Plagueta de Bord

@font-face {
font-family: “Times”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 0.0001pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }p.MsoBodyText2, li.MsoBodyText2, div.MsoBodyText2 { margin: 0cm 0cm 6pt; line-height: 200%; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }span.Textodecuerpo2Car { }div.Section1 { page: Section1; }

No t’ha passat mai, cop en
sec despertar-te enmig de la nit i no saber on ets, i obrir molt els ulls dins
la fosca pintada de clarorineues fosforescents del despertador electrònic o del
llum verd de control del televisor, mentre sents que algun animal, una fura
rabiosa i lenta, et rebosteja dins els budells amb un dolor net que creix a poc
a poc com una inundació incessant?

O et dius amb veu baixa que tot això no és més
que un malson del qual acabes de despertar i que ell, n’Andreu, encara és allà,
tan viu com quan ballava a Tito’s amb el seu estil epilèptic «Love will tear us
apart» de The Joy Division, i tu el miraves de la meitat de l’escala vora
l’escenari i sabies, perquè t’ho havia dit feia quasi una hora, la pena que
duia dedins, el secret senzill i fondo que el turmentava. M’agrada haver
començat així aquesta carta que t’escric per intentar que aquest sofriment, que
em fa un maler seguit seguit, s’aturi sense témer-me’n i pugui començar a
pensar on som, què ha passat, com em trob, quines destruccions irreversibles
has produït en els meus sentiments, què m’has deixat després de la teva partida
sense avisar, tan inesperada com la meva llarga ceguesa.

Crec que no et vaig saber veure
mai, Andreu, i em vaig avesar a tu amb la facilitat de la inconsciència que em
feia estimar-te com si l’espai que creaves entre nosaltres formàs part del
procés d’aproximació, amb una altra de les teves habilitats que em tenien
enlluernada sense remei. Com menjar-te les ungles fins que et deixaves els dits
en carn viva. Encara que no tengui vint-i-cinc anys, deies que t’agradaven les
dones fetes, puc assegurar amb una exactitud extrema que m’estim més el temps
que precedeix l’amor que l’amor mateix. No t’ho vaig confessar, encara que un
parell de vegades em vaig haver de mossegar la llengua, perquè sabia que
qualsevol intent d’anomenar els moviments que em duien cap al teu redol,
m’abocava a una situació tan arriscada que tenia una porada de perdre’t. Sabies
agafar al vol una inflexió de veu que amagàs la possibilitat d’un compromís
inexistent, d’unes obligacions no pactades, d’un intercanvi d’ofrenes en què
les regles dels donadors no quedaven gens clares ni per a ells mateixos. Hi
havia una espècie de llenguatge xifrat que em permetia trobar-te quan eres més
enfora i que malgrat que fos tan tènue com invisible em creava uns lligams
plens de certituds com si em sentís fermada als teus batecs espessos, navegant
en la teva respiració més densa.

Tenc un encàrrec que
t’hauria agradat una cosa de no dir: fer una escenografia natural, al meu gust,
per a un milionari que coneix aquell llibret que m’ajudares a escriure: De les il·lusions censurades en el paisatge
d’un jardí.

He començat a dibuixar el
laberint de putxets postissos, de caminois i dreceres nous de trinca, de llacs,
d’aigües pantanoses per un cantó i ufanes per l’altre, de pavellons per anar-hi
a llegir, a pensar, a estimar, de fondals i d’horitzons artificials… Sé que
havíem discutit amb vehemència sobre la vida desordenada que duies i m’havies
fet fer el mateix paper de la dolenta que ha d’amollar les coses desagradables
i que ha de descriure una visita guiada a la ferida. A la ferida que et negaves
a mostrar-me, a donar-me, a guarir-te, quan, si hagués pogut aixecar el vel que
la tapava, que et tapava, potser hauria entrevist l’única possibilitat d’aturar
l’irremeiable. No ho sé.

Havíem parlat d’en Jordi,
aquell amic teu que triangulava la nostra relació i la convertia en un
carnatge. Volies i dolies, crec que va ser llavors quan vaig començar a
entendre-ho, però com que decidia que no m’interessàs, com que s’interferia amb
totes les meves estratègies amoroses, m’ho vaig treure del cap amb una
manotada. Però no podia negar l’evidència d’una amistat teva amb en Jordi que
ens separava i que tu no volies reconèixer ni d’enfora. En la negació hi havia
la veritat. Però tampoc no ho vaig voler saber. Després ens calmàrem a poc a
poc parlant de jardins. Has de produir una sensació de petitor en les coses
grans i de grandària en les petites, has d’amagar certs objectes i fer que
d’altres siguin ben visibles, d’aquesta manera el passejador, que creurà haver
vist i explorat tot el jardí, descobrirà de sobte, rere un revolt de canyes
tremoloses, un espai immens i buit, o, en un canvi imprevist de perspectiva,
prendrà una miniatura per un precipici perillós. Deies aquestes frases i d’una
forma transparent em mostraves la cartografia de la teva ànima. Tampoc no ho
vaig saber escoltar. Només ho interpretava amb la literalitat de les paraules i
m’imaginava dirigint l’equip que em feia els puigs, els llacs, les glorietes,
els camins, que em duien les coses, les pedres, les terres, les plantes, els
noms. Quan facis el projecte, has de dedicar un epígraf al sensacionari, un
mostrari de sensacions, és el més essencial.

Què significa haver viscut
tot això, després d’haver dit, o escrit, que ho has vist? No ha baixat el
sofriment amb aquesta feina de confegir mots, emperò em sent dins una casta
nova de combat, d’odissea inimaginable abans: la lucidesa del vençut. Andreu,
triares la sortida més convulsa, la portada de tota la vida. Quan et desferen
la corda del coll, en Jordi em digué que duies els auriculars posats i sonava
«Atrocity exhibition» tot el temps.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!