Aquestes poques ganes de veure ningú. Aquest grau zero de socialitat. Aquesta anada cap endins que converteix el passeig capvespral en un avenç solitari entre un cel molt baix, ple de núvols grisosos com en un llenç de Modest Urgell, una forma lenta de contemplar les parets de pedra seca com paisatges inacababes. Els verds dels garrovers com a camps de maragdes entre la foscúria, la sensació intensa de ser sol com un alliberament. I l’alegria de les vinyes rovellades com un úter càlid de pàmpols on arrecerar-me molta d’estona. De sobte, la nit. I de molt a prop el concert d’un sebel·lí, de dos sebel·lins, potser de tres. Amb un compàs de notes llargues i tremoloses: un cant íntim de l’entotsolament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!