Plagueta de Bord

L’horabaixa és radiant pel passejador. Les muntanyes de la serra de Tramuntana sembla que les puc agafar amb els dits d’una mà. El sol de capaltard dóna als capcuruculls tons de color de cirera. No hi ha ni un núvol. L’aire és d’una transparència absoluta, sense ni un vestigi d’humitat. Fa fred. Em deman perquè els humans tenim un naixament sense renaixement quan tota la natura neix, creix, es desenvolupa, mor i reneix segons les estacions. Per què el creixement s’atura en nosaltres d’una forma tan abrupta? Don voltes i voltes a la idea. Mir la força dels albons a punt de treure la caramuixa. En la natura el naixament se sosté en el cor de la definició. Qualsevol cosa pot néixer, pot renéixer, pot treure ulls. Pellere, pulsi, pulsió, creixença. Allò que empeny a fer és una força tan allunyada de la consciència com puguin ser el silenci, l’emoció, la sensació, el sofriment. Quan serem morts i inhumats no hi haurà primavera l’any següent. Per què pens aquestes coses? L’exercici quotidià de la meditatio mortis en els romans mostra que la fi no estava mai situada per a ells en els darrers instants. Llegesc una frase que Franz Kafka va escriure per al seu amic Oskar Pollak:
«Necessitam llibres que actuïn sobre nosaltres com la mort d’algú que ens és més estimat que nosaltres mateixos.» És el temps del dol que constitueix l’espai de l’art, de la creació. De sobte ha caigut la nit com una fosca serena entre la qual el fum adormit d’una foguera em diu que alguna cosa crema encara.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!