M’ha agafat de sorpresa aquest matí la mort de Luís García Berlanga. I ahir vespre mateix parlant d’una feta de la vida quotidiana profunda vaig fer servir el qualificatiu «berlanguià». Sí, amb aquelles pel·lícules que eren joies de la sàtira Ii de la farsa dins un temps de dictadura franquista gris, mediocre i miserable, Berlanga ens va mostrar com es podia fer alta poesia amb els esdeveniments més elementals, amb les metàfores més corrents, amb la mala llet amagada darrera cada seqüència, amb uns personatges de la vida negra, la societat coral de la negra província que amb la seva activitat desbaratada ens mostraven les ferides, les brutors, les salvatjades d’un temps de color de rata i ben oiós, sense cultura ni llibertats (amb la col·laboració d’aquest altre poeta, Rafael Azcona, of coursde!). Bienvenido Mister Marshall, El verdugo i Plácido són les tres primeres pel·lícules seves que em vénen al cap i cadascun d’aquests films és un oasi de crítica, de tendresa, de discerniment, de gran guinyol fet amb mitjans mínims i que, per afegitó, havia de passar una censura brutal. Berlanga ha estat un dels mestres cinematogràfics de la postguerra, amb una poètica fonda i un sentit crític formidable. Gràcies, Berlanga, moltes de gràcies!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
brutal “reparto” d’actors. Quin remember en Placido!
Estigues atent: http://www.catradio.cat/pcatradio3/crItem.jsp?seccio=programa&idint=543.
Acabat de sortir del forn! Avui a la nit, entrada la nit…
Ara et robaré les paraules precises, eh?
Petonets Máldon.