Em
colg amb tu per donar-te tot el plaer del món. Som prou jove per enravenar
moltes de vegades i aconseguir esgotar-te de gust. T’estim, però això per a tu
és un detall de la vida que duim dins aquest somni en què hem caigut d’ençà que
et vaig conèixer a la festa d’aniversari de Jordi Satorre. Hi ha molt
d’irrealitat en la nostra relació.
[Imatge Sebastià Perelló]
Potser ens despertarem un dia i veurem les
coses que ens envolten com un paisatge en desordre del qual no entendrem res.
Fins i tot potser que no sabrem perquè tot un conjunt d’esdeveniments es
desenvolupen al nostre voltant inflats de tota aquesta gent que veurem per
primera vegada i dins l’existència dels quals voldrem entrar com es penetra en
una casa isolada per organitzar un assassinat. T’agrada molt fer-te veure en
públic i jo no som prou glamorós per a aquesta desfilada. Has tengut malsons,
em demanes horritzada davant les meves paraules. Parles de la nostra relació
com si fos un desatre. No sé com contestar-te perquè sempre et veig a punt
d’abandonar-me. I és quan pens com m’agradaria viure lluny de tu per
imaginar-te. M’agradaria que em mancassis, sofrir de no poder mirar-te, de no
poder sentir l’embarbussament de les teves frases, de no poder tocar aquesta
carn bruna i fina, emocionant i tendra, flexible com les ones petites de
paraules que arriben a la vorera d’una pàgina. En tinc prou de saber-te al meu
costat, la teva presència t’enfosqueix. T’agrada, Beatriu, això que vaig
escriure fa cinc anys? Aquest matí de desembre érem al llit i et llegia una
part del meu dietari antic de quan ens vàrem conèixer i jo era un escriptor
jove amb ànsies de menjar-se el món i tu unes de les actrius emergents més
sol·licitades del moment. En aquella època tenies un aire violent i nerviós,
uns pòmuls alts i una boca plena amb uns ulls d’un verd clar que no s’aturaven
de guspirejar quan em miraves. Em digueres que adoraves el meu aire encantador
i cabridenc, els meus ulls marrons i els meus cabells negres. No reparares ni
la meva escriptura ni el meu cervell. Em tingueres com un dels favorits del teu
estable durant sis mesos i després partires sense ni un mot, sense ni un adéu.
Em deixares per un amant més representatiu, famós. Jo era indiferent a allò que
s’anomena els ecos, els xafardejos, els coets banyats de l’èxit. És curiós,
deies amb el llençol que deixava a l’aire els teus mugrons rosats amb una
aurèola molt gran i amb veu alta, potser massa alta per l’hora i per la
relaxació d’una nit de disbauxa, és curiós que no m’hagis oblidat després de
cinc anys. No tenia ganes de contestar-te. Mig estirat damunt el llit veia a
través del finestral del meu àtic aquell cel ple de núvols de tempesta i
escoltava els batecs del meu cor que durant aquells cinc anys no s’havien
aturat de desitjar-te, de sentir-te, d’esperar-te, de perseguir-te en el
silenci i el secret del rodamón que somnia aferrar-se al norai d’aquesta
esquena que tenia a dos pams de les mans i en la qual reconeixia la meva única pàtria.
T’he de ser sincer: sabia que el meu silenci t’intrigava i que també et costava
entendre com aquell jove Eduard, que no recordaves ni que escrivís, amb el seu
aire seductor i aquelles cames tan llargues, havia esdevingut un dels autors de
moda, que havia estat traduït a vint-i-tres llengües i reconegut en els mitjans
de comunicació amb el premi dels Llibreters, el de la Crítica i el Nacional de
Literatura. Per afegitó era el guionista de la teva pròxima pel·lícula —Foc negre— que tothom esperava com un
esdeveniment. Estirats dins aquesta atmosfera fosca vaig pensar que era un bon
lloc per a les confidències. Però he de reconèixer que em feien por com si una
crucifixió m’esperàs amagada en algun racó d’aquella cambra que havia preparat
fins al darrer detall. A través dels cabells negres de Beatriu veia les
orquídies malva que havia col·locat damunt la tauleta de nit, germanes de les
que ella havia tingut al seu apartament cinc anys enrere. Sí, cinc anys enrere
també havia vist aquelles orquídies malva després d’una nit d’amor i havia
sentit, o havia cregut sentir, una felicitat imperible. Ara em temia que en
aquells cinc anys no m’havia aturat de somniar i era en aquest moment que
Beatriu, cansada del meu silenci, tornava a repetir com una lletania: és curiós
que et recordis encara de mi després de cinc anys. I en un moviment inesperat i
ben felí Beatriu m’estirava els cabells, reia amb un riure fluixet i ferotge i
aferrada als pèls del meu pit, deia frases que no acabava d’entendre però que
m’exigien una resposta. I jo callava. M’obligava a mi mateix a no dir ni pruna.
I mentrestant em demanava per dedins aferrat a la seva esquena nua tan bella,
tan desitjable, tan meva, tan perduda com en un miratge: Què he fet aquests
cinc anys si no intentar oblidar-la fent-me famós, ecrivint com un desesperat
tot allò que podria ajudar-me a sobreviure, aguantant tota casta d’editors que
intentaven baratar la meva obra perquè s’avingués amb els corrents dominants
del moment, suportant converses glaçades i diàlegs idiotes amb agents,
periodistes, gent de màrqueting i d’altres voltors que em volien xuclar la
sang? Però, què he fet si no desitjar tornar allà, a aquesta illa de carn, al
cos de Beatriu vora aquestes orquídies malves? He passat cinc anys intentant
oblidar aquesta dona com un heroi romàntic de George Sand i per afegitó, el
súmmum de l’absurd, no sabia que ella era el meu botxí, la meva esposa, la meva
germana, el meu horitzó, la meva esclava, l’única cosa que volia oblidar. Tu,
Beatriu estimada, t’has tirat un altre cop sobre la meva còrpora, m’has fet
trunyelles desbaratades amb els cabells i m’has dit que no entenies, amb veu un
poc enfadada i polissona, aquella síncope que m’havia pegat. Molts de dies i
nits havia sentit la teva veu, aquella veu que em feia riure, calfredar,
vibrar, enravenar, morir. M’havia comprat gravacions teves de poemes de Silvia
Plath, de Mercè Rodoreda, de Carson McCullers, de François Sagan i les
escoltava fins que em pegava una tristesa fonda perquè eres lluny del meus
braços que et volien aferrar, destrossar, abraçar, nuar. M’hauria agradat
dir-te els lligams complexos que la veu, la teva veu, Beatriu perduda,
entretenia amb la solitud, el silenci, la mestria, el cos, el temps, la
desaparició, la mort i, també, la passió. La veu, per mi, no era la paraula, no
tan sols la paraula, sinò allò que hi ha allà deçà, enllà, allò que es parla,
que es mormola, es crida, sota la veu, en les seves interrupcions, en les seves
hesitacions, en els seus enfonsaments, en les seves represes, en allò que
sorgeix del que la veu pena, del que sofreix per dir. I quan ja em començares a
rapinyar els braços, la panxa, les anques, els ous, les cames, els peus com si
tinguessis un atac de feridura va ser quan vaig decidir parlar i amb veu
distreta, que es feia la distreta, et vaig dir: no em vaig aturar mai
d’estimar-te, però ara beuria amb gust un tassó d’alguna cosa. T’aixecares
immediatament com moguda per una molla interior i desparegueres cap a la
cuina. Vaig pensar que tenia una
vaga idea de mi mateix, de la meva natura i del meu futur i s’apoderà de mi la
sensació de ser el titella d’un destí inexorable, la qual cosa em confirmà la
veu de Beatriu que havia tornat a la cambra amb dos tassons plens i em deia: No
em recordava gens, sí, no em recordava gens que boixassis tan bé… Quan acabares aquests punts
suspensius m’hauria agradat aixecar el cap i contestar-te: perquè no
m’estimaves, però em vaig ensofronyar amb el tassó entre llençols i amb la veu
més divertida que vaig saber et vaig respondre: des de llavors n’he après. Què
volies?
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el dia 26 de desembre de MMX]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!