Plagueta de Bord

@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }p { margin: 0cm 0cm 0.0001pt; font-size: 10pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }

Això és un desgavell! Celebrar els meus quinze
anys és per mumare la festa més important de la seva vida, la darrera. Des de
fa un mes no s’ha aturat de preparar-la. Quina llàstima que ja no es facin
puestas de largo al Círculo, deia com si li haguessin robat un anell de
diamants.

Primer em va dur a comprar roba i ens passàrem tres horabaixes
estirant-nos el moixell per Palma: ella pretenia que em compràs el meu primer
vestit de dona, un xanelet tot cursi, i jo l’arrossegava als zaras, als mangos,
als custos, als love dispensary, als pippa small i altres herbes com les
botigues de segona mà que em fan el pes per fer-me un combinat de teles i
estils amb una mica de marxeta. Acabàrem barallades perquè em vaig comprar un
body salvatge Lady Gaga de Colette, uns pantis estampats de roselles fosfi
damunt fons negre de Custo, una minifaldilla d’escata de color de plata de
Zara, un juba de pell negra tota brodada de vidrets de swaroski que deien Happy
Life de Pandora, unes sabates amb plataformes gòtiques de Christian Louboutin,
un capell en forma de guant de pell lleopardina que vaig trobar a una casa
d’antiguitats de la Costa de la Pols, unes polseres de Beladora i uns collarets
argentats plens de calaveres d’una joieria del carrer de l’Argenteria! Mumare
em tractava de botxa, d’extravagant i de pallassa. Ella es va comprar un vestit
jaqueta de color xampany de Rosa Laredo, unes sabates amb molt de taló de
Rapelo i un collar de perles copejades Carrera y Carrera. Cada perla és una
llàgrima, li vaig escopir. Les que m’has fet i em fas plorar tu amb les teves
capbuidades. Després varen venir les discussions d’on ho fèiem. A mi m’hauria
agradat llogar el bar Flexes amb barra lliure i delicadeses d’en Fernando
Estrella, un parell de digeis i campi qui pugui. Això no va passar la censura
de mon pare, que em digué amb el seu aire més amenaçador de Doctor Frankestein:
ta mare m’ha dit que només se t’ocorren desbarats. Vull que sigui una festa
familiar. Hi vendran els meus tres germans i les dues germanes de ta mare amb
tots els teus cosins. Amb això ja feim una vintena llarga. Amb això bastaria i
sobraria. Però convidarem també els Vandellós, els Puigserver, les Alondra, en
Casamartí i les Aguiló. Pensa que ton pare amb el banc té molts de compromisos.
Aquí mumare hi va intervenir com si digués una cosa de l’altre món i, fitant-me
amb un somriure tan artificial com preparat, em digué: Si tu vols, Blanca,
podem convidar dues o tres amigues teves, na Marta, na Poli, na Jona i na
Felipa, per exemple. Els meus quinze anys. Una festa al xalet bufa de Punta
Parcella: Los Pinos. Tota la família al complet i les quatre amigues més fades
que tenc. On anàvem a parar. Quin panorama més engrescador! Mon pare em feia
oi. No estimava mumare. Els vaig mirar com si fossin dos indígenes dissecats
per un antropòleg per mostrar als civilitzats els espècimens d’una tribu
salvatge en vies de desaparició. Ha! Ha! Ha! Més ben dit, en vies de
reproducció accelerada per més que a mumare l’haguessin haguda de buidar, la
qual cosa m’havia confinat a la pubilesa. En compensació, segons sabia de bones
fonts, mon pare havia anat deixant llavor dins un parell de criades que havien
hagut de partir sense motiu i donava una pensió alimentària com a mínim a tres
germanets meus. No és rar: els de l’Opus han de tenir els nins que Déu els do.
Si no fos pels baixos espenyats de mumare ara em veuria envoltada d’un caramull
de germanets. Uf! De bona m’havia salvat! Bastava veure les conilles de les
meves ties maternes i els meus oncles paterns que ja no sabien on havien de
posar les ventrades que havien amollat pel món. Hi va haver un moment en què
mumare, mon pare i jo vàrem quedar en silenci i vaig saber que cap dels dos no
podia imaginar mai el que em passava pel cap. Em fitaven com si haguessin posat
a la terra una espècie animal desconeguda i perillosa. Vaig veure que per
dedins estaven horroritzats. Calia que ho aprofitàs! Potser aquesta vegada podia
fer servir allò com a xantatge. Allò:
arribàrem fa tres mesos a Los Pinos per passar el cap de setmana. Feia un sol
magnífic. Vaig pujar a la meva habitació i em vaig posar el biquini i vaig
baixar a tota: Mumare me’n vaig a la piscina de can Aiguader. Sabia que el
primer dia anàvem a dinar a aquell restaurant on feien una caldereta de
llagosta que era l’única cosa que emocionava mon pare fins a les llàgrimes.
Mumare em va dir que partís i que ells hi vendrien tot d’una. Quan ja era a mig
camí vaig recordar que m’havia deixat les ulleres de llegir. Vaig tornar correntsos
cap a ca nostra i vaig entrar per la porta del jardí que pegava a la cuina.
Quan baixava de la meva habitació vaig veure com mon pare i mumare miraven una
dona que semblava morta just devora la pèrgola. Vaig cercar un altre
observatori per poder-los veure millor sense que em vessin i vaig pujar a la
terrassa de dalt. Els sentia que discutien: si avisam la guàrdia civil ja no
podrem anar al restaurant i tot el sant dia ens faran preguntes. Ja has comanat
la caldereta?, demanava el pare amb la salivera que li sortia pels esqueixos de
la boca. Tenim taula reservada a les dues en punt, va respondre mumare, que de
jove havia estat secretària de direcció i tenia aires de doctora. Idò millor
que vagis a cercar una manta vella, la hi posam dedins i l’arrossegam dins el
garatge. En tornar ja pensarem qualque cosa. Dit i fet. Pareixien personatges
d’una novel·la negra escrita per un autor de províncies que ha vist moltes de
pel·lícules de sèrie B i ha llegit autors suecs i finesos de moda. M’hauria
agradat baixar i ajudar-los a arrossegar aquell pes mort perquè els veia que
panteixaven com si haguessin de fer el darrer alè. Però així com pogueren
arribaren al garatge, l’aficaren entre la barca i el cotxe, tancaren la porta
metàl·lica i aquí no ha passat res. Tot el dinar vaig intentar caçar un gest
alterat de mumare, una paraula més forta que l’altra de mon pare, però no vaig
notar cap canvi respecte de les calderetes de tota la vida que assaboríem 
a ca mestre Xeric, el cuiner que havia estat pescador i que sabia tots els
secrets de la cuina marina, servides per la seva filla Margalida i el seu fill
Llorenç, que eren la bomba. Potser l’única diferència és que mon pare va
demanar xampany francès en lloc del cava de sempre i allò va donar un aire més
joiós al dinar, de tal manera que quan tornàvem cap a Los Pinos semblava que
tots tres anàvem una mica alegres. L’única cosa que em va donar una pista va
ser que mumare em digués que si necessitava res del garatge que li ho digués,
perquè havien posat un verí per a les rates i calia que estigués tancat en fort
fins el dilluns, que partiríem. Record que aquell vespre després de sopar vaig
partir a tota a la meva habitació per veure un concert de Lady Gaga, però tot
d’una després d’haver posat la tevé vaig tornar al darrer replà per escoltar la
conversa. Mumare deia a mon pare que la podrien posar dins la barca i dur-la a
mar i tirar-la. Mon pare ho trobava massa arriscat perquè algú els hi podria
veure. Els Ravensbruk no hi són i els Carpeaux crec que partien ahir cap a
París. Potser l’ha tirada un helicòpter de mafiosos, va dir mon pare. O és el
resultat d’això que diuen violència de gènere, va respondre mumare. Després
callaren com a morts mirant La noria. La nit del diumenge al dilluns no vaig
dormir gens. I a la matinada ben fosca vaig sentir com s’aixecaven, com anaven
al garatge, com la treien del garatge i com l’arrossegaven fins als baladres
que ens separaven dels Ravensbruck i, fent un esforç sobrehumà per aquells dos
cossets, la tiraven a cals veinats, que no venien fins l’estiu. No, crec que
encara no ho faré servir i aguantaré la festa. Tots hi eren. Les ties anaven vestides
amb l’uniforme xanel de colors diversos i més pintades que una persiana
valenciana. Els oncles de vestit fosc, puro i panxa semblaven mafiosos. Els
cosins cobrien totes les edats: des de petits ploraven com a cans rabiosos,
fins a grans de la meva edat que es pensaven que era la seva puta tan sols
perquè el darrer estiu havíem jugat a metges. Les amistats dels meus pares
anaven dels matrimonis cursis nous rics a les fadrinangues antigues que feien
pudor de resclosit. No vaig convidar cap amiga i mumare en va tenir un disgust.
Hi havia una taula de bufet immensa amb cambrers de Menú. I el cosí més marxós,
en Santi, havia duit algunes coses seves —The Beatles, The Doors, Madonna, King
Crimson, Queen, Eminem, P. Diddy, Alaska, Bagatel, etc.— i les posava entre els
disgust del grans i els crits dels menuts. Quan vaig sortir mumare quasi es va
acubar. M’havia col·locat la gràcia de Madonna, la pardaleria de Kiliye Minogue,
la sexualitat de Grace Jones, la fortor de Beyoncé, el joc de cul de Shakira,
el perfum de Deborah Harry (Blondie), la llunyania de Kate Perry i la follia de
Kesha. I vaig ballar un “Dance in the dark” que va fer caure de cul a tots
aquells espectadors que creien que trobarien la nineta aguda de Madre Alberta.
Va ser un escàndol! Quasi tot d’una i per tapar la cosa uns cambrers tragueren el
pastís amb quinze espelmes i en Santi va posar el Happy Birthday cantat per
Marilyn. Molts d’anys i bons! va xisclar mumare perquè tothom la miràs. Bufa
les espelmes, nineta meva! I es va posar a plorar. Vaig pegar manotada a les
espelmes i les vaig tombar damunt aquella nata pujada. Després em vaig posar a
córrer dins la fosca. Sort que havia agafat la bossa amb la cartera. No em va
ser difícil cridar un taxi i que em vengués a cercar devora la placeta del
port. M’havia fet uns joints d’herba afgana amb en Santi i m’havia sortit la
veritat. Allò no era la meva festa. Que se la confitassin! El mòbil sona tot el
temps. Són mumare i mon pare que es pensen que contestaré. Un bastó de dinamita
els clavaria a cadascun. Quan arrib al pis pos a tota “Beautiful, dirty, rich”
i em faig un bany d’aigua bullent amb perfums de gessamí per treure’m aquelles
pintures de guerra. Després encenc un xirri per aturar un portaavions i m’afic
tota nua dins el llit. No he sentit la porta quan han entrat. Mon pare i mumare
corren com dos pedòfils afamegats i es tiren damunt jo —No et trobes bé,
petita? Conta’ns què et passa? No estàs bona?—. Fan pudor de tendresa recuita.
M’agradaria tenir un punyalet per degollar-los. Segur que s’ho deixarien fer
per donar-me gust!

[Aquest text es va publicar al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 12 de desembre de MMX.]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!