RELAT DE «TENS MORT»

PROFECIA DE CORRETJOLES

Els lligams de sang poden esdevenir sobtadament irreparables.

Thomas Bernhard

Quan sortires, Sito, de l’estora mecànica de la quarta plana de l’aeroport de Palma i arribares a les màquines per pagar el dia i mig d’aparcament (havies partit dijous dematí i avui era divendres vespre, pensares per aclarir-te dins la confusió d’aquella setmana en què havies fet tres viatges a Barcelona), recordares que Jordi Gomis et digué una frase que et quedà incrustada enmig del front: «Cal anar molt amb compte als pàrquings, especialment als de l’aeroport. Fan molt bo de treure una pistola.»


 Sito, un calfred t’enravenà els pèls del clatell i mirares per totes bandes. Estranyament, no hi havia ningú. Uns talons d’agulla s’acostaven. Cercares la targeta dins aquella cartera a punt d’esclatar, infructuosament. Rebostejares dins totes les butxaques de l’americana i el pantaló de dolce & gabbana gris amb una espina finíssima negra. Sortien tota casta de coses: un paquet de klínex, un encenedor, uns ducados, una llibreta de notes, el mòbil, una cinta blava (d’on era?), uns caramels de l’avió, uns euros, un bolígraf de l’hotel Colón. Et regirà la veu amb un to burleta d’un home, que era el primer de la cua d’unes deu persones que duies darrera. Agafares la maleteta, la cartera i partires de quatres. Escanejares el personal (dues hostesses xineses, un matrimoni, tres empresaris, un monjo i una parella d’enamorats joves). No t’havies de deixar envair per la paranoia.




Et dirigires al lloc comú dels baldats. Ja el coneixies d’altres vegades: espaiós i solitari. Just quan tancaves la porta sonà el mòbil. Era Maria Eva. No li podies contestar. No li volies contestar. Allò tan horrorós t’ho va dir a Son Sureny. Maria Eva t’ho va dir allà mateix on us ho havíeu fet la primera vegada, on et despullà entremig dels blats i els ametlerars carregats d’ametlons; on et va descobrir xucladors i bufadors, fondals i abismes de carn ardorosa; on xisclàreu i alenàreu espès entre piuladisses d’ocells. I Maria Eva, tota nua, va quedar vestida de corretjoles rosades. Allà mateix una altra Maria Eva exhausta, deu anys més vella, et deia: «Estic farta de tu, Sito, em vaig lligar un home llibertari i alegre, ara t’has convertit en un conformista avorridot, en un venut. Em fas oi! S’han acabat les corretjoles!»



A la fi! Entre dos bitllets de cinc-cents euros havies trobat la puta targeta. Aquell gran hall tornava estar desert. La puta targeta sortia de la màquina i sonava el mòbil. Fent un estúpid joc de mans entre targeta i mòbil aquest et caigué en terra i es va fer tres bocins. Flastomares mentre en recollies els trossos. Intentares muntar-los: no s’avenien ni s’encontraven. La pila estava trencada. Segur que sabies la persona que et telefonava. Jaume Serrano, histèric d’esperar. Que esperi. El carregament de diamants que he passat bé val un mal de ventre. I els contractes de les urbanitzacions. Partires cap a l’interior d’aquella planta plena de milers de cotxes.


El cap et feia mal. Anaves tan directe a les màquines de l’entrada quan saberes que allà hi havies aparcat els dos primers viatges. I aquest? On deixares ahir el bmw? No et recordaves arribant a l’aeroport després que Maria Eva t’havia dit que no et volia veure pus mai més. Només et perseguia aquella cara de Maria Eva plena de repugnància cap a tu, com si miràs un porc. Feres tres vegades, sense èxit, les cinc primeres fileres de l’aparcament. Decidires que t’haurien robat aquell esportiu nou que gastaves.


 No va ser fins que ja estaves molt cansat i no sabies cap a on tirar que veieres el canó amb silenciador de l’arma. I abans que poguessis fer res, Sito, la bala et robà la vida molt aviat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *