Plagueta de Bord

@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }span.estreta { }div.Section1 { page: Section1; }

Les abelles es podien contar per
desenes, per centenars i feien aquell brunzit característic, aquell zum-zum
lent, melodiós i acaronador que m’endolcia les orelles com si fos una cançó
afrodisíaca.

[Imatge: Paper menjussat de Mateu Coll]

Les mirava des de la finestra de la sala d’aigües que pegava just
damunt el porxo cobert d’heura florida, el territori d’un verd fosc de les
seves libacions, i en seguia els moviments zumzejants que les feien anar d’una
flor grogosa cap a una altra amb la lentitud i la vibració dels éssers que
tenen la vida organitzada i saben molt bé quina és la seva funció, d’on vénen,
cap a on van i perquè fan les coses. Sé que vaig somriure amb l’amargor d’algú
que, ben al contrari de les abelles, no sap on pot xuclar el nèctar de la vida
i es dedica a perdre el temps amb la megalomania d’aquells que es creuen
superiors a la major part del gènere humà. Aquí vaig tornar a riure amb el
posat un xic més escèptic que abans, com si les abelles m’haguessin obert tot
un món d’autoironia del qual no contralava els viaranys i que els darrers
esdeveniments de la meva vida volien negar a les totes, sense témer-me que
sense aquella dosi homeopàtica de sarcasme propi només era el professor
insuportable per a molts dels meus alumnes i col·legues, l’home sol. Devia ser
per això que a l’institut m’havien tret el mal nom de Misanthropos, com m’havia
comunicat just saber-ho la meva companya de llatí, Rosa Ramis, que només  funcionava a base de males notícies i
d’altres formes de la maledicència. Record que m’ho va dir mentre feia una
tutoria tranquil·la i em dedicava a traduir una frase d’una carta de Flaubert
que s’avenia molt amb el meu estat d’ànim: Les
dieux n’étant plus, et le Christ n’étant pas encore, il y a eu, de Ciceron à
Marc-Aurèle, un moment unique où l’homme seul a été. Crec que havia escrit
un esborrany: Havent passat els déus i estant Crist per arribar, hi va haver de
Ciceró a Marc Aureli, un moment únic en què l’home va ser tot sol. Llavors vaig
decidir que aquell mal nom també formava part d’aquesta cartografia personal
que anam creant amb el temps i que dibuixa la nostra silueta als ulls dels
altres. Ara, mirant l’exèrcit d’abelles amb la seva bonior que m’embambava vaig
sentir que era aquest home sol i relligat de tot a Flaubert, i vaig tornar a
riure pensant en una rondalla que em contava la padrina Bel de Muro, amb qui
vaig passar des de la mort de mumare molt d’anys d’infantesa i adolescència i
que m’ensenyà les coses pràctiques de la vida. La sent com si fos ara: «Com el Bon Jesús hagué criades ses beyes, y elles veren que sa mel
que feyen era tan bona, y que de ses seues bresques en treurien sa cera per dir
missa, quedaren tan plenes de vanaglòria, y s’entonaren tant, que varen tenir
cara d’envestir el Bon Jesús amb aquestes:—Suposat de que feym unes coses tan
precioses y esquisides, per guardarles de qui les mos vulguen pendre, vos
demanam que mos concedigueu sa gràcia de que, en picar, matem. —¿Ay sí?, diu el
Bon Jesús. ¿Vol dir voleu matar? ¿Que no sabeu voltros que no los puch sofrir
gens an es venjatius? No res, vos ho fas avinent des d’ara: en picar, en lloch
de matar ets altres, vos matareu a voltros mateixes. Així estareu alerta. De
llavò ensà ses beyes, en aficar es fibló les surt sa moca, y colen la vida.»
Just passar-me pel cap aquesta rondalla vaig pensar en el meu present ple
d’incerteses (ets l’home més viril i més femení que hi ha sobre la terra,
m’havies dit quasi com un retret després de comunicar-me abruptament que
estaves embarassada. La teva verga és dura i brillant com de vori i el teu cul
és una boca sense dents on em podria perdre per sempre, vares afegir això i jo
em vaig posar a plorar com si haguessis enfollit cop en sec.). I aquest embalum
es va creuar amb la veu de la padrina Bel i la de madò Verdum, una placera de
Santa Margalida que diumenge passat al mercat de Santa Maria del Camí m’havia
donat les fites clares per anar a veure a madò Marfosa, que la sap molt llarga
i té molts de poders fins i tot per parlar amb els morts i els de més enllà,
digues-li que hi vas de part meva i et tractarà com un rei. Dit i fet. Madò
Marfosa vivia en una casa de fora vila a prop d’Ullaró. Em va agradar molt que
les partions de tots els camps que l’envoltaven fossin uns murs verds de
xiprers altíssims. Per a mi parlar amb els vius o amb els morts era igual. La
padrina Bel parlava amb mumare morta quasi cada dia i ella li deia com volia
que em pujàs, les vacunes que m’havia de posar i fins i tot les oracions que
havia de resar. Jo llegia tota casta de llibres i a través de les planes
m’arribaven les veus de persones que s’havien mort feia molt de temps. Per això
no em vaig estranyar gens quan un bergantell molt educat em va fer passar a la
sala de l’esquerra del primer aiguavés, on hi havia una claror carabassa
d’espelmes i hi vaig descobrir, asseguda darrere una camilla, una dona amb uns
ulls negres molt grossos, un somriure cordial i el front net i coronat per un
cilindre de cabells blancs, que s’aprimava cap als polsos, una tannara
magnífica. L’atmosfera de la sala feia olor d’espígol i de romaní amb un fons
d’encens. Madò Marfosa duia moltes polseres d’or als braços que feien música
quan ella parlava. Em va dir que em rentàs les mans dins una ribella. L’aigua
era d’un blau transparent. Madò Marfosa amollà que el color blau no és d’aquest
món perquè desperta la set del sobrenatural; per trobar un acord entre aquí i
el més enllà cal molt de blau, per transportar, evocar; cal que us renteu les
mans i la memòria. Vaig recordar que quan el mestre Jodorowsky m’havia llegit
el tarot  em va recomanar que
escrivís sempre amb guants de color blau. Ella va col·locar els mocadors, de
mumare i de la padrina que li havia donat just davant els pits. Hi havia un
sant Crist dins un tassó d’aigua. Escapçà i tallà les cartes d’una baralla i
les va anar amollant damunt els dos mocadors. No crec en res i crec en tot,
vaig dir quasi d’esma. Ja ho sé, petit, et faré una comissió perquè no passis
pena ni tenguis gens de por. Tornà a recollir totes les cartes, les escapçà i
en va fer dos munts. I em mira fixament amb aquells ulls tan negres i intensos.
Ta mare em diu que la deixis fer. Que ella se’n sortirà tota sola. La padrina
repeteix que no has de confondre amor i plaer. Ho deia molt bé aquell libre que
et va deixar damunt el comodí quan va partir. Aquesta dona ha volgut tenir un
nin sense dir-te res. Ta mare ho sap. Això no es pot fer. T’ha enganat. No es
pot fer. Deixa-la partir. Tu no pots anar darrere ella. Has d’aturar aquest
torrent de llàgrimes que et menja per dedins. Ta mare és terrible. Em plany
perquè diu que tu ets insuportable. Madò Marfosa tancà els ulls i esclatà en
rialles sense aturall. La mirava com si em trobàs molt enfora i allò fos una
pel·lícula. Espera, la padrina Bel insisteix. T’has equivocat. Et pensaves que
l’estimaves. Sí. L’estimes però això no basta. Necessites el gust. Sense gust
no hi ha vida. Ella diu que la llengua és l’enemiga del cos. Vés alerta per
aquí, vés molt alerta. Madò Marfosa se serveix un tassó d’un líquid blanc i
se’l beu en tres glopades. Llavors comença a parlar molt fluixet, com si passàs
el rosari. No entenc res. Ha baratat de veu i d’accent. Sembla que parla en
llatí o en un idioma incomprensible. Està en trànsit. Per què no els demana què
he de fer? No m’escolta. Segueix amb la lletania. Les espelmes es mouen com si
fes vent i no passa ni un bri d’aire. Cop en sec torna a agafar les cartes, se
serveix una altra tassonada d’aquell líquid blanc, beu, agafa un cigarret i
l’encén. Es posa a cridar com si es barallàs violentament amb qualcú. No
l’entenc. Després d’una forma molt clara i autoritària diu: ella és més forta
que tu. I tu ho saps. Ella t’acompanya des de fa dos anys. Però tu la deixes
molt sovint pels camins del plaer. Els teus camins del plaer. No puc pus. Em
robau l’energia, tota l’energia! Demana a la meva mare què he de fer? Deixa’m
fumar un poc. Ella apaga i encén el cigarret d’una forma convulsiva. Pega
xuclades fondes i tira molt de fum. Hi ha una fumassa entre ella i jo. Entremig
de la boira amolla: L’has de deixar i has de seguir el teu camí. Obri la gàbia,
obri la gàbia. Madò Marfosa tira l’aigua del tassó del sant Crist damunt els
dos mocadors i segueix fumant. Comença a tossir, s’ofega, escup, resa,
xiuxiueja, no entenc res. M’agafa els canells amb els seus dits forts i llargs:
Nganga, Nganga, Nganga, balbuceja. Basta! Crid basta tres o quatre vegades i
ella m’amolla. Deixa’t guiar!, després de dir això apaga les tres espelmes de
la taula i queda adormida damunt l’otomana. Quan som defora, la llum de color
de rosa de l’horabaixa tardoral em retorna al món, a les coses. Faré com l’abella,
com les abelles del llibre IV de les Geòrgiques
que no es deixen dur per l’amor ni per reproduir-se tan sols, que recullen les
cries de les fulles de les flors. Li escriuré una carta per dir-li a les clares
que aquella estilització de l’amor que hem viscut no m’interessa. Que no puc
habitar dins la mentida, que m’estim més els plaers que em donen els homes. I
encara menys estic fet per a la paternitat. Potser en aficar el fibló em sotirà
la moca i colaré la vida. Potser.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!