Plagueta de Bord

BARCELÓ DINS EL
BESSÓ PELAT DE LES COSES

«L’important no són les coses: l’important és el camí que
mena cap a les coses. Abans de trobar el que cerca, l’home troba moltes altres
coses que eren aquí, allà, vivien… Mentre anava tot solet a veure els cavalls,
les euges, mon pare, s’Almunia, el penyal des Baus, aquest camí que em duia a
veure el Pare em feia conèixer les cases de camp, però també els seus noms, que
eren noms de persones…, les cases amb noms diminutius de persones!, can Joaní,
can Pasqualí; veure les plantes, les herbes, i descobrir que veure una planta
era veure el seu nom, passava, caminava, arran dels noms: la corretjola, la
ravenissa, el coscoll, l’aritja, la vidalba, el trèvol de ramellet, l’esparreguera
de gat, l’esparreguera de castellà, la porrassa, l’albó, el coltell, la
vinagrella, el fenàs, les prunes d’en vell, les prunes de frare llarg, les
prunes de garanyó. El camí que em menava de cap al Pare estava ple de noms…, de
paraules que tenien la verdor en la fulla i en treien la flor.»

Blai Bonet

Sache, peintre, que la matière de ton travail,
c’est ta vie et que comme le plâtre, il faut l’utiliser pendant qu’il est frais
et chaud, à pleines mains.

Miquel Barceló

En el principi, en l’obra, i també en els obradors, de Miquel Barceló [des
d’ara MB] hi ha un Ars vivendi
fervorós, apassionat, violent, flamejant, tendríssim, irònic, revelador… Ell,
MB, va saber des que va tenir ús de raó lògica i de desraó poètica, ús
d’enteniment sencer i d’inconsciència clara, una cosa que es troba en el
fonament més originari del seu ésser: no hi ha avenç en l’art, no hi ha progrés
en l’art. No és lineal la història de l’art. I també va experimentar el sabor
fondo que li mostrà que la consciència de l’animalitat és una forma extrema de
l’humanisme. Ho diu a les clares: «som en els orígens, no els cerc. L’art no ha
avançat gens des d’Altamira, Lascaux o Chauvet fins Cézanne. La pulsió, la
necesitat de l’artista és la mateixa. El format no té gaire interès, l’important
és la intensitat de l’obra, el resultat. Pintar sempre em resulta difícil. Si
les coses surten amb facilitat no funcionen. Les majors dificultats succeeixen
en el quadre. Crec molt en la necessitat de l’esforç per aconseguir alguna cosa
, i que després sembli que s’ha fet tota sola. Aspir a la lleugeresa.»

I es va posar a fer mil i una
formes amb ímpetu, amb fúria, amb pressa, amb empenta, amb decisió, amb foc,
foguerejant,  mil i una formes de
pintura. Pintura d’esbarzer ardent. Pintura de carn. Pintura d’elements.
Pintura de temps. Pintura germinal i germinativa. Pintura d’orgia de
putrefacció. Pintura colèrica. Pintura d’androgin. Pintura de si mateix.
Pintura rabiosa. Pintura d’ombres. Pintura de pensador. Pintura d’esborrament.
Pintura d’alegria. Pintura de diàleg. Pintura sexual. Pintura de tragèdia. Pintura
arriscada. Pintura sense figura impossible. Pintura microscòpica. Pintura de
sentiguera. Pintura de fragilitat. Pintura indígena. Pintura d’esgarriat.
Pintura caníbal. Pintura materialenca. Pintura invisible i invivible. Pintura
de reciclatge. Pintura d’afamegat de tot. Pintura desmoridora. Pintura
fragilíssima. Pintura nerviosa. Pintura de fems. Pintura tacosa. Pintura
calavèrica. Pintura tendral. Pintura de cop de puny a la panxa i als ulls. Pintura
de vici. Pintura de càrregues de profunditat. Pintura de pell. Pintura de
llums. Pintura coval. Pintura de joia. Pintura de la desmort. Pintura de
picapedrer. Pintura de lletrada. Pintura de profanador. Pintura d’eternitat. Pintura
de sal. Pintura menjada. Pintura cervelltremolera. Pintura de llibertari.
Pintura de mossegador de les coses. Pintura de tocat per les coses. Pintura
d’esbucador de les coses. Pintura de sentidor de les coses. Pintura de paleta
de les coses. Pintura d’ensumador de les coses. Pintura de vivificador de les
coses. Pintura de pensera de les coses. Pintura d’encegat per les coses.
Pintura de pintor de natures mortes que peguen bots com el peix just tret de
l’aigua salada. Pintor del cos de les coses.

MB amolla, crida, diu, expressa, canta amb la pintura un som que construeix sempre seguit i des
de l’inici en una feina de bastir i desbastir, de fer fent-ho, d’exploració i
de fracàs amb els bastiments d’una recerca dels colors interiors, de l’amagat,
de les intimitats del visible: «la pintura no és un ofici ni una feina, és
gairebé una malaltia. No és un modus
vivendi ni una manera de viure; al contrari, és una forma de desmorir, com
la poesia. No morir, lluitar contra la mort, la mort de la pintura.La pintura
és la vida.»

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!