Plagueta de Bord

@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }

Diuen
que l’art serveix per convertir la merda en or, pensava alguna cosa així aquell
horabaixa xafogós d’un dimecres de juny quan travessava la plaça de Santa
Eulàlia després de deixar el meu estimat Jordi a l’estudi d’arquitectura on
passaria tancat dos dies i dues nits per acabar aquell projecte de remodelació
del barri de Santa Catalina que volia presentar al concurs públic de l’Ajuntament
de Palma, el termini del qual acabava exactament el pròxim dissabte a les dues
en punt.

[Imatge Mateu Coll]

Això de les “dues en punt” en Jordi ho havia repetit com un cantet tot
el dinar, perquè tenia por d’arribar tard a la convocatòria. Som un home de
last minute, ens podem trobar quan ho hagi entregat. A mi m’anava perfecte
perquè tenia dos exàmens, de botànica i de microbiologia, i havia d’estudiar
com una boja. Però l’enyoraria. Vols que dinem divendres? No podia ser, estaria
repassant l’herbari a ca n’Olívia. Ja l’enyorava. Vaig obrir el paraigua just
entrar al carrer de l’Argenteria, perquè queien unes gotes fangoses, tal com aquest
matí havia anunciat a la ràdio una al·lota del Centre Meteorològic de les
Balears descrivint la borrasca prenyada d’arena del desert. Potser allò seria
una pluja d’or que ens trauria de la crisi, ha, ha ha! Tenir aquesta idea
peregrina i veure un aparador ple de collars, polseres, barbades i tota casta
de joies daurades va ser tot u. De què rius tota sola, Marta? La veu
interrogativa era la d’en Macià, un company de la universitat que m’havia caçat
quan menys ho esperava. El vaig veure tan xop que només em va sortir una
resposta: de tu! I el vaig agombolar davall el meu paraigua amb els colors de
l’arc de Sant Martí. Llavors ell va insistir a convidar-me a una birra malgrat
que jo no en tenia cap gana, i com que la pluja no s’aturava entràrem en un
xiringo de la plaça Major que feia pudor de patates fregides i lleixiuet. I
aquí va ser quan em va intentar convèncer amb tota casta d’arguments per anar a
una festa al pis d’en Sebastià, que celebrava vint-i-dos anys. Primer li vaig
dir que tenia exàmens, després, davant la seva insistència terrible, li vaig
amollar que sortia amb en Jordi, que en Jordi tenia feina, que l’estimava i que
no m’interessava ningú. Aquí va ser on en Macià aprofità per dir-me que no hi
veia cap mal si jo anava a una festa encara que sortís amb ell, perquè ell
havia vist en Jordi aquestes setmanes passades, dos dilluns al cafè Garito de
Can Barberà, subratllà, amb una rossa, i ho trobava ben normal. Em vaig aixecar
de cop com si un escorpí m’hagués clavat el fibló verinós fins al fons.

En
arribar a ca meva em vaig desvestir amb dues estirades, em vaig aficar davall
la dutxa i em vaig posar a plorar molta d’estona com si estàs perduda enmig del
món, com si en Jordi s’hagués apagat de cop a l’interior del meu cervell.
Després em vaig colgar, volia dormir, volia oblidar, volia no haver escoltat
mai aquelles paraules d’en Macià. El telèfon va sonar moltes de vegades i feia
com si no el sentís. Fins que el vaig agafar: era n’Olívia, que passava pena
pel meu retard. Em vaig vestir i vaig partir cap a la plaça Gomila. Dins el
taxi em vaig pintar els llavis. Quan em mirava aquells ulls plens de venetes
vermelles sabia que n’Olívia començaria a demanar-me la causa d’aquella cara
que semblava que havia vist i viscut una catàstrofe.

Per
què n’Olívia té la capacitat de fer-me aterrar en la seguretat, la calidesa i
la protecció més absolutes? Per què al cap de mitja hora d’estar dins el seu
apartament tan confortable, amb aquells tons color canyella relaxadors, ja
havíem destapat una ampolla de juvé i camps i rèiem com dues desbaratades que
es posen a estudiar els gèneres i les espècies de les plantes d’un herbari que
deixa el parquet convertit en un camí tardoral de fulles seques? M’ho deia ben
clar: en Macià està penjat de tu des de fa estona i aprofita qualsevol ocasió
per fer-te ballar el cap. No veus que tot s’ho ha inventat? No veus que no és
vera? No li volia dir, però vaig acabar per confessar-li: El que em fa pensar
malament és que aquests dos darrers dilluns no em vaig veure amb en Jordi
perquè ell va anar a visitar els seus pares a Sineu i no va voler que
l’acompanyàs. El fruit de la casualitat sempre es converteix en el fruit de la
sospita en qualsevol novel·la negra dolenta. Ara tu, una dona intel·ligent, et
convertiràs en material de fulletó. Crec que varen ser aquestes paraules les que
vaig escoltar quan tancava els ulls i m’adormia a l’habitació de convidats de
n’Olívia empaperada d’ocells després d’haver repassat més de cent espècies de
plantes diferents.

L’endemà
dematí el primer que vaig fer va ser anar al mercat de l’Olivar. Tenia la
gelera buida i volia comprar fruita, peix i verdures. Vaig telefonar en Jordi,
que em va dir amb una veu esquerdada que estava cansadíssim perquè s’havia
passat tota la nit fent plànols. Em moria de ganes de comentar-li alguna cosa
de les visites als seus pares, però em vaig trobar una histèrica si ho feia.
Mirava un gerret molt fresc quan aquell bergant va començar a dir-me coses.
Primer de tot no li feia cas, però ell em seguia a cada lloc on m’aturava. I
com si no res em demanava fites de Palma perquè em deia que era d’Inca, havia
d’anar a un dentista i no sabia com orientar-se. Però sobretot tenia unes ganes
de lligar que se li veien d’enfora, i amb aquell aspecte de seductor polissó
amb una gran rialla blanquíssima em feia gràcia. Em va demanar el telèfon. Li
vaig dir que no en tenia. Em volia donar el seu. Li vaig dir que no li
telefonaria. Em va dir per anar a dinar plegats. Li vaig dir que estava
ocupada. Em va dir per prendre una copa l’horabaixa. I no sé com, amb una
dolentia irònica, el vaig citar a les set al cafè Garito de Can Barberà. Mentre
anava cap a ca meva pensava que feia molta d’estona que no m’havia trobat ningú
que em volgués lligar amb la frescor i les rialles de n’Andreu. Sí, havia
repetit mil i una vegades que nomia Andreu i que feia de mecànic.

En
arribar a ca meva i ordenar tot el que havia comprat va ser quan em vaig témer
que la cartera no apareixia per enlloc. La vaig cercar a la bossa, dins les
butxaques, res de res. I tot d’una vaig pensar que n’Andreu podria ser el
lladre, perquè havia partit després de les taronges, que era la darrera cosa
que havia comprat. Em va saber greu que aquell al·lot que m’havia distret al
matí fos un lladre. Però ho havia d’admetre. Vaig telefonar al banc per
anul·lar les targetes i vaig decidir que l’horabaixa aniria a l’oficina
d’objectes perduts. No em volia amuermar per res.

Degué
ser devers les sis quan una veu de dona demanà per mi des de l’intèrfon del
carrer. Li vaig dir que pujàs. Era una al·lota que nomia Joana, amb una
cabellera llarga color palla i de la meva edat, que em deia que dins una
paperera de devora el mercat de l’Olivar havia trobat la meva cartera i en lloc
de dur-la a comissaria, com que hi havia el meu nom i l’adreça, s’havia estimat
més venir a ca meva. Evidentment havien desaparegut els cinquanta euros que em
quedaven, però hi havia totes les targetes, els carnets, els documents. Li vaig
agrair molt. Férem un te amb unes galetes daneses de mantega. Li vaig explicar
que segurament era n’Andreu, el lladre, i li vaig contar la feta. Ella em digué
que calia anar molt alerta amb els homes. Però a continuació afegí: No hauria
de dir això perquè ara estic molt enamorada d’un que em telefona quatre pics al
dia i que vol que anem a viure junts. Record que va mirar el rellotge i va dir:
he d’anar-me’n, perquè he quedat amb ell al cafè Garito d’aquí mitja hora.
Llavors va ser quan vaig pensar en n’Andreu i la cita que també li havia donat
allà mateix. I li vaig dir que, si no li sabia greu, l’acompanyaria. Joana va
estar molt contenta i m’amollà que volia presentar-me el seu enamorat, perquè
així pogués ajudar-la a saber si era un bon home.

I
agafàrem un taxi a la plaça de la Reina. Trobava la situació divertida i
m’intrigava saber si n’Andreu vindria, perquè, per altra banda, no podia creure
que aquell bergant fos un lladre. Tot el camí Joana em parlà del seu Quim com
un home ple de detalls, ple de tendresa que la feia sentir molt feliç. En
baixar del taxi li vaig dir que m’estimava més arribar un poc més tard i que
ella partís abans, a la qual cosa es negà: te’l vull presentar, t’encantarà. No
havíem arribat a la terrassa quan el vaig veure d’enfora. Crec que es pot viure
algun temps sense que el cor bategui i la sang no arribi al cervell. Ell em va
donar la mà com si fos una desconeguda. Després vaig dir que anava a telefonar
i ell em seguí. Jordi em va demanar perdó. Em xisclava que el perdonàs,
s’agenollava, plorava. Li vaig dir molt fluixet que no el volia veure pus mai
més. Per sort, just arribar al passeig Marítim, vaig trobar un taxi que
s’aturava allà mateix. El client que baixava, quina casualitat i quina estranya
coincidència, era n’Andreu. Em vaig posar a riure com una orada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!