17 de desembre de 2010
Sense categoria
2 comentaris

FUTILITAT

Sentir-ho tot, de totes les maneres impossibles. Ho vares dir d’una forma repetitiva i pesada en converses de treball on et demanaven estadístiques i resultats de comptes, ho vares amollar amb un apassionament escandalós i llarguíssim en aquells discursos breus en què alguns dels congressistes explicaven les experiències més significatives dins els seus departamements amb la fredor estricta de les dades, m’ho vares escriure fins a l’esgotament en aquells e-mails que m’enviaves plens de febre i de vapors en ebullició quan m’atacaves amb un spam sentimental que no tenia cap solució, i que em deixava totalment paralitzat davant la insistència dels teus oferiments que desprenien un tuf de provocació sense trellat on la meva vida, i, sobretot, la de la meva família es convertien en el territori en què podies realitzar totes les teves fellonies.
[Imatge Miquel Barceló]
Feia molta d’estona que sabia que l’observació i el raonament pertanyen a categories mentals diferents. Però quan intentava raonar amb tu em sentia totalment torbat per les observacions complexes i contradictòries de la teva conducta. Havies sorgit del passat, en aquell congrés al qual assistia per una obligació imperativa de l’empresa, havies caigut com una aparició que des del primer dia em pertorbà perquè en aquell encontre fortuït s’entremesclaven l’elegia d’un temps llunyà molt mitificat, un enamorament on la part mental duia les de guanyar sempre, unes fetes eròtiques descosides de la realitat que em deixaren en un estat quasi catatònic i una desesperació espessa, insoluble i decisiva que ho emmetzinava tot i que fou el motiu de la nostra ruptura. En aquella època m’havia deixat intoxicar per tu com un ingenu quan et vaig sentir a la peça del costat del meu despatx que deies No! No! No! molt fluixet, i, a poc a poc, la teva veu ressonava per tota la casa, esdevenia greu, clara, estrident i cridaves Deixa’m! No puc! No puc! Aquell vespre em contares la por del sexe, la dificultat d’obrir-te a la vida.
No podràs saber mai el que em va costar refer-me d’aquella història que bastirem plegats d’una forma intermitent aquells tres anys i mig. Mentida. No la construírem junts, sinó que vaig ser jo —ho he pensat moltes de vegades— que amb la meva absurda facilitat per creure en els petits detalls de l’amor, intentava creure que m’estimaves sobre totes les coses. Mentida. Hi havia alguna matèria sensible i profunda en aquella forma de veure’t però no crec que per part teva la reciprocitat fos altra cosa que un mirall que tu mateixa et posaves davant la còrpora per poder suportar el teu narcisisme, que arribava fins a l’exasperació, fins a l’esgotament, fins a la meva metamorfosi en l’objecte ideal que tu mateixa havies inventat. És molt difícil conèixer fins i tot els fets més elementals amb certesa i estic convençut que cadascú reescriu la vida que es conta a si mateix. Em deies que et refugiaves quan et senties entotsolada a l’ampit de la finestra i estirant la vista damunt les teulades et posaves a volar com un aroma, no temies res i així mateix sabies que tenies la mollor sense defensa d’un caragol que amb la closca rompuda es remou amb feblesa, cercant algú semblant per aferrar-s’hi abans de morir. Quan em deies això, segur que podies llegir la fascinació que em produïes per tota la carnalitat elèctrica que sortia de tu.
Crec que vaig caçar la sensació interior aquell darrer vespre que ens trobàrem abans de la teva partida cap a Londres. Tanmateix al cap de dos mesos ja ens hi havíem reunit per sempre. M’entren ganes de riure quan escric aquestes frases a l’ordinador per contestar la teva darrera missiva, la teva darrere proposta. Saps que m’he errat quan escrivia ordinador? Orinador, sí, orinador ha estat el lapsus calami que m’ha fet reveure amb la transparència de les òptiques més perfectes de l’observació aquell raonament que no et vaig arribat a fer mai. Des que havia capitulat davant el temps sentia viure en mi una serenitat ardent i meravellosa. Quan després dels postres vaig anar a orinar perquè m’havia amarat d’una mala fi de copes d’aquell xampany esnob que em feies beure quasi per un deure de felicitat, per celebrar l’incelebrable comiat, em vaig trobar dins el mirall amb la clarividència d’aquell detectiu que desxifra en una espira que sura en el centre de la nit tota la tramoia negra de l’assassinat d’una relació. Aquell individu solitari, malencònic i deprimit que m’ullava des de l’altre costat del mirall sabia a les clares totes les dades del problema. I es negava, amb una ceguesa digna de ser estudiada per qualsevol neuròleg d’estar per casa, a resoldre l’enigma. Quines són les dades puntuals de l’assumpte? I els conflictes entre aquestes dades? Quina és la fòrmula que resol aquests conflictes entre les dades? Tu havies decidit partir. Deixaves el teu home i els teus dos fills. Calia fer les coses amb molt de sigil. No podia sospitar ningú que la nostra relació de treball tenia cap altre significat. La meva queixa davant la direcció per la teva partida cap a un destí en què no m’havien consultat era una coartada que havíem dissenyat conjuntament entre besades i besades i besades. M’agradava besar-te. Només pensava a besar-te. Vivia per besar-te. No em cansava mai de besar-te. Besar-te fins que et deixava amb els llavis inflats, amb algunes feridetes que brillaven. I t’ensalivava de bell nou aquella sangueta, aquell esgotament feliç de ser una sola boca.
És impossible resumir aquest deliri interpretatiu que m’ha agafat quan t’he vist després de vint-i-tres anys d’oblidar-te a consciència. Amb la força de mirar les teves cartes i fer esforços per no cremar-les una rere l’altra, agafar les teves fotos i lluitar contra els mil i un bocins que faria de cadascuna, mirar els teus vídeos i reprimir les ganes de tallar-los a bocinets i llançar-los cap al cel com a niguls de confeti.
Però ara mateix, quan he deixat enrere aquest hotel de luxe ran de mar, com un furtiu, sense avisar ningú, just la darrrere nit amb el grand finale del congrés, just després de la cloenda de l’extraordinari sopar d’etiqueta amb xou festiu d’atraccions internacionals, just quan tu preparaves mil·limètricament la teva estratègia a través d’aquells e-mails que m’havies enviat, amb aquelles bitllets que havies tirat per davall de la porta de la meva cambra, amb les confidències que havies deixat al contestador del mòbil, amb els essaemaesses que no s’acabaven mai, amb tot aquell conjunt de paranys que m’embolicaven en una cel·lofana d’un desig ofegador, ara mateix quan vaig per una carretera de la costa ran dels penya-segats on un dia et vaig voler estimbar perquè no em deixaves besar-te a pler, perquè em deies que ja no volies saber res de mi, perquè havies fet de la llar familiar el teu santuari, sé que no m’interessa gens ni mica resoldre el teu enigma, sinó senzillament alenar. Sí: alenar senzillament, fondament. Avui dematí he sentit per la ràdio que havies caigut accidentalment des de la teva habitació del pis vint-i-set. De cop he entès que vol dir futilitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!