31 de gener de 2011
Sense categoria
3 comentaris

records de futur

@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }
Només una delicadesa extrema
podria intentar reflectir algunes de les pàgines viscudes per una dona singular
que va deixar tota una col·lecció de sismogrames de la seva mirada en aquelles
teles desordenades, en les carpetes de totes les mides plenes de gravats, en
plaguetes descolorides de tan tocades,  en un munter caòtic de papers
diversos dins caixes de cartó que, gràcies a les pietoses mans d’una neboda
seva d’enfora, Bàrbara Arrieta, s’havien pogut conservar i que ara eren aquí,
dins aquestes golfes una mica tenebroses del convent de les Melisses de Ciutat,
perquè els miri, els classifiqui, els catalogui, els documenti i n’extregui una
teringa de paraules que puguin dibuixar l’itinerari d’aquell ésser tan especial
que només vaig conèixer per les contarelles de mumare, una de les seves
companyes corals d’institut durant l’adolescència, que l’estimava amb aquella
passió inclassificable que tenen les amistat tendres i fondes de la joventut on
entregues totes les ignorades capacitats de contacte, tota la solitud immensa
que vols compartir per sempre.

[Imatge: Mateu Coll]
No sé gairebé com vaig acceptar aquella feina.
Potser la insistència de la meva cosina Felícia Samsó, la qual quan començava a
posar en marxa la seva maquinària verbal plena de revolts i seduccions ja em
convencia que tenia la partida perduda, va ser la que em donà la darrera
empenta perquè digues sí a aquella empresa atzarosa i aventurera, una feina
nova que podria haver acabat en un fracàs complet. No hi ha més secret per
endreçar aquest caos que la disciplina, l’estudi, i el sentit comú, i a tu et
sobren totes aquestes qualitats. Amb aquesta frase va donar per acabada la
discussió i afegí que ella em faria de sparring per a tots aquells moments de
mollor que segurament havia de trobar en la meva recerca. Amb aquestes
condicions vaig dir que ho intentaria però que no podia assegurar res. Res.
Encara record la mirada de complicitat i d’agraïment de na Bàrbara, que
semblava que feia un alè quan m’alabava el coratge d’enfrontar-me amb aquell
munt de relíquies d’una vida. No volia dorar la píndola i en el dinar a La
Roqueta en què signàrem el contracte verbal vaig tornar a parlar en un exercici
de sinceritat poc corrent en mi dels dubtes sobre arribar a copsar la
complexitat d’aquella dona que havia fet de tot: pintar, escriure, viure amb
homes, viatjar i, finalment, retornar a Mallorca. He demanat a una bruixa amiga
meva que em trobi l’herba de seguissets i faré una bevenda màgica perquè hagis
de seguir una bona temporada les empremtes de Maria Abrínia quasi sense
témer-te’n, deia Felícia mentre assaboria aquell arròs a banda deliciós. Tu ets
alhora un historiador de l’art i un escriptor. Què més vols per posar-te a
sedassar tot aquest garbuix? No em deies no fa gaire que no estaves d’acord amb
les fronteres artificials i artificioses dels gèneres? En l’actual moment
històric de la representació occidental, document i ficció no s’exclouen, ans
al contrari, convergeixen. La gent que manté la separació són els que fan pudor
de bolles, de vellor: els obsolets. Et mirava com l’ocell mira la serp:
hipnotitzat. Pegava una altra cullerada d’arròs, sentia aquell saborino de peix
i de mar, experimentava el gust per tota la boca i no podia deixar de donar-te
la raó perquè allò que deies ho pensava i ho havia defensat davant els
dinosaures de la facultat que en nom de la ciència i de l’acadèmia no volien
trobar dreceres novelles. Quan en la primera visita a les golfes de les
Melisses havia pogut pegar una mirada a alguns quadres i vaig veure els títols
escrits amb una depurada cal·ligrafia anglesa damunt una etiqueta blanca en la
part posterior de la tela, amb la signatura senzillíssima de Maria Abrínia, vaig
quedar flipat: Rou de sol, Pètals de sabó fluix, Autobiografia sense
esdeveniments, Popurri de contaminació, Interlocutor inexistent, Perfum
d’exactesa, Paleta d’imprecisions, Fita inútil, Centella tudada… Com era que
m’havien quedat gravats tants de noms dels quals només havia pres petites notes
a la moleskine amb la rapidesa d’aquell que no vol ser vist? La meva cosina
Felícia, mentre fruïa amb una Tatin que era tota de poma de color d’albercoc,
no s’aturava de fer-se la doctora entre la mirada bondadosa i serena de na
Bàrbara, que bevia a glopets una infusió de camamil·la, i jo que havia demanat
unes herbes seques per espassar-me els nervis que em feien ballar la panxa: el
millor gest artístic contemporani és aquell que desorienta les identitats, que
mescla, que combina, que munta plegats elements molt heterogenis. Aquella nit
no vaig dormir bé. No puc recordar els somnis que em feren fer un manyoc amb
els llençols, però quan em vaig despertar sabia que allà dedins, dins les rues
del cobertor que semblava que sortia del cul d’una gallina, hi havia moltes de
les històries de mumare sobre Maria Abrínia, que, embullades i boiroses com
estaven, s’havien trenat amb les invencions més desbaratades que el meu cervell
havia teixit amb els elements que na Bàrbara i na Felícia m’havien donat 
durant aquell dia que havien fet servir per convèncer-me que allò seria una
feina bona i agradable que em donaria moltes de satisfaccions. Em venia al cap
un quadre amb una nedadora que es llançava des d’un trampolí amb una expressió
tan estranya com vulnerable. Mumare m’havia contat que na Carme Puerto era la
campiona de Balears d’un parell d’especialitats, entre les quals destacaven els
bots aeris, artístics i mortals des del trampolí del Club Nàutic Palma, situat
a una alçada d’uns quinze metres. La sent com si fos ara: és una dona angèlica.
Quan pren fua per botar és com si s’enlairàs dins un cel en què no hi ha gravetat
i on pot fer les cucaveles que la seva imaginació vulgui dibuixar. Cada salt és
un poema. Na Maria Abrínia va quedar fascinada per la Puerto i va fer una mala
fi d’apunts dels seus ullastres esbrancats. També li va demanar que fes de
model per tota una sèrie d’estudis de Venus que s’exposaren a les galeries
Costa i foren molt criticats. Quan ho comentava a na Felícia em va amollar: ta
mareta, que en pau descansi, era molt d’un altra època, molt educada i
discreta, i no es va atrevir a dir-te que na Carme i na Maria eren amants. Va
ser un escàndol a la Palma del anys quaranta amb tota la grisor pudenta i la
misèria moral de la dictadura franquista veure aquelles dones felices  que, segons deien les males llengües,
havien fet un pacte amb el diable. Després cop en sec na Maria Abrínia es va
casar amb un pintor de marines més jove que ella i molt reconegut dins la
societat local. Comprèn des d’un principi que li caldrà compartir el llit amb
els terrors nocturns d’un adolescent gran molt traumatitzat per la guerra, amb
una mala fi d’amigots jugadors i gatons que deixen la casa feta un crist; quan
quedi embarassada haurà d’acceptar que la seva pintera i el seu amor propi restaran
de banda i serà una esposa i criada per a tot. Sí, record que mumare també m’ho
deia: Saps quantes hores del dia s’han de dedicar a la cuina, a la bugada, a
fer dissabte, a fer llits, a escurar greixoneres greixoses i netejar llocs
comuns amb llexiuet i puny? I haver d’anar a fer la compra i organitzar tota la
casa amb un home que només pinta marines horribles i repetides i beu com un
xot? De totes formes era una dona arromangada i també trobava temps per pintar
millor que mai a l’habitació pròpia. Fins que un dia cau d’una escala mentre
dóna oli a les bigues sempentejada pel marit gat i perd la criatura. Llavors el
deixa, parteix cap a París i descobreix aquelles clarors penetrants i
enamoradores, el perfum de flors que sura pels carrers del Barri Llatí, una
sentor de violetes als Jardins de Luxemburg, aquelles suggestions i vibracions
de l’aire vora el Sena que es feien de cada vegada més intenses mentre el dia
agonitzava, hemorràgic, davant els seus ulls. I és a París on Maria Abrínia pot
desenvolupar l’extensió sencera del seu talent. Amb un llenguatge ric i dens
dóna a llegir, i també a tocar, textures i matèries, evocacions del color
úniques, el riu Sena i el cel de l’île de Saint Louis amb matisos infinits.
Quasi tota aquesta obra s’ha perdut. Crec que una gran part se la va quedar el
seu marxant, un lladre grecofrancès, Iannis Fontenay, que li pagava una misèria
per cada quadre. Crec que s’han salvat plaguetes d’aquarel·les i algunes còpies
que va fer al Louvre dels seus mestres estimats: Watteau, Goya, Lleonard,
Giorgione, Bonnard.  Per Maria Abrínia tot era pintura: un desconegut
malcarat, una palangana plena de llimones, un paisatge pobre de Pigalle, el
reflex del sol en uns vidres al capaltard. Però el que no et va dir ta mare és
que va tenir molts d’amors. Va viatjar per tot Europa. Va exposar a Roma, a
Berlín, a Viena, a Londres. Ho va viure tot. Ho va experimentar tot. Ho va
tudar tot. I va agafar un mal dolent. Quan es va sentir molt atabacada va tornar
a Mallorca. I no la va voler  ningú. La família no la va acceptar. Era una
dona de la vida. Sí, de la vida. Però les monges Melisses l’acolliren i la
cuidaren. Per això els va deixar tot quant tenia. Na Bàrbara t’ho va contar
quan ja estàveu a punt se separar-vos: la Mare superiora, Sor Maria Egipcíaca,
em va contar que va morir dolçament pensant en formes i colors. Les monges
l’escoltaven com si resàs i ella repetia: terra de Siena, ultramar; terebentè
de Venècia, oli de clavell i de càrtam; tela de lli, vernís a l’ambre groc,
etc. A quina hora vendràs dissabte?, em demanava na Bàrbara amb amabilitat. Si
et sembla bé seré al convent a les onze. He de partir, estic content. Des
d’avui cercaré la veritat de na Maria Abrínia. I això vol dir que per
acostar-m’hi he d’inventar un llenguatge, just aquest que he començat amb gust,
amb por i amb il·lusió. Hi ha tot un continent negre per descobrir.

@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }p { margin: 0cm 0cm 0.0001pt; font-size: 10pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }

Partesc. Un univers m’espera.  Avui vespre
continuaré.

 

[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el dia 30 de geners de MMXI]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!