Plagueta de Bord

Començ aquestes línies asseguda a una taula de
marbre del cafè Líric de Palma, davall la llum càlida d’aquest hivern suau i
sucós com un fruit de tardor, amb l’oloreta tropical de l’aroma que surt del
cafè amb llet que fumeja i el color daurat d’una ensaïmada que devoraré mentre
pens en aquelles arribades llunyanes de Barcelona al moll de la Riba amb un
vaixell de la Transmediterránea, quan estudiava Filosofia i Lletres a la
Central i m’havia enamorat com l’adolescent que encara era d’en Bartomeu
Ferrer, un estudiant de Sóller que feia el darrer curs de medicina, i em sentia
tan feliç com la meva homònima protagonista de la novel·la Bonjour tristesse quan agafa una grapada d’arena a la petita cala
de la vil·la blanca sobre el mar de la Côte d’Azur, l’amolla a poc a poc entre
els dits, i decideix que la vida i el temps passen per damunt el camí triomfal
de la felicitat.

No vaig saber conjugar mai el sentit de la festa i el de la
vanitat de totes les coses, per això el festeig amb en Bartomeu va anar adornat
amb tots els llocs comuns d’aquella època, de l’estiu del 69, i ni ell ni jo
vàrem saber trencar-los: sortíem sempre en colla, estàvem molt vigilats pels
pares, ballàvem d’aferrat però quasi no ens tocàvem, ens rebolcàvem d’amagat darrere
les mates i fèiem de les besades la vàlvula d’escapament de tanta repressió,
anàvem a missa, fumàvem en secret i només podíem sortir fins a mitjanit;
aquests són qualcuns del trets més essencials que em vénen al cap, però a més a
més cal afegir-hi una manca absoluta de sentiment de revolta que jo havia vist
a moltes de les meves companyes de Barcelona i, des de la meva perspectiva
mallorquina, havia classificat de perversitat infinita. L’ensaïmada i el cafè
amb llet crec que m’han donat una energia excel·lent per ficar-me en la
substància del cos social d’aquell temps i posar-ne en evidència els mecanismes
més significatius: masclisme, dominació, manipulació, hipocresia, amputació de
la llibertat, etc. No he d’oblidar que som aquí en espera. Per què acab
d’escriure això? Supòs que m’ha passat pel cap la imatge com una foto fixa de
la tia Miquela fent frivolité darrere els vidres de l’hivernacle d’aquell
primer pis que pegava a la plaça del Progrés; la tia Miquela esperava, sempre
esperava aquell enamorat que l’havia deixada anys enrere sense cap mot i es
passava una mala fi d’hores mortes amb aquella llançadora entre els dits, amb
llargs cabdells de fil i amb una randa blanca que no s’acabava mai i que li
rossegava per enterra i que de tant en tant embolicava en un altre rodet
d’aquells que guardava amb l’aixovar de novia. L’espera. Sempre l’espera. Només
l’espera. No puc oblidar la seva mirada blavosa, amb un aire viu sense la
tristesa que de vegades li col·locava en les meves imaginacions, ullant la
plaça pel cantó d’on es veia una miseriona del bosc i el castell de Bellver, i
sempre em demanava amb molta de curiositat què li devia recordar aquella
perspectiva. Però no em vaig atrevir mai a fer-li la pregunta prohibida. Era
massa bona nina, era massa betzola, massa poma. No vaig entendre que aquell
estiu del 69 la meva història amb en Bartomeu s’esfilegassava amb un ritme
accelerat mentre en el fons del meu interior m’imaginava dins el llit ben
estreta entre els seus braços amb aquella pelussa rossenca, amb el seu cos nu
damunt el meu, amb aquell pèl púbic que em feia toquera, amb els seus llavis
que es menjaven els meus mugrons erectes, amb la meva boca que s’engolia
aquelles bolles joguineres, amb tot de tremolors de llengües entrellaçades i
salives juntes i aquells moviments de l’amor que em feien sentir humida,
banyada, esflorada de gust. Tot això només em passava dins el cap en aquelles
nits de xaloc en què no podia dormir amb la finestra oberta per on entrava el
xassss, xassss, xassss de les ones a la platja i aquella calorada espantosa que
em feia bullir el cap fins que em corria quasi sense tocar-me empesa per
aquells delits d’amor. Tanmateix el que més record dels darrers temps són les
esperes d’en Bartomeu: l’espera del matí quan m’havia de recollir per anar a
nedar, l’espera de les besades que no arribaven cada dia que les desitjava,
l’espera després de la sesta en què arribava quan ja m’havia reprimit de
telefonar a ca seva un parell de vegades, l’espera de les nits quan es torbava
per dur-me a passejar, a sopar, a la discoteca, l’espera contínua del seu cos
aferrat al meu, l’espera dels tactes, dels contactes, l’espera de les seves
paraules de tendresa, d’afecte, d’alegria, l’espera dels seus t’estim, l’espera
d’una dona que depèn en tot i per tot d’un home. L’espera. Sempre l’espera.
Només l’espera. I ara, mentre escric això, sent que em tornen els nervis, em
puja pel pit el panteix de la por, tenc la gargamella seca i el cor comença a
anar massa de pressa. M’he de tranquil·litzar perquè allò va ser al final de
l’estiu del 69 i ara la situació és ben diferent. Encara que he decidit que ho
vull escriure, ho necessit. Cal que m’aferri a aquella  actitud serena que
vaig descobrir que tenia i que em permetia comprendre-ho tot. Això sabia que
passava a les novel·les i al cinema. Margalida Blanquer, la meva amiga coral, i
en Bartomeu em citaren al bar de Al rojo vivo, una discoteca enmig dels pins on
passàrem algunes de les millors nits d’aquell estiu, a les vuit del vespre. Era
estrany, però com que na Margalida sempre es muntava històries vaig pensar que
seria algun del seus jocs. Avui encara no puc entendre com em vaig presentar a
la cita amb aquella ingenuïtat d’una adolescent que creu que les cançons d’amor
diuen la veritat. El bar era a l’aire lliure, enfront del mar, i tenia molta de
fama. Hi havia gent de Salern i turistes que es reunien allà per fer cerveses i
prendre còctels endimoniats. A totes les taules hi havia espelmes enceses i
record que quan hi vaig arribar la jukebox proclamava la soledat de dues ànimes
enmig de la nit per gràcia de la veu d’aquell Sinatra que tant m’entusiasmava.
El lloc estava molt animat i en una taula un poc apartada els vaig veure. Em
varen rebre amb una afectació estranya, un poc artificial. En Bartomeu va dir
que m’havien citat perquè volien fer-me una confessió. Allò em sonà a juguesca
més que mai perquè en Bartomeu sabia fer discursos inesperats i fascinants. Na
Margalida s’aguantava la barra entremig de les dues mans i els seus ulls melats
tenien una dolçor sobrehumana. Sí, record com si fos ara que els ulls
resplendien d’energia amb una expressió il·luminada per la flama de l’espelma,
una expressió que em va trobar desprevinguda i que tanmateix ja coneixia
d’abans.  L’instintiva i vigorosa mirada d’una moixa en contemplar els
seus moixons acabats de néixer, una expressió que la moixa perd als tres dies,
quan els petits ja han començat a prendre força. Aquesta llum, que només
posseeix quan ha acabat el combat de parir, mostra obertament l’amor per la
seva pròpia sang. En Bartomeu deia en aquell moment una cosa així: Na Margalida
i jo ens casarem quan acabi la carrera. En aquell instant al jukebox algú havia
posat el Rock de la cárcel i començà a pujar la remor de les persones que
parlaven, mesclat amb el renou  de les ones. Crec que en aquell moment no
sabia molt bé qui era jo, què feia allà, qui eren aquella parella que em mirava
de fit a fit, hipnotitzada. Per això em vaig aixecar i vaig partir sense dir
res, sense ni un crit, ni una llàgrima. Vaig passar molt de temps sense voler
saber notícies seves. Però en una illa, en un cercle com el nostre, sense
coincidir mai per sort, em contaren que s’havien casat, que vivien a Barcelona,
que ella havien tengut dos nins i, finalment que no eren gaire feliços. Però em
semblava que no feien res que no haguessin fet els altres matrimonis de les
meves amistats. I això podia dur al divorci o durar anys i panys. Sabia que la
dona dels ulls daurats no amollaria fàcilment la seva presa. Sabia que l’home
que havia estimat podria aguantar els mil i un reglaments de comptes que ella
li faria. Segur que ell no cercava el seu benefici personal, sinó el benestar
de la família que havia format per viure-hi a la seva manera. No sé quina veu
m’ha sortit en aquesta confessió que et faig, estimat Bartomeu, que deus estar
a punt d’arribar. Crec que no hi ha ni ràbia ni emoció, sinó la petita veritat
d’una dona que no t’ha deixat d’estimar mai i que t’ha sabut esperar. L’espera.
Sempre l’espera. Només l’espera. Fins ara que ets a punt d’arribar.

[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el 23 de gener de MMXI]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!