TIRESÍACA
Duc un encegament tan gran
que començaré per allò més trivial, més baix de sostre, més banal, més
noningunós, allò que abans m’hauria semblat el rien-ne-va-plus de la rancior i del déjà-vu, així, amb aquesta mescladissa de paraules de joc i de lloc
comú que sempre m’han semblat el més abominable que pot fer algú que es vulgui
dedicar a aquest vici noble de l’escriptura.
[ Imatge de Sánchez Cotán]
No sé com ho he d’explicar, no sé
com ho he de dir perquè totes les formes que em vénen al cap em semblen cursis
i afectades sense l’excusa de la nota volandera o el tret espontani. No hi ha
res d’espontani en aquesta lletra que voldria ser més que el relat d’una
aventura, tot el contrari: l’aventura d’un relat. Rius? T’esbutzes de rialles
quan m’escoltes en aquesta claror difusa plena de fum d’aquest bar que tu
batejares com “L’un i l’altre” el primer cop que hi entràrem i allà on tramàrem
tots els nostres objectius. No seré fidel a res. Ni a la veritat del document
que podria ser una sortida. No em deies que m’agradava provocar l’amor sense
sentir-lo? Quantes d’històries s’han trunyellat al voltant d’aquest malentès
anomenat amor. Et vaig dir que no volia caure en un parany tan infantil, tan
tronat. El mur de l’amor era el títol d’un conte que et vaig mostrar la primera
trobada. No sabia que t’agradassin les històries sàdiques, em digueres com una
forma d’entrar en olivetes. Sabia que cercaves una forma d’excitació en el
projecte que s’insinuava rere les meves paraules. I la meva recerca era en un parell
de sentits més innocent del que semblava: volia esbrinar allò que els mots
saben de nosaltres i que nosaltres ignoram d’ells. Per a tu era tot el
contrari. Semblava que negaves els dobles sentits i volies saber el final des
del principi. Això em treia de solc. És el final allò que m’aspira i m’inspira
tota la nostra història, em deies mentre pegaves una calada llarga al camel i
em tiraves com si fos distretament tot el fum als ulls. No en volies saber res,
hi havia una sordesa a les ressonàncies que eren la part essencial del meu
univers. No t’agradaven tampoc les meves referències al cinema. Deia Hitchcok,
Bergman, Fritz Lang, Orson Welles, Nicholas Ray i tu restaves dins una
llunyania molt ben estudiada que em feia sentir la solitud llarga del temps posterior
a la meva al·lusió, a la meva descripció, a la meva imaginació cinematogràfica.
Et repetia quasi cridant que els mots també fan una imatge i tu no em
contestaves. Semblava que havies partit en una de les teves caceres d’on
tornaves esgotada amb alguns d’aquells tresors que em mostraves com si no-res.
Un frase: l’amor és viure en la imaginació d’algú. Una idea: sota la vulgaritat
hi ha paradisos. Un sentiment: viure junts sense l’altre. O em cridaves com si
m’haguessis de menjar: Per què tanta de gent celebra la primacia de la
imaginació? En què la imaginació dóna testimoni d’una superioritat
intel·lectual o artística? Per què seria més virguer, més interessant o més
original per a un escriptor el fet d’inventar totes les peces d’una història i
els seus personatges que sondar la vida viscuda, analitzar els lligams dels
altres amb ell mateix, de fer-se preguntes sobre la identitat, l’origen, les
representacions, en una paraula, mostrar amb els seus ulls i els seus mots el
llombrígol del món? L’odi de si mateix i la por de l’altre em sembla que han
infectat un bon gruix del personal.
M’encetaves la fortor amb
aquells dispositius que inventaves davant els meus ulls com si fossis un màgic
que treu un conill blanc d’un copalta negre, m’introduïes per laberints fets de
miralls mòbils que em feien perdre les perspectives i m’arrossegaves per un
fondals de jardins amb dreceres que es bifurcaven i em convertien en detectiu
enrevoltat de pistes falses a la caça d’una veritat molt enigmàtica de la qual
només podia ensumar l’ombra, el reflex, el somni… Em descarregava d’una
història vertadera amarant-la de mentides? Tu m’omplies d’una pràctica gustosa
i inesgotable feta d’una col·lecció d’actes infraordinaris, expressions
simples, gestos desconeguts, mormols tristos, mirades sense sentit, captures
inversemblants que formaven un terrer en el qual em sentia tan segura com
inquieta. Bastaria que posassis lloves en petits moments de la vida quotidiana
que formassin un inventari sedassat del caos ambiental. Estàs massa
cristal·litzada, massa fossilitzada, massa paralitzada. Tot ho veus des d’un
mirador gastat, desenfocat, encucalat. De vegades sembles de cartó pedra sense
ni una gota d’alè, de batec, de vida. Et veig feta una zombi que avança sense
saber per on passa, d’on ve i cap a on va. I això no és gens bo per crear mons
que facin companyia. Quan em deies això t’hauria rapinyat, m’hauria llançat als
teus malucs i t’hauria arrabassat trossos de carn que escopiria damunt els meus
quaderns en blanc o damunt els gargots inintel·ligibles que volien pintar la
nostra història. Sí, ho havia decidit des del principi. Contaria les
manipulacions que feies dels meus pensaments, els paranys que em posaves per
fer-me anar cap als teus territoris, aquella forma d’acaronar-me que em deixava
cops blaus interiors que no podria denunciar mai —tanmateix els assaboria com
una llepolia— i, que eren les teves empremtes, la demostració real de la teva
existència que sempre associava a un amic invisible que em venia a veure quan
les espelmes s’apagaven i el fred m’entrava per totes les retxilleres de
l’esperit.
Els records es formen,
treuen ulls, supuren, es fan malbé i desapareixen. No puc fer memòria
exactament d’allò que va passar entre nosaltres, només puc escriure les
sensacions que em sembla que sentia quan alguna cosa elèctrica i plena de
matisos em travessava. L’emoció original ja no existeix i no ha deixat ginyes
ni ditades. Érem dues dones falses. Dos camarades de reclusió, dos transvestits
que cercaven en els replecs sobre si mateixos un exercici de reconeixement. Et
veig, Teresa, quan el metge t’explicava amb un dibuix molt clar els detalls de
l’operació de canvi de sexe: plegam, suturam, giram de dalt a baix i així la
vagina agafa forma. Tot allò era un recto i un verso: un cant de cigne i una
resurrecció. Vaig utilitzar totes les meves arts de seducció perquè oblidassis
aquella fascinació per l’impossible. Fins i tot vaig decidir que et deixava. Tu
em repeties que el teu desig de transsexualitat venia de la voluntat de ser
plural i de la teva incapacitat de sobreviure en singular. Les darreres
paraules que et vaig dir foren seques i cruels. No he pogut entendre mai per
què et doblegues davant les imposicions dels homes i de la natura. Per què no
pots ser dona dins el teu cos? Hi ha cossos de dona i cossos d’home? Has cedit
a la falsa coherència que s’espera de tothom. Sí, ja sé que estàs malalta de
lletra i d’un fals retorn al temps de la infantesa quan tothom creia que eres
una nina. Me’n vaig dur la teva cussa, Agustina, un scottish-terrier que
t’havia regalat quan ens coneguérem. No vaig saber res de tu en un parell de
mesos. Vaig estar molt malalta. El teu cos, que es podria interiorment per mor
d’una infecció hospitalària, va reprendre les seves formes inicials. Teresa,
estimada, havies viscut com una dona i vares morir com un home. Tot es desplega
i es refà: havies viscut per la ficció i morires per la memòria.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En realitat d’on venim o on anem ni té i n’i ha tingut mai importància. El important és el que fem ara i açí amb total naturalitat i armonia amb el passat més recent per intentar abastir un bon futur, sense confontracions i aufegar-se en situacions desnaturalitzades, ni estirabots estranys i d’això dependrà el futur.