Plagueta de Bord

Vaig sortir de ca meva amb una migranya brutal. La
porcella farcida que em vaig menjar la nit de Nadal semblava que em seguia i
intentava arrabassar-me el cervell amb unes alicates. Per afegitó, totes
aquestes festes amb les gateretes de vi, mesclat amb cava i els calvados que la
meva dona i jo ens clavam a rompre com a digestius, fan que em pugin de les
fondàries de l’estómac remogut uns rots pudents embolicats amb una vomitereta
fresca.

[Imatge de Mateu Coll]

Si afegim a això un temps d’hivern en què fa un fred de neu i un vent
gelat que remou les fulles seques dels plàtans de la Rambla i em duu la pudor
de benzina cremada dels cotxes que s’acaramullen per entrar a l’aparcament de
la plaça Major, plens d’uns homonets que volen partir correntsos a comprar els
regals que sempre seguit es fa la gent aquests quinze dies, qualsevol podrà
entendre que em trepitjava la moral amb aquelles nike que semblaven sabatilles
de tan còmodes que eren i amb les quals anava a fer jogging quan em lleia. Em
sentia com un cotxe vell amb la bateria esgotada. L’existència és una guerra
permanent que tant pot durar cent anys com dos i s’acabarà per descomptat amb
una derrota clamorosa. No vull pensar això perquè com a bon cap de personal de
l’hotel Hawaii els amoll a tota als meus treballadors que l’alegria,
l’entusiasme i la joia de viure han d’informar la seva feina. I si algú fa
carusses o es deixa dur per atacs de malenconia o tristesa se li obre un
expedient i llestos. I als tres expedients, al carrer. M’agradaria tornar a ser
immortal com quan era jove. En aquell època el temps em pareixia lent, tot
anava a poc a poc i de vegades, sobretot els capvespres avorrits del diumenge,
volia que les hores partissin de quatres i em fes un home. Ara no tenc temps
per a res i fins i tot em costa d’organitzar-me per poder arribar al final del
dia sense sentir-me atropellat. Amb aquella perspectiva de pluja d’un cel de
color de plom vaig decidir que em prendria un tallat ben cafeïnat i una
ensaïmada a la barra del bar del Gran Hotel. Ho tenia prohibit, però fer
aquestes coses de tant en tant era com un descans. El cambrer, molt estirat,
duia els cabells en punxa engominats i, després de servir-me ben de pressa, es
va posar a contar a una cambrera totes les proeses de la seva estada a la Vall
d’Aran, on havia esquiat a les mateixes pistes que la família real, en Sergio
Dalma i n’Ana Obregón. Era avorridíssim i un poc ridícul. Quin jovent! Per sort
al meu costat hi havia dos homes de mitjana edat que parlaven de fer-ho. El que
duia el cantet amb uns cabells negres arreveixinats de rissos fins damunt les
espatles deia al que estava amenaçat de calvície que la Lola tenia una boca viva
com un engolidor, de tal forma que la hi entrava fins al fons de la gargamella.
Allò, mesclat amb les confidències de l’aprenent de calb, que li parlava dels
sostenidors de color vermell que es desembotonaven amb un dit i deixaven la
pell de color de rosa encesa i coenta, eren com a culleradetes de confitura
d’albercoc espessa que m’entraven dins les venes i em feien de  la sang una mel calenta. Tots aquests
dies amb les festes no ho havíem fet amb la meva dona perquè com que arribàvem
en tan mal estat alcohòlic al llit, tenia por que no se m’aixecàs. I, per
afegitó, ella era molt estugosa amb això de les mamades i només me les feia les
nits de festa grossa amb ensabonada prèvia, no en faltaria d’altra. Vaig sortir
del Gran Hotel amb la migranya enverrimada i un poc enravenat. Em vaig posar a
córrer tira tira cap al Parc de Mar. Quan passava per davant el bar Bosch vaig
fer de no veure els cosins de la meva dona, els Atzuell de Montero,
botifarronets sense ni un duro, que devoraven dues llagostes de mala manera,
com si fossin uns morts de fam. Ella, que quan venia a ca nostra pareixia una
marquesa de les Nou Cases, pertot regalimava de suc de tomàtiga. He dit pertot?
Ja m’enteneu. I a ell, tan esburbat com sempre, li lluïen d’oli la barra i el
galamó. Brutanxos. Semblaven dues bistiotes amollades del zoològic: una hiena i
un bulldog. Em vaig posar a riure rere les ulleres de sol gegantines, que em
permetien veure sense ser vist, i em vaig ajustar el casquet negre de pell amb
ventalla que m’acabava d’ajudar a anar d’incògnit. El Born em va semblar
infinit perquè anava ple de ramats de turistes que invadien Palma amb vestuaris
ben llampants i tanmateix escassos per a aquella fretada que feia. Bé que sabia
les tresques d’aquells bàrbars que ens donaven el pa. Els jardins de la plaça
de la Reina sempre em recorden quan era petit perquè mumare m’hi duia a jugar
per aquelles muntanyotes del tronc del bellaombra que encara hi és. Els
tramvies que em feien tornat beneit desaparegueren quan tenia onze anys, però
quan mir els busos aparcats em vénen al cap i podria pintar-los. Just deixar
enrere l’ou de Miró i entrar dins la placeta on hi ha el mòbil de Calder he
tengut el pressentiment de que qualcú em seguia. Això em passa sovint perquè
llegesc massa novel·les policíaques. Ho vaig contar al metge i em recomanà que
quan em venguessin aquestes idees me les tragués del cap tot d’una perquè em
podien crear addicció. I era vera. De vegades les alimentava i aquells nervis,
aquell malet de panxa, em resultaven agradables. Se’m va llançar damunt quan ja
havia entrat a aquella reproducció de les fonts del Generalife, els jardins on
abans hi havia el teatre Líric, l’hotel Alhambra i una caserna. Amb la força
del xoc em va tirar en terra. Cabronàs, maricón, malparit, fill de puta i
d’altres imprecacions d’aquest estil varen ser les seves salutacions mentre em
sentia ben estret amb ell assegut damunt i agafant-me amb ràbia i molta força
les dues mans. Saps qui som?, demanava com un boig. Ja ho crec si coneixia
aquell home que tenia un parell d’anys menys que jo, però que semblava el meu
padrí. Per mor de tu ens morim de fam!, xisclava. Per mor de tu la meva dona
m’ha deixat!, repetia. Per mor de tu m’han pres el pis!, cridava. No m’havia
quedat més remei que no renovar-li el contracte perquè hi havia hagut un
reajustament de personal. Eren ordres de la direcció, li vaig amollar. Això va
semblar que encara l’encenia més i començà a pegar-me bufetades i cops de puny.
Amb un esforç sobrehumà em vaig desempallegar de la seva estreta i em vaig
posar dret. Me les pagaràs totes plegades, cabronarro!, deia mentre jo
m’escapava i corria cap a la placeta amb l’escultura del Foner on sempre hi
solia haver municipals. Quan m’he girat en arribar devora el llac del Parc de Mar
he vist que ja no em seguia i m’he returat, he vigilat si el veia i he pegat un
parell d’alens fondos. M’ofegava. Amb la feta havia perdut les dues coses que
em donaven confiança: ulleres i casquet. Per afegitó l’homoniqueu m’havia
empeltat aquella pudor de suor vella, de poal de fems que m’amarava el xandall.
La cartera que duia dins una bossa penjada al coll davall el mariol·lo estava
intacta. Vaig tornar vigilar cap enfora i no el vaig veure. En un baret tot ple
de guiris que miraven la Catedral i el palau de l’Almudaina vaig demanar un
calvados. Necessitava treure’m el regir d’aquella animalot ferotge.  El
dolor em fa por i per allunyar-lo m’agrada riure’m de la gent que sofreix. La
meva dona crec que és pitjor perquè de petita, a l’escola, em contava que
pegava i malmenava les altres nines, just per poder-les consolar després. Vaig
anar a l’excusat i em vaig rentar la cara i les mans amb un sabó lletós
perfumat de llimona. Però la pudor d’aquell malanat no se n’anava. Em vaig
posar a córrer cap a la platja de can Pere Antoni. Així em fugirien aquells
nervis que duia nuats per la panxa i aquella migranya brutal que m’havia tornat
a reprendre com una mala cosa. Em vaig passar de Cap d’Any fins als Reis amb
aquesta migranyota, dins el llit de matrimoni, amb les finestres que peguen al
carrer Muntaner ben tancades, sense veure llum, amb un mocador banyat d’esperit
embolicat fort pel cap i amb injeccions de nolotil i d’altres coses més fortes.
Després començaren les analítiques, les ressonàncies i els tacs. I avui el
metge m’ha donat el diagnòstic: tenc un tumor al cervell. Demà m’operen. Perdré
la memòria, i el dolor.

[Auest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca de dia 1 de l’1 de l’11]

————————————————————————————————————————

Recoman amb entusiasme els millors vídeos de Vilaweb i especialment el recital Els colors interiors que feren les actrius Pepa López, Rosa Novell, l’actor Miquel Gelabert i aquest Plagueter a Caixafòrum amb nou poetes estimats de Miquel Barceló el proppassat 20 de juliol de MMX.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!