Plagueta de Bord

trob per atzar un text de La Vanguardia del 29 de juny de 1958 en què Sagarra fa un crítica d’El mar de Blai Bonet. és una peça històrica. em deixa enlluernat. no hauria dit mai que el vell Sagarra pogués tenir una visió tan moderna de la literatura i amb unes perspectives tan obertes. després pens en Vida privada i em dic a mi mateix que som beneit. Sagarra era un escriptor gran i un lector gran. no és estrany que reconegués la prosa fosforescent d’El mar. no és gens estrany. quin document més intens i que em fa pensera. dins una Catalunya en què El mar va crear un escàndol sense precedents que va fer que molts dels patricis burgesos protectors de Blai fessin anques enrere, (i un monjo de Montserrat el volia excomunicar) el text de Sagarra és valent i sincer. bravo!

[Petita antologia sagarrenca que m’ah servit Mag-Teatre-MàgicPoesia]

Pixo a l’abim: 

al fons la mar blava, 

allà el cap de Begur, 

aquí el cap de la fava. 

 

 

*** 

Els senyors de certa edat 

ja tenen llur candidat: 

Wenceslau Maria Dutrem, 

ara sí que tremparem! 

Inventor de l’Erotyl, 

que enlaira el membre viril, 

un dia que feia vent 

va fer aquest descobriment. 

Barrejant fils de sotana 

amb collons de sargantana, 

dues unces de placenta 

i un raget d’aigua calenta, 

per comprovar els seus efectes 

en dóna a qualques subjectes. 

Tantost el tasta el porter 

que ja prenya a sa muller. 

El del principal primera 

prenya dona i portera. 

El del principal segona 

se’n va de cap a la xona. 

El senyor del primer pis 

dóna pel cul a un Lluís. 

A don Amadeu Hurtado 

se li aixeca amb desenfado. 

A en Maluquer i Viladot 

se li revifa el ninot. 

El cabdill dels esquerrans 

no l’ajup ni amb dues mans. 

A en Pellicena i Camacho 

li branda com la d’un matxo. 

A don Pere Coromines 

li brollen dotze sardines. 

Don Francesc Cambó i Batlle 

se la passa per l’espatlla. 

En Civera Sormaní 

no se’n sabia avenir. 

Fins i tot don Pere Rahola 

porta en carro la titola. 

I fins don Francesc Macià 

se’n va a casa La Mamà. 

El món d’un a l’altre extrem 

canta l’èxit d’en Dutrem. 

I li porten amb safata 

una cigala de plata. 

(Els noms que surten són reals: polítics, periodistes,
literats… “L’al.lusió a un Lluís fa referència a
la branca d’una congregació mariana, de la qual va prendre fama
els Lluïsos de Gràcia”. “Casa La Mamà. Prostíbul
molt freqüentat”.) 

 

 

*** 

BALADA DE FRA RUPERT 

Fra Rupert, de les dames predilecte, 

menoret d’aparell extraordinari, 

puja a la trona amb el ninot erecte 

i com aquell que va a passar el rosari, 

sense gota ni mica de respecte 

als vots del venerable escapulari, 

mostrant, impúdic, el que té entre cames 

excita la lascívia de les dames. 

I amb veu entre baríton i tenor 

canta Rupert, l’impúdic fra menor: 

Gustós, senyores, m’avinc 

a explicar-vos com els tinc. 

Els tinc grossos i rodons 

com els Pares Felipons. 

I els tinc nets i sense tites 

com els Padres Jesuïtes. 

Els tinc frescos i bonics 

com els Pares Dominics. 

Cadascun em pesa un quilo 

com els del Pare Camilo. 

Se’ls podria portar amb palmes 

com aquells del Mestre Balmes. 

No els tinc tous ni tampoc nanos, 

com els tenen els Hermanos. 

Ni plens d’innoble mengia 

com els del Cor de Maria. 

Ni tenen les bosses tristes 

com els dels Germans Maristes. 

I no em ballen nit i dia 

com els de l’Escola Pia. 

No són els grans de rosaris 

que pengen als Trinitaris. 

Ni fan aquell tuf de be 

dels frares de la Mercè. 

Cap paparra se m’hi arrapa 

com als monjos de la Trapa. 

Ni massa tocatardans 

com són els dels Salesians. 

Ni peluts ni escadussers 

com els d’altres missioners. 

Ni amb el gàl.lic i els veneris 

d’altres dignes presbiteris. 

Ni ridículs ni pudents 

com ho són en tants convents. 

Ni aprimats per els mals vicis 

com els tenen els novicis. 

Ni tronats i plens de grans 

com els pobres postulants. 

Ni amb els senyals alarmistes 

dels ous dels seminaristes. 

Ni amb un tip i altre dejú 

com els frares de Sant Bru. 

Se’m poden contrapuntar 

amb tots els sants de l’Altar. 

No se’m poden tornar enrera 

com li passava a Sant Pere. 

I tenen un toc tan suau 

com els collons de Santa Pau. 

Són peces que fan lluir 

com els de Sant Agustí. 

I poden omplir un cabàs 

com els ous de Sant Tomàs. 

I encara sobrar-ne un tros 

com passava amb Sant Ambròs. 

Tenen aquell tuf honrat 

dels collons de Sant Bernat. 

No m’arriben fins al cul 

com a Vicenç de Paül. 

No m’escalden la titola 

com a Ignasi de Loyola. 

No em freguen la pastanaga 

com a Sant Lluís Gonçaga. 

Hi ha més tall i més tiberi 

que en els de Sant Felip Neri. 

No hi ha al món un tal encert 

com els ous de Fra Rupert. 

La que els tocqui amb vehemència, 

cinc-cents dies d’indulgència. 

La que en copsi la grandària, 

fins indulgència plenària. 

I el cul que no els és rebel 

anirà del llit al cel. 

No té l’Església Romana 

cosa més noble i més sana, 

ni té l’Orde Caputxina

peça més pulcra i més fina, 

disposada a tot servei 

Ad Majorem Gloria Dei. 

(Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència
entre la burgesia dominant a Barcelona. El va recitar en públic
el dijous 19 de desembre del 1935 després d’una conferència
de Federico Garcí Lorca. “Sagarra recità la balada, entre
les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents.
L’èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí
enfilar.se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li
el dramatisme digne d’una tragèdia grega. Lorca, emocionat, 
va sentenciar: “Que grande eres, Margarita! Con un actriz como tú
y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca”.) 

 

 

D’ALTRES POEMES

ROMANÇ DE SANTA LLÚCIA

Perquè avui és Santa Llúcia,

dia de l’any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova

rondava amb la meva amor.

-Anem tots dos a la fira,

amiga, anem-hi dejorn,

que una mica de muntanya

alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa,

i una enramada d’arboç,

i una blanca molinera,

i una ovella i un pastor.

Ho posarem a migdia

dins del nostre menjador,

i abans de seure a la taula

ens ho mirarem tots dos;

que una mica de muntanya

ens faci el menjar més dolç!-

Perquè avui és Santa Llúcia,

dia de l’any gloriós,

tals paraules m’acudien

quan he vist la meva amor.

CANÇONS DE REM I DE VELA

VII

Lluna gelosa, avui tot és per tu,

la fúria de la mar guaita-la fosa;

ni un arbre es mou, ni una estrella llu,

tot és per tu, lluna gelosa.

Amb aquesta tranquil.la claredat

que va escampant la teva galta freda,

tots els astres has mort i has apagat

i el mar és fi com una seda.

El mar és fi: ni un gep, ni un moviment;

quin llit d’aigua malalta

perquè hi reposi delicadament

la teva galta!

La vinya, l’olivera i el canyar

s’estan quiets, sospiren de peresa,

perquè els hi donis el teu bes malsà,

perquè els vagis pintant de pal.lidesa.

Ni surten a la pesca els mariners

ni el rem la barca mena,

la teva llum, la teva llum només,

oh lluna plena!

I és que, amb aquesta llum i aquest  repòs,

qui barallar-s’hi gosaria?

Si és tan suau sentir-se el moll de l’os

tot ple de lluna i de manyagueria!

Si les coses s’hi lliguen tan a gust,

amb la llum que no crema i que no esclata,

i els colors van prenent un to més just

amb aquest vel de plata!

Per ‘xò ningú es revolta ni presum,

ni trobes cor ingrat ni mà rasposa

quan tot ho vols tocar amb la teva llum,

quan tot ho vols per tu, lluna gelosa.

Per ‘xò el meu cor no em diu de festejar,

darrera la pubilla o la mestressa;

els sospirs només són per sospirar,

sense fer gens de fressa.

Avui no havem de satisfer els antulls

de rossa ni de bruna;

ànima i cor i amor sien tot ulls,

ulls ben serens per oferir a la lluna

i dir-li: “Aquests ulls meus s’han bellugat

per caçar aquella pell mig amagada,

i aquella escuma i aquell peu nevat,

i el roseret que es bada.

Aquests ulls meus que han vist i que han volgut,

fills de la sang, tots lluita, tots espurna, 

ara amb la teva llum els has vençut,

els has mort de desig, reina nocturna!

Has vençut ulls i cor i pensament,

com has vençut la barca i l’olivera,

i has apagat el vent,

i has aturat la feina marinera.

Paisatge i pensament i voluntat,

i vida neguitosa i amorosa,

tot és un gran silenci platejat,

tot és per tu, lluna gelosa. 

CANÇÓ DE LA SETMANA

     Els dilluns,

     trèmula primala!

Ens veiem, i ens trobem junts

     a l’escala.

     Els dimarts,

les postures, les amigues…

     Espineta d’arç,

     penes i fatigues.

     Els dimecres 

     ja no sé

si m’estimes o m’execres, 

clavellet del meu carrer.

     Els dijous

enfilem les coses dretes:

     quatre sous

    de rialletes.

     Els divendres

la mirada em fa que sí.

     Llavis tendres,

que sereu o no per mi?

     El dissabte

tot camina arrenglerat…

     Si el cor capta,

va olorant la caritat.

     El diumenge,

violeta, cafè i rom…

Al meu braç ella es repenja

     i… ja hi som!

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!