BLAI BONET PARTÍ DE VACANCES FA TRETZE ANYS
M’he engrunat amb una porta la mà dreta i hi ha hagut sang per tot i un tall dolorosíssim a un dit. Un tall blaibonetià: una nafra a la mà dreta. Un símbol.
FA TRETZE ANYS, TAL DIA COM AVUI, 21 DE DESEMBRE DE 1997, PARTIRES DE VACANCES. Em dol fins i tot el niqui de sentir la teva mort, Blai amic, Blai enyorat, Blai estimat, Blai de lletra viva.
He pensat molt de temps en tu: a la casa del carrer Palma 74 de Santanyi, al segon aiguavés, a la camilla, amb la teva mare que feia randa al costat i que puntuava la nostra conversa amb tota la claror verda del corral; a l’apartament de cala Figuera, quan ja eres orfe, amb aires de tomarinar i de marina, on discutíem el guió d'”El mar” i tu m’amaraves amb la teva paraula ardent; a la nostra casa de Barcelona del carrer del Carme on en Pep-Maür i jo t’acollirem per aquell plurihomenatge organitzat per Joan de Sagarra i on tenies por els vespres i ens apareixies llarg com un bon jesús de cos sencer. Quantes hores plegats, Blai, quantes hores enyorades ara, Blai, quantes de telefonades, Blai (ara em pega telefonera de tu; record que després de la teva mort et vaig telefonar algunes vegades i no em contestava ningú), quantes de cartes recíproques. de vegades toc la lletra de les teves cartes —cal·ligràfica, expressiva, artística— i és com si et tocàs a tu.
[Cartell de Miquel Barceló fet l’any 1987 per a un homenatge que li organitzà la Universitat de les Illes Balerars]
No hi ets en carn i ossos i intel·ligència, Bali. Fa tretze anys que partires dins els somni. Però vius en els teus poemes. Llegesc i llegesc i no em cans mai. Aquest Gaspar Hauser l’he recitat arreu del Món i encara no me’l sé.
GASPAR HAUSER. núm. 2
Que cadascú, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l’amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que cadascú aboqui l’odi damunt tothom qui odia.
Que cadascú defensi just el que li és rendable.
Que cadascú sigui el seu propi emperador.
Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra.
Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que, quan et moris d’amor, t’hagis de casar.
Que, per a poder viure, t’hagis de fer una assegurança de vida.
Que, quan tinguis set d’aigua, et facin fer un clot.
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig.
Que, quan a l’hivern et vegin nu, et donin un tassó d’aigua.
Que, quan demanis notícies, t’enterrin.
Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge
i si dius salvatge a un salvatge.
Que ningú no digui “l’altre” a un altre.
Que ningú no digui “jo” al seu nom.
Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer.
Que ningú no digui “seu” al seu amo.
Que ningú no digui “seu” al seu amor.
Que ningú no digui “teu” al seu amor.
Que ningú no digui “pare” a ningú.
Que tothom digui “mare” a la seva mare,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Cap moble no té permís per a dur pols.
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa.
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.
Cap abric no té permís per a prescindir ni d’un sol botó.,
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre.
Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d’identitat diu d’una persona.
Cap home no està autoritzat per a dir “llibertat” a la seva llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.
————————————————————————
Aquest l’he sentit recitar a en Carles Rebassa i m’ha fet mal de gust.
IV
Saps què hem de fer? Veus? Mira,
la cosa més ceràmica és fer la veritat. Dir-la
és talment pronunciar el temps que fa,
i ja m’ho tens sabut: el que pot ser tingut,
no s’ha de dir, perquè no és a dir,
és perdre la vista i la paraula. Si em vols estimar,
no em facis oratge amb “t’estimo”, no, no,
no em llancis a l’abraçada postal, perquè llavors, llavors,
el desert sap els arenals de bona tinta.
Ja t’ho he dit jo, eh?,
tu no m’ho tornis també dit.
Sovint, com que no hi ets, penso, és un dir perquè no diguin,
que et mors de mort de barral,
que estàs a punt de fer pell de ca,
a punt de fer la canya que no és bona,
perquè fas sumes, en lloc de restar…
No t’atures de tapar-te amb coses de preu fet
i llavors, quan et cerques, trobes just papers,
rellotges, perns, pèl, rodes, pell, xassís, gomes,
la cartilla de família, i després no saps com viure,
perquè tot funciona sense tu, sobretot l’amor
tan pistó i cilindrada, de dos o tres temps,
amb el permís i els papers, però, home.
Si sabessis qui i d’on sóc,
m’estimaries com que prendre’m el pèl de per viure,
perquè jo, qualque estona, em dic Blai. No creguis, però,
que sigui efectiu, com un ca que és ca,
talment un moix que és moix, com hi ha aram que és d’aram.
Jo sóc un dels homes, mira tu quina fossa individual,
però no estic sindicat, ni assegurat contra incendis,
tinc el foc per oposicions, la flama interina,
no tinc el 18 de juliol, tinc tots els dies
que em vénen, i mai no me n’ha sortit cap de repetit.
cinc cops t’ho he dit i no ho he repetit mai.
————————————————————————
Aquest el recit totsol, els dies de pluja, quan em sent molt sociòpata!
has vist
algun cop, jordi bonet, ca n’amat a l’ombra
*
El meu temps no és el teu. Tampoc no és meu.
El temps
depèn de la velocitat del rellotge que el mesura,
i la velocitat en mi no és la velocitat en tu,
per una raó tan esmolada com és ara
que el viatge que tu fas no és el viatge que jo duc.
Vull dir que no posis un Copyright mentider al temps,
tot parlant escolarment del “nostre temps”,
perquè aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya.
La tasca en mi és Veure el que hi ha, no el que passa…
El que passa em veu a mi.
Jo vull veure just l’home, veure si viu,
sobretot l’esplendor humana on la crisi és la personalitat.
Enlloc, però, de veure l’home que viu en crisi,
he d’anar fart de veure homeneus que viuen de la crisi,
i això és perquè
aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya.
Si vols ser un home,
mira, primer de tot, de fer el cap viu.
Mira de no tenir cap amo
que t’eduqui a imatge i semblança del seu quadre clínic.
T’ensenyarà just que el mantinguis
i que et colguis amb el seu mural rupestre,
si és que vols que et donin el carnet de súbdit.
Així agafaràs la bruta malaltia de la decència
i la grollera ronya del silenci. Seràs un esteta,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit,
i perquè aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya.
Si vols ser un home,
no tens permís per a pensar que hi vas néixer.
No vas néixer home, però hi has de tornar.
La teva única tasca és aconseguir
que els coses evidents es facin públiques.
Ai de tu, però, si comportes que els altres et facin home!
Agafaràs la bruta malaltia de la decència
i la grollera ronya del silenci. Seràs un esteta,
i això és perquè
tots aquells que estimen només el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit.
Si vols ser un home, no diguis que el peu d’un home
és més modern que el peu d’un cavall.
Mai no diguis just “jo” quan fas una cosa ben feta.
Mai no gosis dir just “jo” quan facis una cosa mal feta.
Mai no provis de dir “flor” a una flor mustia.
No gosessis mai dir “lluita” a una carnisseria.
No arribis al porc evident que diu “indocumentat”
a qui no duu els pares, el carrer i el sexe escrits en un cartó.
No tens vergonya, si creus que sigui veritat
tot el que un carnet diu d’una persona.
Si compleixes tot això, seràs un esteta,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit.
Jo crec en la justícia i en els justos,
però, com que l’autoritat és mútua o no és,
a canvi de la meva fe en la justícia,
que cap jutge d’aquí en català ni de la terra no gosi
posar la seva firma, o signatura…, sota una pena de 12 bales,
si no ha de ser ell mateix, amb la pròpia mà,
qui posi el garrot, la forca o la bala al condemnat,
perquè la forca, la bala i la firma han de tenir la mateixa lletra.
Si no, és que ets
com aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home,
perquè s’han colgat més o menys amb Alemanya,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit.
———————————————
M’entusiasmen els autoretrats d’en Blai: un ble i un ai. N’he fet d’ais avui. Pareixia un cantant de flamenc! Quina puta engrunada!
*
Jo sóc magre i just home, que quasi mai no riu,
perquè li escau millor el silenci que les dents.
També és que té el costum pla i molt catalanat
de mirar molt la terra i no gaire la gent,
que, per on ralla, peca. Contar vint-i-quatre hores
del cos que, tot el dia, va amb mi, talment un mestre
que dóna ofici al mosso, és una història bona
d’enllestir perquè és plana com un trespol de terra.
Jo sóc el deu dels meus. Els meus no són tothom.
Jo no sóc de les noies, i tampoc no sóc meu.
Pertanyo a Qui m’estima, a Qui es deixa estimar
per mi, que tot sovint sóc just un braç que hi veu…
D’un fet sóc ben segur: sentir desig de mi
és obligació de qui ha nat amant.
No és que porti el tigre del rossinyol al cos.
Just és que en mi l’amor no mor de punt final.
A més de pobre fondo, tot jo sóc la pobresa.
Mai, però, no empraré ni la paraula “amor”
ni cap altre cendrer, quan l’hora m’és persona.
Si el món és tot mot verd, parlar és no tenir món.
El temps en mi fa els anys. Jo, però, no sé
on
els tinc fets, perquè, a l’hora d’afaitar-me una mica
els quatre pèls de la bellesa, em sento
ignorat pel mirall, on l’edat feta em mira…
No res del que jo sóc és dolent. Si m’hi trobes,
és que m’atribueixes els ulls que tu congries.
L’om està molt ben fet: mai no parla del pi…:
jo mai no he somniat. En mi sempre és de dia,
i, perquè he decidit veure i viure a sol alt,
sé en català que “deu” en català vol dir
“la fontana que raja sempre seguit”. El dogma
és un marbre i és de qui el fa. Jo faig camins
que no he de trobar, que just he de seguir:
l’èxit és el normal, el masculí i meu sexe
és un sentit que em mena a escoltar i tastar el món.
Sóc home, tot un cos; un home no té membres…
Jo no vaig néixer lliure, no ho sóc ni de
morir…
“Llibertat” és el mot dels fabricants d’esclaus.
La llibertat real no té cap nom, tota ella
és canal on la vida pren el seu vol formal.
He sortit de ma terra, com l’escultura i l’home.
El just és qui em fa home, no m’hi fa muntar amors.
Estimar significa prendre’s mides, res més.
Jo tinc la llibertat, vosaltres les raons…
Loquenc i còmic com un clorhidrat d’apòcrif
és qui, per no voler pensar, just té el remei
d’haver de dedicar-se a l’heroisme, com
el qui no sap dir “lliure”, sense anomenar el vent…
Jo mai no perdré el temps d’aquesta envidadura,
fent la pregunta borda, que pregunta pel “jo”
de la persona encesa, que fa els calius a mà.
El “jo” és en Blai Bonet, tot ell calmes del tro.
Mai no seré qui sóc. Sóc l’ésser
que vol l’ésser.
No sóc jo, vull ser en Blai: la continuïtat
i la unitat dels fets que al món grellen a lloure,
però que en el meu cos volen l’obra que fan.
És per això que mai no penso en tot el món,
ni vull vida pensada. Ni solament vull viure.
Just visc. Creo el que faig, i la reflexió
després arriba i és l’agraïment que em signa.
Aquesta ànima d’home val més que les estrelles.
Vet aquí la raó que em mena a poder entendre
la llecor substantiva de qui deixa passar,
sense fugir, el poder de fer naixent l’esperma,
perquè qui es perpetua en pell d’altri sovint
deixa el quefer arrelat, grellat, en tots els homes:
perpetuar-se, fer-se tot ell irrepetible:
viure, en lloc de durar com els nats, que se’n moren…
Com ell, com tu, com jo, mai més no n’hi haurà
cap.
Poble com el dels àrabas, poble com Israel,
mai no s’esvairan: són pobles com persones:
de la Vida, en fan grup, i el grup mai no es fa vell.
Vet aquí la rebassa tendrella com la mar
que mena a l’energia de poder creure en Déu:
l’ésser que vol i crea, Déu que, n’és just del Poble,
n’agafa el color i tot: ningú no hi diu Déu meu,
perquè és Déu viu, alegre, nostrat mai, sempre nostre.
BLAI, ET AQUÍ, AQUÍ, EN LA MÚSICA DEL VERS, EN EL POEMA, EN EL MEU CAP, EN EL MEU RECORD: ETS VIU I T’ESTIM!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Blai és viu, m’han dit que fa de garriguer amb fona i serva els mots
fets pedrals als antigors d’es Rafals des Porcs, on de nit esdevé sacerdot i canta vespres poètiques, també eròtiques, dret damunt un talaiot
No ho sabieu? No és a Internet