6 de desembre de 2010
Sense categoria
9 comentaris

PENSANT EN TU

Si això no fos la satisfacció, seria la
tranquil·litat; si això no fos el desfici seria la innovació; si això no fos
l’enamorament, seria la juguera; si això no fos la follia, seria el joc.

 

[IMATGE BRUCE WEBER]

No et
sorprèn que et canti aquestes cosetes que se m’ocorren d’ençà que et conec,
Xavier, i que no semblen gens congruents amb una dona de quaranta-tres anys que
fa de comptable a l’hotel Acapulco i que ara pela patates per fer un tumbet que
és allò que més t’agrada del món? Si això no fos un bel, seria una creu; si
això no fos una cançó, seria un crit; si això no fos una rialla, seria una
besada. Em dóna gust per tot el cos que em miris, Xavier, des del sofà estant
com si tot allò que dic t’importàs un pebre i només tenguessis ganes de veure
la taula parada i el plat acabat de fer que devoraràs amb la fam dels teus vint
anys. Mires una pel·lícula pornogràfica que vàrem comprar ahir horabaixa al
quiosc de la plaça del Mercat en què dues camioneres es dediquen a desverjar un
ninet que pareix de primera comunió i després resulta que és un punqui amb un
rave tan gran com el d’en Nacho Vidal i que les deixa blaves pel davant i pel
darrere. Fas cara d’avorrit mentre vaig fregint les albergínies. Què trobes del
Pensando en ti? Em mires com si em
trobàs a anys llum de la teva còrpora i em contestes emprenyat. Un puta rotllo!
Ja et vaig dir que són molt més bons els que em baix de la Xarxa. És una tirada
de doblers! M’agrada que sigui malcriat. És el que li toca fer. Però jo també hi
vull dir la meva perquè no es pensi que em xucl el dit. Ja et vaig dir, Xavier,
que l’únic morbo que em donava era el títol. Aquest Pensando en ti em va recordar el Pensant en tu d’en Peret que vàrem ballar aquell vespre a la
discoteca Finis on et vaig conèixer. Et quedes una estona en silenci com si no
m’haguessis sentit. Estic segura que no t’ha fet el pes això que t’he dit. Uf!
Quina cremada que m’he pegat amb aquest punyeter oli! M’hauré de posar halibut
perquè si no em sortirà una butllofa. Saps què et dic, Lola, que quan et pega
la puta sentimentalitat no ets aguantadora. Me’n vaig a comprar tabac i cervesa
a la bodegueta de can Xim. Tornaré tot d’una. No importa que miris el rellotge
ni que passis pena. M’has sentit? M’hi acost amb dos llongos i li faig llepar
la ferida. Llepa! Llepa’m! Així no em sortirà la bòfega. I dóna’m aquests
morros perquè te’ls arrabassi d’una mossegada. Li pos la llengua fins a la
gargamella i sembla que s’ha enviat un chupa-chups. Em comença a magrejar com
un desesperat i li peg una sempenta. Venga, fogueró meu! Parteix de quatres!
Que d’aquí a un quart ja podrem començar a dinar. Es posa la juba i se’n va com
un nin malcriat. Mentres fregesc les patates em ve la mateixa idea de sempre.
Potser ja no tornarà pus. No m’estranyaria gens. Va ser el que vaig fer amb el
meu Macià. Després de quatre anys allò no era aguantador. Si no hagués agafat
el brau per les banyes hauria pogut durar eternament. Et pensaves que encara
habitàvem a l’Edat Mitjana i que la teva manera brusca, quasi brutal de tractar
el meu cos era la cosa més normal del món. De vegades em recordaves un
carnisser que prepara una carn per rostir. Estic segura que si hagués anat a a
una d’aquestes advocades feministes i t’hagués acusat de violació encara
t’hauria pogut treure un bon tall. Però no som d’aquestes. Em vaig estimar més
dir-te que me n’anava perquè la intimitat amb tu era malsana i que donava
gràcies a qui fos perquè aquella criatura que havíem fet plegat tengués una
malformació i hagués d’avortar. Quin alè quan vaig partir! Ara, molts de dies
quan anam pel carrer li dic a en Xavier que em doni bones morrejades per dos
motius ben clar: per un cantó m’agradaria que en Macià ens pogués veure i
caigués de cul amb el seu substitut, i per l’altre perquè la gent no es pensi que
som sa mare. En un viatge a Barcelona quan ens registràvem a l’hotel Neri la
recepcionista que tenia més mala llet que na Cordó, i de passada es feia la
ingènua, em digué: El llit de l’habitació és de matrimoni. Preferiria dos
llitets per dormir amb el seu fill? Si els meus ulls tenguessin raigs assassins
l’hauria convertida de cop en un caramull de cendra. Però amb un somriure
afable i divertit i amb la veu més dolça li vaig contestar: aquesta criatura
bellíssima és el meu amant. Senyoreta, crec que necessita una bona revisió
ocular a la clínica Barraquer o millor a l’IMO, que és el darrer bel de la
ciència oftalmològica. Ella va quedar ben esculada, va envermellir i ens va
donar aquella cambra matrimonial que pegava damunt la plaça de sant Felip Neri
on un Xavier infatigable em va deixar ben escaldada. Record que en el principi
de la nostra relació un dia li va passar pel cap mostrar-me la seva al·lota.
Partírem un dissabte dematí amb el cotxe i cap al passeig Mallorca i cercàrem
un aparcament just davant el portal d’entrada del seu pis. Em vaig sentir Diane
Keaton a aquella pel·lícula que m’havia agradat tant, Misteriós assassinat a Manhattan, quan ella i el seu amic vigilen
un hotel on creuen que hi viu l’home que va matar la seva dona al pis del costat
de la Diane i del Woody Allen, que fa del seu home. Aquells nervis, aquella por
que no ens descobrissin, aquella tensió, tot això ho vaig sentir amb les
ulleres de sol posades, fins que, a la fi, en Xavier em va pegar una colzada i
va dir: és ella! I vaig veure que sortia una al·loteta de la seva edat, rossa,
vestida amb un xandall i que treia a passejar un canet que semblava un basset
rater de color marró. El ca nom Xavi, li va posar quan encara sortíem plegats.
Ara segur que li ha baratat el nom. Vols que ho aclaresqui, li vaig dir duita
del meu afany detectivesc. I sense esperar la seva resposta vaig sortir del
cotxe i em vaig posar a caminar cap a ella, que havia travessat a l’altre
costat del passeig on havia amollat el ca perquè hi fes les feines. Per
dissimular em vaig recolzar a la barana que pega al torrent de la riera i de
cua d’ull vigilava els seus moviments. Quan ella va veure que s’acostava
d’enfora d’un pastor alemany va cridar el canet: Neró! Neró! Vine aquí! I el
canet ben educat es deixà posar la cadena. En tornar al cotxe en Xavier em va
dir que havia tornat botxa però em va demanar tot d’una el nom. Li vaig dir que
allò valia un bon pinyol. I allà mateix m’agafà frenèticament entre els braços,
va tombar els seients, em baixà les bragues, s’obrí la bragueta i m’enfonsà la
verga dura i ben negra fins que vaig cridar Neró! Neró! Neró entre els alens
espessos de l’orgasme.  Moltes de vegades em despertava a altes hores de
la matinada i ens posàvem a barrinar fins que em deixava com a baldada. Ho
acceptava tot per por de perdre’l i el dematí tenia el temps just de dutxar-me
per no arribar tard a l’oficina de l’hotel. Devers el migdia em telefonava. Em
deia que anàs al vàter i em masturbàs al mateix temps que ell, al seu ritme.
Quan l’horabaixa tornava al pis en Xavier havia partit a l’Institut Politècnic
i em quedava temps per fer una bona sesta fins que tornava. He de reconèixer
que aquella vida tan estressada de sexe continu m’havia afectat. Em veia la
cara molt desmillorada, devastada. El metge m’havia donat unes pastilles perquè
trobava que tenia la tensió desequilibrada i molt alta i m’havia pronosticat
problemes cardiovasculars. Em sentia molt cansada, exhausta. I just ahir,
mentre feia la sesta, la mare d’en Xavier em va venir a veure. Des d’un bon
principi ella em va acusar d’haver pervertit el seu fill, d’haver-lo fet
abandonar els estudis i fracassar en els exàmens. La vaig tranquil·litzar així
com vaig poder assegurant que res d’allò era ver. Es va calmar un poc i acceptà
una tassa de cafè. Quan la vaig mirar més a poc a poc em vaig témer que ens
assemblàvem molt. Ella semblava confosa i embullada. Em fitava com si li
haguessin de sortir els ulls i anava tornant tan pàl·lida que em vaig pensar que
d’un moment a l’altre s’acubaria. Vostè és la meva doble, em va dir cop en sec.
I es va posar a plorar a les totes, sense consol possible. Si en Xavier s’ha
colgat amb mi és que l’estima molt, li vaig dir sense pensar. Ella va agafar un
gerro de vidre i me’l va tirar al cap. Vaig perdre el sentit. Quan vaig
retornar tenia un xap damunt la cella que havia fet un bassiot de sang i el cap
em botia. Així com vaig poder vaig telefonar a urgències. Em dugueren a la
clínica Juaneda, m’hi ingressaren, em cosiren el trau i em donaren un calmant
molt fort que m’ha fet dormir tota la nit. El matí quan m’he despertat he
telefonat tot d’una a en Xavier i no m’ha contestat. Quan  m’han duit el
diari he vist la foto i he pegat un crit. La mare d’en Xavier li havia passat
per damunt amb el cotxe. M’he pessigat fort per veure si allò era un malson.

[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el dia 5 de desembre de MMX]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!