Vaig tenir una gran alegria que a J. M. Castellet el Ministerio de Cultura del Govern Central li hagi concedit el Premio Nacional de las Letras Españolas (l’any passat la Generalitat li havia donat el Premi Nacional de la Lletres Catalanes), perquè ja fa estona que s’ho mereixia per la seva obra, i, també, per haver fet una feina cultural difícil i, com ell mateix diu amb la seva ironia en punt, fracassada: crear ponts de contacte entre la cultura catalana i la cultura espanyola. Ponts en què ara no hi circula ningú per desgràcia. I així ens va: indiferència, desconeixement i cap possibilitat de contacte fèrtil entre la cultura catalana i la castellana si no és a través d’amistats. “Vull veure en el premi un reconeixement generacional, trist, perquè molts dels meus amics són morts. Dedicaria el guardó a Juan García Hortelano i, sobretot, a Carlos Barral i Gabriel Ferrater” I afegia: “La supervivència és un èxit”.
A J. M. Castellet sempre li estaré agraït perquè en el llunyà 1973 quan em vaig presentar al Premi Prudenci Bertana amb L’adolescent de sal ell va ser un dels jurats que em va votar. Vaig guanyar el premi per majoria i d’aquesta manera vaig començar el meu camí d’escriptor. Això no ho oblidaré mai. Per celebrar la feta rellegiré aquest llibre magnífic Els escenaris de la memòria on Castellet ens conta en primera persona la seva relació amb escriptors tan significatius i importants per a ell i per a nosaltres com Mercè Rodoreda, Pasolini, Ungaretti, Mary MacCarthy, Octavio Paz, Rafel Alberti, Pere Gimferrer i Josep Pla. Enhorabona, Castellet! I per molts d’anys!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bon dia, preng nota de la teva recomenación i llegiré aquest llibre de Castellet.
Una abraçada molt forta.
El millor pont és el que no existeix, de tota la vida.