Per què Fellini em sembla un germà gran de Berlanga? Hi vaig pensar ahir quan vaig tornar veure Plácido i la música del film de Miguel Asins Arbó em va recordar la de Nino Rota. I també els agermana la seva forma de filmar aquesta cosa farsesca i esperpèntica de la vida coral d’una societat plena de personatges singulars i únics que surten un moment i desapareixen. Aquesta poètica corrosiva de l’existència quotidiana (lluny de qualsevol visió costumista) que voldria copsar en les històries pròpies deu molt a aquests dos mestres que bressolaren en aquells cinemes paradís de Manacor (Sala Imperial, Teatre Principal, Cine Goya) i de Palma (Rialto, Sala Astória, Teatro Lírico, Teatro Balear, Sala Augusta, Palacio Avenida, etc.) tants de programes dobles de la meva adolescència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A quina pel·lícula correspon? He retornat a l’infantesa :))
El País Valencià ha sucumbit a la victòria espanyolista i és sota els seu régim.
I el que Berlanga com a bon espanyolista el que fa és tractar la victòria espanyolista amb ironia i humor per a perdonar-los, amb allò de perdona-los ‘però no saben lo que hacen’.