meu pardal. I quan ho vaig demanar
a mumare tampoc no va tenir memòria per dir el color dels seus cabells. Quines
idees que m’ocorren en aquests moments! Tu, Magdalena, em deies fa poc una cosa
així: l’oblit no és un simple accident, una fallida que es pot reparar en un
tres i no res en el metall de la memòria incorruptible, sinó un oceà que a poc
a poc recobreix les nostres vides i en el qual els pocs records que ens queden
no són més que un petit arxipèlag d’illots. Saps que en tenies, de raó. Estic
content perquè encara em queden, a més  a més de la força magnètica de la
teva carnadura, un bon gruix de paraules que m’has deixat surant en aquest oceà
de desmemòria involuntària. Na Marta ja diu i ordena que tothom es col·loqui en
els seus llocs. Mossèn Jaume Berlany ha de dir les meves exèquies. Quan em vaig
morir a l’hotel de Lluc Alcari tu, Magdalena, tingueres tots els gests de
noblesa d’ànima que també m’havien fet estimar-te tants d’anys. Avisares na Marta
amb la delicadesa d’una gran dama, li digueres que a l’hotel no dirien res i
que una ambulància duria el meu cos a la clínica Vistamar, on ja havies parlat
amb el meu metge, i tot s’arreglaria amb discreció. Li afegires, Magdalena, que
l’única cosa que jo t’havia demanat sempre era que em vetlassin dos dies sencers
i que no em cremassin. Ho duia molt per socarrat, afegires, sense témer-te que
al·ludies a la incineració. Mossèn Jaume ja ha començat a resar. Tothom és al
seu lloc, fins i tot jo, que m’ho mir del bagul estant amb una pau infinita.


[aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 6 de febrer de MMXI]

 

 

  1.  M´escarrufa Biel, llegir es teu article, i trobar tantes, tantissimes similituts amb jo. Me coneixes, pero ara no te diré qui som. No t´ ho diré mai, creg.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!