Plagueta de Bord

No sé si és aquest aire tan gelat que fa que les
coses agafin una altra i alta transparència, no sé si són les ulleres noves que
em va graduar en Josep Maria les que m’han tret aquell tel blanquinós (No
trobes que són un poc exagerades per a una vella xaruga com jo? Ca, barret!,
amiga Gertrudis, tu ets la clienta que pot dur els darrers bels dels
dissenyadors. Aquesta muntura d’Alain Mickli és ben germana de la que duia la
teva doble, Katherine Hepburn a Històrias
de Filadèlfia. N’estàs segur? A mi em sembla que em prendran més aviat per La boja de Chaillot!), no sé si és la
qualitat de la claror tardoral d’un sol ponent que pega amb uns tons
carabassencs damunt la parra verge que s’enfila vermell sang per tot el frontis
de la casa de davant el meu piset allò que m’ha fet cercar dos llibres amb una
mica de nervis.

Primer he trobat a en Lewis Carrol quan n’Alícia parla a la
seva moixa Kitty: «Abans de res hi ha la peça que tu pots veure al mirall… és
ben exacte al nostre saló, però els objectes estan invertits. Puc veure-la tota
sencera quan m’encaramell damunt una cadira… tota sencera amb l’excepció del
lloc just darrere l’escalfapanxes! Oh! M’agradaria tant veure aquest lloc.
Després, mira, els llibres s’assemblen als nostres llibres, amb l’única diferència
que els mots estan escrits a l’inrevés; ho sé, perquè un dia vaig posar un dels
nostres llibres davant el mirall, i quan fas això tens un llibre a l’altre
peça. Però ara, oh! Kitty, ara arribam al passadís. Pots tot just témer-te’n
del que és el passadís de la casa de l’Espill deixant oberta la porta gran de
la nostra sala; el que es veu s’assembla molt al nostre passadís, però més
lluny, ho veus?, potser tot és diferent. Oh! Kitty, que seria de meravellós si
es pogués entrar dins la casa de l’Espill! Estic segura del que dic, oh!, hi ha
tantes coses belles. Facem com si haguéssim descobert el mitjà d’entrar-hi,
Kitty. Facem com si haguéssim convertit el mirall en inconsistent, com de gas i
hi poguéssim passar a través.» Cada vegada que llegia aquest fragment
m’emocionava, sentia calfreds a l’espinada, se’m posaven els pèls de punta, i m’entraven
ganes d’anar al meu observatori per fer com si pogués veure i viure les vides
de tantes de persones que em passaven per la vista. Havia convertit l’hivernacle
en la meva llotja damunt aquell tros de carrer dels Horts en què tenia una
perspectiva de picat dolç sobre la gent que venia de les Avingudes i de la que
anava cap a a la plaça d’Alexandre Fleming i un mirador privilegiat dels pisos
que hi havia a l’enfront, especialment els de la casa de la parra verge,
col·locats davant per davant i dels quals en tenia un domini complet. Una
camilla recoberta amb una roba de cretona tota estampada de roses de color de
xampany era la meva taula de treball. Allà hi tenc els llibres, els allarga
vistes, aquesta plagueta on escric i un flexo. Els vidres de l’hivernacle estan
coberts amb uns estors de lli cru que quan hi ha tots els llums apagats em permeten
veure-hi sense que em vegin. Com se’m podia ocórrer cercar aquells versos de
Petrarca aquell capaltard que estava rebentada? El matí tocava mercat de
l’Olivar i encara que duia aquella senalla amb rodes el pes de la compra
representava un esforç gran per la meva espinada delicada i un poc geperuda.
Però passava un guster de veure aquells esclata-sangs que em duien tots els
perfums del sotabosc quan amb mon pare de petita anava al pinar de son Negre i
en trobàvem per salar i per vendre. Avui havia comprat codonys per posar dins
el guarda-roba perquè desprenien aquella oloreta de la padrina Miquela. I també
havia tengut una alegria de no dir quan en Joan, el fruiter, m’havia duit només
per a mi un quilo de nesples que faria madurar dins el rebost damunt un llit de
palla. Aquests dois m’havien donat una eufòria que l’horabaixa vaig perdre a cal
gestor Andreu quan em va dir que feia dos anys, abans de ser clienta seva, no
havia pagat les contribució del pis ni els fems. Allò era de resultes del meu
mal cap i, encara que després de la retallada de la pensió aquell doble tribut em
deixava ben escurada, vaig decidir que només pensaria amb les ulleres noves que
havia d’anar a recollir a can Miranzo i que em feien tanta d’il·lusió. Ara, amb
aquesta muntura de carei multicolor amb tres punxes entravessades a cada costat
com si fossin dues estrelles de Miró, cerc com una desordenada el Cançoner de Petrarca perquè vull que el
seu pudor refinat m’acompanyi en les meves caceres visuals. Sempre sé el redol
on deix els llibres en aquestes prestatgeries que d’una forma anàrquica tapen
totes les parets. El Cançoner l’he
trobat devora Tendra és la nit, del
meu estimat Francis Scott Fitzgerald, la qual cosa m’ha deixat un poc
pensativa. Com s’entrecreuen les veus dels morts i qué en surt, d’aquesta
intersecció? Dick Diver i Petrarca es toquen? No m’ha costat molt trobar
aquells quatre versos que eren el meu obribitzoc. Els he llegits en veu alta:
«Trobant-me sol un dia a la finestra, / d’on veia tantes coses, i tan noves, /
i quan em sentia ja quasi las de contemplar-les, / m’aparegué una fera…» He apagat
el llum de cop. M’agradava aquell ritual. Defora feia molta de fosca i els
fanals del carrer amollaven un baf de canyella clara. He obert un ditet l’estor
i he vist que queia una brusquina de cama d’aranya. Com si hi hagués una
coordinació exacta amb la meva mirada el veinat del pis de davant de la casa
coberta de parra verge ha entrat a ca seva en companyia d’una dona. Era la
primera vegada en molts de mesos que et veia amb qualcú. Ella tenia una
cabellera llarga i negra que li tapava un poc la cara, semblava molt jove i
s’ha assegut al sofà rosa del tresillo que hi ha a sala menjador. Tu has anat
al moble bar i has servit dos whiskys dins uns tassons molt amples. Et mirava
per l’allarga vistes i pareixies content. Heu brindat i em semblava que sentia
la teva veu, eixuta i decidida, que desitjava moltes de coses bones a aquella
al·lota que duia unes calces de color blanquinós que no l’afavorien gens perquè
era com si tengués les cames enguixades. Estaves molt content, nerviós i
t’aixecaves i t’asseies fent manotades com si contassis coses molt importants i
volguessis fer de perfecte amfitrió sense aconseguir-ho. Però a mi no
m’enganaves: els teus ulls desprenien una tristesa malalta quan els enfocava
amb atenció. Ella era molt seriosa i et mirava com si fos la primera vegada que
et veia. Tenia una cintura estreta i uns pits prominents que ressaltava amb un
escot exagerat. T’he vist com un parell de vegades ficaves la vista per la
canaleta com si d’un moment a l’altre volguessis despullar-la. Tu quasi no
havies begut i ella ja s’havia acabat el tassó. N’hi has servit un altre amb
molta de parsimònia, com si estiguessis emprenyat. Ella contava coses amb la
seva boca vermella de rouge. Ella ha fet el gest d’un altre brindis, tu l’has
mirada com si t’avorrissis, no has alçat el tassó i no hi has pegat ni un glop.
Després t’has aixecat. S’ha il·luminat el neó fosforescent de la cuina. Has
obert la gelera i n’has tret una palangana de gel. D’un calaix has agafat una
bossa de patates frites i les has col·locades dins un bol de vidre. Després
t’he vist amb un objecte allargat que has embolicat dins un torcaboques. He
tengut un calfred de nervis perquè has obert els vidres i has mirat cap on era
jo. Has encès un cigarret i el fum sortia al carrer i feia nigulets petits que
es dissolien sota la pluja. Ella s’ha aixecat, s’ha arreglat l’escot, s’ha
servit un bon roll de whisky i s’ha posat a mirar un quadre d’una marina amb
atenció exagerada. Has apagat el cigarret i l’has tirat per la finestra.
Semblava que t’ofegaves. He vist com et desfeies el cinturó i et baixaves els
calçons i els calçons blancs. M’he topat amb un marbre enravenat i ben negrenc
abans que començassis a remenar-lo amb la mà dreta, amb força i velocitat.
Tenies la boca oberta com si et faltàs l’aire. Ella s’havia assegut de bell nou
i esperava com si fos una nina castigada que no li donen el bobò que li han
promès. Em sentia empegueïda, nerviosa, imprudent i, fins i tot, un poc
excitada. Això no treia cap a res. Tu acceleraves el ritme més i més fins que
disparares un raig de llet cap al vidre. Bufff! Vaig fer un alè. Vaig tancar
els ulls una bona estona. Quan vaig tornar a mirar el neó de la cuina ja estava
apagat. Tu somreies assegut al seu costat, menjant patates frites i bevent
whisky. Ella no s’aturava de parlar com si encara no sabés que no li trauries
el vestit escotat, ni aquelles calces quasi blanques, com si fos una ingènua.
[Aquest text va sortir al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 28 de novembre de MMX]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!