La fosca de la nit, la fosca del rebost…Quantes imatges confegides filogenèticament, el batec del cor de la mare, la veu, el renou dels budells, la caiguda dels arbres, l’aigua que amara tot plec… potser un univers d’essències que ens manca periòdicament, tot plegat, la recerca, el desig, que poguerem pensar-lo, sentir… i viure, quin lliurament atzarós i magnífic, de límits i horitzons. Bon dia, tristesa protectora ( Sagan, Margarit)
29 de desembre de 2010
Sense categoria
1 comentari
Quadern postoperatori (XIII) el cant del sebel·lí
El camí voreja vinyes d’aram. Pens en el primer crit quan surts de la pantafena de la mare: el crit de la pèrdua d’un univers àfon, obscur, solitari i líquid. Mir un ramat de núvols en forma de cintes de color d’albercoc madur damunt el putxet on els pins es retallen negres tinta xinesa. Sé que per allà fuig el sol. Aquella caverna fosca en el ventre de la mare l’he perduda per sempre. Allà vaig viure la solitud fetal. Com devia ser? Dins el ventre de la nit sent la solitud fetal. Ara duc dins la mà un bri de fonoll i una frase de Benedikt Spinoza escrita amb tinta negra: L’home no és feliç més que en la solitud, en què no obeeix ningú més que a si mateix. És una traducció literal d’un vell text francès. Pens que la capacitat d’estar sol és un dels fonaments de la creativitat. Record les paraules de Melanie Klein: sentir-se sol és el programa. M’agrada evocar aquest món intern abans de que fos tocat pel llenguatge, per la paraula, sentir-me aquella bestiola humana vivípara surant en la bossa materna. Per què sempre m’agafa la fosca? Perquè sense saber-ho esper el prodigi. És tot u: veig aparèixer a contrallum el vol d’un sebel·lí i escolt d’enfora el seu cant. Hi ha alguna cosa de secret i incomunicable en aquestes paraules que acab d’escriure.
Si us plau deixau-mos escriure
el que no gosam dir amb la boca.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!