LA FLOR D’AMETLER M’ALEGRA L’HIVERN
Aquest títol és vera. I avui l’he pensat sense saber-ho. A les vuit i busques del matí, quan tot el pla de santa Maria del Camí era boira viva. Anava amb l’amic M. C. cap a la fira de brocanters hebdomadària de Consell i, entre la boira, confós dins la boira, mimetitzat amb la boira, fet boira, he vist el primer ametler en flor d’aquest hivern. Bé, el primer de tots no en sentit estricte. N’havia ullat de mig florits, un poc florits, amb algunes flors, florint. Però aquest era tot blanc. I amb la boira redeblanc. M’ha alegrat la vista, el cor, el cervell i la fortor. El meu amic, M. C., m’ha comunicat que la Cathy Sweeney tenia un grup a Feisbuc amb el títol d’aquest post i hi acab d’entrar. Fa alegria ametleral. És guapo, és kistch, és tendre, és engrescador, és fervorós. és ainacohenesc, és molta de cosa. M’he dedicat a llegir-lo i assaltar algunes de les seves fotos que reproduesc amb la seva amable no autorització (la que surt crec que és de Miquel Pastor). Així és la vida. Els ametlers són públics!!!!!
He trobat aquest vídeo al feisbuc de Jaume C. Pons. Llegesc Un dia tranquil i pas un guster. He trobat aquesta crítica de l’amic Xavier Pla i no m’he pogut resistir de copiar-la. Té totes les raons! LLegiu Ponç Puigdevall: és un escriptorot sensacional!
Ponç Puigdevall, Un dia tranquil, Barcelona, Tusquets, 2010, 227 pp.
L’escriptor francès Georges Perec va afirmar, en una ocasió, que la quotidianitat no és una evidència sinó una opacitat, una forma de ceguesa, una manera d’anestèsia. Rere aquesta paradoxa s’amaguen les dificultats que la novel·la té, ben sovint, per fer visible tota aquella trama de les experiències més immediates, fetes de paraules, de gestos, de fets, que qualsevol persona fa i repeteix gairebé cada dia. Anar a comprar, menjar i beure, dormir, sortir amb els amics, comunicar-se, ajuntar-se i separar-se, formen part de les accions diàries, gairebé condemnades a una “fatalitat ordinària” que, com diu el mateix Perec, ens permeten estar en pau amb la realitat que vivim. De manera que es porta tan endins la vida quotidiana, és tan present i evident, que per això mateix sembla que no s’hi pugui reflexionar, que no admeti cap mena d’indagació o investigació. La vida quotidiana és tan propera que esdevé opaca, ens encega i anestesia i no sembla que provoqui cap inquietud o possible “estranyesa”.
En la seva última novel·la, Un dia tranquil, Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963) assumeix el repte narratiu de fer visible, amb una insòlita minuciositat estilística, la trama quotidiana d’un dia en la vida de Nicolau Batet, un home vulgar de vida furtiva, turmentat i alcoholitzat, escriptor bloquejat, autoculpabilitzat per la contradicció de les seves relacions amoroses i el fracàs de les familiars. Potser perquè Puigdevall sembla estar convençut que només els escriptors capaços de captar bé el que és visible estan també dotats per copsar l’invisible, Un dia tranquil és una novel·la enormement ambiciosa que es presenta, des del títol fins a la seva trama i personatges, amb la mateixa aparent banalitat amb què ho feia David Lynch a Una història de debò. No és un llibre de lectura ràpida, requereix un esforç d’atenció per part d’un lector que pot quedar, d’una banda, captivat per la quantitat de frases admirables, gairebé aforismes, que voldria subratllar-hi, i, de l’altra, per l’extraordinària dilatació del temps a què l’autor sotmet el seu protagonista durant un dia que, de tranquil, en té ben poc. La prosa de Puigdevall és neta, però morosa i molt continguda, amb frases que s’allarguen per les abundants comparacions. És relativament fàcil observar-hi nombrosíssimes al·lusions literàries, des d’un poema amagat de Gabriel Ferrater, referències a la poetessa Sophie Podolski, a Faulkner, John Ford, o evocacions del Moby-Dick de Melville, però sobretot explícitament a Un hivern dur, la novel·la de Raymond Queneau (traduïda al català per Gabriel Galmés), un exemplar del qual acompanya gairebé fins al final el protagonista.
El llibre s’inicia amb un estrany aire dels anys vuitanta, que va des dels noms dels personatges (sense article personal) fins al retrat àcid de la vida caòtica i dissoluta dels “lleopards”, habituals dels bars i tertúlies nocturnes, consumidors compulsius de cervesa, sempre a l’aguait de trobar fustes salvadores davant el declivi en què suposadament es troben. És l’agra descripció d’una ciutat provinciana, fàcilment identificable amb una Girona on apareixen tota mena de personatges (com el poeta Josep Domènec, que s’acaba de tatuar la frase “enfront del pitjor, com més riure millor”), amb alguns dels quals Puigdevall aprofita per passar comptes. Una Girona, que va ser la de Bolaño i la de Cercas, la que gira a l’entorn de la Llibreria 22 i el diari El Punt, amb una vida nocturna en la qual un Nicolau Batet fatigat deambula de manera abúlica, indiferent i desesperançada. L’excusa d’una invitació a una festa d’uns antics amics del seu poble natal, un Sant Feliu de Guíxols dominat per la desil·lusió i la corrupció, no tan sols permet al protagonista deixar una ciutat que l’agredeix i li arruïna la vida, sinó sobretot començar a trobar les paraules per donar forma a allò que veu i viu: hi trobarà amics i amigues de joventut, devastats pel pas del temps, i hi recuperarà records d’una infantesa oliosa i benigna, la mort del pare i una mare que l’espera en va. Les millors escenes del llibre són les de transició, aquelles en què Nicolau Batet camina i reflexiona i aparentment no succeeix res i on Puigdevall mostra una enlluernadora capacitat d’observació, amb una retina d’una sensibilitat punxant: assegut a l’autobús camí de la costa, llegint i descrivint els passatgers, o seguint les instruccions de Rosendo, un personatge fonamental, per arribar a peu a la casa dels convidats a Sant Telm, observant meravellat els fets més petits i trivials del recorregut, o quan, després de rematar la nit, sense pis on anar a dormir, el protagonista s’extravia per carrers que no coneix. Al final del laberint, l’única cosa que ha passat en aquesta novel·la és el temps, però “aquella consciència del temps era tot el temps i tot el món”.
Un dia tranquil és un conte estrany sobre el desig de marxar i el desig de tornar i el de salvar-se, sobre l’absència i l’enyorança de la pèrdua, però també és la confirmació que Ponç Puigdevall, lluny de desaparèixer, sap que té tot el temps del món.
?
Publicat al diari “Avui”, dijous 30 desembre 2010.
I una altra crítica extraordinària!
Max Aub, Gener sense nom, Ajuntament de Figueres, 2010, 70 pp. Pròleg de Jordi Canal. Traducció de David Prats, 9 Euros
Potser estem tan acostumats a veure les imatges de la esfereïdora retirada de les tropes republicanes i de la multitud afligida i resignada que deixava Catalunya a peu per la carretera de la Jonquera, que veure-ho evocat magistralment per escrit sorprèn i commociona. El novel·lista valencià Max Aub (París 1903-Mèxic 1972), era a Figueres el 26 de gener de 1939, els darrers moments de la Catalunya republicana tan ben evocats per Antoni Rovira i Virgili. Per uns dies, Figueres va ser capital de Catalunya i de la República espanyola i el dia 1 de febrer, al castell de Sant Ferran, es va celebrar l’última sessió de les Corts republicanes. Republicà convençut, Max Aub va dirigir amb Josep Renau el diari valencià Verdad i més endavant va ser agregat cultural de l’ambaixada d’Espanya a París. Havia arribat a Figueres des de Barcelona acompanyat d’André Malraux i de tot l’equip de filmació de Sierra de Teruel, la pel·lícula basa en la novel·la L’Espoir. Aub havia estat l’ajudant de direcció de Malraux i el traductor al castellà del guió del film.
Max Aub va quedar esfereït davant de l’allau humana, el desbordament i el caos que hi va veure, convertit en un veritable “laberint tràgic”. La carretera de Figueres a la Jonquera es va convertir en un embut i Aub va literaturitzar l’èxode republicà amb el seu “testimoni subjectiu, ferit i sincer”, com explica molt bé, en el seu excel·lent pròleg, el professor Jordi Canal. Aquell mateix any 1939 va escriure un brevíssim conte, “Enero sin nombre”, una veritable joia literària, intensa i corprenedora, publicada per primera vegada l’any 1955 a Mèxic dins del volum Cuentos inciertos. Per commemorar els setanta anys del final de la guerra d’Espanya, l’Ajuntament de Figueres s’ha decidit a publicar-lo, en traducció catalana. L’estratègia narrativa desrealitzadora pot sorprendre: qui s’expressa, la veu narrativa, és un vell faig plantat a la vora d’una carretera: “Jo crec el que veig: per això, ho explico”. El conte té forma de tres entrades de dietari, corresponents als dies 26, 27 i 28 de gener de 1939 i acaba amb una agra crítica al govern francès.
Per la carretera, hi passa tot un món. Tot ha envellit, diu l’arbre, en quaranta-vuit hores. Passen camions, carrabiners, soldats, carros, ferits, dones i vells, molts vells. Dones vestides de negre, homes coixos i mancs, molts “nens amb una sola cama”. Els milers de carros arrosseguen maletes i matalassos, màrfegues, llits, espardenyes, fardells, cada carro és “un món que arrossega els seus satèl·lits”. El contrast entre la riuada humana i la immobilitat de l’ésser arrelat a la terra és simbòlic i eficaç. L’arbre s’està dret, i és alt i savi, i per ell compta més la saba que no la carn. Els homes són baixets i estan en moviment, i no sabran mai què és tenir ocells als dits o vinclar-se amb el vent. Tenen cames, diu el narrador, i unes orelles petites a cada costat del cap i “tarden a créixer i, de totes maners, no passen d’arbust”. L’arbre mira i escolta el que diuen els qui passen per davant i per sota seu: la culpa és del govern, diu un. No, dels comunistes, diu l’altre. O encara: de la CNT, o dels republicans. La culpa és dels catalans, diu l’últim. La culpa és de la “nostra desunió”, diuen tots junts. De cop, passa un cotxe negre, amb la bandera republicana onejant, i pretén fer-se pas: és el cotxe oficial ministre Álvarez del Vayo, que va a Agullana. No el volen deixar passar: “No passaran!”, diu un irònicament. L’arbre-narrador no entén gaire res. De què fugen?, On van? Per què?, es pregunta. Què és la por? Quin color té? Què és la gana?, s’interroga. Camí de França, fa molt de fred, el vent porta explosions, la nit, secrets, i l’arbre sent llàstima pels homes, que avancen capcots sense mirar-lo.
De cop, el moment més colpidor. Uns avions trimotors passen i bombardegen. El camp comença a udolar. Els gemecs surten de la terra. La bomba esclata als peus de l’arbre. La destrucció és humana i vegetal. Les entranyes, el cràter, la rebentada, els ferits esquarterats, les cames amputades, els cadàvers escorxats, les vísceres que pengen de l’arbre de paper. La terra queda plena de sang i de pols. El virtuosisme narratiu de Max Aub per descriure, comprendre i sentir la tragèdia converteixen aquest escrit en una petita obra mestra.
?
Publicat a la revista “El temps”, 22 desembre 2010.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El vaig penjar fa un temps. ÉS d’una delicadesa suprema.
Estic d’acord amb el què diu George Perec. És més, sempre ho he pensat. La qüotidianitat és una mena de ceguesa que mal acostuma la mirada a no veure res. En vaig fer un treball sobre aixó. Una instal.lació. Ningú se n’adona de les voltes que arribem a donar cada dia per remenar amb la cullereta el sucre amb el cafè. El graus que girem a l’hora de deixar-la repenjada sobre la circunferència de la tassa. La instal.lació: una taula rodona gran metal.lica pintada de gris fosc. Un marengo. I centrat, dinou tasses de cafè blanques, les tipiques d’un bar. Les tasses les ajuntaria per formar un petit poema. I a cada tassa una cullereta. Giraría gradualment fins arribar als 360 graus d’una circunferencia.
Seria així de manera visual, eh? Una O per tassa col.locada. A la primera O o tassa, començava a girar la cullereta de forma gradual fins arribar a l’última, que coincidiria amb la posició de la primera.
OOOOO
OOO
OOOOO
OOOO
OO No recordo l’ordre dels versos, és igual…
Aquestes coses no saps com diverteixen, Biel. El vaig titular com la pel.lícula: Tots els matins del món!
Anoto els llibres! Bona pinta…