Mas las palabras del cantor quien no
las cree no las entiende.
José-Miguel Ullán
Pugui el teu esperit viure, durar
milions d’anys, tu que estimes Tebes, assegut amb la cara al vent del nord, els
ulls plens de felicitat.
Inscripció de la copa d’alabastre de
Tutankamó
Era estiu gran i feia un sol tapat a
l’era del padrí.
Fou allà que et vaig veure: record el
primer cop
de l’ullada que em pegares
desvestint-me d’enfora,
primer ardor que vaig sentir davant la
teva còrpora.
Els al·lots quan batien les messes
feien molta nosa.
Em vaig amagar darrere un garrover de
cent segles
fitant els teus moviments amb ulls afamegats de set.
Tu sabies tot temps que el desig et
vigilava a voler
i et tocaves distret aquell lloc que
m’encenia el cos
i el cap i la pell i les mans i
l’entrecuix humit de tu.
Quan dinàvem no perdia calada de les
teves mans,
del teu xerrar forcat i fondo de
missatge perfecte.
Em miraves de reüll com aquells que la
saben llarga
i coneixen els foscos misteris sagrats
i breus de carn
viva entregada com ofrena, com pler,
com sacrifici.
No vaig voler fer sesta i em vaig
escapar a la boal:
m’esperaves com un àngel d’argila a
punt de bes
i d’aferrades de dos cosssos oberts
enmig de l’abís.
M’ensenyares unes geografies
d’estretes i calfreds
i esgotàrem el temps de les esperes a
consciència,
fins que tot tornà a la immobilitat de
l’esgotament.
Ara, vida i temps enllà, quan et record
apareixes viu
i alenant amb aquest baf que m’entela
la memòria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com la vida mateixa, nosaltres els éssers humans som com un missatge genetic molt antic que esdevé de lluny.